CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

“El país trobarà el camí per construir el seu futur.” Aquesta és una afirmació repetida reiteradament pel senyor Junqueras i la Marta Rovira en els darrers mesos. I, com no podia ser altrament, l’hi vam sentir com a síntesi final (49:30) en l’entrevista de dimarts a TV3. És la mateixa i única resposta que van donant quan se’ls pregunta per un pla alternatiu als entrebancs que posarà Espanya al nostre procés. “El país sabrà trobar el camí, com tantes vegades en la seva història.”

I el poble català, nosaltres, ens sentim especialment cofois de saber que som tan collonuts i que els nostres dirigents ens ho reconeixen. 

A l’hora d’escollir la pregunta, però, no ens van demanar si coneixíem el camí que s’ havia de prendre. Van tirar pel dret i ens van sorprendre amb una pregunta “singular” que passarà a la història de la creativitat política.

A l’hora de fixar la data, la que estava en boca de tothom i que fins i tot va merèixer els titulars del PuntAvui era la del 14-S, però tampoc es va tenir en compte. Era la del nostre “camí”, però van preferir ignorar-nos. La data que estava en “el camí” l’Assemblea – “no més tard del 31 de maig del 2014- i que encara consta inexplicablement en el “Signa un vot”, tampoc no va merèixer cap consideració.

A l’hora d’espavilar-se a determinar aquesta data i pregunta en un temps raonable com demanava “el poble català”, van trigar gairebé dos anys a posar-s’hi. Un cop més el nostre “camí” i el seu divergien i van ignorar el nostre olímpicament.

El nostre camí els importa un “bledo”, una caqueta de gos que els repugna i hi passen per sobre silenciosament perquè no els fastiguegi.

Tots sabem que “el páis”, per part de la seva base civil, ha fet molt més del que s’espera de qualsevol societat. La seva mobilització ha estat gegantina en quantitat de gent, sorprenent en la seva capacitat logística i heroica en la seva persistència en el temps. Més ja no se li pot demanar al “país”.

Ara és l’hora d’aquesta part del país que són els polítics. Aquesta fase del procés demana articular els mecanismes polítics per seguir endavant, directes cap a la independència sense més demora. En aquest moment no podem admetre que el senyor Junqueras derivi la seva responsabilitat política cap al poble català.  És el senyor Junqueras, junt amb el senyor Mas, qui ha de trobar i tenir preparat el desllorigador de la situació si Espanya impedeix la consulta. I nosaltres hem de tenir la confiança que ell sap per on hem de tirar sense haver d’esperar fins a unes plebiscitàries de difícil configuració. El senyor Junqueras està eludint la seva responsabilitat política quan apel·la al “poble català” i fa demagògia barata quan l’ensabona dient-li que “sabrà trobar el camí”.

Espavili’s, senyor Junqueras, trobi vostè el pla alternatiu.  El poble català ha fet tot el que havia de fer d’una forma superlativa i modèlica. És l’obligació de vostè de trobar els mecanismes polítics per separar-nos d’Espanya com més aviat millor. És la obligació del seu càrrec. No sé si sap que per això rep un sou que nosaltres li paguem. El paguem perquè vostè trobi “el camí”. I ens el digui. O si més no, ens asseguri que hi està posat i que per tant podem confiar en vostè. No ho oblidi, senyor Junqueras.

Xavier Sala i Martín desfà les fal.làcies socialistes que neguen el dèficit fiscal de Catalunya.

L’argument és el següent: el 2009 els catalans van pagar a l’estat espanyol un total de 46.195 milions d’euros, dels quals l’Estat només va gastar a Catalunya 45.403 milions. La diferència són 792 milions i no els 16.000 milions que publica la Generalitat. Segons B-Ll, per aconseguir els 16.000 milions la Generalitat agafa aquest número i el “neutralitza”.

En què consisteix la “neutralització”? En realitat, consisteix a fer una cosa tan assenyada com reconèixer que pagar amb la targeta Visa equival a pagar en efectiu. Tots els lectors d’aquest article saben que el deute de la targeta de crèdit s’acaba pagant, per la qual cosa comprar unes sabates pagant en efectiu és el mateix que comprar-les amb la Visa. Cap ciutadà racional pensa que entregant la targeta es deslliura de pagar. De la mateixa manera, “neutralitzar” la balança fiscal consisteix a reconèixer que, quan un estat utilitza la Visa per pagar la despesa, l’import haurà de ser pagat pels contribuents. Així de simple. No sé qui es va inventar la paraula neutralització per descriure el que s’està fent, però reconec que és una paraula lletja i enganyosa. Per exemple, B-Ll diuen que la neutralització es fa “per corregir el cicle econòmic”. No és veritat. La neutralització es fa perquè quan l’Estat finança la seva despesa amb deute públic, un té l’obligació de corregir els números i reflectir-hi que, tard o d’hora, la despesa serà sufragada pels contribuents. I no es tracta d’una opció metodològica que un pot utilitzar a la seva conveniència. És una obligació intel·lectual: no fer-ho és com dir que el govern pot obrar el miracle dels pans i els peixos, gastant el que li vingui de gust sense que ningú en pagui la factura. I això no té res a veure amb el cicle econòmic. Si en lloc de produir-se en època de crisi, el dèficit de l’Estat es produís en època de bonança, la “neutralització” seguiria sent obligada.

No sé si és perquè la paraula neutralització no és prou descriptiva o perquè el concepte és enganyós, però la realitat és que hi ha una llarga tradició de polítics i opinadors que acusen els “neutralitzadors” de manipular les dades i que, per tant, afirmen que el dèficit fiscal neutralitzat de Catalunya és un pur artefacte comptable creat pels nacionalistes. I l’article de B-Ll forma part d’aquesta trista tradició: B-Ll argumenten que, quan l’Estat finança la seva despesa amb dèficits, aquests dèficits no han de ser comptabilitzats, ja que (en paraules literals) el deute “només és diner virtual que s’haurà de pagar en el futur”. Davant aquest raonament, jo convido el Sr. Borrell a utilitzar la seva targeta per regalar-me un cotxe de 50.000 euros. A molts els pot semblar un cotxe car, però a Borrell li semblarà barat. De fet, li semblarà gratis: al cap i a la fi, “la targeta només és diner virtual que haurà de pagar en el futur”! Clarament, l’argument que el deute no ha de ser comptabilitzat com un passiu per als contribuents és falaç i erroni. Deixant de banda els senyors Borrell i Llorach (i potser també Antonio Zabalza i Rocío Martínez-Sampere, que han caigut en el mateix argument falaç, el primer de manera reiterada i carregosa), tothom entendria que per al Sr. Borrell el cost d’un regal com aquest seria de 50.000 euros, per més que ho hagués pagat amb la targeta de crèdit en lloc de fer-ho amb diners en efectiu.

Però tornem a les dades de B-Ll: resulta que el 2009 l’estat espanyol va utilitzar la Visa per valor de 81.113 milions d’euros (aquesta és la magnitud del dèficit de l’Estat). D’aquests diners, 15.618 milions van provenir de la Visa dels catalans (aquesta és la part proporcional que els toca pagar als catalans en tant que contribuents de l’estat espanyol). El problema és que d’aquests 15.618 milions que l’Estat va apuntar a la Visa dels catalans, no es va gastar ni un euro a Catalunya. Això ho reconeixen B-Ll quan accepten que la despesa total de l’Estat a Catalunya va ser de 45.403 milions. Per tant, B-Ll accepten que la totalitat dels 15.618 milions que es va apuntar a la Visa dels catalans va ser gastada en altres comunitats d’Espanya.

Si el 2009 Catalunya hagués estat independent, els 15.618 milions que l’Estat va apuntar a la Visa dels catalans no s’haurien gastat en altres comunitats. I en no haver-se gastat tampoc a Catalunya, els diners estarien disponibles, en efectiu, sobre la taula de Mas-Colell. I aquesta és la resposta a la pregunta: si Catalunya fos independent, els 15.618 milions que l’Estat va apuntar a les Vises dels catalans estarien a disposició de la Generalitat, al costat dels 792 milions addicionals, per formar un total de (sisplau, posin música de “1, 2, 3, responda otra vez “): 16.409 milions d’euros! Vet aquí els diners que buscaven, senyors Borrell i Llorach!

L’argument és tan senzill que sembla estrany que tot un exministre i catedràtic i tot un empresari hagin de demanar ajuda als lectors perquè els l’aclareixin. Esclar que potser no ho entenen perquè tenen una mica de mala fe. I intueixo que hi ha una mica de mala fe perquè B-Ll utilitzen les dades del 2009 (que és l’any en què el govern de l’Estat va utilitzar la Visa amb més alegria) i no les últimes dades disponibles, que són les del 2010, tot i que aquestes dades ja fa vuit mesos (repeteixo, vuit mesos) que han estat publicades. Si en lloc de prendre les dades del 2009 agafem les del 2010, resulta que els ingressos que l’Estat va recaptar a Catalunya van ser de 51.164 milions d’euros, mentre que les despeses de l’Estat a Catalunya van ser de 45.329 milions. El saldo total, doncs, va ser d’un dèficit en contra de Catalunya de 5.835 milions d’euros abans de neutralitzar en lloc dels minsos 792 milions del 2009. El resultat final neutralitzat acaba sent el mateix: dèficit de la balança fiscal de 16.543 milions o 8,5% del PIB català. Molt semblant al de l’any anterior. Aquesta és la constant de la qual parlen Mas i Junqueras i de la qual B-Ll se’n foten. Però que el resultat hagués estat el mateix no amaga que B-Ll hagin escollit un any en què les dades eren especialment favorables per al seu intent de minimitzar el dèficit fiscal de Catalunya abans de neutralitzar, sabent que les últimes dades disponibles no dibuixaven un escenari tan bonic per als seus interessos. Potser B-Ll no s’havien assabentat que feia vuit mesos que les dades del 2010 ja estaven disponibles. És possible. Encara que és molt sospitós.

Resumint, B-Ll van escriure un article en què desafiaven els lectors a explicar-los on són els 16.000 milions del dèficit fiscal català. Jo he acceptat el repte i els ho he explicat: senyors Borrell i Llorach, els 16.000 milions són diners que l’Estat va apuntar a la targeta Visa dels catalans i que va gastar en altres territoris. Lògicament, en el cas que Catalunya fos independent, tots aquests diners no s’haurien gastat en altres comunitats d’Espanya, per la qual cosa, en l’escena que descriuen vostès d’Artur Mas i Oriol Junqueras entrant al despatx d’Andreu Mas-Colell i preguntant on són els famosos 16.000 milions, el conseller els hauria respost: els 16.409 milions són damunt de la meva taula, davant dels seus nassos! Això sí, cal treure’s la bena dels ulls per veure’ls.

Reflexions sobre el procés

d’independència

 Nou article de Josep Guia, dirigent del PSAN

Exposaré cinc reflexions relatives al procés d’independència, ben conscient que no exhaureixen ni els temes abordats ni el conjunt de temes abordables. Però entenc que poden tenir una certa utilitat, tant per a la intensitat a dintre del Principat com per a l’extensió a tota la nació catalana.

SOBRE LA PREGUNTA

1.  La pregunta anunciada no té la claredat que s’havia proposat des de la societat catalana i que l’hauria homologada als referèndums d’autodeterminació d’altresnacions (com és el cas d’Escòcia). Posar la qüestió de la independència com a segona opció, i fer-la dependent del vot afirmatiu en la primera opció, és posar dificultats a un resultat favorable a la independència. Per diverses raons: – Hi haurà (cas de fer-se el referèndum) un nombre molt considerable de vots nuls. – A banda dels vots nuls (que també compten com a vots emesos), entre els vots vàlids, el vot SÍ-SÍ haurà de competir amb els SÍ-NO, SÍ-BLANC, NO-BLANC i BLANC-BLANC. – En un referèndum normal (com el d’Escòcia), el vot SÍ, a banda dels vots nuls, només ha de competir (per arribar a la majoria absoluta) amb els vots NO i BLANC.
    
2.  Si volia fer-se una pregunta inclusiva (dels partidaris del dret a decidir i d’una nova integració del Principat dins l’estat espanyol però contraris a la independència), allò raonable hauria estat preguntar primerament per la independència (SÍ, NO, BLANC) i preveure una segona pregunta per als qui no votin SÍ a la primera.
    
3. Tot i els entrebancs mencionats, donat el gran nivell de consciència i d’organització del poble català en favor de la independència, és molt possible que, si es fa el referèndum, el vot SÍ-SÍ pugui arribar a tenir més d’un 50% dels vots emesos.

SOBRE LA FIXACIÓ DE LA DATA I LA VOLUNTAT DE CONVOCATÒRIA DEL REFERÈNDUM

són un avenç en el procés, que s’haurà de consolidar amb l’actitud ferma dels partits parlamentaris davant de les previsibles actuacions contraries (judicials i polítiques) per part de l’estat espanyol. Al marge de si Artur Mas es creu el paper que representa o no, sembla que està condemnat a fer com Vittorio de Sica en el personatge de General de la Rovere, sense marxa enrere. Potser perquè li agradi el paper però, sobretot, per la pressió popular (la que ha fet que ja parli obertament d’independència, sense eufemismes). I pel suport, també, de sectors empresarials que són partidaris d’un estat independent. Per la pela, sobretot, i una mica de patriotisme.

SOBRE LA REPERCUSIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

 En altres èpoques, per molt menys del que s’esdevé actualment al Principat, el PP valencià i els seus mitjans anirien plens de proclames anticatalanistes, en el seu paper d’avançada anticatalana del nacionalisme espanyol. Però avui, això ja no els és rendible. La gent valenciana ja no s’ho empassa. L’anticatalanisme ens ha produït, als valencians, empobriment, endarreriment, distanciament de Barcelona i d’Europa i supeditació a un mort com és Madrid. I això comença a saber-ho el poble i fins i tot alguns empresaris. Sembla que ja no hi ha qui pagui, entre ells, el blaverisme feixista i agressiu. A mesura que avanci el procés al Principat, més sana enveja i ganes d’emulació provocarà entre els valencians. Espanya continuarà desfent-se al sud de la Sénia…

SOBRE EL GOVERN ESPANYOL

Som en bon temps per a la independència, ja que l’estat espanyol i el seu govern estan en fallida i el seu desprestigi internacional va en augment. Molts països comencen a entendre que és raonable voler separar-se d’Espanya. Com amb les colònies de Sudamèrica, com amb Cuba i Filipines, com sempre, no faran cap oferta de pacte (fiscal o el que sigui) sinó que continuaran per la via de l’enfrontament i de la negativa a que tot un poble voti en una consulta democràtica. No poden oferir cap intent de “solució integradora” perquè no entenen el problema. No el veuen. Estan incapacitats. L’espanyolisme obnubila el coneixement. E) Sobre el 10 de novembre de 2014, i després Tant si l’estat espanyol impedeix fer el referèndum com si aquest es fa i es guanya, el que pertocaria fer, en un cas i l’altre, és procedir a la proclamació de la independència. La independència del Principat de Catalunya haurà de ser un pas previ per a la independència del conjunt dels Països Catalans, perquè l’estat català serà un espill on emmirallar-se i un objectiu a imitar. Per a nosaltres, els valencians, un estat on integrar-nos, en condicions d’igualtat, per a salvaguardar de la rapinya espanyola la nostra llengua, cultura, nació i economia.

València, 3 de gener de 2014

http://www.solidaritatcatalana.cat/actualitat/opinio/reflexions-sobre-el-proces-dindependencia