CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Escòcia sí. I Catalunya, perquè no?

PER QUÈ NO?

Serà perquè no fem el mateix que ells, no creieu? Ells, simplement, han votat un partit independentista. Mira que fàcil!

Aquí els independentistes no voten independència; esperen! Esperen que algú els la porti o es queixen que CiU no s’hi posi o… No, aquest no és el camí. Ni és el que han fet els escocesos. Ells han votat un partit que no només es declara independentista, com aquí fa ERC, sinó que ha presentat un pla i ha dit que ho faria en una data determinada.

Quan els catalans votem l’únic partit que ha fet de la independència el seu objectiu electoral i s’hi ha posat, i només n’hi ha un, Solidaritat, aleshores tindrem independència i no ens caldrà dir per què no?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El cervell de TV3

Publico un article de Víctor Alexandre que descriu a la perfecció la dependència mental que encara arrosseguem molts de nosaltres i també, incomprensiblement, TV3. És imperdonable que la nostra televisió segueixi reforçant aquests esquemes en comptes de convertir-se en la millor formadora de la mentalitat d’un poble que se sent lliure i nacionalment independent. Endavant l’article

TV3 o La 3?

“Ja fa més d’un any que hi va haver un canvi de govern a Catalunya, però els serveis informatius de TV3 continuen espanyolitzant els catalans per mitjà d’elements que passen desapercebuts a tots aquells espectadors poc amatents a aquesta praxi. No parlo de continguts -això requeriria un altre text- ni tampoc de concepció de programes, cosa subordinada a un procés més lent, sinó del missatge formal. És a dir, d’una elaboració, redacció i presentació de les notícies des d’un prisma netament hispanocèntric. En aquest sentit, s’ha de reconèixer que TV3 es manté fidel al seu nom i que, d’acord amb el número 3 -clar reflex d’una mentalitat regional, no pas nacional, subsidiària de TVE-1 i TVE-2-, continua considerant-se a si mateixa el tercer canal de Catalunya i, per tant, un canal espanyol més. Un canal amb peculiaritats lingüisticoculturals, això sí, però un canal espanyol. Talment la viva expressió d’allò que els immobilistes en diuen el fet diferencial català.

Aquesta és la raó per la qual la immensa majoria de les notícies relacionades amb Catalunya que no tenen un caràcter eminentment local -un incident en un barri, un acte en un municipi, una Festa Major, una exposició…- se’ns presenten sistemàticament emparentades amb Espanya. Es tracta que, sense adonar-nos-en, interioritzem que Catalunya són quatre províncies espanyoles i que, consegüentment, la nostra “realitat nacional” té el seu centre neuràlgic no pas a Barcelona sinó a Madrid. Madrid, segons TV3, és la capital de Catalunya. I per fer que aquesta idea arreli en el nostre cervell, desactivi la nostra consciència nacional i ens converteixi en catalans submisos i hispanodependents se segueix la norma de fer indestriable el nom de Catalunya del d’Espanya. De fet, apareixen sempre junts, ja sigui en les introduccions dels presentadors, en la veu dels reporters o en els rètols i els gràfics, es parli del que es parli. La idea d’aquesta rentada de cervell és que l’espectador interioritzi que Catalunya no fa res per si mateixa i que tot el que hi passa és una peculiaritat regional del que passa nacionalment a Espanya.

Vegem-ne alguns exemples:

  • “Les empreses catalanes de videojoc ensenyen musculatura al Gamelab de Barcelona. Tant a Catalunya com a Espanya hi ha força activitat. De fet, de cada deu unitats de joc venudes a Espanya, dues són de producció espanyola. Un joc que genera a Espanya uns ingressos superiors als 1.200 milions d’euros.”
  • “Entre gener i setembre s’han venut un 1% més de cotxes a Catalunya i un 1% menys a Espanya.”
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: “Un home mata a trets la seva exparella en una església de Madrid”.
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: “Una mare mata els seus dos fills de tres i onze anys a Jaén”.
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: “Un home de 41 anys ha mort la seva mare, de 69 anys, amb arma blanca a Linares, a Jaén.”
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: “Un home mata la seva dona a Zafra, Badajoz.”
  • “Un de cada dos espanyols respira aire per sobre dels límits legals.” (No és de la respiració dels catalans, del que hauria d’informar Televisió de Catalunya?)
  • “Més de 14 milions i mig d’espanyols han comprat els regals de les festes de Nadal per Internet.” (No és de les compres de Nadal dels catalans, del que hauria d’informar Televisió de Catalunya?)
  • “El Consell de Ministres ha aprovat l’avantprojecte de llei orgànica d’estabilitat i sostenibilitat pressupostària.” (Quin Consell de Ministres? D’on són aquests ministres?)
  • “El govern vol sancionar les comunitats que incompleixin el dèficit.” (Quin govern? Si el govern espanyol és el “govern”, el govern català què és? Tots els governs forans s’han de dir amb el gentilici: govern espanyol, govern francès, govern alemany…)
  • “Pugna nacionalista entre Amaiur i el PNB.” (Les pugnes entre PP i PSOE no són nacionalistes?)
  • “Les universitats catalanes es troben entre les més eficients d’Espanya i d’Europa.” (Si Europa ja inclou Espanya, per què citen Espanya?)

La llista seria inacabable, perquè aquesta dinàmica és una constant en tots els telenotícies. Però hi ha molts altres aspectes de la qüestió sobre els quals caldrà parlar-ne un altre dia, com ara dir “sortim a l’exterior” després d’una notícia espanyola o l’ús del terme “govern central” en lloc de “govern espanyol” o la institucionalització del catanyol com a català estàndard tot oblidant la responsabilitat formativa de TV3, lingüísticament parlant: “vivenda” en lloc d'”habitatge”, “deutes contretes” en lloc de “deutes contrets”, “afiançar” en lloc de “consolidar” o “afermar”, “fer la vista grossa” en lloc de “fer els ulls grossos”, “tot dóna que pensar que” en lloc de “tot fa pensar que”, “a no ser que” en lloc de “si no és que”, “de pressa i corrents” en lloc de “a corre-cuita”…

Atès que aquest estat de coses no sembla que importi gens ni mica al govern, s’imposa un petit exercici de coherència. Ara que TVE-1 i TVE-2 es fan dir La 1 i La 2, TV3 es podria dir La 3.”

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Faci els seus deures, President Mas!

Si li arriba aquest article, senyor President, segurament posarà cara d’estranyesa. No passa un telenotícies sense aparèixer a la televisió per repetir-nos que hem de fer els deures i, segurament dóna per entès que vostè ja els fa. Pel seu posat, vostè creu que justament aquest és el seu penós i difícil deure: recordar-nos els sacrificis –“els ajustaments”- que hem de fer i fer-los complir; un deure que vostè ja considera prou pesat com perquè algú com jo vingui a recordar-li que en té d’altres.

Sí, ja sé que vostè pateix molt i li sap un greu enorme tots aquests “esforços”  que se sent obligat a exigir-nos. Reconec que li resulta molt dur haver-nos de recordar que els serveis que teníem fins ara no ens els mereixíem i ja no els “tornarem a tenir”. Ja me n’adono que no li resulta agradable fer el paper de dolent que li ha tocat. Prou dolorós tot plegat com perquè ara jo tingui el desvergonyiment de dir-li que faci els deures.

D’entrada recordi una cosa: quan un mateix es dicta les pròpies obligacions tendeix a equivocar-se i tria les més còmodes. Vostè no n’és l’excepció. Deixi que sigui la ciutadania qui n’hi faci el llistat. Jo no represento la ciutadania, és clar, però li asseguro que el que li diré és compartit per molta gent.

Que de quins deures li parlo? Doncs, n’hi diré uns quants.

Sr. president Mas, vostè té el deure de dir-nos la veritat i de dir-la a tota Espanya. I de dir-ho sense tecnicismes. Ni falses timideses. Vostè ha de dir sense embuts que els diners que ens manquen Espanya se’ls ha emportat i els reparteix fora de Catalunya. Aparqui el tecnicisme “dèficit fiscal” i digui obertament que Espanya s’apropia, via impostos, de la riquesa que els catalans produïm.  Si no vol parlar de robatori, al menys parli d’apropiació dels nostres diners i digui que ens els prenen. Si les lleis cobreixen aquesta apropiació, no li tremoli la veu per denunciar-les i dir que són lleis injustes. Les retallades en sanitat no “s’han de fer”, no són uns “deures”, són una necessitat imposada per Espanya: ella s’ha endut els diners que necessiten els hospitals i les escoles. Les places de professors no es poden ampliar no perquè no tenim diners, sinó perquè els que hem produït se’ls ha apropiat, o els ha robat, Espanya.  Si nosaltres no podrem mantenir les curses de Montmeló i Andalusia podrà seguir gaudint de les seves, no és perquè Andalusia generi més riquesa, és perquè els nostres diners s’han desviat cap allà. O no és veritat? Doncs, digui-ho. Aquest és el seu deure. I complexi’l.

Tantes vegades com ens anuncia uns “ajustaments”, tantes vegades ha de fer la denúncia de la seva causa primera i principal: el robatori d’Espanya. I en xifres. Les de debò. No ens maregi més amb els 759 milions de la disposició addicional tercera que tan malament va negociar Duran, i que només vindran després d’una nova genuflexió.  No, no és per només aquesta quantitat que no pot pagar els nostres funcionaris. La xifra de debò és 20 o 30 vegades superior. Va entre els 16.000 milions reconeguts per l’estat espanyol i els 22.000 milions de la majoria d’economistes. Exigeixi’ls, són els nostres diners. No es quedi lamentant-se només pels 1450 milions del Fons de Competitivitat que Madrid no li vol avançar. La xifra és la que li acabo d’esmentar, que és molt superior. Sé prou bé que no ens els donaran pel fet de reclamar-los, però si vostè la va repetint, la nostra gent sabrà la xifra real de l’apropiació espanyola. Si la xifra és 30 vegades superior, 30 graus més pujarà la nostra indignació i 30 raons més avalaran el sí en una consulta popular. Aquest és el seu deure: fer arribar a la gent la xifra real de l’apropiació espanyola i fer conèixer la causa primera de qualsevol ajustament pressupostari. Vostè té l’altaveu gran, el més potent, més que el de les tertúlies i les revistes del gremi independentista. I té l’obligació d’utilitzar-lo. És un deure que ningú més pot fer per vostè. Compleixi’l.

I aquest encongiment que gasta, senyor Mas! Se’n vol desfer d’una vegada? Tanta energia per parlar dels seus “ajustaments” i tanta timidesa i discreció quan al·ludeix el que Espanya ens arrabassa. El seu deure és ser tant contundent per una cosa com per l’altra. Dic malament, cal ser més enèrgic a l’hora d’acusar Espanya de la seva apropiació -indeguda, com totes- perquè aquesta és la real causa dels ajustaments. Ens ve de Londres i diu davant les càmeres de TV3: “Nosaltres estem fent els deures, estem liderant els processos d’ajustament i austeritat, però els líders europeus també han d’entendre que Catalunya està en una situació molt delicada des d’un punt de vista financer i de recursos perquè es troba amb una relació amb l’estat espanyol molt atípica.” Els termes ajustament i austeritat són ben clars per a tothom, tot i que jo en diria retallades, però això desituació molt delicada és més evanescent que el sexe dels àngels. I dir que la relació amb Espanya és atípica és com dir-li a un malalt de càncer que la seva salut no és del tot bona. Jo sí que no havia sentit una manera més atípica d’expressar-se per part d’una víctima de robatori a qui només han deixat el que porta a sobre. No acaba aquí la seva fluixesa. En la mateixa declaració ens converteix el dèficit fiscal en “drenatge fiscal”. Bona manera d’anar-se’n pels núvols: fer servir metàfores. No compleix els seus deures, president. Faci servir la mateixa claredat i el mateix to inflat amb que anuncia els seus “ajustaments” per denunciar de l’apropiació, l’espoliació, el robatori espanyol i la desviació dels nostres recursos cap a altres regions espanyoles.

Faci els deures, president; els seus. Digui la veritat i sigui valent. Digui les reals causes de les retallades de serveis i sigui prou valent per dir-ho amb la mateixa contundència amb què es vanta dels sacrificis que imposa.
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’independentisme laic

Us hi heu fixat? L’independentisme emergent no ostenta cap símbol patriòtic en el seu logo. Ni les obligades quatre barres. Des de Convergència fins a Reagrupament, tots els partits que es defineixen nacionalistes les porten. Solidaritat per la Independència, no. Ho he comentat amb molta gent i ningú hi havia parat esment.

L’últim i nou independentisme és un independentisme laic. Fins ara, l’esperit d’independència volava empès per la flamarada emotiva. El sentiment era el motor del compromís i de l’acció. El nou independentisme, en canvi, ens arriba amb un altre carburant: el coneixement i l’anàlisi de la realitat.  

No hi ha altre carburant per al motor que la independència exigeix. Caldrà molta intel.ligència i molta decisió. El sentiment es queda fàcilment en el desig; el coneixement, en canvi, ens propulsa a l’acció i ens hi prepara molt millor. El sentiment es satisfà amb accions simbòliques i puntuals; l’acció planificada requereix anàlisi, avaluació dels mitjans més adequats i acció obstinada. L’acompliment del sentiment acaba amb la flamarada d’una manifestació, d’uns crits exaltats o d’uns càntics entusiastes; l’acció planificada està tossudament destinada a l’acompliment del seu objectiu. Fins ara l’independentisme vivia litúrgicament a base de símbols i rituals que vehiculaven sentiments. L’independentisme emergent és laic i viu de l’acció eficient. Per això, en l’emblema de Solidaritat les lletres en ascendent ens parlen més de voluntat d’acció que de sentiment evanescent. Per això, a Solidaritat no li cal la bandera en el seu emblema.

Per què hi ha independentistes que voten CiU? Per què la nit electoral molts dels que celebraven la victòria d’aquest partit cridaven independència? La resposta té molts matisos i és complexa, però hi ha una explicació que les engloba: és un independentisme de desig, mogut fonamentalment pel sentiment i que es satisfà amb la litúrgia del crit i el voleiar de banderes. A més banderes en els actes electorals de CiU, menys actuació efectiva. Els sentiments són fàcilment manejables: permeten promeses inconcretes, com l’eteri pacte fiscal, i excuses fàcils només una setmana després de la victòria electoral.

L’independentisme ha madurat. En l’independentisme de Solidaritat domina la intel·ligència i la resolució volitiva. El sentiment tampoc no es margina perquè acompanya i potencia la decisió. Acompanyament necessari perquè l’anàlisi de la realitat només aboca a l’acció quan es contempla amb ulls ambiciosos i un pèl agosarats.

El dissabte abans de Nadal, l’independentisme emergent va fer un pas important i necessari, camí del seu objectiu. El Cercle d’Estudis Sobiranistes organitzar una Convenció Nacional per a l’estudi de les estratègies que comporta la creació de l’estat propi. Està previst que aquestes convencions es facin cada sis mesos. Per aquí ha d’anar a partir d’ara el treball independentista de debò. Perquè, diguem-ho clar, els pactes fiscals i els concerts econòmics no aboquen a la independència tot i que poden fer més còmode la dependència colonial. Euskadi n’és l’exemple: el concert no satisfà l’ànsia independentista. Aquesta primera Convenció va tenir dos grans temes d’estudi. D’entrada, les diferents fórmules jurídiques i institucionals que altres països han adoptat en el seu trànsit nacional per a la creació del propi estat. La segona part va estar orientada a l’estudi de les implicacions econòmiques que suposa els inicis d’un nou estat i la separació de l’estat unitari. Hi van intervenir experts universitaris i del món empresarial i jurídic. Els desitjos, les imperioses necessitats, els anhels, les ànsies van quedar aparcades. Qui va estar sempre present, en canvi, va ser la realitat inqüestionable.

L’independentisme ha guanyat en maduresa. És laic. Maduresa i laïcisme que s’escampen: inicialment s’havia habilitat una aula per a 400 persones. En van caldre dues: cap a 800 assistents.

Anem bé, molt bé.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari