CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Comparo la lectura d’un poema al fet de menjar un bombó. L’esguerres si el mossegues i te l’empasses. No has deixat temps a les terminacions nervioses de la llengua d’absorbir-ne i degustar-ne els gustos múltiples. El poema s’ha de rellegir lentament diverses vegades procurant a cada passada descobrir-hi alguna cosa nova.  

Només hi ha un motiu pel que m?interessa el discurs del rei: pel que té de focs artificials capaç d?entabanar a més de quatre compatriotes distrets.

No hi ha res més cruel i que ens encengui més que sentir dir al director de l? empresa, que no para de fer-nos la guitza, que l?empresa és com una família i que la convivència ens enriqueix a tots. Doncs, aquesta és la sensació que he sentit quan el rei ha acabat el discurs així: ?Una llengua, el català, que en diàleg i convivència permanent, sincera i enriquidora amb el castellà, és un element sense el qual no és possible comprendre la cultura d?aquesta terra.?

Una convivència enriquidora, la del català amb el castellà, afirma el rei. D?entrada, aquesta convivència ha estat obligada en molts moments de la història i actualment encara té molt i molt d?imposició. Sembla que tal convivència ens enriqueix. Saber llengües sí que enriqueix, però conviure-hi, què voleu! Per què tal enriquiment, els espanyols no el consideren pas necessari per a la seva llengua? Ah, nosaltres, sí. A nosaltres ens cal el castellà perquè el català acabi enriquint-se. Ells, amb el castellà en tenen prou. Imaginem-nos que li diem als alemanys que els cal conviure “permanentment” (així ho ha expressat el rei!) amb gent de parla anglesa perquè això els enriqueix.  S?ofendrien, clar! A nosaltres, en canvi, ens cal un complement enriquidor, el castellà.

Tenim tot el dret a preguntar-nos: si tan enriquidora és la convivència del català amb el castellà perquè no s?obliga també als nens espanyols a parlar i a estudiar el català? La resposta és clara, les al·lusions a la convivència i a l?enriquiment només són fórmules endolcidores per fer-nos empassar la imposició del castellà, per obligar-nos a acceptar que el català és secundari i que, per tant, el que ells demanen al català no obliga al castellà. Ells poden exigir-nos en nom de l?enriquiment el que nosaltres no els podem exigir a ells. Per exemple, el rei es pot permetre aquí fer mig discurs en català, que no pas tot; en canvi, a Madrid amb un  ?gràcies? creu que ens hem de conformar.

Un altre control de qualitat a aplicar a tot el que ens arriba d’Espanya és fixar-nos tant o més en el que ha callat com en el que ha dit. En mig de tants qualificatius i lloances, el rei s?ha oblidat de fer a la nostra llengua el reconeixement que més li cal -i que més dol als espanyols: el català és la llengua pròpia de Catalunya. Ens ho ha escatimat a consciència perquè sap perfectament el que diu l’estatut. 

El senyor rei pot dir el que vulgui. Nosaltres aviat no hi haurem de parar la més mínima atenció, el seu estat ja no serà el nostre. Però fins que aquest moment no arribi, compte. El rei està fent el que ha de fer: procurar no perdre una altra possessió -que ja se li van escapar moltes els segles anteriors. Si uns fan de poli dolent amb les amenaces, ell assumeix el paper de poli bo amb els elogis. Atents, però, amb aquests elogis, que tot i semblar un bombó, són un Borbó i enverinat!

Qui ha de ser conscient del poder encisador dels diversos polis bons que sortiran a escena, començant pel rei demà, és el nostre govern. A veure si d?una vegada es posen en el partit. Els espanyols i assimilats ja no juguen la carta de consulta sí, consulta no. No sé si donen la consulta com a impossible d?aturar, però el que està clar és que juguen directament a favor del No a la consulta. Doncs, posem-nos tots en el partit que es juga. A l?ofensiva espanyola a favor del No hem de oposar tota la nostra força a favor del Sí. Deixem-nos d?una vegada de limitar-nos a defensar el dret a decidir, a poder fer la consulta. No n?hi ha prou.

No n?hi ha prou tampoc de restar credibilitat als gestos del rei. De la mateixa manera que ells ens aniran mostrant les preteses bondats d?una cohabitació més amable, el nostre govern ha d?exhibir clarament 

• les bondats d?un país construït de bell nou sobre una constitució i unes lleis absolutament nostres, 
• les excel.lències d?un país en els camps científic, artístic o esportiu, que necessiten un marc de llibertat per a la seva total eclosió,
• les bondats de la nostra gent amb unes qualitats úniques i distintes que la fan especialment atractiva a la resta del món com la solidaritat o l’apertura d’esperit,
• els avantatges concrets en salut i educació que obtindrem amb les eines d?un Estat independent, 
• l’aportació al món amb marca pròpia de les nostres tradicions i dels nostres costums quan tindrem nom propi en el concert de les nacions lliures. 

El govern ha de publicitar el país de la llibertat que sorgirà del Sí-Sí, i no ha de delegar aquesta tasca en les associacions civils. Qualsevol ocasió ha de servir perquè cada membre del govern posi en relleu el caràcter de la nostra gent, diferent de l’espanyola, i l?orgull per tot allò nostre. El govern ha d’assumir aquesta tasca entre altres raons perquè el govern té l?altaveu mediàtic més potent i d’un nivell similar al del rei.

És l?hora de la seducció. El rei espanyol començarà demà la campanya dels focs artificials, segurament amb un discurs en català. Nosaltres no podem badar. Tenim mil mostres de seducció que contraposar-hi, no fictícies sinó reals. El govern ha de posar-se de ple en aquest partit a favor del Sí-Sí i anar més enllà del dret a decidir. Posem-s?hi!

El monarca espanyol no pot, a tot estirar, més que eixamplar la gàbia. La pot envernissar de nou o fins i tot, si voleu, xapar-la d’or, però no obrirà mai la porteta perquè en puguem marxar. Més àmplia i confortable, la gàbia sempre serà gàbia: la submissió és llei suprema per als que hi són dintre. Ei, que la llibertat no és un grau més de comoditat.  I és absurd esperar del monarca espanyol que es desprengui d’un territori que considera de la seva propietat.

Ara bé, despullat absolutament de cap intent d’esperança, sí que vull aprofitar l’avinentesa per posar en relleu el tracte mesquí que he trobat en les paraules del monarca. Mesquinesa tan alta com petites les escorrialles amb què ha pretès acontentar-nos. Quan vam sentir que ens regalava amb un “unitat no vol dir uniformitat” i que calia “respectar i defensar” les “altres” llengües no castellanes, molts ens vam preguntar què entenia ell per tot plegat. Sembla que ningú no ho ha sabut esbrinar, pel que he sentit. Doncs, jo humilment crec que ho va deixar clar i diàfan en el mateix discurset. Pels fets, que són més alliçonadors que les paraules. Tot el respecte i defensa que el nou rei està disposat a atorgar-nos va quedar  condensat en una sola paraula dita en cada una de les llengües que deia voler defensar:“gràcies”. I gràcies, que ja en teniu prou! Per a mi, va ser un insult i per això en vull deixar constància, per res més.

Tertulians i comentaristes, si us plau, abandoneu aquest revestiment d’esperança que poseu en la vostra interpretació del discurs del nou rei. Sabeu perfectament què podem esperar d’Espanya, sabeu perfectament que mai cap promesa satisfarà les nostres aspiracions, sabeu perfectament que els problemes que arrosseguem des que estem a Espanya només tenen la solució definitiva amb la independència. Doncs, deixeu d’insuflar cap bri d’esperança en els comentaris al discurs del rei. Seria molt demanar que contenguéssiu la imaginació? Perquè es posar-hi fantasia afirmar que quan el rei blasma la uniformitat, obre les portes a un tracte just per a la nostra llengua o que, com s’ha arribat a  dir, fa un advertiment al ministre Wert.

I siguem tots sensats quan aquest senyor ens vingui a fer les gràcies a Girona. Perquè en les farà. Potser, fins i tot, faci el discurs sencer en català. Aquí, aquí sí. Perquè el català és cosa que ha de quedar tancat a casa, per a ús familiar. Doncs no. Aquest tracte secundari no ens satisfà. Volem ser amos de la nostra llengua, utilitzar-la com a llengua d’estat i en total llibertat a les nostres escoles. Com volem decidir lliurement el nostre futur i poder tenir un paper de primer ordre en el concert de totes les nacions del món. 

Vicent Partal en el seu editorial d’ahir ens obria els ulls a les formes simbòlicament perverses que ha escollit la monarquia espanyola per recordar-nos la nostra condició d?esclaus. Amb les seves paraules tanco aquest article.

?Conten que a Franco li van explicar que fóra convenient de no posar el nom de Felipe al fill de Juan Carlos. Perquè el nom del xiquet no el van triar els pares, sinó el dictador. I Franco va triar Felipe, és clar. On s’és vist que l’amo faça cas dels esclaus??

?Felipe inaugurarà demà el seu regnat fent coincidir la cerimònia amb el dia que el seu avantpassat del mateix nom va ordenar de cremar Xàtiva de cap a cap, del castell al pla. I canviar-ne el nom. Per San Felipe, precisament. Des de Xàtiva li han demanat que canvie la data. Però on s’és vist que l’amo faça cas dels esclaus??

?El coronaran i ell anirà vestit de militar, perquè tot quede clar i no hi haja marge de discussió. Qui mana, mana. I la veritat és que això no és gens normal. El rei dels Països Baixos no és el comandant suprem de l’exèrcit holandès. El rei de Suècia no és el comandant en cap de l’exèrcit suec. La reina de Dinamarca no és la comandant en cap de l’exèrcit danès… El d’Espanya sí, i no atendrà la demanda de vestir-se de civil, ni en ple segle XXI. Potser per a recordar-nos implícitament que si ell demà pot seure al tron és perquè el 1936 hi va haver una guerra, on de nou vam ser vençuts –esperem que ja per darrera vegada. ?

?A Xàtiva demà, per respondre-li, penjaran crespons negres als balcons i les finestres. Per Xàtiva. Però també per Manresa i Vila-real, per Quart de Poblet i Castellterçol, per Dénia i Calaceit, per Terrassa, Ares de Maestrat i les quaranta-tres ciutats cremades vilment per la tropa borbònica entre el 1707 i el 1714, ara fa tres-cents anys justs.?

?A Xàtiva penjaran crespons negres perquè fins i tot el malnom de la seua gent, ‘socarrats’, delata com és d’imprescindible aquell episodi que ara la casa reial tracta amb displicència, probablement dissimulada. Dissimulada perquè volen fer veure que no en saben res, però curiosament, o no, Xàtiva és una de les poques ciutats de l’estat espanyol on cap Borbó, cap ni un, no ha posat mai els peus. I ells saben per què.?

?Hi ha qui diu que a Felipe cal deixar-li temps. De moment, podem dir que demostra una sensibilitat nul·la només de començar el regnat. Si més no, podria haver-se canviat el nom, com va fer el seu pare, que havia de ser Juan i va acabar essent Juan Carlos. Però supose que un Borbó canvia de nom només per a no ofendre un altre Borbó –en aquest cas, son pare. Però mai per a congraciar-se amb els súbdits. On s’és vist que l’amo faça cas dels qui es pensa que són els seus esclaus…? »

He començat aquest article tres vegades. El circ de Duran i Lleida no para. Ell ha d’estar a dalt del canelobre imantant l’atenció dels mitjans i de tot el personal. Des del globus  sonda llançat per el Periódico s’han succeït els desmentiments per finalment  afirmar el contrari del que inicialment ell mateix havia insinuat diumenge. Duran es negava a sí mateix. Alguns tertulians aplaudeixen la jugada com una tàctica mestra, a mi em fa basques.

Aquest circ és un dels signes més significatius de la degradació on s’ha enfonsat la politiqueria nauseabunda del règim de la transició espanyola. Duran i Lleida ha tensat la corda tàctica fins a extrems poc imaginables només per a inflar més el seu ego. Un pur atac d’egolatria. Ara bé, em sembla que la jugada no ha estat tan intel.ligent com podia semblar. Perquè la conclusió ha estat diàfana: només els espanyols se l’estimen. Són els únics que el trobarien a faltar. I amb quines mostres de dolor no ho han manifestat!

Convé posar atenció en aquesta reacció espanyola perquè resulta d’allò més eloqüent. Manifesta clarament el concepte de diàleg que té la classe política espanyola. Com he dit, tant el PSOE com el PP – el PPSOE! – han mostrat el seu disgust per la possible marxa de Duran. Sense dissimilar la contrarietat i la irritació. El president del Congrés, Jesús Posada, creu que la marxa del líder d’UDC, Josep Antoni Duran, com a portaveu parlamentari de CiU seria “un cop fatal”, un fet “greu”. Exactament així: “Mal camí. Crec que Artur Mas hauria de reflexionar seriosament cap a on estem anant perquè un home com Duran no pugui ser portaveu de CiU, jo ho veig un tema greu” (ElPuntAvui ) I pel que fa al PSOE, Òscar López, secretari d’organització, va comentar  dilluns passat que Josep Antoni Duran i Lleida és un interlocutor que “fomenta el diàleg”. “El PSOE té una posició i aquesta posició passa pel diàleg, i hi ha persones que han fomentat aquest diàleg i que el fomenten ( entrevista a Los Desayunos de TVE).

Sorprèn que el diàleg amb Espanya passi per una persona. Ningú més pot dialogar amb Espanya? És clar que sí, moltes.  Però Duran ha fet el diàleg que ha interessat a Espanya. Tant bé, que no veuen altra persona capaç de reemplaçar-lo. Fins a tal punt que Duran encarna el diàleg, l’únic possible segons ells, i qualsevol altre intercanvi dialogant deixa de ser diàleg.  Només cal observar els resultats d’aquest diàleg, el que n’hem obtingut, per entendre la reacció espanyola. El diàleg que ha portat Duran mai ha sotragat cap iniciativa del partit del govern espanyol ni que aquesta atemptés contra Catalunya. Salvar l’estabilitat del govern de torn era prioritari. Un diàleg que ha resultat nefast per als nostres interessos, els que Duran i CiU devien garantir abans que cap altre. Amb el seu suport s’han aprovat lleis que després el mateix govern nostre ha hagut de recórrer-ne l’aplicació davant del Constitucional. O simplement que han desencadenat aquí un devessall de lamentacions que contrastaven amb l’alegria amb què s’havien aprovat allà, com la llei de dependència o la del finançament de les comunitats autònomes. Inaudit! A cada llei proposada pel govern espanyol, Duran hi “negociava” petits retocs innocus i la llei rebia el seu suport. El diàleg de Duran ha portat a aprovar any rere any els pressupostos generals de l’Estat que han permès mantenir un dèficit fiscal del 8,5% del nostre PIB de forma constant.

És evident que els espanyols no volen perdre Duran.

El punt d’irritació de Jesús Posada i la contundència amb què s’h¡ ha expressat Òscar López palesen que amb qualsevol altre interlocutor veuen perillar els seus interessos. Amb qualsevol altre interlocutor, simplement, no veuen possible que hi pugui haver diàleg, el seu diàleg, el que garanteixi la nostra submissió. Per a ells, sense Duran no hi ha diàleg possible. Està clar quin concepte de diàleg tenen els espanyols que l’identifiquen amb una persona. Si no es fa el diàleg que els garanteix el seu domini, simplement no hi ha diàleg.

Rajoy diu que “està obert al diàleg” amb Mas, però aquest diàleg no es produeix. És que per a ells l’intercanvi d’opinions i la recerca d’acords no és diàleg , només allò que els oferia Duran, la dòcil submissió.