CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Què hi fa aquí Iniciativa?

ICV ha estat l’última formació a pujar al tren engegat pels independentistes. Van dubtar-ne fins que es van assegurar que el dret a decidir no els separava dels seus germanets espanyols (IU). Van anar fins a Cayo Lara per acordar el pacte i rebre’n la benedicció.  I ara els tenim aquí, amb nosaltres,  arrogant-se el dret a imposar allò que s’ha de decidir en el referèndum. Acaben d’arribar i volen determinar la fórmula de la pregunta. Acaben d’arribar i pretenen que canviem allò que sempre hem volgut decidir el que hem engegat la moguda del dret a decidir, que no és altra cosa que la independència. 

I ho fan des del Parlament perquè en el carrer no són ningú. ICV no té cap dret a exigir des del Parlament el que no ha aconseguit convèncer en el carrer. Qui ha fet mai una manifestació demanant la federació amb Espanya? Per què no la munta ICV si es creuen amb prou força? Per què només se’n recorden de brandar la bandera del federalisme quan s’ha d’aigualir el clam independentista? Acabats d’arribar i volen que la resta ens sotmetem al seu criteri. Vaja pretensió!

No hi ha dret! Aquí els tenim frenant el procés des de dintre. Rebentant-lo, potser. Cavall de Troia dels espanyols? Quintacolumnistes? El seu comportament en els propers dies ens ho confirmarà. Per ara els veiem impertèrrits demanant que els altres es pleguin a les seves exigències, si no, no s’hi sumen. Perquè com no es cansen de recordar-nos “cal que sumem i hi siguem tots”. És a dir, aquí els tenim fent xantatge. Amb l’ajuda dels d’Unió-nistes, faltaria sinó.

No ho podem permetre. De cap manera han de posar mà a la pregunta. Ells s’han de sumar a nosaltres i no a l’inversa. Hi hem de lluitar amb totes les forces abans que Mas es deixi temptar per la pinça que fan amb els Unió-nistes Ens hi juguem massa: una pregunta interpretable convertiria el referèndum en una pantomima, quedaria invalidad. O desemmascarem ICV per tots els mitjans possibles o se’ns hauran rifat de mala manera. En la perversió de la pregunta està l’última esperança espanyolista. En una pregunta normal, clara i homologable està la nostra esperança de llibertat. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Senyor amo, seria tan amable de donar-me la llibertat?

 

  Hi ha dues maneres d’atacar mortalment el dret a decidir, i per extensió el referèndum d’auto-determinació. L’un, és pervertint la pregunta tot redactant-la de manera que la resposta sigui interpretable, i l’altre, condicionant el referèndum a un acord amb Espanya. Vincent Sanchis dedica el seu article d’avui a Nació diginal.cat a aquesta supeditació a les lleis espanyoles. N’extrec un dels fragments més il.lustratius.

“Allò que implica ‘la liquidació de qualsevol possibilitat d’exercir al dret a decidir’ és exactament supeditar-lo a un acord amb el govern espanyol. Tant se val que sigui del PP o del PSOE. Tots dos partits són radicalment contraris a reconèixer-lo, aquest dret. Tots dos proclamen que la sobirania a Espanya recau exclusivament en el poble espanyol. La consulta queda “enterrada” a partir del moment que se’n condiciona la celebració al pacte amb el govern espanyol. Encara més, quin “dret” és aquell que depèn per exercir-lo del permís previ dels altres?


Retenim els arguments de Sanchis:
és absurd demanar a l’amo permís per sortir de la seva obediència; va en contra dels seus interessos. No ens n’hem d’exclamar. Que altres amos són més condescendents? Millor pels seus subdits, però no podem demanar que vagin contra els seus interessos. És que ens sentim tan febles, confiem tan poc en les nostres forces que apel.lem a la bona voluntat de l’amo? Catalunya és un país petit, però una gran nació..Ho estem demostrant cada dia. El que ens fallen són els nostres dirigients. La independència és cosa nostra i no d’Espanya. Siguem forts i valents i admetem que per ser lliures ens les haurem amb Espanya. No ens preparem només a resistir, com diuen els convergents. La independència és una conquesta i tota conquesta es fa atacant.

No ens queda altra remei: o ataquem o quedarem per sempre sotmesos perquè un dia ens cansarem de resistir. O tirem pel nostre compte o seguirem pel compte dels altres. O acceptem l’enfrontament o la festa de les Vies i els Concerts acabarà en frustració. O tirem pel dret, decidits a enfrontar-nos, o seguirem lamentant-nos eternament. No hi ha altra sortida pel que està sotmès que alliberar-se pel seu compte, o com es diu tècnicament, unilateralment. El referèndum ha de ser unilateral i la declaració d’independència també. No pot ser d’una altra manera. Posem-hi seny!

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els set punts de l’ANC es ressumeixen en dos

Demà l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) tocarà el crostó als partits per la ‘lentitud del procés’. Presentarà la Declaració de Novembre: set punts sobre la data de la consulta, la pregunta, les eleccions europees i la unitat d’acció entre partits i societat civil. Fonts de l’entitat han explicat a VilaWeb que hi ha preocupació per la lentitud del procés sobiranista, fet que els porta a exigir més concreció i passes més valentes cap a l’exercici de l’autodeterminació.

Com dèiem a l’escola de petits, aquests set punts es resumeixen en dos. 

Primer. El contingut de la pregunta. Clara i llisa sobre la independència. És el que tots reclamem des del carrer. També ès l’única fórmula homologable internacionalment i que l’ONU i la UE entenen. Res de preguntes inclusives o sumatòries o còmodes. Rucades. Aquí no hi ha res a inventar. No volem un país normal? Doncs, una pregunta normal!

Segon. Passar per sobre de la legalitat espanyola. Cap acord amb l’Espanya dels desacords, les trompades i la traïdoria. La democràcia és un principi i és ella la que valida les lleis. L’exercici de la democràcia no necessita cap validació legal. Al contrari, les lleis són legítimes en la mesura que són conformes al principi democràtic. Referèndum sí o sí. 

I una addenda. Un afegit. Que ni ICV ni Unió condicionin la pregunta i el procés. ICV són els últims a arribar: si volen sumar-s’hi, que s’amotllin ells. Que no ens invalidin el referèndum imposant una pregunta genèrica. Unió també són quatre gats. Per molt de soroll que faci Duran, el seu pes en la societat és insignificant.Tampoc ha de condicionar res.

Ens ha de preocupar, és clar, la lentitud del procés, però encara més el perill de perversió del procés des de dins.

Espero que demà l’Assemblea Nacional Catalana no ens decepcioni. Si és Assemblea ha de fer-se ressò de la veu del carrer. Si és Nacional, només li val la independència com a pregunta. Si és Catalana, no s’ha de sotmetre a cap llei forana.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El procés que ens estan allargant

Aquest procés s’està allargant fins a la irritació. Perquè allargar-lo vol dir fer patir més i més a la gent del país. No ens ho mereixem.

S’allarga tant que el procés s’ha convertit en proces-só de Divendres de Dolor. Interminable i monòtona, trista i penitencial.  Quan ressuscitatem?

I no ens ho mereixem.Només en part. Només aquells que amb els seus vots van votar partits indecisos i acomodats com Convergència. Només aquells que van eliminar Solidaritat dels escons del Parlament. Només aquells que han abandonat el sentit crític i tanquen els ulls a la subordinació de l’actual direcció de l’Assemblea Nacional Catalana als dictats del govern i d’Esquerra.

El procés s’està convertint en proces-só.  Quan ens alçarem?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La DUI i el reconeixement internacional

Crec que aquest article no recull els factors favorables a un reconeixement internacional de la DUI, com l’argumentari del Tribunal Internacional de La Haya en el cas de Kosove. Aquests arguments estan a disposició de tothom en el llibre de V. Partal, A un pam de la independència. Ni tampoc té en compte les pressions que darrerament exerceix la UE sobre els estats que encara no han reconegut Kosove. Tot hi així les reflexions que s’hi exposen són a considerar.  

La DUI i el reconeixement internacional del nou Estat de Catalunya

Isabe-Helena Martí
Vicepresidenta de Sobirania i Justícia i impulsora de Building a New State
20/10/2013 

L’absència persistent de diàleg i l’ús sistemàtic dels ressorts judicials com a única resposta de l’Estat espanyol al procés sobiranista impulsat per la societat catalana fan inevitable […] reflexionar si la creació (unilateral) d’un estat propi independent fos viable. És a dir, susceptible de ser, tard o d’hora, reconegut per un nombre suficient d’actors internacionals de primer ordre. 

A la taula El reconeixement de nous estats de la 3a conferència internacional Building a New State (BNS 2013) que Sobirania i Justícia organitzà el passat 4 d’octubre a Barcelona, el codirector de l’Institut de Dret Internacional Públic de la Universitat de Bonn, Stefan Talmon, assenyalà que el reconeixement de nous estats és primordialment un fet de caràcter polític -no jurídic- i una decisió que prenen els estats de forma unilateral en consonància amb els seus interessos interns i externs. No descobrim pas res de nou. Sir Ian Brownlie, influent especialista en l’àmbit del Dret Internacional, desaparegut ara fa tres anys en un accident de cotxe a El Cairo, i professor d’aquesta matèria a Òxford i a la London School of Economics, ens ho recorda repetidament en un dels seus nombrosos textos esdevinguts un clàssic, Recognition in Theory and Practice (1983):  “Diplomatic recognition is always a privilege, never a right… There is nothing automatic about recognition”, proclamà John Foster Dulles, secretari d’estat estadounidenc, el 1957, quan era interpel·lat sobre el no reconeixement diplomàtic nord-americà al règim comunista xinès.
 
Una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), malgrat no ser prohibida per la legalitat internacional, no es concep a Catalunya com un objectiu en si mateixa. Estats amb moviments independentistes com Brasil, Sud-àfrica, Rússia o la Xina, a fi d’evitar un precedent reeixit, podrien esdevenir socis d’Espanya en l’intent d’impedir el reconeixement internacional del nou Estat català. També podrien posar pegues Grècia, Romania, Xipre o Eslovàquia, que són els països de la Unió Europea que, amb Espanya, no reconeixen Kosovo com a estat sobirà. Prou que ho sabem. A més, pel que fa a l’admissió al si de les Nacions Unides, el nou Estat hauria de ser reconegut per almenys nou membres del Consell de Seguretat, inclosos els cinc permanents (Estats Units, França, Gran Bretanya, Rússia i Xina) i dos terços de l’Assemblea General (129 països).
 
La DUI, òbviament, a Catalunya perseguiria unes altres finalitats. Seria un mer instrument que hauria de propiciar la propagació de l’escenari del conflicte al terreny polític europeu. Per descomptat, la diplomàcia espanyola intentaria evitar-ho apel·lant al dret de no ingerència en qüestions d’ordre domèstic. Tanmateix, el desprestigi i la greu ineptitud per encarar amb solvència la profunda crisi econòmica, política i institucional que assola Espanya fa que les seves capacitats de maniobra internacional siguin a hores d’ara ben lluny de ser òptimes. Tampoc no hem de comptar gaire amb una possible predisposició filantròpica dels socis europeus per intervenir-hi. Cal, però, preguntar-se: set milions i mig de ciutadans europeus d’una regió pròspera, contribuent neta a la Unió Europea, amb drets consolidats després de 28 anys d’adhesió al seu sistema legal, trucant estrepitosament la porta de Brussel·les i clamant per la mediació europea en una taula de diàleg internacional amb l’Estat espanyol, poden ser ignorats impunement? Davant d’aquesta tessitura, podrien París, Berlín i Londres inhibir-se’n?
 
El catedràtic de Dret Internacional Públic i especialista en legislació europea de la Universitat de St. Gallen (Suïssa), Bardo Fassbender, expressà durant la seva intervencióen la conferència internacional BNS 2013 el convenciment que quan es produeixi el xoc de legitimitats entre Catalunya i l’Estat espanyol Europa no podrà defugir pronunciar-se’n. I ho haurà de fer en sintonia amb la lletra i també amb l’esperit dels valors establerts pels tractats fundacionals:
 
“The Union does not defend the existing borders of its member states within the EU. In other words, the EU was not founded to petrify the borders between its member states as they presently exist. The EU rather provides a legal frame in which peaceful change can occur even relating to questions of self-determination and territory”.
 
En acabar, tots dos, Talmon i Fassbender, coincidiren emfàticament en una idea. A Catalunya se’ns ha girat feina. Recomanaren invertir, de forma peremptòria, totes les energies i recursos disponibles a teixir les complicitats internacionals, dins i fora d’Europa, necessàries per materialitzar aquest ambiciós propòsit. Catalunya té bones cartes en aquesta partida, això és ben segur, però haurà d’aconseguir, primer, asseure els jugadors a la taula. Vet ací el quid de la qüestió.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La batalla per la pregunta – 4. Quan sumar és restar

Quan sumar és restar

La batalla per la pregunta de la consulta està en el seu punt més àlgid.

Dolors Camats d’ICV ha fet servir el potent altaveu d’ elPeriódico del diumenge per exposar el seu criteri i reclamar una vegada més que la pregunta permeti votar sí tant a independentistes com a federalistes. Exactament diu que “els inclogui”. Perquè com diu el seu company de partit Joan Herrera la pregunta ha de “sumar” a tots els que estan pel dret a decidir. D’aquesta manera es “garanteix una majoria suficient i anirem a Madrid amb molta força”. Incloure, sumar, anar junts, tots… en resum que cal sumar.

Però no sempre que se suma s’acaba sumant. Hi ha sumes que resten. La suma de projectes antagònics porta a anul·lar-se mútuament, a neutralitzar-se. De fet, és una suma que resta. Com la que ens van ensenyar a l’ESO: 2+(-2)=0.

Independència i federació amb Espanya són projectes antagònics i si s’opta per un, es descarta l’altre. Qui és partidari de la independència no vol mantenir cap lligam estatal amb Espanya ni tan sols de forma federal. Qui és partidari de l’estat federal vol mantenir uns lligams pactats amb Espanya que l’independentista rebutja totalment. O es mantenen el vincles amb l’estat espanyol o no es mantenen, no hi ha terme mig. La suma és impossible.

Aleshores, una pregunta que inclogués ambdós projectes només es pot fer des de l’engany, enganyant-nos amb les paraules. O descartant la independència. Ho diu clarament Dolors Camats en la mateixa entrevista: que la pregunta no es centri en la independència.

L’engany amb què ens volen fer combregar és preguntar per “l’estat propi” o “un estat dintre d’Europa”. Són formulacions genèriques que inclourien els dos projectes. I l’engany és possible perquè aquestes són fórmules amb què s’amagava una part del moviment independentista en moments de feblesa. Encara les usa Òmnium Cultural! Tot i haver dit que des de fa uns mesos “han sortit de l’armari” (Múriel Casals). Estat propi és una expressió que en el dret comparat no es fa servir, no existeix. Fora de Catalunya no vol dir res. No està homologada. Per tant, no ens ho podem permetre: ens ha d’entendre la UE i la ONU a risc de fer un ridícul espantós.  La segona fórmula,un estat dins d’Europa”, és ambigua i per això apropiada per a les intencions d’ICV i d’Unió. Perquè hi ha molts tipus d’estats, uns independents, com Espanya o Dinamarca, i altres no independents d’un estat més gran, com Baviera que és un estat federal d’Alemanya. Indefinició! És el que volen Camats, Duran, De Gispert, Herrera, Rigol, etc.

Fórmules genèriques, imprecises, interpretables que farien inservible la consulta. L’endemà estaríem on estem avui. Els catalans no hauríem decidit res en concret i no hauríem indicat cap camí per un definir el nostre futur. I la independència tan lluny com ara. Els referèndums es fan servir per aclarir la voluntat popular en un tema concret. No s’hauria fet de cap manera. Ei, i tampoc ens hauríem definit sobre l’estat federat. Aleshores per què proposen fórmules que tampoc donarien la mesura dels partidaris del seu projecte? Perquè, de fet, no els interessa gens ni mica saber quin suport té el seu estat federat. El que els interessa de debò és aturar l’independentisme. Mai han fet un sol pas per implantar cap mena de federalisme a Espanya, per més que se n’hagin omplert la boca quan els ha convingut. Pensem-hi, quan n’han parlat? Només quan el projecte independentista ha saltat a la palestra per tal de debilitar-lo o com apunt bonic en el programa electoral que els permetés de fer veure que tenien algun interès per a Catalunya.

Recordem-los als senyor de l’estat propi que el referèndum o la consulta és una idea sorgida en el món independentista, que el dret a decidir també es va impulsar des de l’independentisme i que posteriorment Camats i companyia s’hi van afegir. Que ara, un cop fet aquest camí junts, no esgrimeixin cap dret a estar presents en la redacció de la pregunta. Que tampoc vagin de víctimes dient que se’ls aparta, perquè si s’hi ha afegit ha estat per evitar compartir bàndol amb el PP o amb el tristíssim PSC actual. Sra. Camats, si la pregunta “es centra en la independència” és perquè els que han promogut el dret a decidir i el referèndum són els independentistes.

Sumar és una bonica paraula en política. Sumar sona molt bé. Però sumar resta quan els elements que s’intenta sumar són antagònics i s’anul·len entre ells. És l’engany de les paraules, la demagògia. Nosaltres no hem d’acceptar cap pregunta sobre l’estat propi ni si volem ser un estat d’Europa. Aquestes són fórmules en les que es pretén sumar el que es contradiu. No admetem cap altra pregunta que no sigui sobre l’estat independent.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari