Si no hi ha consulta, la independència és segura
Article de Manuel Delgado a Vilaweb.
Val lapena de llegir-lo!
Si no hi ha consulta, la independència és segura
La veritat és que no em considero un analista polític afinat ni res de semblant, però em permetré –i que no serveixi de precedent– de compartir una percepció personal sobre tot això que passa a Catalunya i sobre allò que crec que passarà. Em refereixo, és clar, a l’afer que tants consideren enutjós de l’anomenat procés sobiranista, que ja veig senzillament irrevocable i que menarà en cosa de mesos a un nou estat d’Europa.
No entenc per quins set sous no es reconeix que totes les etapes per què transcorre aquesta dinàmica ja eren ben previstes i segueixen una lògica. I que la potencialitat d’aquesta lògica està en la negativa obstinada del govern de Madrid a l’hora de negociar res i en aquesta imatge d’immobilisme que no fa sinó reforçar els arguments independentistes. És la imatge que mostra una Espanya dogmàtica i fanatitzada, enfrontada directament amb la suposada idiosincràsia negociadora i dialogant del poble català.
Crec que tota l’estratègia fa que, realment, el referèndum del qual la setmana passada es va fixar data i pregunta no es pugui realitzar. Més encara, ni tan sols s’intentarà. Curiosament, l’única esperança que tindrien les opcions que anomenaríem unionistes seria que es fes la consulta; en aquest cas, l’expectativa independentista obtindria una majoria minsa o podria arribar a perdre i tot. Ara, si no hi ha consulta hi haurà independència. Per això es repeteix que només es farà el referèndum si és legal, és a dir, que no es farà. Heus ací el parany.
La jugada em sembla clara i crec que era prevista des del principi: es tracta que realment el govern central, el parlament espanyol, determinades decisions judicials o sigui què sigui impedeixin aquest referèndum. Què passarà llavors? Si es barra el pas de tota via legal cap a la independència, no hi ha cap més opció que convocar unes eleccions avançades que inevitablement tindran naturalesa plebiscitària. No cal dubtar que el resultat serà, com fins ara, una majoria absoluta dels partits independentistes i un parlament amb tota la legitimitat democràtica, encara que no la legalitat, per a proclamar unilateralment la independència, cosa que sens dubte farà. És a dir, en lloc d’una derrota o una victòria molt discretes que un referèndum procuraria a la causa independentista, es passaria a una majoria de vora dos terços del parlament que la concretaria en una declaració solemne d’on naixeria un nou estat sobirà: la república catalana. Aquest objectiu exigeix, hi insisteixo, que la consulta sigui inviable i no es faci. L’obstinació de Rajoy i Rubalcaba és la peça clau perquè el procés culmini en el fi desitjat: la secessió.
Què pot fer el govern central en aquest moment o en qualsevol moment posterior del procés? Resposta: res. La suspensió de l’autonomia catalana és inconcebible, perquè originaria un problema administratiu colossal que ningú no sap com es podria resoldre, començant per la destitució del president de la Generalitat i la substitució per… per qui? I com? Un desembarcament de milers de funcionaris que ocuparien els d’un sistema burocràtic que molt probablement es negaria a obeir els qui apareixerien com a usurpadors?
El govern central tampoc no pot posar esperances excessives que els països estrangers li donin suport, si la determinació política de Catalunya compta amb un amplíssim suport parlamentari. És clar que l’amenaça de ‘expulsió’ d’Europa de set milions de ciutadans no s’acomplirà, entre més coses perquè aquests ciutadans autosegregats d’Espanya no perdrien pas la nacionalitat com a espanyols, almenys si es compleix l’article 11.2 de la constitució. D’una altra banda, no perdeu de vista que, com sempre, la posició internacional que acabarà resultant determinant no serà pas la dels països europeus, sinó dels Estats Units, que se’n fum de l’eventual disgust del govern espanyol en cas d’una posició que no afavoreixi els seus interessos. La visita recent d’Artur Mas a Israel podria tenir alguna cosa a veure amb la sol·licitud indirecta a la principal potència mundial del suport final al resultat d’un procés pacífic i democràtic. Sigui com sigui, la manera com la premsa internacional explica tot el procés sobiranista no sembla pas que hagi de tranquil·litzar gaire les posicions unionistes.
D’una altra banda, en tota aquesta història hi ha qui perd de vista una diferència estratègica: que tot el procés sobiranista és impulsat, animat i mantingut des de baix. És a dir, hi ha allò que en una altra època hauríem anomenat a ulls clucs un moviment de masses; avui en diríem un ampli moviment ciutadà de base. Doncs bé, tampoc no s’ha de dubtar que es mobilitzaria i no trigaria ni dos minuts a sortir al carrer, com ha fet d’una manera tan espectacular quan s’ha autoconvocat. A diferència del Quebec o Escòcia, el moviment sobiranista català no apareix com la conseqüència d’una voluntat política expressada i actuant des de dalt, sinó al contrari. Són els partits polítics que són arrossegats per un estat d’ànim col·lectiu que ja no controlen i que compta amb estructures organitzatives pròpies.
En aquesta circumstància, l’opció unionista únicament té una via possible d’actuació. Negant-se a negociar, incapaç fins i tot tècnicament d’aplicar l’article 155 de la constitució, tan sols li quedaria l’aplicació de l’article vuitè, és a dir, una intervenció armada que fes sortir a carrer la policia militaritzada –la guàrdia civil– o directament les tropes, és a dir la mateixa que va prendre el govern de la República durant el trienni negre, el 1934, bombardejant la Generalitat. Només que ara hi hauria moltíssima més gent al carrer impedint pacíficament l’ocupació del centre de Barcelona per part de l’exèrcit. Això si no és que es produeix algun motí militar al marge i contra el govern central en nom del compliment no solament de la llei, sinó del sagrat deure dels militars de defensar la unitat de la nació espanyola. En aquest supòsit, l’escàndol internacional seria majúscul i implicaria el descrèdit total d’un projecte polític unitari per a Espanya que sembla només possible per la força de les armes.
Resumint. No hi haurà referèndum, l’única opció raonable que tenen els unionistes. Aquest factor serà el que farà legítima la declaració unilateral d’independència i una tal eventualitat només podrà ser frustrada per la via habitual, és a dir, per la força de les armes. Veurem l’exèrcit al carrer. En aquest supòsit –i de fet ja ara–, els dubitatius haurem de triar tard o d’hora entre els nacionalistes i els nacionals. Em fa l’efecte que jo ja he triat.
Manuel Delgado, Cèl·lula Ramon Casanellas del Partit dels i les Comunistes de Catalunya (EUiA)