Amic Dídac. Has encertat de ple amb aquest text, tot el meu desconcert des després del que va passar dissabte està reflectit en les teues paraules. Quanta raó! Què li deu haver passat pel cap a Guardiola per treure eixe equip contra el Real Madrid? Possiblement mai ho sabrem, però, com bé dius, la trajectòria immaculada de Guardiola no feia sospitar res semblant. En fi, un misteri.
TocDeQueda
Pensaments, anècdotes i paraules aproximades
La pràctica totalitat dels problemes que hom es pot trobar a la vida poden ser resolts de maneres ben diverses. Només les persones autoritàries i sense cap sensibilitat pensen unívocament, sense matisos ni colors. No cal dir que és una manera molt esbiaixada i errònia d’observar i jutjar la realitat, sempre complexa i canviant. De fet, l’experimentació i l’exploració són els eixos fonamentals del progrés humà, tant a nivell individual com col·lectiu. Tanmateix però, hi ha situacions i problemes excepcionals que, per la seua natura i transcendència, demanen d’un enfocament clar i pragmàtic: no s’hi val a improvisar. Dissabte passat a les 20 hores, Josep Guardiola havia de resoldre un “problema” futbolístic de primera magnitud: s’enfrontava a l’etern rival i estava en joc la possibilitat de guanyar la quarta Lliga de futbol consecutiva. Era, indubtablement, una d’eixes situacions que cal encarar amb una ortodòxia total , que no permeten cap mena d’invent o improvisació, si més no, inicialment. I el de Santpedor, inexplicablement, va decidir immolar-se.
És una llei no escrita del futbol: si t’estàs jugant la lliga contra el Reial Madrid quan només queden cinc jornades per concloure el campionat, han de jugar els “millors”. I tothom –Guardiola més que ningú– sap qui són els “millors”, per molt que no estiguen en el seu “millor” moment. Fa igual: en un partit com aquest, has de jugar amb “noms”, amb jugadors als quals no els tremolen les cames quan estan sota pressió, sinó que s’hi creixen, que saben gestionar l’adversitat. És per això que quan vaig veure l’equip inicial que Guardiola havia “improvisat” per enfrontar-se al Madrid, vaig pensar que es tractava d’una broma: Tello, Thiago i Adriano, titulars; Cesc, Piqué, Pedro i Alexis a la banqueta. El món a l’inrevés. El resultat de l’experiment –com no podia ser de cap altra manera– fou un Barça absolutament desorientat i sense caràcter. Tothom estava convençut que durant el descans el cos tècnic del Barça corregiria els “errors” d’improvisació que havia comés però no fou així: la segona part del partit l’encetaren els mateixos jugadors. I, com si d’una altra broma pesada es tractés, faltant un quart d’hora de joc i amb el marcador en contra, Guardiola va decidir de fer tres canvis. Els endevineu? Efectivament: Tello, Thiago i Adriano deixaren el seu lloc a Cesc, Pedro i Alexis. El futbol a l’inrevés. Veure-ho per creure-ho.
El Reial Madrid, sense fer cap proesa ni un joc brillant, fou millor que el Barça: va controlar el partit en tot moment i va guanyar –el partit i la lliga–, entre d’altres coses, perquè va jugar amb els seus “millors” jugadors. El Barça –o, més ben dit, Guardiola– va decidir immolar-se quan més a l’abast tenia la competició. I que quede ben clar: fent jugar l’equip de “gala”, el Barça també podria haver perdut. Faltaria més! Però no es tracta del “què”; es tracta del “com”. Si Guardiola hagués seguit l’únic guió possible per encarar aquest “problema”, és a dir, si hagués fet jugar els “millors” i, malgrat tot, hagueren perdut, ningú que entenga de futbol no l’hagués criticat per tenir a la banqueta Tello, Thiago i Adriano. Tots els culés haguérem assumit que no sempre es pot guanyar i haguérem acceptat la derrota sense cap problema ni retret. No es discuteix la derrota, es discuteix l’incomprensible plantejament que l’ha generada. Guardiola improvisà quan no ho podia fer. I és del tot impossible que l’entrenador del Barça –una persona extremadament intel·ligent, metòdica i previsora–, no fora conscient del greu error que estava cometent. És aquesta indiscutible consciència de l’error allò que ens ha desconcertat a tots. Què pretenia exactament? Encara no m’ho puc creure.
Fa temps que Guardiola s’ha guanyat el cel blaugrana i l’admiració mundial. No cal que demostre res més: en quatre anys ha guanyat pràcticament totes les competicions que ha jugat i ens ha fet gaudir amb un joc que mai ningú no havia vist. I tot, amb gent de casa, amb jugadors de la Masia. És per això que aquesta derrota té un regust tant amarg: estàvem en condicions de plantar cara i Guardiola va decidir no fer-ho. Vam perdre la Lliga, vam perdre el crèdit guanyat durant tots aquests anys i, sobretot, vam perdre la possibilitat d’aixafar definitivament l’odiós Mourinho, essència de la superba i el cinisme, antítesi d’allò que representa el Barça de Guardiola. Ens jugàvem massa coses com per deixar caure el pes de la responsabilitat en jugadors inexperts.
Durant el partit, un amic meu em va llegir el pensament i el va compartir amb tots nosaltres en veu alta i desolada: “No d’aquesta manera, Pep…”. Efectivament, Pep: no d’aquesta manera…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!