TocDeQueda

Bar “La Plaza” Santa Clara (Cuba), 14 d’agost de 2011

M’incomoda d’una manera bastant punyent l’excés d’idolatria, sobretot la de natura icònica. L’adulació institucional i pública d’un govern o col·lectiu envers el seu líder sempre m’ha provocat una mica d’allò que se’n diu “vergonya aliena”. Els totalitarismes o règims monàrquics han fet sempre un ús incontrolat d’aquesta modalitat de doctrina visual. No cal dir que els països “democràtics” també han utilitzat la imatge i el seu enorme poder de suggestió per exaltar els seus líders però –tot s’ha de dir– amb una mica més de subtilesa. En tot cas, atapeir places i carrers amb rostres gegantins és, des d’un punt de vista estètic, certament deplorable. I, des d’un punt de vista ideològic, bastant ineficaç i denigrant. Dic açò perquè Cuba està literalment inundada de rètols, cartells i murals amb proclames revolucionàries de tota mena, sovint acompanyades d’una imatge de Fidel Castro, ara retratat, ara dibuixat. La “villa” de Santa Clara no és una excepció. Tanmateix, en aquesta ciutat, l’omnipresent mandatari cubà perd, sorprenentment, la seua supremacia icònica: la imatge del “Che” s’imposa d’una manera rotunda.

El motiu d’aquesta victòria iconogràfica del “Che” sobre Fidel té un caràcter eminentment històric: fou la columna IV, liderada pel comandant argentí, la que va conquerir Santa Clara durant els últims dies de desembre de 1958, tot precipitant la rendició del l’exèrcit a tota l’illa, la caiguda del règim i la fugida del dictador Batista a República Dominicana. Santa Clara és, de fet, la ciutat on, en 1997, traslladaren i soterraren les despulles del “Che” -tal i com ell desitjava- després de localitzar el seu cadàver a Bolívia –al poblet de la Higuera–, on fou ferit i capturat per l’exèrcit bolivià el 8 d’octubre de 1967, i executat un dia després, amb la inestimable ajuda de la CIA i el vist-i-plau del govern nord-americà. Precisament acabe de fer la visita de rigor al museu, memorial i mausoleu del guerriller argentí, situat als afores de la ciutat. Es tracta d’una mena de turó aixafat que la carretera divideix en dos meitats. A la dreta i damunt d’un pedestal enorme, hi ha una estàtua de cos sencer del “Che”, vestit de guerriller i amb un fusell a la mà. Les dimensions de la figura metàl·lica són certament gegantines. A sota de l’estàtua, es troba el museu que, sorprenentment, és gratuït. Ha estat interessant de trobar tot de fotografies, documents, utensilis diversos i armes emprades pel “Che” durant la guerra revolucionària i que ell mateix cita a “Diario de un combatiente”, lectura que he volgut finalitzar a Santa Clara, on acaben les seues narracions. Hamaques, equip bàsic de cirurgia, botes, boines, fusells semiautomàtics M1 i M2, rifles Springfield, metralladora Mazden… Ha estat un magnífic complement visual de la lectura. Tanmateix, el museu va més enllà de l’activitat guerrillera del “Che”; de fet, es tracta, més bé, d’un museu biogràfic ordenat cronològicament que comença com tota biografia ha de començar: amb la partida de naixement d’Ernesto Guevara i fotografies i objectes de la seua primera infantesa. Després, les peripècies juvenils, la vida d’estudiant i els primers contactes amb les idees revolucionàries. Finalment, els preparatius de la revolució cubana a Mèxic –on coneix a Fidel–, els dos anys de lluita a Sierra Maestra i el triomf final, l’etapa de construcció del socialisme al país, els seus viatges a Àfrica per internacionalitzar la lluita revolucionària i la seua empresa final, de la qual mai no en tornaria: Bolívia.

És d’agrair que el museu dedicat al “Che” siga un espai humil i senzill, lliure d’estridències patriòtiques o desmesurada exaltació. Com he dit però, als carrers de Santa Clara –i també de tota l’illa –, la figura del “Che” és omnipresent. M’ho he preguntat moltes vegades: què en pensaria el mateix “Che” Guevara de tot plegat? Estaria satisfet d’haver-se convertit en un fetitxe revolucionari, en icona mundial de la lluita armada? Què opinaria de la seua condició d’”imatge” i símbol ideològic? Fidel –no cal dir-ho– n’està encantat amb la seua condició de líder “suprem” de la revolució. Ningú no posa en dubte el seu paper fonamental en la consecució de l’èxit revolucionari; n’és, indiscutiblement, l’artífex. Fidel ha estat un líder carismàtic, amb una forta personalitat, capaç d’aconseguir persuadir amb paraules i acció a tot un poble. Fidel Castro ha estat i és una persona idolatrada dins i fora de Cuba, i ell n’està encantat. L’home s’ho creu i s’ho ha cregut sempre: d’ego no li n’ha faltat mai. De fet, ja apuntava maneres de ben jove, abans de convertir-se en el seu personatge. La seua frase més cèlebre “La historia me absolverá”, pronunciada després d’haver estat condemnat a trenta anys de presó per l’assalt al Cuartel Moncada de Santiago de Cuba, és una mostra inequívoca de la seua habilitat dialèctica i la seua descarada egolatria.

Ningú no defuig l’admiració; admirar és una manera d’estimar i, per tant, l’admiració dels demés és sempre benvinguda. Tanmateix, la idolatria té un component incondicional, de ceguera racional, que l’equipara a la passió religiosa, tot restant-li credibilitat. No tinc cap informació que ho corrobore però, després d’haver llegit el seus diaris i haver seguit mínimament la seua vida i peripècies guerrilleres mitjançant diversos reportatges i pel·lícules, tinc la sensació que al “Che” –al contrari que a Fidel– no li faria massa gràcia veure els carrers d’una ciutat atapeïts d’imatges i fotografies seues. Potser, com diuen ací, li faria un poc de “pena” –vergonya– i qui sap si es sentiria una mica incòmode pel fet d’haver-se convertit en un símbol mundial de la llibertat i la lluita dels pobles oprimits. Allò que li semblaria més denigrant però, és comprovar com, alhora, també s’ha convertit en una màquina de fer diners; una conseqüència inevitable de la “fama”. És indiscutible que haver convertit la seua imatge –gràcies, sobretot, a la fotografia de Korda, que tothom té al cap– en una icona de la lluita i l’emancipació nacional i social té aspectes positius, dels quals n’estaria cofoi. També és cert però, que allò que es massifica sovint perd qualitat. D’alguna manera, el missatge arriba a molta més gent però les idees arriben molt aigualides; tant, que s’han acabat convertint en un poderós reclam comercial. Vull pensar que el “Che” hagués lluitant en contra de la seua sacralització per evitar que el convertiren en una idea idolatrada, en un tòtem ideològic, a la manera de Fidel. Des del meu punt de vista, era un home massa conseqüent amb els seus principis i les seues idees com per caure en la trampa de la idolatria: podria haver-se quedat a Cuba tranquil·lament -que és allò que Fidel li va demanar- i, tanmateix, va decidir de continuar la lluita revolucionària contra les barbaritats que, al llarg del segle XX i encara avui, l’imperialisme nord-americà i europeu comet arreu dels països subdesenvolupats. I ho féu molt conscient del que hi posava en joc: la mateixa vida. Això és ser conseqüent i no vendre l’ànima ni els principis. Per això, estic convençut que si passejant per València a mitjans dels anys 90, hagués vist un noi de vint anys lluint una samarreta amb el seu rostre dibuixat, hagués pensat: “Vaya pendejada!”. Sí: jo també el vaig idolatrar, a molt pesar seu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!