CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

A Tarragona s’ha encès la polèmica sobre la decisió de l’ajuntament d’habilitar la pantalla gegant per a veure els últims partits de la Roja. Val a dir que la iniciativa va partir del PP i que l’alcalde Ballesteros, del PSC, va accedir ràpidament a la seva petició.

Els amants de la pau universal no han tingut gaire èxit amb els seus arguments ben intencionats. No veuen on és el problema: un dia toca la Roja i un altra dia, un partit del Barça o del Nàstic; un dia s’exhibeixen senyeres i estelades i un altre, les banderes espanyoles. Segons ells, tal distribució equitativa hauria de satisfer tothom, menys als de mentalitat excloent que no admeten la disparitat d’opinions. Un detall sorprenent: aquests partidaris de l’equitat s’expressen gairebé sempre en castellà. Per pensar-s’ho

És que concentrar la gent que vol veure la Roja no és un fet anodí. Que ningú no ens enganyi: no és com si hi anéssim a veure un partit del Barça on s’hi exhibeixen estel.lades. Els partits del Barça són equiparables als del Madrid, i els de la Roja als de Portugal per exemple. Exaltar la Roja a Catalunya té una càrrega simbòlica i política de gran tonatge. Arreu del món els partits d’una selecció nacional comporten l’exaltació patriòtica i mouen uns sentiments i uns comportaments que no són equiparables als dels partits de futbol normals. Un partit de la Roja sempre és una exaltació del sentiment nacionalista espanyol i un partit de la Roja a Catalunya és una exaltació patriòtica espanyola que s’enfronta al sentiment identitari de la gent del país. És una confrontació. Deixar que els que s’enfronten al sentiment de catalanitat puguin exhibir-se a la plaça pública és provocador i ofensiu.

I és aleshores quan a la gent del país se li perfila amb tota cruesa la relació que té amb Espanya.  I per aquells que no hem volgut desfer-nos volgudament de la memòria sabem que aquesta relació actual neix d’ una derrota militar  i que les seves conseqüències segueixen encara ben crues i punyents després de 300 anys. Per mantenir la submissió ens han fet patir periòdiques  intervencions militars, cada 50 anys ens acaben de recordar miserablement. La peculiar democràcia espanyola no ha canviat pas les coses i el segell militar queda marcat amb tota la seva duresa antidemocràtica en la mateixa constitució espanyola. La nostra relació amb Espanya és una relació de sotmetiment i absoluta subordinació. Ni la veu dels catalans expressada en referèndum mereix el mínim respecte; així ho dictaminen les seves lleis, les seves regles del joc. Amb aquestes lleis peculiarment democràtiques s’ataca la nostra llengua, es pretén segregar els nens de les nostres escoles i se’ns roba amb impostos abusivament injustos i discriminatoris. És aquesta l’Espanya dominadora i agressiva la que s’exalta amb la Roja. I si no, perquè ha hagut de ser el PP, el partit polític que més ataca la nostra cultura i la vol substituir per la castellana, el que hagi demanat l’ús de la pantalla gegant?

Finalment, és una decisió doblement ofensiva per injusta. Els catalans no podem tenir una selecció normal. O si voleu, la nostra selecció no pot estar present en aquesta competició europea. Justament perquè els partidaris de la Roja ens ho tenen vedat. És més, la Roja s’apropia del talent dels jugadors catalans i dels seus èxits. I l’ajuntament, en oferir la pantalla gegant de la ciutat als partidaris de la selecció espanyola, els està oferint una cosa que mai no podrà atorgar als partidaris de la selecció catalana. Per tant, el senyor Ballesteros, discrimina els catalans i, fent aquest favor als fans de la Roja, està col.laborant amb els que perpetren la injustícia de negar-nos la participació normal en competicions internacionals. Els tarragonins tenim tot el dret a sentir-nos ferits i ultratjats. Com no es vol que no hi hagi polèmica?

Del bloc del xus extrec aquesta frase de Schopenhauer:

UN HOME POT FER ALLÒ QUE VULGUI, PERÒ NO POT VOLER TOT ALLÒ QUE VULGUI.

Sempre, però, pot intentar-ho!

Sempre puc intentar-ho! Voler és intentar. En l’intent està la grandesa de l’home. Som persones en la mesura que intentem projectes, en la mesura que ens projectem. L’ésser humà no és tant l’ésser racional que deia Aristòtil sinó el que pren decisions, i en això sap que és lliure. I en sentir-se lliure, lliure sobre tot per estimar, és feliç. 

La unitat és un mite. Que cal la unitat per aconseguir grans fites per al país ho donem com un fet inqüestionable. Un mite que n’implica d’altres: cal fornir la unitat abans d’emprendre cap acció, la unitat s’aconsegueix horitzontalment, és a dir per la voluntat dels implicats i sense protagonismes, la unitat ha d’englobar la majoria dels implicats i estaments de tota mena, etc. Aquesta és la unitat que llargament està esperant aconseguir Artur Mas per al seu pacte fiscal i, potser més endavant, per a la hisenda catalana. Segurament es parteix del supòsit que cal la unitat per a assegurar que una part del país no es reboti contra l’objectiu proposat i per a mereixer la suficient consideració dels espanyols.

L’article d’Agustí Pons al Punt Avui és un clar exemple d’aquest concepte d’unitat. Em produeix autèntica feredat llegir la conclusió a què arriba perquè posa en evidència la paràlisi a què ens pot portar aquest mite. “Ara bé, massa sovint –això també queda clar en el llibre de Barrera– la societat catalana, o els seus polítics, han arribat dividits als episodis crucials de la seva història contemporània. I a l’inrevés. Quan la pressió ha estat unànime i ben dirigida, amb objectius clars i una estratègia adequada, s’han aconseguit victòries que ‘els altres’ no estaven precisament disposats a donar. En citaré dues, d’aquestes victòries. El decret de revocació del decret franquista que abolia la Generalitat republicana; i, en un pla menys general però igualment decisiu, els traspassos d’ensenyament amb l’establiment d’una única xarxa escolar i la facultat, a la pràctica, de decidir el contingut dels llibres de text. La demanda d’un pacte fiscal equitatiu és molt més sentida, en la societat catalana, que, quan es va produir, l’exigència d’un nou Estatut. Però amb això no n’hi ha prou. Si el president de la Generalitat no té tot un poble al darrere (Puyal dixit) –i aquest poble inclou les elits financeres i empresarials–, la batalla no podrà ser guanyada.”

És alliçonador de veure com els mites, els apriorismes, s’imposen al pensament fins fer-nos tergiversar, sense adonar-nos, la realitat. Perquè justament els exemples que Agustí Pons exposa ens porten a conclusions del tot oposades a les que ell pretén. Examinem els fets. Els traspassos d’ensenyament i la immersió lingüística es van fer sense esperar cap unitat prèvia d’alguns tan implicats com els pares i menys encara de les elits empresarials. Aquestes “victòries” les devem a dos ingredients determinants: la ferma voluntat del primer govern de Jordi Pujol i la determinació dels mestres reciclats per Rosa Sensat. Us puc assegurar des de la meva experiència d’orientador pedagògic que molts de pares hi estaven en contra, alguns mestres, fora dels esmentats, també, i que si haguéssim esperat a obtenir la unitat amb les elits empresarials encara ho estaríem debatent. Però la decisió inapel·lable del president, la potent campanya menada des del departament i l’ entusiasta tasca dels mestres van aconseguir fer callar les reticències i implantar la immersió. I va haver-hi unitat? Sí, però no com a condició prèvia, sinó elaborada progressivament des de la força emanada pel lideratge del president i la decidida voluntat dels principals implicats; per tant, cap unitat, ni de tothom ni com a requisit previ a l’acció. Aquesta és la lliçó, una lliçó extreta des dels fets i no des del mite. Si volem que els projectes de país tirin endavant, l’última firma que hem de precisar és la del món financer i empresarial. Millor no tenir-los en contra, evidentment, però que no sàpiguen que depenem d’ells o ho tindrem ben malament. Aquests col.lectius, com sempre, seguiran on els portin els fets consumats i s’uniran al darrer moment; els seus interessos tan individualistes no els deixen fer altrament. En canvi, el que és imprescindible és un lideratge ferm i intel.ligent.

Els fets analitzats ensorren les “veritats” inqüestionables del mite. Si des del mite es considera que la unitat ha de precedir i condicionar l’acció, els fets ens diuen que la unitat es forneix progressivament a mesura que s’implementa el projecte; si des del mite es considera que la unitat no congenia amb els protagonismes, la realitat dels fets ens demostra que és al voltant d’un lideratge fort que es basteix la unitat; si des del mite s’afirma que cal posar d’acord a gairebé tothom, els fets ens evidencien que hi ha estaments més decisius que altres i que n’hi ha que mai no s’hi afegeixen sinó al darrer moment quan veuen que no els toca més remei.

A aquells que segueixen enlluernats pel mite de la unitat i la consideren necessària per aconseguir que els espanyols s’avinguin a les nostres demandes, els vull afrontar també als fets. I els fets ens evidencien que no hi ha unitat catalana que afecti als espanyols. Ni quan aquesta unitat s’ha explicitat en referèndum: ha estat suficient un tribunal de molts pocs jutges per deixar esmicolat els nostre ja ben esquifit estatut.

Per últim, no oblidem que molts tiren del mite de la unitat amb mala fe. O perquè estan en contra del projecte o perquè no s’hi veuen amb cor. Si estan en contra del projecte, com en el cas actual del pacte fiscal, saben que arborant la bandera de la unitat prèvia posen una condició impossible o que si arriben a incloure-hi a tothom, s’asseguren que el projecte quedarà desfigurat i inútil. Per altra banda, quan el lideratge és feble, el recurs a la unitat prèvia serveix per diluir la responsabilitat del que hauria de portar les regnes.

Espero haver desballestat el mite de la unitat com a requisit previ i ineludible. També espero que el país s’adoni que cal enfortir partits actualment petits per trobar-hi els líders ferms que generaran la unitat al seu voltant i que no és en el pacte fiscal on han de confluir els nostres esforços sinó en la independència, la solució definitiva.   

Ser i estar. Ser català i estar català.

Sóc català, però estic espanyol, òndia! 

Divertit embolic que desfà amb humor Toni Albà.

El nostre dia a dia com a catalans. La conquesta diària per l’estat català.