CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Què farem amb en Duran i Lleida?

Amb quin gust l’engegaríem a pastar fang, oi! Ara, ni vostè i ni jo podem fer-hi res. Aleshores, cal preguntar-se què farà CDC.

Perquè, diguem-ho d’entrada, Duran està buscant el retir daurat. Tots els estirabots d’aquestes setmanes, no només en el seu blog sinó en declaracions a la premsa espanyolista, clamant contra tota evidència que la sobirania no importa a la gent no són gratuïts. Duran sempre porta intenció. I interès personal. I no ho dic pas des de l’animadversió: només cal donar una ullada a la Wikipèdia per tenir-ne constància. Aleshores a què vénen unes declaracions que no responen a cap  fet concret i que, negant tota evidència, semblen fetes per un polític novell obcecat? Repeteixo, Duran és gat vell i porta sempre intenció.

Duran és potser el polític més antic dels que estan a primera línia política. Sap que li ha arribat l’hora de cedir el lloc. Fa temps que ja no lidera la llista de polítics espanyols més simpàtics. Aquests temps de sobirania nacional ja no són els seus. Li toca retirar-se. Però no ho farà amb les mans buides. Algú li ha de donar alguna cosa a canvi. O si més no, és el que està intentant.

Un ministeri? Ja va deixar passar l’oportunitat quan entre CiU i el govern de Madrid hi havia pactes en clau espanyola. Entre CiU i el govern ja no hi ha ponts. I el camí conjunt que sempre havien fet s’ha esfumat del mapa.

Una ambaixada? Recompensa ideal per a un senyor que no ha parat d’emmotllar Catalunya als desitjos espanyols. Una ambaixada ja podria ser considerada una recompensa individual i no pas a CiU. Però Espanya no sent mai obligada amb els forasters. Duran, per més favors que els hagi fet, sempre serà un foraster, un català. Ja ho vam veure amb la venda d’Endesa, pobres Brufau i Fainé! Perquè Espanya, com la impúdica Roma, no recompensa els traïdors ( «Roma traditoribus non praemiat»).

Aleshores, a Duran només li queda buscar el benefici dintre del país. Per això ara busca que se’l treguin de sobre. Fa la mosca collonera sense parar, pica on el país està més sensible, la independència, mossega on CDC pateix més perquè li fa perdre vots… Duran busca que se’n cansin d’ell. I li ofereixin alguna casa a canvi de deixar d’estar en primera línia. 

És a CDC que li toca prendre cartes en el tema. No pot deixar que per culpa seva perdi més suport ciutadà. Perquè és el que pensa la gent de Convergència, no pas jo; per mi és la tebior independentista de la mateixa CDC la que li fa perdre vots.  Ara bé, CDC fuig dels trencaments com el gat de l’aigua. Per desprendre’s de Duran hauria de trencar amb Unió. I no ho farà per més que ho clamin les bases airades. Només els queda el recurs d’arribar a un pacte de silenci i d’allunyament  amb el propi interessat oferint-li alguna cosa a canvi. I ben sucosa.

Aquí s’acaba la meva reflexió. El que afegiria ja entraria de ple en el camp de la fabulació. Això ho deixo per als aficionats. Només volia que posar sobre la taula els diversos aspectes de la qüestió i quin “marró” té Convergència.

A menys que Convergència comenci d’una vegada a entendre que algun dia haurà de trencar alguna cosa, que haurà de trencar amb Espanya mal li sàpiga. Aleshores, posats a fer, potser que comenci a practicar la trencadissa amb Unió i el seu Duran. Aposto que en aquell moment la majoria d’Unió es passarà a Convergència, entre altres raons perquè molts suquen del poder. Ben pocs s’atreviran a seguir en solitari al ja políticament decrèpit senyor Josep Anton Duran i Lleida. Què espera, doncs, CDC?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari