Va ser magnífic aquell bany de catalanisme, de voluntat de decidir i d’independència. I ens va deixar a tots amb la sensació d’haver viscut una diada històrica. Ho va ser. La munió de gent col·lapsant el Passeig de Gràcia i desbordant per la Rambla Catalunya era el símbol del col.lapse autonomista i del desbordament inqüestionable cap a l’estat propi. Mai el crit d’independència s’havia imposat tan nítidament en una congregació tan plural, mai la diversitat de cares, gestos i vestimenta havia palesat una voluntat tan transversal, mai una reivindicació havia revestit tanta fermesa i ponderació alhora, mai ens havíem sentit tan acompanyats, tan units, tan poble, tan tots. Va ser la manifestació del mai, del tot, del súmmum.
Sobre tot va ser la manifestació de la sorpresa. Ningú no s’ho esperava. Ni ens esperàvem la magnitud, ni el crit, ni haver vençut la calor del juliol ni la temptació de la platja. I ho vam fer més enllà del que esperàvem i vam trencar les previsions assenyades. Vam aprendre a desoir els derrotistes perquè fer pronòstics a la baixa està clar que no va amb el nostre poble.
El 10 de juliol del 2010 serà per sempre més un referent.
I un mite. En sobrepassar les expectatives, hem construït el mite. I en el mite hi hem col.locat més del que hi havia. Ha estat el lloc fàcil on els exaltats amants del tot o res, del ara o mai, s’ hi han instal.lat amb els seus desitjos i la seva irrealitat. El mesos següents, des de la distància, van anar resituant l’abast exacte del 10-J. Es va fer present la realitat de les eleccions. Amb ella el mite s’ha esfondrat, però tanmateix alguns no han volgut despertar del somni. En comptes de refer la lectura inicial de la magna manifestació, han preferit exclamar-se que no entenen res O escampar culpes cap a la classe política tot increpant-la per ser incapaç de recollir el que ells volen seguir veient en aquell 10-J. I és clar després parlen de fracàs i escampen derrotisme. És curiós com el record de la magnífica manifestació de fa un any en alguns no provoca ni alegria ni nostàlgia. Ho podem llegir a l’AVUI. “Què se n’ha fet del clam d’independència? Algú li ha donat sortida?” Fins n’hi ha que s’atreveix a jugar amb les paraules. “ Hauríem de reflexionar sobre el fracàs de l’èxit col.lectiu del 10?J.” De les lamentacions al derrotisme: “Ho tenim tot, només ens falta valor.” Les culpes principals, com sinó, se les emportaran els partits polítics “impermeables a les nostres reivindicacions”. Els que així s’expressen són precisament els qui aquest any n’han muntat una rèplica a la plaça Urquinaona de Barcelona. I quants comentaristes no paren de refregar-nos que quan hi ha més independentistes que mai, els representants independentistes al Parlament estan reduïts a la mínima expressió. En comptes d’exclamar-se i escampar la sensació de fracàs, farien bé d’analitzar adequadament aquell formidable 10?J i dibuixar-ne els contorns reals.
Hem dit abans que la manifestació va ser el súmmum, el tot. Però un tot matisable, divers. I no em refereixo només als que no cridaven res, als que se sentien desbordats, als votants socialistes, que n’hi havia uns quants. Vull referir-me als molts que cridaven independència. Perquè el crit independentista té molts timbres i tonalitats.
Molts independentistes ho són només de desig. La independència, els agradaria i tant que sí. Un desig, però, que no allunya els dubtes i la impotència. Com diu la Marta Ferrusola, la independència la veuran els fills dels nostres néts. No et saben dir perquè però ara com ara no ho veuen possible. Se’n fan una muntanya ja d’entrada, i després comencen a buscar raons. Que si cal un full de ruta més detallat, que si s’ha d’eixamplar la base social, que si les pensions, que si l’economia, que si Europa, que si no ens deixaran, que si tenim massa gent d’Espanya i d’altres llocs… fins i tot que si la constitució espanyola! En el fons creuen que es pot seguir resistint. Reaccionant als atacs espanyols quan convé ja se senten satisfets. Independentistes de desig: dubtes i impotència.
Hi ha també els independentistes de voluntat. La independència, la volen. I passen a l’acció. La treballen. Ja sigui apuntant-se a totes les mogudes, adherint-se a manifestos, aportant el seu granet en qualsevol plataforma o treballant en un partit polític.
Independentistes de desig i independentistes de voluntat. En uns prima l’emoció i en els altres l’acció. Uns reaccionen i els altres proaccionen. Amb només el desig, la independència passa fàcilment en segon lloc a l’hora de votar. Per als decidits, la llibertat del país és primordial. Tanmateix, no hi ha una barrera clara entre els dos grups i en cada independentista la preponderància de desig o d’acció és variable. I tots hi eren fa un any, però no tots estan pel mateix. Per tant, si aquella massa era tan heterogènia, tampoc podem esperar-ne el mateix comportament posterior. Entenent com és el món independentista, desinflarem el mite, però ens estalviarem parlar de fracàs, de lamentar-nos, de voler forçar les coses i de donar culpes a tort i a dret.
Sobre tot oblidem per una vegada als polítics de sempre. No els encolomem les culpes de no saber ni voler assumir el crit independentista. Molts ja l’assumeixen, però només el de l’independentisme de desig. No els demanem que treballin per la independència, perquè van entrar al Parlament amb altres esquemes nacionals i donar un pas més els fa basarda. No demanem a qui no pot donar el que no va prometre. Ja és hora que el votant assumeixi la seva part de responsabilitat: si vol independència que voti els partits que a més de desitjar la independència, la volen de debò. Qui ha de ser coherent ha de ser el votant. Els partits emergents, que justament van aparèixer a partir del 10-J, són els que han de rebre el vot dels qui la volen realment. La responsabilitat de l’independentista de carrer és votar a qui ha de votar, és posar-se a treballar per eixamplar la massa social, per fer bullir independència en el seu entorn, per anar als llocs més allunyats i aparentment menys receptius, en comptes de pensar només en la pròxima manifestació.
