TocDeQueda

Una pel·lícula… Una pel·lícula de veritat. Amb el seu tràiler i tot! Després de sis mesos d’intensíssim treball, el meu últim projecte com a mestre del CEIP Covalta d’Albaida està a punt de veure la llum. Encara no m’ho crec; quan hi pense, em sembla senzillament increïble. La idea, el guió, l’adaptació cinematogràfica, el rodatge, l’edició… Era un repte de dimensions desconegudes per a mi; directament inassolible. Per això, més enllà de l’èxit, em sorprèn la meua inconsciència, el meu atreviment a l’hora de pensar i d’embarcar-me en un projecte tan descomunal i tan aliè a les meues capacitats personals: tècnicament parlant, sóc un analfabet absolut en el món de l’audiovisual. I, doncs? Quina mena de sentiment o impuls em va fer creure que podia assolir un propòsit tan inabastable?

En primer lloc, em movia l’agraïment: volia acomiadar-me de l’escola Covalta d’una manera especial; deixant-hi un document que perdurara. Després de set anys irrepetibles he tornat cap a València i tenia ganes de fer una cosa especial per agrair als mestres, als alumnes, als pares i a les mares i també a tot el poble haver-me fet sentir com a casa durant tot aquest temps. Tanmateix, l’agraïment no fa pel·lícules. Allò que realment ha fet possible aquest petit somni són uns amics que valen un imperi: Roger, Sven, Julia, Àlvar, Xavi, Altea… I ma mare; i els mestres de l’escola Covalta; i Bambalina Teatre; i la meua amiga i actriu Arantxa González; i Paloma, l’encarregada del Museu de Titelles; i tots els secundaris que han participat; i l’alumnat de 6è, autèntics protagonistes de la història; i els xiquets i les xiquetes de 3r, que també tenen una escena; i tots els pares i les mares que em donaren el seu suport… Si és treballa en equip i tens la sort de tenir una gent tan fantàstica al teu voltant, es poden fer coses increïbles. No puc ni dormir de l’emoció. Gràcies de tot cor!