Tot un privilegi

Fa gaire bé dos anys, Xavi Sarrià em va convidar a compartir amb els Obrint Pas un cap de setmana a Cinctorres, un llogaret d’allò més amable i tranquil de l’emblemàtica comarca dels Ports, a l’extrem nord-oest del País Valencià. He tingut la sort de viure en primera persona la transformació del grup al llarg de la seua història: des de 1996 que vaig enfilar-me a la furgoneta per primer cop, he compartit amb ells gran part del seu camí. D’ajudar-los a muntar un escenari de mala mort i dormir amuntegats a la furgoneta passàrem a l’escenari principal del Mercat de Música Viva de Vic, el Nou Camp i els hotels de quatre estrelles. Menorca, Alacant, Banyoles, Formentera… A cada viatge, una història diferent. I les rialles, sempre assegurades. Aquest cop però, era diferent: a Cinctorres no hi anaven de concert. Un mes abans havien llogat un mas aïllat a les muntanyes dels voltants i l’havien convertit en el seu “quarter” general: Benvinguts al paradísfou enregistrat al bell mig del no-res, envoltat de solitud i silenci. Quan hi vaig arribar la feina estava molt avançada; de fet era l’últim cap de setmana de treball i gran part del grup ja no hi eren. Fou emocionant presenciar com Xavi i Miquel Gironès feien els últims retocs a les cançons del nou disc, tot mesclant-hi veus, instruments i músiques enregistrades al llarg del mes i mig de clausura. Em sentia dins d’una cuina observant dos amics que preparen un plat exquisit. “Un poc més de sal”, deia un; “No te’n passes”, deia l’altre; mentrestant, Jaume Figueres, mànager del restaurant -tècnic de so-, deia que sí a tot per poder avançar –de segur que pensava “Després ja parlarem…”– i els dos “xefs” continuaven cercant suport: “Tu què dius, Didac?”, m’imprecaven una mica inquisitius; i jo els deia que tot em semblava bé, embadalit de poder compartir amb ells l’experiència de construir un disc.
        Dos anys després d’aquella primícia musical, Xavi m’ha convidat a tastar prematurament la seua primícia literària: Històries del Paradís. El disc, el llibre… Les cançons, els relats… Diferents formats d’una mateixa inquietud. Lluitar, crear, construir. Es tanca el cercle. I Xavi, novament, me n’ha fet partícip. Ja n’havíem parlat més d’un cop al voltant d’aquest projecte; n’estava al corrent des d’un primer moment: l’emoció en rebre la proposta de Bromera, l’angoixa de la responsabilitat, la tria de relats, la dificultat de retocar-los, les consideracions de l’editor, la por del “què diran”… Xavi m’ha anat explicant com afrontava la seua primera incursió en el món de la literatura. Un procés que, val a dir-ho, he viscut gaire bé tan apassionadament com ell. I, malgrat que Xavi m’ho havia dit en un dels dinars que solem fer per actualitzar-nos vides i projectes, quan el director de la meua escola m’entregà en mà un paquet postal adreçat a nom meu, se’m féu un nus a la gola. “Obri’l, va”!, em deia Marian també encuriosida. Estava una mica desconcertat de l’emoció. I un cop el vaig obrir, vaig pensar: “Quin privilegi d’amic”.
        Mai no havia tingut l’ocasió de llegir un llibre abans que es publiqués. I, tanmateix, he sentit una sensació que ja coneixia: he notat la confiança d’un amic quan et revela un secret; el valor de la confidència,  d’haver-te triat a tu per fer-te’n còmplice.  Vaig esperar la nit per encetar el llibre. I amb la tranquil·litat que només aquesta permet, vaig començar a llegir. Cada paraula. Cada punt. Cada expressió. Hi ha quelcom de catarsi en tot plegat. Sé qui escriu. Sé què pensa del món i de les coses que l’envolten. L’he vist trist. I content. I enfadat. He compartit amb ell molta vida. I tot això és concentra ara en unes paraules impreses. Por. Torne a llegir un fragment. No m’acaba d’agradar la ressonància d’unes paraules. “Trac mocs pel nas”. Ho repeteix un parell de vegades. La mestra també “treu mocs pel nas”. L’expressió em destorba una mica la lectura. Fins i tot, trobe que l’adultera. No té importància però no puc evitar-ho: no m’agrada. Continue llegint. No he de ser tan primmirat. Potser a Xavi tampoc no li agradava. Potser és cosa de l’editor. El relat acaba. L’última frase, colpidora. Síntesi concentrada d’un sentiment que tots portem a dins. Contradiccions d’una societat que ha fet de la por i del neguit, els seus mecanismes vitals.
       N’estic convençut: el llibre serà un èxit. En primer lloc, per la popularitat de l’autor. Les coses com siguen, amic! I és legítim que en trega partit d’aquest reclam. Tot amb tot, aquesta rellevància social no l’ha guanyada fent l’idiota en un programa de famosos “exprès”; és fruit de més de quinze anys de treball i d’esforç damunt dels escenaris. I del seu geni creatiu, musical però també literari: les seues lletres, d’alguna manera, expliquen històries. El format del llibre també ajudarà: un recull de relats breus permet una lectura tranquil·la i pausada, sense por de perdre el fil de cap història: un parell aquesta nit; demà, potser un altre.  A més a més, és la llengua concentrada; l’esència de les idees i el pensament en forma de paraules: no tens temps d’avorrir-te amb la lectura i sempre n’hi haurà algun que serà del teu gust. O uns quants. De moment, jo n’he trobat més d’un que trobe molt reeixits. Si hagués escrit una novel·la, em costaria més de fer-ne un el·logi. No m’agraden les novel·les.
         Sobretot però, el llibre serà un èxit perquè l’escriu una persona que es fa de voler, que sempre té un gest atent per a tothom, especialment per als seus; per a aquells qui caminem plegats per la vida: un salut des de l’escenari, una abraçada sincera enmig de la multitud, una entrada per a un concert, un cap de setmana fantàstic a Cinctorres… Un gest que, després de tants anys, ha fet que t’aprecie molta, moltíssima gent. Només que comprem “nosaltres” el llibre, Bromera n’haurà de fer una segona edició. No en tingues cap dubte.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *