CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

La unitat de l’entrepà sec

imagesÉs cíclic. Quan el debat sobre el país agafa certa temperatura, arriba el savi de torn per treure la bandera de la unitat. Unitat i alerta, que ningú discuteixi el que diu el de dalt. Cal fer pinya, cal unitat, i els altres a callar i sotmetre’s.

Qui clama per la unitat no sol ajuntar-hi un compromís a flexibilitzar la seva posició que afavoreixi el consens, no; qui clama per la unitat demana implícitament als altres que deixin els seus punts de vista i s’arrenglerin entorn de la seva proposta. Unitat sacrificant les opinions dels altres, mai de qui la demana. La setmana passada, Mascarell, el conseller de cultura, va ser el primer a enarborar la bandera. I va demanar unitat entorn al president Mas. L’endemà Herrera i Iceta els va faltar temps per emprar la mateixa paraula màgica, però amb altres i diferents tonalitats.

És la unitat de l’entrepà sec. Com que tothom discuteix sobre com farcir l’entrepà i no es posen d’acord si amb formatge o pernil, la solució és senzilla: deixem-lo amb allò que no discuteix ningú, només amb el pa. Si tothom s’acontenta amb el pa sol, s’haurà fet la unitat i s’hi haurà sumat molta gent a l’àpat. Ara, hi ha un inconvenient i seriós: finalment això no és cap entrepà. Si ens quedem només amb el pa, l’àpat ha perdut tota substància. La unitat sobre els mínims és insípida, inservible.

Amb el procés d’alliberament nacional pot passar el mateix. De cara a una consulta vetada pel TC el consens té el perill d’aconseguir-se sobre els mínims. M’agradaria, però, que la població en general anés més enllà de l’embruix de la paraula unitat i es preguntés quina unitat vol. Al voltant de què s’ha de fer la unitat i si per aconseguir-la s’ha de sacrificar segons què. Volem una unitat exigent o timorata, una unitat de gosadia o de porucs, una unitat per fer el salt o per seguir empenyent una mica més, una unitat per a l’autoafirmació o per la dependència suplicant, la unitat per fer servir les moltes raons ja acumulades o per seguir buscant-ne unes quantes més. La unitat per menjar l’entrepà farcit de sobirania o per empassar-nos un entrepà sec.

Les argúcies dels que entrebanquen la via independentista són sempre les mateixes: per banda de la dreta la legalitat, i per la banda de l’esquerra la necessitat de sumar-hi molta gent. Els conservadors adoren tant la llei que Rigol, d’Unió, ha arribat a afirmar que ens cal la legalitat del TC espanyol perquè només aquesta dóna qualitat democràtica a la consulta. Déu n’hi do! Rigol obvia l’absurd d’un procés independentista que se sotmet a la legalitat forana. Com demanar la quadratura del cercle! Pitjor encara, Rigol anteposa la llei a la democràcia, pervertint el dret i la legitimitat. La dreta sempre ha mitificat la llei i l’ha elevat a la categoria de principi intocable perquè garanteix l’ordre, el seu. L’argúcia de l’esquerra, Herrera i Iceta, en canvi, té un altre nom: cal sumar. Com més baixem el llistó, més gent s’hi podrà sumar, el projecte tindrà més força. Més força per fer què, aleshores? Perquè arriba un moment que l’entrepà deixa de tenir substància, deixa de ser entrepà. L’esquerra sempre ha mitificat la massa, la gentada, allò amorf (tan diferent de la nostra Via en què calia apuntar-s’hi). La CUP i ERC són l’excepció. La CUP sobre tot sap aplicar el concepte de trencament de l’statu quo al procés de ruptura amb l’estat espanyol per obtenir un país nou i refet, nou i net.

Els darrers dies he sentit coses que sonen molt bé. Sembla que Convergència no està decidida a deixar que Unió ens desvirtuï la consulta. Josep Rull en una entrevista a Vilaweb ha basculat un pas més cap a la sobirania. No només es reafirma en el fet de votar sinó que es mostra decidit a posar les urnes. Una concreció molt important i que molts veníem exigint. També considera que la legalitat està prou garantida amb la llei del nostre parlament encara que el TC espanyol la intenti tombar. I té molt clar que la legitimitat del nostre parlament està per sobre de lleis foranes. El fet que tingui present que la garantia democràtica es materialitza amb uns mecanismes de control de la consulta ens permet pensar que els convergents i el govern ho tenen previst i lligat. Rigol-Unió constestats i desautoritzats.

Vull confiar en les paraules de Josep Rull: “En tot cas, nosaltres tan sols pensem a posar les urnes el 9 de novembre. Aquesta voluntat continua intacta.”. Però per si de cas, no ens estarem de recordar-l’hi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Que no ens donin lliçons, els d’Unió

REUNIÓN DEL GOBIERNO DE LA GENERALITATJoan Rigol, Joana Ortega i Santi Vila – els dos primers d’Unió- han sortit en tromba i coordinadament a marcar la via per on volen que transiti el procés sobiranista. Aquesta línia s’anomena legalitat. Hem de sotmetre’ns al que dicti el Tribunal Constitucional, espanyol és clar. Rigol argumenta que sense suport legal el referèndum seria “poc democràtic”. Ortega no troba seriós baixar les urnes al carrer amb la llei de consultes impugnada pel Tribunal Constitucional i afirma per al nostre consol que, en tot cas,  ja es trobaran altres fórmules que l’esmentat tribunal no podrà impedir. Per a Santi Vila  el TC té l’última paraula i si suspèn la convocatòria del 9-N, “sempre ens queda un mecanisme” per poder votar: unes eleccions plebiscitàries.

La resposta a les xarxes no s’ha fet esperar. La més contundent, l’escrita per Pere Aragonès. Aquí la teniu i en recomano la lectura. Vull destacar el final: “El 2010, el Tribunal Constitucional va fer caure la bena dels ulls a molta gent. El 2014, aquest mateix tribunal no ens pot lligar de mans. El referèndum s’ha de fer, i caldrà defensar el dret de vot a tots àmbits on calgui.” I la cita que ens recorda de Nelson Mandela no té pèrdua: “Si esperes les condicions ideals, aquestes no arribaran mai”.

Encara que allò important ja hi està dit, vull afegir algunes consideracions laterals, no per això menys a tenir en compte.

Qui són Ortega i Rigol per donar-nos lliçons de com s’ha de fer la inidependència? Formen part d’un partit, els dirigents del qual es declaren taxativament no independentistes. Duran s’ha esforçat com ningú a posar pals a les rodes dels que treballen per la independència.  I què direm de Joana Ortega? Doncs que ens va dir que havia votat que NO en les consultes populars. Creieu que els d’Unió són les persones més adequades per pontificar com i quan i en quines condicions s’ha de fer una consulta sobre la independència? Per decència haurien de callar. I nosaltres els hauríem de desautoritzar obertament i impedir que sobre el tema tornessin a obrir la boca.No se’ls pot deixar intervenir en un tema en el que hi estan activament en contra.

Pel fet d’estar al costat d’Artur Mas en el govern pot semblar que Ortega, Espadaler i Pelegrí estan en el mateix vaixell favorable a la independència; pot semblar, per tant, que tenen autoritat per opinar-hi. Ho sembla i ells se n’aprofiten. La gent no els identifica tant com a socis de Duran i Lleida que com a membres del govern d’Artur Mas. Això els dóna una aparença de legitimitat que no tenen. Estan actuant com a infiltrats: la seva voluntat és fer-nos fracassar, la mateixa que ja ha demostrat abastament Duran i Lleida. La seva aposta pel dret a decidir no és més que una disfressa. Boicotegen des de dins com ja ho van fer pressionant per obtenir una pregunta “esotèrica”. Les seves opinions sobre la consulta són pura intoxicació. Els hem de desemmescarar.

Donada l’oposició a la independència de la cúpula d’Unió, el millor que podem fer és girar les seves afirmacions. Allò que ells afirmen que no s’ha de fer, segur que és el que més ens convé, i allò que ens diuen de fer, segur que és el que més ens perjudica i hem d’evitar.

La consulta s’ha de fer el 9-N. I es farà si persistim amb la mateixa determinació que fins ara. El procés independentista ha sorgit al carrer, s’hi ha forjat, hi ha crescut i amb la voluntat popular al carrer s’imposarà sobre una legislació que no és la nostra, que ens és democràticament estranya i antidemocràticament imposada. Aquesta Diada ha de marcar més que mai la decidida voluntat d’aconseguir la independència. La nostra contundència aturarà qualsevol vel·leïtat de Rajoy de portar la nostra llei al seu Tribunal Constitucional. Estic segur que Rajoy no les té totes i per això no explicita com pensa impedir-nos votar; espera la nostra actuació durant la Diada. Per tant, la veu la tenim nosaltres i no hem de deixar que les opinions dels antiindependentistes pertorbin l’ambient, ens condicionin o pretenguin marcar el camí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari