CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Diumenge passat Jean-Claude Juncker, mostrava oficiosament la seva “simpatia” cap a la demanda d’Escòcia de romandre com a membre de ple dret del club de Brussel·les. Així ho publicava l’Scotland on Sunday –la versió dominical de The Scotsman-, dos diaris que mai han afavorit els interessos de l’independentisme. Un portaveu de Juncker els havia declarat que la potencial integració com a membre de ple dret d’una Escòcia independent “seria tractada com un cas especial” dels altres estats que són en espera de formar-ne part.

Quan els nostres diaris han reproduït aquesta notícia, no han pogut amagar la seva satisfacció. Hi han vist un paral·lelisme amb Catalunya. Indirectament Junker ens estava dient també als catalans  que serem tractats “com un cas especial”, és a dir que el nostre reingrés seria accelerat i vist amb simpatia.

No vull aigualir la festa de ningú, però jo sóc menys optimista. Abans de donar per fet que Junker veu el nostre cas com el d’Escòcia, em posaria a reflexionar sobre altres dades. Ja sabeu que és tan important llegir el que es diu com el que es calla i no es diu. Per què Junker no esmenta Catalunya si els dos casos són similars? Per què no s’ha dirigit a cap diari català tal com ho ha fet amb un diari escocès? Al meu entendre Junker no veu a Catalunya i Escòcia en la mateixa situació i per tant no es pot referir-s’hi conjuntament.

Les institucions europees i els governs estrangers només parlen de realitats. Escòcia ja és una realitat encaminada cap a la independència, nosaltres de cap manera. Per això els escocesos mereixen l’atenció de les instàncies internacionals i a nosaltres Junker ens ha ignorat. No és que no ens vulgui donar un tracte diferent, senzillament per ara no mereixem cap tracte, cap atenció. Pel que fa a la formació d’un estat català estem verds-verds. Tant lluny de materialitzar-lo  que el mandatari europeu no veu necessari referir-s’hi. Escòcia, en canvi, té clars tots els passos i cada un d’ells va directament encaminat a la formació de l’ estat propi. Ara, això és verritat: no hi ha com nosaltres per fer grans manifestacions, murals, estesa de banderes, llumetes i festes de tota mena per mantenir la il.lusió independentista. Escòcia, sense tanta festa, hi va.

És més, jo diria que Junker menysprea el camí que estem prenent. No us vàreu sentir humiliats per la resposta de Junker a la pregunta de Terricabras sobre la nostra futura situació en la UE? Recordem.  Durant una audiència al grup dels Verds/ALE quan encara Junker es postulava com a president de l’executiu comunitari, l’eurodiputat català li pregunta si  quan sigui president de l’executiu comunitari acceptarà el referèndum de Catalunya. Resposta taxativa de Junker: “Un no es converteix en membre de la UE enviant una carta”.  Es referia a la que li va enviar Artur Mas. Senyors, ens ve a dir, vostès no estan fent bé les coses. Si volen ser independents, no muntin consultes de fireta amb preguntes esotèriques i facin el que s’ha de fer. Senyor Mas, sigui seriós, deixi d’enviar cartes i prepari el seu país per a una declaració unilateral d’independència per quan Espanya li tanca definitivament les portes, com li ha dit mil vegades que farà. Faci-ho i aleshores, els tindrem en compte.

I Hollande ahir també va ficar-hi cullerada. En termes diferents, però amb una actitud molt similar. Com a bon francès, es va embolicar amb explicacions teòriques, que només van demostrar el desconeixement específic de la nostra realitat nacional i la nostra història. I tal com va fer Junker, no va donar cap importància al nostre famós procés. Una efervescència, una reacció malhumorada en època de crisi, i ja està. Transitem tant per camins folklòrics i tan poc per terrenys polítics seriosos que tampoc mereixem que Hollande presti més atenció al nostre cas.

Junker ens ha ignorat, Hollande no ens veu sinó com un producte de la crisi econòmica, i ni l’un ni l’altre creuen  que l’estat català estigui prou madur com per merèixer la seva atenció.