TocDeQueda

Pensaments, anècdotes i paraules aproximades

21 de gener de 2010
1 comentari

Perquè escrivia a una terrassa?

Santa Pola, 25 de febrer de 2005

Des de fa molt de temps m’agrada portar amb mi alguna cosa per escriure. Tanmateix, no és fins fa ben poc que ho faig d’una manera quotidiana: abans només tenia aquest costum quan marxava de viatge. Estic content d’aquest nou hàbit. Li dona frescor a la meua escriptura, sovint massa “pensada”, massa recargolada. Quan escric als quaderns no estudie les paraules; simplement, escric. És com una mena d’alliberament: l’escriptura planificada sovint m’ofega. Quan la “cosa” no va, és certament exasperant: m’enroque en un paràgraf i ja no hi ha manera d’avançar; o comence a embolicar-me de mala manera i quan me n’adone porte tres pàgines i encara no he ni començat a escriure d’allò que pretenia explicar. Per això pense que els quaderns i l’escriptura que em permeten –lliure d’imposicions temàtiques o estètiques– ha de repercutir positivament alhora d’afrontar un escrit planificat: són una mena de catalitzadors de la meua expressió escrita, excessivament “artificial”, sense frescor. A més a més però, he de reconèixer que m’agrada posar-me a escriure a qualsevol lloc. Pot semblar bohemi, fins i tot un poc pedant, això d’escriure a llocs públics, com en aquesta terrassa de la Glorieta de Santa Pola. Ja he dit alguna vegada que aquest fet, no escriure sinó fer-ho a llocs públics, té alguna cosa d’exhibicionista. No puc negar-ho: m’agrada que em miren quan escric. No sé exactament perquè. Per semblar interessant? La veritat és que la gent que puga haver en una cafeteria qualsevol m’importa més aviat poc per tant, no té massa utilitat fer-se l’interessant en aquesta mena de llocs. Elitisme? Pensar això seria injust. Escriure, el fet físic de posar-se a escriure, és una de les poques coses que està a l’abast de tothom –o de pràcticament tothom– i l’elitisme no és sinó fer coses que la gran majoria de persones tenen vetades, per cares o per inaccessibles. Escriure, evidentment, no té res d’inaccessible i encara menys de car. Certament, no sé perquè ho faig però és un fet que m’agrada que m’observen mentre escric. En el fons, pense que és una qüestió de paisatge: quan deixe el quadern damunt la taula, obert per una pàgina en blanc i comence a escriure, no faig més que fer bonic, decorar l’entorn visual en el qual em trobe immers, donant-li un toc original, inèdit… Quan una persona escriu sense cap motivació aparent desprèn sempre quelcom de misteriós, tot generant curiositat al seu voltant: “Què serà allò que escriu?”, o fins i tot “Perquè escriu?”. M’agrada pensar això. Així doncs, m’agrada pensar que no faig més que decorar un paisatge urbà, per a gust, curiositat o indiferència d’aquells qui el formem. O potser, inconscientment, estic fent un crit desesperat, estic enviant un missatge als demés; un missatge en forma d’imatge: escriviu, treballeu les paraules i el pensament, endinseu-vos per la vostra ment i feu-la cada vegada més àgil, més comprensiva, més oberta…

Sé allò què vull dir però no he aconseguit les paraules per transcriure correctament els meus pensaments. Tinc pressa. No vull perdre l’autobús cap a Elx.

  1. entenc molt be el que dius perque a mi en pasa el matex pero jo m`exprese millor amb el dibuix que amb la paraula .la cuestio es expresar-se i ferse d`entendre no creus?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!