TocDeQueda

71 dones assassinades, 600.000 víctimes de maltractaments, 140.000 denúncies interposades… Són les xifres de la violència masclista a l’Estat espanyol durant l’any 2010. Un balanç certament esfereïdor, terriblement desconcertant. Us recomane -si teniu estòmac- que feu un cop d’ull a les Estadístiques Violència de Gènere 2010 que tot just acaba de publicar el Ministeri d’Igualtat espanyol. Són macabrament reveladores: només 20 de les 71 dones assassinades havia denunciat el seu futur botxí i, d’aquestes, 17 demanaren mesures de protecció… que només van rebre 14, tot negant-se-les a 3 dones que, finalment, moriren a mans del seu home o company; el 60% dels agressors tenen la nacionalitat espanyola i més de la meitat -52%- tenen una edat compresa entre els 31-50 anys; en el 62% dels casos la víctima convivia amb l’assassí… Poques vegades he vist, darrere d’uns quants números, tanta informació amagada. Les conclusions sociològiques que s’hi desprenen són absolutament devastadores: la por de les dones a denunciar o a deixar córrer una relació que s’esdevé fatal; la brutalitat dels homes, que maten la dona amb qui conviuen i comparteixen la vida, fins i tot, quan està protegida per la policia; la ineficàcia o insuficiència de les mesures de protecció; el perfil de l’agressor, que està comprès en l’edat adulta i cabal i que no entén ni de classes socials ni de territoris… I parlant de territoris: a casa nostra, en quedem molt mal parats: el País Valencià s’emporta la medalla de bronze -8 víctimes, 11%- en aquesta olimpíada de terror domèstic que sembla no tenir fi.

Explicació?
Què pot explicar un comportament tant bèstia, cínic i retrògrad? La immensa majoria dels agressors -si no tots- són homes de mitjana edat que viuen en un país desenvolupat i que han crescut al sí d’una societat plenament escolaritzada, democràtica i considerablement benestant.  Així doncs, el maltractament no es pot atribuir a l’analfabetisme o una situació social o econòmica desesperada. I, tanmateix, com hi ha món! Quin és l’orige d’un comportament tant irracional i macabre? No hi ha, malauradament, una única explicació per tractar d’entendre un fet tant extremadament inhumà. Indiscutiblement però, la càrrega cultural -marcadament masclista- que arrossega la nostra societat des de fa tants mil·lenis n’és un dels factors més determinants. I la religió, amb el cristianisme i l’església catòlica al capdavant, és, en gran mesura, la responsable d’aquesta moralitat sexista de les societats actuals i, clarament, de les funestes conseqüències que s’hi deriven. Malauradament però, no és una qüestió pretèrita o un estigma del passat: el menyspreu que mostra l’església cap a la dona és plenament vigent. Ben entrat el s. XXI, les màximes autoritats catòliques -bisbes, arquebisbes i l’alta cúria vaticana- encara proclamen, sense embuts, la inferioritat de la dona envers l’home i, fins i tot, justifiquen la violència “matrimonial”, tot acusant les dones de no atendre i complaure correctament els seus marits. I quan no ataquen directament les dones, es dediquen a tirar balons enfora. Sense anar més lluny, fa ben poc, el bisbe d’Alacalá de Henares féu unes declaracions on diu, literalment, que “los matrimonios canónicamente constituidos tienen menos casos de violencia doméstica que aquellos que son parejas de hecho o personas que viven inestablemente”. N’hi ha que no tenen vergonya ni la coneixen… Per recordar la “bondat” del matrimoni cristià feu clic en aquesta crònica desgarrada d’una dona casada catòlicament, en la qual, acusa l’església de ser còmplice històrica del maltracte envers la dona.

Humans?
Tanmateix, la nefasta influència cristiana i, sobretot, la directa responsabilitat de l’església en la creació i justificació de les societats patriarcals -i, per tant, en la discriminació i anul·lació de la dona-, no són arguments suficients per explicar el comportament assassí d’alguns homes. Trobar l’origen últim que mou algú a fer una cosa tant monstruosa és del tot inviable. Descartades totes les explicacions mèdiques -cap dels 71 agressors tenia problemes psicològics-, només queda la perplexitat i el desconcert. Quan divague mínimament envers aquesta mena d’atzucacs psicològics del comportament humà -tant inexplicables des d’una òptica racional-, sovint em visita un pensament d’allò més devastador: hem oblidat la nostra condició d’animals. El llenguatge, la vida en societat i tantes i tantes capes de cultura, ens han disfressat de persones però no han acabat amb la nostra ànima salvatge, essencialment animal. És l’única dissertació possible per explicar els comportaments irracionals de les persones, l’únic raonament lògic que pot explicar allò inexplicable, com ara, que una mare colpege fins a la mort un fill recent nascut o que un home, en plenes facultats mentals, assassine amb traïdoria la seua dona perquè l’ha deixat d’estimar. Quan escolte eixa mena de notícies m’avergonyeix de la meva condició humana i m’estremeix adonar-me’n que, sense cap tipus d’excepció, tots nosaltres -uns més amagat que altres- portem un monstre dins l’ànima.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!