CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

De la mateixa manera que els creients segueixen traslladant totes les seves esperances en un paradís del que ningú n’ha portat cap notícia, els convergents i republicans segueixen predicant un pacte fiscal que Espanya ha dit per activa i per passiva que no pensa “pactar”.  Tanmateix convergents i republicans segueixen inoculant la metzina soporífica que impedeix als catalans fer-se els amos de la seva realitat: obtenir d’una vegada per totes la independència i amb ella no la clau de la caixa sinó la caixa tota sencera.

Montoro va tancar la porta a qualsevol negociació d’aquest tipus, Carme Chacón va jurar que hi lluitaria en contra amb ungles i dents i el Tribunal Constitucional en la sentència de l’Estatut va oposar-se a qualsevol negociació bilateral, tanmateix el govern segueix insuflant la ficció. I jugant-hi: ara es reuneix amb uns, ara amb altres, i tothom posicionant-se retòricament sobre les variables d’un pacte de somni i il.lusió. El govern, com una església qualsevol, juga amb la credulitat de la seva fidel parròquia convergent i la de tants catalans que no troben prou esperit per aixecar-se contra la dominació espanyola.

Només hi ha una manera de fer-se amb la caixa i administrar-la: sent un estat independent. No hi ha pacte possible amb el dominador perquè ells no el volen, però sobre tot  perquè a nosaltres tampoc ens interessa cap pacte amb ningú sobre allò que és nostre. Allò que és nostre no es comparteix. Pactar vol dir sobreentendre un dret dels altres sobre el fruit del nostre treball. Aquest dret no existeix, però el dret de disposar de la totalitat de la riquesa generada sí que existeix i l’hem de reclamar, no pactar. Millor, no tant reclamar-lo sinó conquistar-lo declarant-nos independents.

El deure del nostre govern no és pactar sinó exigir i defensar la propietat dels catalans. Senyor President, senyors del govern, parròquia convergent i republicana, defensin els nostres drets, defensin la seva gent, i no pactin compartir el que només és nostre. En definitiva, treballin per l’Estat propi en comptes de jugar a crear-nos il.lusions. Deixin de ser la religió que inocula l’opi del pacte fiscal al poble català. 

Les meves reticències cap als partits majoritaris i cap als lideratges d’aquestes formacions hereves de la transició espanyola (tot començant per la figura del President de la Generalitat) es basen que no els veig capaços de pilotar el canvi radical que s’exigeix en les actuals circumstàncies i no els veig capaços perquè procedeixen tots ells de l’ordre i de les coordenades que ens estan enfonsant en la misèria nacional i en la misèria econòmica. Cada nova aparició del President de la Generalitat o d’algun dels seus consellers per anunciar una nova retallada, però també qualsevol intent de resposta per part d’un inexistent cap de l’oposició, revelen una exasperant manca de determinació, un estovament que sovint llinda la mediocritat, una absència de coratge que provoca angúnia i, en definitiva, just el contrari de la solidesa que hauria de generar confiança. Sembla que es tracti sempre de moure’s el mínim per mantenir la quota del mercat electoral mentre tot s’ensorra, s’ensorra la vida de la gent, el seu benestar, els seus ingressos, la seva dignitat i també la dignitat col·lectiva atès que ben aviat, en el cas català, també s’ensorrarà l’autogovern.

En aquesta conjuntura que comença a adquirir una dimensió dramàtica no és estrany, com assenyalen certes experiències europees, que, en democràcia, la ciutadania comenci a votar massivament nous actors que no han participat del sistema anterior. Fins i tot comença a perfilar-se com un imperatiu electoral: no sabem cap a on ens portaran els nous camins però sí sabem que els vells estant desembocant en la inoperància, en l’escanyament de les classes mitjanes i populars i, en el pitjor dels casos, en el clientelisme, l’abús i la corrupció. Les actituds de la classe política nostrada reflecteixen just el contrari de la mentalitat creativa de la qual parla el sociòleg i economista Richard Florida per generar riquesa i coneixement: es tracta d’anar tirant de veta, de no arriscar mai, de fer el mateix de sempre i, sobretot, com s’ha vist aquests dies amb l’actitud agressiva del govern català contra les manifestacions de protesta del #novullpagar o dels indignats, de blindar-se amb la xarxa de poders econòmics consolidada durant el franquisme que no han adoptat mai una veritable acció emprenedora.

El canvi i el principi de superació de les dificultats (així com la veritable obertura del procés independentista si ens centrem en les urgències del país) només arribarà amb un canvi d’actors polítics, un capgirament que tal vegada s’haurà d’impregnar d’un aire de canvi de règim. Per entendre’ns: una mena de fòrum cívic amb noves cares, noves sigles i nous missatges com els que van desbancar alguns dels règims totalitaris de l’Europa de l’Est però aplicat a un àmbit democràtic.

Em resisteixo a creure que Catalunya, en un moment en el qual pràcticament cap líder del vell ordre no sobreviu més d’un cicle electoral, quan arreu es presenten noves alternatives que gaudeixen d’un suport creixent, i tenint aquí el problema afegit de la dominació nacional, no es produeixi una sacsejada que posi en suspens les hegemonies de les darreres dècades. El vot contestatari s’està escampant arreu, des de la convulsa Grècia i la seva coalició de l’esquerra radical, Syriza, fins a la luterana i laboriosa Renània del Nord Westfàlia amb els seus vint diputats pirates. Això per no parlar de les comunitats en procés d’emancipació nacional, els referents que hauríem de tenir més a prop, amb l’exponencial creixement de l’SNP a Escòcia des del 2007 (data propera a l’inici de la crisi econòmica, per cert), dels independentistes flamencs de la Nova Aliança (que va passar de 8 a 27 diputats a la Cambra de Representants federal belga a les eleccions de 2010) o a l’èxit esclatant d’Amaiur a Euskadi a les passades eleccions municipals (que té totes les perspectives de repetir-se a les properes eleccions al Parlament de Gasteiz). No crec que Catalunya estigui tan allunyada d’aquestes experiències i cal confiar que l’immobilisme i la perplexitat que representen els actuals gestors siguin sancionats.

No oblidem que en democràcia tota majoria (i ho recordo per a aquells que subratllen, amb més resignació que entusiasme, que només es pot avançar nacionalment a partir de l’actual majoria de govern) pot deixar de ser-ho de pressa.

Article d’Hèctor López Bofill al PuntAvui 

Així ha estat fins ara aquesta campanya: tot un èxit.

El meu reconeixement al gran professional. I amb el meu, el de les 24.000 persones a qui Abertis ja ha enviat requeriments d’identificació per atemorir-los. Basté ha hagut d’enfrontar-se a un dilema molt desagradable: o ser fidel transmissor de la realitat i arriscar-se a perdre patrocinador i feina, o callar i aparcar la seva professionalitat.

Sí, senyor, tot un èxit. Ja som més de 1.200 persones al dia que transgredim una norma injusta i ens enfrontem a una multa. Sabem que és més que improbable que aquesta multa s’executi o ens requereixin el pagament posterior del peatge, però… sempre queda un però que haurà retingut a molta gent. Malgrat l’èxit, una ombra: les concentracions de la tarda no van estar tan ben planificades. La pròxima vegada ens hi posarem perquè surti molt millor. Ara, aquestes 1.200 persones diàries són un potencial molt gran, una artefacte destructor que fa molt de mal a Abertis. Estic segur que la concessionària no s’havia imaginat mai una reacció tan forta. Aquests 24.000 que fins ara han plantat cara són indomables i amb ells s’arribarà fins al final.

Quan m’ha semblat necessari he tustat al Basté. Avui es mereix el meu reconeixement i el de 24.000 més. Chapeau!

Portem ben bé un quart d’hora immobilitzats. Passen els minuts, en van vint i vint-i-cinc. Arriben els Mossos. No obliguen a alçar la barrera. Començo a estar desconcertat.  Però divertit, tanmateix. Molts havíem sortit del cotxe, fèiem fotos i la fèiem petar. L’arribada dels companys de Reus amb un immens toro de cartró havia animat encara més l’ambient festiu de la concentració. Però la nostra filera seguia immòbil. Mitja hora i els Mossos sense intervenir. Al final, la curiositat em venç i em dirigeixo cap al cotxe immobilitzat; vull saber què passa.

Només veure’m, el conductor em mira divertit. Es veia que s’ho estava passant d’allò més bé. No li va faltar ni un segon per informar-me del que passava. Més ben dit, de la que estava armant. “Quan he arribat aquí els he informat que no portava prou diners per pagar el que em deien. Com ho puc saber el que val el peatge si a l’entrada per Valls ningú de l’empresa m’ha informat de l’import del servei? Només porto 20 cèntims. Com hi ha món, qui es pot pensar que unes autopistes amortitzades poden valer més que això? Si, almenys, m’haguessin informat del preu…!” Haguéssiu vist la cara enriolada amb què m’ho explicava! I us imagineu la cara de desconcert del treballador de la cabina? Clar, aquest, amb només 20 cèntims, no li ha obert la barrera. Aleshores el meu amic insubmís ha demanat el full de reclamacions. No pot ser que et venguin un servei sense dir-te’n el preu per endavant i sense tenir la possibilitat, a l’entrada de l’autopista, de demanar-lo. Reclamació al canto!

Resultat: 37 minuts de rellotge, aturats, tapant la sortida d’aquell Manual. Una original manera de fer el #novullpagar. Hi ha gent molt imaginativa en aquest país.

He fet un nou amic, Jordi Sans, de Valls. M’ha dit que ja li va bé que en deixi constància al bloc. I hem quedat un dia d’aquests per a fer-la petar.

Qualsevol pacte fiscal és un acte de subordinació. Perquè atorgar a l’altre un dret que no té és acceptar la seva imposició. Sobre allò que un considera seu no hi ha pacte possible, no hi ha d’haver discussió. Posar-nos a pactar el que ens pertany és deslegitimar-nos, és atorgar un valor superior a la força de l’altre per sobre del nostre esforç i el nostre treball. És legitimar un robatori, una apropiació indeguda.

El pacte fiscal es fa des de la dependència, des de la cessió de la sobirania.

Així, dirà algú, hem de renunciar a una millora del benestar fins que no tinguem la independència? La pregunta està dictada per la por i per això està mal plantejada: suposa que la independència va per a llarg. Res si no és la  por ens pot fer pensar així. Les mateixes energies i el mateix període de temps que esmercem per un pacte fiscal improbable els podem dedicar a preparar-nos per a la nostra independència. Si el govern de la Generalitat es dedica insistentment a explicar la necessitat i els avantatges de l’Estat propi, més del que ho ha fet fins ara, la població majoritàriament s’hi afegirà. Si la disposició del govern és ferma, els governs del món acceptaran democràticament la voluntat del poble català. I, per suposat, molt més fàcilment i ràpidament que l’acceptació per part del govern espanyol d’un pacte fiscal que llevaria als espanyols els beneficis obtinguts amb l’espoliació de les nostres finances. Esmercem els esforços en fer independència.

El pacte fiscal, a més té un gran risc. Si s’aconseguís, podria ser que gran part de la població s’hi acontentés. De fet és el que CiU espera. Ja va dir que vendria el pacte com a vacuna contra la independència. Aleshores sí que els independentistes hauríem de posposar per a molt més endavant la consecució de les nostres aspiracions.

El pacte fiscal ens enquista en la dependència i la legitima per la via dels fets.

Una objecció envers l’independentisme va planar al llarg de la conferència: la despreocupació per internacionalitzar el conflicte. Despreocupació i segura insensibilitat dels europeus envers les nostres exigències secessionistes. “I ara què volen aquests?” serà la resposta que segons el conferenciant obtindrem a les nostres pretensions.

Segons en Jordi Jaria els independentistes no són conscients de la necessitat de portar el conflicte amb l’Estat espanyol a l’exterior i en conseqüència no hi fem res al respecte. I aquí és on demostra la seva poca simpatia cap a l’independentisme. Perquè com a mínim podria haver-se informat una mica abans de llançar les afirmacions que va fer. Hauria d’haver anat als diaris digitals i moure’s més per la xarxa perquè és evident que ni en el País  ni a elPeriódico trobarà res sobre aquest tema. N’hi faré cinc cèntims.

·         El 7 de març de 2009 prop d’unes 10.000 persones van anar a Brussel•les sota el mateix crit “Volem l’Estat propi”. El seu propòsit era que “la independència de Catalunya figurés en l’agenda internacional”. Els organitzadors segueixen vius treballant-hi i els seus escrits estan redactats tan en català com en anglès.

·         El 24 d’agost de l’any passat l’associació Sobirania i Justícia va organitzar una trobada d’experts internacionals sota el lema Building a New State, tots ells “ involucrats en primera línia en l’arquitectura dels nous estats, com Charles E. Ehrlich, que va formar part de la comissió de les Nacions Unides responsable d’aixecar les bastides jurídiques de Kosovo del 2002 al 2008. També hi eren Ana Stanic, que va negociar amb les antigues autoritats iugoslaves la separació econòmica a favor d’Eslovènia, i Patrick Dumberry, des de la Universitat d’Ottawa, que formula el camí de la construcció de l’estat quebequès.” Déu n’hi do!

·         El President del Parlament Flamenc el senyor Jan es va reunir el 14 de juliol passat amb nou representants independentistes Flamencs, Catalans i Escocesos que conformen la aliança European Partnership for Independence, Aliança Europea per la Independència. La trobada es va seguir amb gran expectació. Les televisió Flamenca, Belga, Francesa, ràdios i agències de notícies, varen seguir la trobada i realitzar entrevistes als portaveus de les delegacions i al propi President del Parlament, amb qui van estar especialment incisius, arribant a un to de certa reprovació pel fet d’haver rebut protocol·làriament dins el Parlament Flamenc als “amants europeus de la independència”. El senyor Jan va contestar que ”com a President ell és lliure de entrevistar-se amb qui vulgui”, i va afegir que com a membre del partit N-VA  “ell vol una Flandes lliure”.

·         Welcome Mr. President (WMP) és un equip de treball encapçalat per la promotora Catalana de la Aliança Europa per a la Independència i responsable de la Comissió d`Internacional durant el procés de la Consulta sobre la Independència, l`Anna Arqué. El nom de la associació és en anglès perquè “la majoria del nostre públic objectiu és internacional, treballem des de Catalunya cap a Europa i el món i amb un nom anglès això és fa més evident”. El perquè d`un nom tan poc habitual com és “Welcome Mr. President respon a una actitud positiva i pro-activa: WMP demostra una actitud d`Estat, Catalunya necessita comunicar-se amb els actors de la comunitat internacional en primera persona i en clau Catalana”.

·         El 14 de juliol de l’any 2010, catorze diputats al Parlament de Westminster representants dels pobles del País de Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord i Anglaterra, van presentar una moció perquè el Parlament britànic aprovés un acord de suport al dret de Catalunya de decidir el seu propi futur i esdevenir un poble lliure entre els pobles lliures de la terra. “El cas dels catalans” és l’associació que ho ha promogut i continua treballant per la internacionalització de la nostra causa.

I a la llista hi afegiríem els que escriuen al Financial  Times quan aquest diu alguna etzagaiada o els que promouen articles al New York Times o els que van traduir la web oficial de la UE, etc.

Déu n’hi do! Hem arribat al Parlament Belga, al Parlament britànic, al partit que governa Escòcia. Déu n’hi do! Cofois? Mai. Som els primers que sabem que el camí és llarg i no gens fàcil i que no acabarà fins el dia que tinguem l’Estat propi. Però cap conferenciant pot ignorar aquests moviments d’internacionalització i menys encara acusar-nos de tenir la ingenuïtat de no pensar que és a Europa i a EUA on haurem de jugar el darrer partit.

Avui, 5 de maig
a les 6 de la tarda

emplenem d’estelades
la plaça Sant Jaume de Barcelona!

Fem independència!
 

https://www.facebook.com/events/130692823727480/

Basté, escolto amb fruició els teus davantals i fins i tot els he arribat a transcriure al meu blog (“Paí­s petit, però una gran nació). Ahir crec que vas manifestar una informació defectuosa sobre els qui estan al darrere de #no vull pagar.

Després de lloar la reacció ciutadana tot negant-se a pagar, afegeixes: “…malgrat els partits polítics que truquen a les televisions avisant de l’hora que passaran pel peatge i manipulen les revoltes cíviques espontànies i ciutadanes per benefici propi i per sortir a la foto…”

 Només que vagis al web de Solidaritat i als seus FB, t’adonaràs que aquest partit, petit en nombre, però gran en les accions (frikies???), ha planificat, impulsat i potenciat la campanya. (Ja sé que el pioner és Josep Casadellà -14 d’abril) No han cridat la televisió com tu assegures sense contrastar la informació, ni “per sortir a la foto”. I si ho haguessin fet, estaven en tot el dret perquè abans s’ho han treballat: han escampat ví­deos per la xarxa, han donat instruccions a la gent de com procedir i han ofert cobertura jurídica; han interpel.lat Felip Puig i l’han amenaçat de denunciar-lo per prevaricació; han demanat als diputats que tornin el Tac, ells l’han tornat, i han escampat articles i entrevistes als mitjans, i han editat els banners i les enganxines, etc.

Això NO és MANIPULAR, això és impulsar el moviment. Som un partit diferent en tot, també en la moguda, en la feina, en l’activitat a la xarxa… no ens movem només en campanya electoral. Hem estat els primers en els peatges del dimarts i ho seguirem estant el dia 20. Això no és manipular, això és pencar. Gràcies per dedicar-me una estona a llegir-me, Basté.

Una estona més tard, Uriel Bertran va trucar a l’emisora, va demanar la paraula i Jordi Basté li va deixar el micro per explicar-se. Ho podeu escoltar aquí.

Només obrir el web del programa observareu que és justament Abertis qui el patrocina. Basté no ho té fàcil. Personalment li agraeixo el que arriba a fer. 

Però ho entendrem del tot quan sapiguem que sense aquesta rectificació d’ahir Felip Puig podria ser acusat d’una falta molt greu, de prevaricació. L’ amenaça de multa de dissabte no té la base legal que ell deixava entendre. A tothom va sorprendre que el conseller no esmentés quin article del Codi de Circulació  s’infringia  quan no es paguen peatges. I la conclusió és que enlloc del Codi s’esmenta la obligació de pagar-los i, per tant, el no fer-ho no pot ser sancionat amb una multa de trànsit. L’amenaça del conseller no té fonament jurídic i, aleshores, constitueix un acte de prevaricació. Falta molt greu que pot portar el conseller a la presó. I així ho van escampar els polítics més fiables d’aquest moment, els de Solidaritat. Que aquests no anaven errats queda demostrat per la rellevància amb què Felip Puig ha volgut desdir-se de la nota amenaçadora de dissabte. Valia la pena deixar-ho clar des de la mateixa televisió. Deixar ben clar que no hi haurà multa o, si més no, aquesta és improbable.

Les pors de Felip Puig han quedat paleses per altres detalls de la seva compareixença a la televisió d’ahir el matí.  Quan ha tractat directament el tema de les multes, el seu discurs s’ha tornat dubitatiu i insegur (escolteu-lo). Mai n’ha parlat com d’un fet inqüestionable sinó condicionat a la voluntat de l’empresa concessionària. En tot moment presenta les multes només com a pura possibilitat. Queda més clara la seva poca disposició, per no dir nul.la, a aplicar les multes quan detalla el procés que hi aplicarà. Ni més ni menys que tres passos: “el Servei Català de Trànsit, doncs (!), l’haurà d’estudiar, canalitzar i, finalment, si és el cas (quanta mandra!),  arribar a imposar la multa, doncs (!) que pot (!)  arribar fins als 100 €.” Quan es vol imposar una multa, simplement es diu que es farà i punt, i no s’allarga un procés en tres fases inacabables. I aquests “doncs” que tallen el discurs no fan sinó accentuar el to dubitatiu del conseller. No cal dir que el to de  la nota de dissabte era, per contra, segur i sense el menor símptoma de vacil.lació. Però ahir Felip Puig ja no tenia tan clar que podia amenaçar amb una multa, sabia que dissabte passat s’havia ficat en el fangar perillós de la prevaricació i per televisió ha intentat sortir-ne sense que semblés una rectificació.

Finalment, la traca. Si dissabte ens amenaçava amb una multa “ de un mínim de 100 €”, ahir el matí la sanció ja s’havia rebaixat a un “màxim possible de 100 €”. Marxa enrere total. 

Qui hagi volgut entendre, ja sap el que li espera si passa el peatge sense pagar: res. I haurà fet una acció necessària de rebel.lia contra una de les moltes injustícies que estem patint els catalans. Necessitem aquest bany de dignitat.