CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

De manifestació en manifestació i apa!

Aniré a la manifestació del proper 9 de juliol. Però n’he estat reticent fins fa poc. Ni em va agradar la convocatòria ni, menys encara, qui la convocava. D’ells i de les seves ocurrències en parlaré quan la manifestació no se’n pugui ressentir. I de la convocatòria, aviam! Les còpies no surten mai com l’original. Les repeticions sempre desmereixen. Quan les circumstàncies no són les mateixes, la reacció de la gent és i serà diferent. I allò del 10-J va ser prou bo perquè necessiti rèpliques!

Però hi seré. Hi seré amb en Jaume, la Roser , potser l’Octavi,i molts més que hem quedat per trobar-nos-hi. Això no treu que segueixi pensant que les coses no es fan d’aquesta manera. Els que n’han tingut la idea haurien de ser conscients de les seves limitacions i haver-se coordinat amb organitzacions amb més experiència i pedigree com Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Sobirania i Justícia, la Conferència Nacional etc. Ja que es pren l’any passat com a referent, com a mínim haver actuat conjuntament amb el convocants d’aleshores. Però, no hi fa res, hi seré.

Les reticències inicials se m’han esvaït quan m’he trobat que per primera vegada els carrers i les places del país s’omplien de gent amnèsica i cega. Cecs al dèficit fiscal com a causa important de la mala sortida de la crisi a Catalunya, i amnèsics a la història del país. Des de l’Assemblea de Catalunya fins ara, les reivindicacions al carrer sempre han portat el segell del país, d’una forma o una altra han marcat catalanisme i reclamació nacional. La “indignació” actual, en canvi, s’ha muntat tan mimètica de la de Madrid i ha patit tants intents de manipulació que ha girat l’esquena a la indignació bàsica dels catalans per la dominació espanyola. Som molts els que des dels blogs hem cregut que, malgrat compartir gran part de la indignació, s’havia de netejar el carrer del tuf espanyolista i que aquesta manifestació del 9-J seria l’ocasió de fer-ho. 

No podem anar sempre de mani en mani i apa! Hem de superar aquesta etapa. Fer independència és molt més, i força diferent. Les manifestacions són flamarada i tenen la seva funció, però fer possible la independència demana un foc de brasa sòlida i permanent. Les manifestacions ens fan sentir units, projecten imatge de fortalesa i ens donen presència als mitjans. Però en el cas concret d’aquesta manifestació em fa l’efecte que s’ha muntat per gent que no tenen clar per on tirar, que més enllà de les sortides inflamades no tenen cap més idea sobre com avançar fora de la política en la construcció nacional. I no són pas els únics.

Ens cal sortir fora muralles. Estimo molt més necessària la tasca de penetració en àmbits on encara hem calat ben poc. Sóc optimista i veig molts repunts positius en barris de majoria castellanoparlant, com el meu. S’ha avançat, però encara constato molta resistència inconscient i incrustada. Les dades de dèficit fiscal que són suficients perquè a un català “de sempre” el portin a pensar en independència, no ho són per a una persona que guarda viu el record de la terra on ha nascut. Hi veuen la injustícia, però no la senten. Perquè alguna cosa dintre seu es nega a treure’n una conseqüència independentista que feriria les seves arrels últimes. I en aquestes sectors és on ara hem de concentrar la feina. Més eficient que seguir-nos reanimant amb una manifestació anual és treballar per ampliar les zones d’influència, penetrar en nous estrats socials i influir en nous àmbits culturals i socioeconòmics.

Com? A força de pedagogia i seducció. Tasques que encara no tenim gaire planificades perquè fer-ho demana més que una flamarada, més que una manifestació. Per a aquests nous sectors la informació ha de ser molt més intensa i la seducció molt més treballada. Si bé ja no mostren rebuig com abans, no es mouran per ells mateixos cap a la independència. I, tanmateix, els necessitem (L’estratègia carodista de seduir-los fent polítiques d’esquerra era més teòrica que realista: la marca socialista sempre s’emportarà la part més grossa d’aquest sector social, i la marca socialista és i romandrà espanyolista). Pedagogia del dèficit fiscal, de la necessitat de la independència per sortir aviat i millor de la crisi i per tenir el benestar que tots els que vivim aquí ens mereixem. Pedagogia de la decadència moral, econòmica i cultural que suposa la dependència d’Espanya. Seducció per la fermesa i l’amabilitat. Seducció és admiració: la nostra decisió i el nostre sacrifici per la causa els ha de captivar. Seducció per l’amabilitat en les formes, per l’absència d’odi cap a l’explotador espanyol, per l’accent en els aspectes positius, per l’amor desacomplexat cap el país i sobre tot pel fet de tractar com a català a tots els que viuen aquí parlin la llengua que parlin. Tractar-los com de casa i no com a estrangers vol dir entre altres coses parlar-los en la nostra llengua sempre, però amb flexibilitat.

No és només anant de mani en mani que farem independentisme sinó sobre tot treballant intel·ligentment cada dia muralles enfora i passant de la resistència a la construcció nacional. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Jordi Pujol torna a parlar clar. Qui hi posarà el coratge?

«Habéis perdido y no os necesitamos»

Jordi Pujol 
Editorial / 22 de juny de 2011

 Hi ha gent que s’escandalitza perquè a Catalunya es diuen coses com les següents: «Hi ha una creixent desafecció entre Catalunya i Espanya» o bé, «està creixent la desafecció de Catalunya envers Espanya». O bé, «algo se ha roto» (s’entén que entre Catalunya i Espanya). O se «acabó la confianza».

Expressions així les han utilitzades gent amb molta responsabilitat, des del President Montilla a en Miquel Roca o en Josep M.Castellet o jo mateix. Fins i tot en Felipe González s’hi apunta, si més no en bona part, en el llibre que ha publicat conjuntament amb en Miquel Roca (amb el títol prou significatiu de ¿Aún podemos entendernos?). I jo mateix vaig confessar fa poc que estàvem davant d’un dilema molt seriós entre ser residuals o ser independents.

Però a Espanya el clima és per l’estil, o pitjor. Pitjor perquè respon a una actitud especialment destructiva. És il·lustrativala conversa fa poc a Madrid entre persones no catalanes de molt alt nivelleconòmic i polític i un parell de catalans, també prou representatius i de cap manera radicals però crítics amb el tracte que rep Catalunya, tot i que desitjosos d’evitar que s’accentuï el distanciament i la fractura.

Els de Madrid «no se andaron con chiquitas». Als dos catalans ingènuament ben intencionats els varen etzibar una darrere l’altra les frases següents: «Habéis perdido la guerra». O bé, «no os necesitamos, porque en cualquier caso, y aunque haya tensión, seguiréis contribuyendo al PIB español con un 20% y además con déficit fiscal». I també «y en cualquier caso, en momentos de crisis grave económica y social, si necesitamos vuestro apoyo político y parlamentario también nos lo daréis porque el derrumbe también os perjudicaría». I per reblar el clau varen acabar així: «Además,todo esto no tiene importancia porque la inmigración se os va a comer. Dentro de dos generaciones todo esto de la lengua y la autonomía se habrá acabado».

Això no és una actitud excepcional. Ni és recent. Ha estat evident, des de fa temps, per tothom que no s’hagi volgut enganyar. Com a mínim des que l’esperit de la Transició democràtica es va anar esvaint i va reaparèixer –a la dreta i a l’esquerra– el projecte centralista i homogeneïtzador d’Espanya. Des d’aquests editorials ja fa temps que advertim que això està passant. Amb el benentès que aquest cop el que està en joc no és només el dèficit fiscal, o un sostre competencial més o menys alt, o determinades infraestructures, sinó la continuïtat de Catalunya com a país. Com explicàvem a l’editorial del primer de juliol de 2008, superada laTransició i amb el nou Estatut ficat a la ratera del Tribunal Constitucional, i com amb una franquesa brutal ens deien en moments de descontrol de la simulació, «ya empieza a ser hora de desenchufarles la respiración asistida».

Aquesta és l’actitud dominant ara a Espanya. De la dreta a l’esquerra. Cal ser-ne conscient. Cal, sobretot, no autoenganyar-se. I cal també veure com podem resistir com a societat i com a país, com a economia i com a cultura, com a projecte de progrés i cohesió. Com ens enfrontem a la crisi, com integrem bé i amb mentalitat d’ascensor social. Com donem resposta al desànim de sectors socials i generacionals amplis.

I això ho podem fer. Ja fa temps que convidem el país a baixar del burro, a ser realistes. […] Si l’actitud d’Espanya ara és que no ens necessiten, la nostra ha de ser el més autosuficient possible. És a dir, necessitar-los poc. El menys possible. Tot i que no és veritat que avui ells puguin prescindir del tot de nosaltres, ni nosaltres d’ells.

Espanya va massa malament i ha actuat amb prou desencert per poder prescindir de Catalunya. És clar que ells ja deixen clar que de tota manera la nostra economia seguirà representant entre el 18 i el 20% del PIB estatal i que seguiran munyint-nos amb el dèficit fiscal. […] Aquesta és la nostra feina d’ara, com a país: fer que a Catalunya hi torni a haver bon govern.Fer que Catalunya en tots sentits s’enforteixi interiorment. Resistir amb la màxima fermesa …

————- 

 

De cap manera, senyor Pujol. Vostè ha parlat clar i és d’agrair. Però les solucions són del tot inadequades, gens en consonància amb les intensions dels espanyols.  La resposta ha de tenir més dosis de coratge. Jo diria que les seves són propostes en clau de partit i d’autoexculpació. 

Resistir no porta enlloc. No podem conformar-nos amb un futur de resistència perpètua. O independència o no tenim res a pelar. Aquí hem d’acceptar el conflicte, no autoenganyar-nos. I de dret cap a la independència. Demà mateix si cal. Dia que passa, llençol que perdem, i energies que s’evaporen amb tanta resistència. Senyor Pujol, vostè hi ha posat la veritat, nosaltres hi posarem el coratge. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els ben indignats, indignats amb raons i accions.

UN PAÍS DEMPEUS!
Per una nova cultura democràtica.

A Catalunya, durant els últims anys han sorgit nombrosos conflictes i mobilitzacions al voltant de les polítiques territorials i d’obres publiques. Aquestes mobilitzacions son qualificades de ‘cultura del no’ per uns, mentres que d’altres les defineixen com una nova cultura del territori.
Un país dempeus” vol contribuir a aquest debat a través de declaracions de polítics, experts i membres de moviments socials.
A partir de quatre mobilitzacions ben conegudes -la Plataforma en Defensa de l’Ebre, Salvem Les Valls, les lluites al voltant del Pla 22@ i Salvem L’Empordà- s’analitza, amb perspectiva històrica, quin diàleg s’ha generat amb els poders públics i fins a quin punt hi ha hagut participació en la presa de decisions. 
Un país dempeus from TransformaFilms on Vimeo.



Per informar-se i descarregar-lo gratuïtament: unpaisdempeus.cat ó transformafilms.org
Per contactar: unpaisdempeus@gmail.com
Un país dempeus from TransformaFilms on Vimeo.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Les beques d?en Mas. Tacticisme o projecte?

Ahir al mig dia el TN ens anunciava que el Govern apujarà les taxes universitàries. I tot seguit, com aquell que no diu res, anunciava també la creació de beques per als estudiants. Afegia la notícia que era la primera vegada que la Generalitat concedia aquesta ajuda (“Som més macos del que penseu” “Amb il.lusió!”). Ara bé, com que del cost de la pujada de la matrícula TV3 ens en va donar la quantitat exacte, i, en canvi, de les beques no se’n va oferir cap xifra, podem creure que aquesta ajuda no és més que una mesura precipitada que no té altre objectiu que fer callar les protestes previsibles per la pujada de les taxes.  Podríem dir que aquestes beques no s’han fet per ajudar els joves sinó per autoajudar-se el propi Govern, que es vol estalviar problemes.

Una mesura tàctica, diguem. I hauria de ser una mesura enfilada en un projecte de govern, el de la consecució del pacte fiscal just. Aquesta pacte fiscal necessita al seu darrer un bon gruix de massa social que faci pressió a Madrid. Si a Mas el portés el projecte de país, aprofitaria el tema de les beques per fer pedagogia de la injusta discriminació que pateixen els nostres estudiants. Un terreny més on l’Estat espanyol aplica la seva espoliació.

Actualment els estudiants catalans representem el 16,2% d’estudiants de l’Estat Espanyol. Però, a l’hora de rebre beques només en rebem el  9% de les que es donen al conjunt de l’Estat.  Una “vergonyosa desigualtat” en paraules del mateix Duran i Lleida en el Congrés de Madrid. Parèntesi: tu et preguntaràs perquè Duran diu unes coses a Madrid que Mas és incapaç de veure que també s’han d’explicar aquí. Tanquem i seguim. Com passa en tots els àmbits de la espoliació, la rapinya ja ve de lluny. Guardo un retall del diari Avui de l’any 1997. És que l’he anat fent servir cada curs per engegar a classe un debat sobre la implicació dels joves en la política. Diu el titular: “ELS ESTUDIANTS CATALANS SÓN ELS QUE REBEN MENYS BEQUES DE L’ESTAT”. “La beca mitjana estatal és de 30.000 pessetes superior a la que cobren els universitaris de Catalunya. Ho il.lustra amb un requadre amb dades.
El menyspreu espanyol no acaba aquí. Resulta que el Tibunal Constitucional ha reiterat que l’Estat ens ha de traspassar l’adjucació de les beques. I Madrid s’hi resisteix. Incompleix la llei amb la mateixa xuleria i prepotència que el caracteritza. Però Mas no aprofita ni una sola ocasió per conscienciar la població catalana de l’espoliació fiscal. Ho podia haver fet amb les retallades, però va preferir reservar totes les culpes per al tripartit i no passar comptes al més gran dels nostres depredadors, l’Estat Espanyol.

Ens cal engrandir la massa social conscient. El senyor Mas ho sap perquè justament la manca de prou massa social ho fa servir d’excusa per no decantar-se per la independència. Si no ho vol fer per a la independència, que no entra en el seu programa, com a mínim que ho faci per inculcar la necessitat del pacte fiscal que diu voler aconseguir. Jo preferiria que ens aclarís de quantes beques gaudiríem i de quina quantitat si tinguéssim Estat propi i disposéssim dels nostres diners. No li demano tanta valentia, la deixo per a SI. Només li demano coherència per poder demanar el pacte fiscal que diu que té en projecte. La consciència de l’espoliació espanyola no s’adquireix sola, es fa amb pedagogia, amb explicació. Amb les beques hi té una ocasió d’or. Ell té el més potent altaveu per fer arribar a tothom la situació en què ens trobem; només l’aprofita per predicar les retallades. De debò té Mas com a projecte obtenir un pacte fiscal just? No ho sembla.

Intel.ligència i coratge, senyor President. Menys tacticisme i més projecte. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ara, el debat de les idees!

Ara és l’hora del debat de les idees, no és l’hora de debatre noms ni persones.

És la cançó hipòcrita que sona a ERC i que també repeteixen els conspiradors del PSC.


Les idees promouen a qui les presenta.
No són desinteressades ni òrfenes. Un vestit bonic per promocionar a candidat al qui les declama. Pregunteu-li a Iceta per què va llançar un decàleg d’idees sinó per a proposar-se ell mateix com a líder del PSC. Pregunteu-li a Ridao si no era ell el que s’estava proposant com a president quan convocava la premsa per resumir-los les idees de la seva complicada proclama ideològica. Debat ideològic? Una publicitat com un altra per promocionar un candidat.

I com que tothom sap el pa que s’hi dóna, és el nom d’una persona el que finalment s’ha destacat: Oriol Junqueras. Un cop la persona ha rebut el consens, no li ha calgut el ropatge ideològic. Sols el nom, cap recital d’idees. Pel que fa als del socialisme, deixaran l’esquizofrènia de la dualitat d’ànimes tan bon punt aparegui l’escollit.

Amen. Hipocresia “missa est”. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Indignats, irritats, desarrelats

Ja no sé si la nostra classe política, sobre tot la que va amb l’etiqueta d’esquerra, és intel.lectualment disminuïda o funcionàriament incompetent. En el mateix Parlament el senyor Boada, diputat per IC-V, acaba de solidaritzar-se amb els “indignats”. Queda bonic, oi? Potser es pensa que caurà simpàtic als que campen per les places. Es deu imaginar el papi col.legui dels fills entremaliats que avui li volien impedir el pas al Parlament. Ell, tan progre, els entén, tanmateix.  

Però el diputat Boada, amb unes manifestacions de comprensió tan genèriques, només ha quedat com un paternalista desincronitzat amb els que l’han escridassat. Aquesta gent vol un canvi, no paraules, vol compromisos concrets, no solidaritats buides.


Indignats
 

Fora dels diputats de SI que porten temps amb mocions i propostes en la mateixa línia dels acampats, els altres encara han entès menys que el diputat Boada. La gran majoria ni ho han intentat. Refugiats en els vots rebuts, desdenyen qualsevol petició de canvi. Democràcia real? El president Mas no deixa de repetir que ja hi ha canals per on vehicular les demandes socials.  Curt de memòria, no vol recordar que, encara no fa uns mesos, la mesa del Parlament va vetar la petició d’un bon grup de diputats per debatre la independència de Catalunya. Curt de memòria perquè no fa ni un any la mesa també va impedir que prosperés una Iniciativa Legislativa Popular avalada per centenars de milers de firmes sobre el mateix tema. Senyor Mas, els canals estan embussats i no serveixen, cal fer-ne de nous. La gent està indignada amb tota la raó del món. Si compleix amb el seu deure d’escoltar-los, sabrà que demanen entre altres coses una nova llei electoral que faci més creïble la democràcia. Els indignats no són els únics perquè una agrupació de gent prestigiosa de la societat catalana ja va demanar no fa gaire un sistema electoral de llistes obertes. La gent té tota la raó d’estar indignada i ocupar les places.

Indignats i irritats

És més, ara ja està irritada. No comparteixo que vulguin bloquejar el debat parlamentari, però els entenc. Tanta supèrbia per part de les dues grans forces parlamentàries i tanta insensibilitat cap als motius de la indignació no fan sinó irritar els ànims. Senyor Mas, deixi d’exclamar-se davant de les càmeres de TV3. Senyors diputats, deixin d’escudar-se en els valors de la democràcia; que vostès l’han convertit en un nyap. Deixin d’esgrimir l’existència d’uns canals de participació, perquè quan la gent els ha volgut emprar, vostès han corregut a taponar-los amb la malvolença més antidemocràtica. No s’estranyin que ara també la gent s’excedeixi i posi en perill una activitat parlamentària que vostès han devaluat a consciència. Afirmo amb rotunditat  que la concentració davant del Parlament ha traspassat una línia infranquejable, perquè pot abocar al feixisme, però vostès, senyors diputats en són els primers responsables.

Els ocupants de les places han alçat un crit. Per alguna cosa serà, oi? Doncs, aquesta pregunta tan simple, els nostres diputats no se l’han feta. Enrocats en la seva torre del Parlament, no s’han dignat ni fer atenció al clam de la gent. Per això ni s’han donat per al·ludits quan la plaça els ha exigit democràcia real i que demanin responsabilitats als grups financers per la crisi, o que mantinguin els mínims de benestar social… Han respost fent-se els sorts. Desdeny i menyspreu. De cap polític no ha sortit una paraula de disculpa, ni una voluntat d’esmena, ni una contrició que besllumés alguna voluntat de canvi. Una sordesa que ha acabat sent provocadora i que ha irritat els indignats. La irritació pot portar males conseqüències i els polítics que s’han tapat les orelles i l’enteniment en seran responsables.

Indignats, irritats i desarrelats

 A Catalunya, a més, hi ha el fenomen dels desarrelats. Venir a aquesta terra i trobar-se amb una cultura pròpia sense que ningú te n’hagués advertit abans, provoca un xoc. Especialment si véns convençut de la grandesa d’Espanya. Aleshores, o t’hi incorpores o et deixes endur  per la llei del menor esforç i t’hi resisteixes. Però amb mala consciència, amb malestar de fons, amb sentiment d’anar a la contra. Et sents força inadaptat i n’incorpores les maneres. D’aquí que a Catalunya la FAI va tenir el seu terreny més abonat. Per això, el lerrouxisme triomfava amb eslògans  com “elevemos la monjas a la dignidad de madres”. En castellà, evidentment. De l’hostilitat contra la cultura d’acollida a l’hostilitat social general. Estripada de la forta, ressentiment reconcentrat. Odi contra qualsevol persona amb un nivell econòmic ni que sigui una mica superior (“Treballes pels interessos de la burgesia”).  Avui dia en diem antisistema. N’hi ha, i n’hi havia, per tot arreu, però aquí més que enlloc i amb virulència afegida. Desarrelats. L’exemple recent el tenim en les vicissituds rocambolesques per les que va passar el dret d’autodeterminació en l’acampada de la plaça Catalunya. Indignats, irritats i desarrelats.

Només calia veure les maneres dels de la plaça del Sol de Madrid i les maneres d’algunes faccions infiltrades a la plaça Catalunya. Diferència abismal. I qui vulgui entendre, ho entendrà. Això no vol dir que la llengua sigui el diferenciador principal, entre altres raons perquè els fenòmens socials són contagiosos i encomanen l’ambient social general. No cal dir que alguns autòctons s’apunten indiscriminadament a la “solidaritat fraternal”.  I així ens ha anat avui davant del Parlament. Indignats, irritatat i desarrelats. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Jo sé d’un partit indignat


Jo sé d’un partit …

indignat amb les condicions hipotecàries que la gent amb
dificultats econòmiques ha de suportar. Tan indignat que ha presentat
una “Proposició de Llei de dació en pagament de l’habitatge personal o
familiar hipotecat amb alliberament del deute pendent garantit amb hipoteca”. Va
ser el 2 de març. I ha estat l’únic partit a fer-ho.

Jo sé d’un partit indignat amb la partitocràcia imperant
en aquest nyap de democràcia espanyola.
Tan indignat que ha implantat una
regeneració democràtica interna: les decisions es prenen des de la base, les
llistes de candidats s’escullen en primàries, l’ordre en les llistes correspon
al nombre de vots obtingut i, innovació revolucionària, el sentit del vot dels
seus parlamentaris es decideix per votació entre els adherits, via internet.

Jo sé d’un partit indignat amb les càrregues dels Mossos contra els acampats. Tan indignat que ha demanat una comissió parlamentària d’investigació dels fets a Barcelona i Lleida. La indignació l’ha portat a demanar la dimissió del conseller d’Interior, Felip Puig.

Jo sé d’un partit indignat amb la subordinació dels polítics als poders econòmics. Tan indignat que ha demanat que es retiri la subvenció a Endesa de 6 milions d’euros ja que Endesa és la responsable del dèficit d’infraestructures elèctriques a Catalunya.

Jo sé d’un partit indignat amb els privilegis que s’atorguen els polítics a ells mateixos començant per l’autoassignació del sou. Tan indignat que ha demanat que els diputats, ells i els seus companys d’escó, es redueixin el sou de forma considerable. Els altres grups polítics han desestimat la moció per “poc oportuna”.

Jo sé d’un partit indignat perquè no s’escolta la gent del carrer, la majoria de la gent. Tan indignat que ha demanat que la veu del gairebé un milió de persones que va votar a les consultes sobre la independència tingui una plasmació en alguna resolució del Parlament.

Jo sé d’un partit que ha fet seva la indignació dels catalans pels 300 anys d’ocupació espanyola. Tanta indignació l’ha portat a presentar una Proposició de Llei de Declaració d’Independència de Catalunya.

Jo sé d’un partit indignat amb moltes més coses i que no ha parat d’actuar en el sentit que demanen els indignats de les nostres places. I ho porta fent de molt abans fins i tot. Cal que sapiguem, doncs, que hi ha polítics que treballen per canviar la política. Canviar la política i l’Estat. Que de sempre han estat per una democràcia real i per un Estat catalàSolidaritat Catalana per la Independència.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una altra política és possible i necessària.


El periodista de l’AVUI intenta recollir les opinions més sentides entre els indignats de la Plaça Catalunya.

“No hem de crear cap partit polític, però sí que podem fer coses com recollir firmes per canviar lleis, tot i que la legislació actual no permet canviar les lleis orgàniques”, lamenta Xavi Cervera. “Els partits estan patint una crisi de representativitat” –intervé Francesc Silva–; “hauríem de treballar en assemblees en barris i pobles, fora del sistema normal”. Per Àlex Benito, la clau és acostar-se a organitzacions minoritàriesi “parlar amb els sindicats com la CNT i la CGT”.

La desconfiança respecte dels partits polítics és descomunal. I cap als sindicats.Cap a totes les organitzacions que estructuren el sistema democràtic vigent. En tot cas, accepten organitza­cions petites que són menys sospitoses d’estar supeditades a grans interessos i de ser usades pels seus dirigents com a instrument de privilegis personals. Sindicats i polítcs s’ho han ben guanyat.

Jo sé, però, d’un partit polític que en molts aspectes ja ha estat treballant en la línia dels indignats. Ho ha fet sempre des que es va constituir. Com? Proposant lleis al Parlament, que és la manera com ara per ara poden anar canviant les coses. Hi ha un partit que actua diferent, perquè sap que una altra política és possible i necessària. 


Els indignats demanen que canviï l’estructura de partits.
Volen la total participació del personal en les decisions internes, volen que la participació dels militants substitueixi l’actual dictadura de les cúpules. Doncs hi ha un partit que

  • pren totes les decisions en assemblea, per la base,
  • elabora les llistes electorals en la seva totalitat, i no només el cap de llista, per votació de primàries,
  • posa a votació de les bases el sentit del vot dels seus parlamentaris al Parlament. Per mitjà d’internet. Aquí en teniu l’enllaç

Els indignats volen frenar la dictadura del bancs i de tot el sistema financer. Conscients que s’ha de començar pel més urgent proposen canviar la llei hipotecària. Doncs hi ha un partit, l’únic, que

  • va presentar al Parlament una “Proposició de Llei de dació en pagament de l’habitatge personal o familiar hipotecat amb alliberament del deute pendent garantit amb hipoteca”. Va ser el 2 de març. Podeu llegir-ne els termes aquí. El dia 23 es va debatre al Parlament i es va rebutjar la proposta per part de CiU i PSC.

Els indignats volen que el Parlament escolti la veu del carrer. Només un partit, el mateix sempre,

  • ha demanat en una moció que els diputats recullin la veu de les consultes populars sobre la independència.

Els indignats demanem la supressió dels privilegis dels polítics. Doncs jo sé d’un partit que

  • ha demanat als altres grups de reduir una part substancial del seu sou. Podeu llegir els diferents conceptes de la retribució dels diputats i l’estalvi de 5 milions que s’obtindria amb la proposta de SI. “La Mesa entén, que en el moment present, no és oportú considerar la proposta.” La Mesa està integrada per CiU, PSC-PSOE i PP.

Els indignats no demanen representació política. Però els agradarà saber que hi ha un partit que els fa costat i

  • ha demanat una comissió d’investigació per esclarir els desallotjament del passat dia 27 a Barcelona i a Lleida
  • així com la destitució del conseller Felip Puig.


Aquest partit està sobre tot indignat pel domini polític i econòmic d’Espanya sobre la nació catalana. Tan indignat que

  • ha presentat una Proposició de Llei de Declaració d’Independència per a Catalunya.

El moviment popular que ocupa les nostres places està debatent per trobar fórmules de poder alternatives als de la democràcia dita representativa. És un camí llarg. No tant, però, si es valoren les petites passes que es van fent en aquesta direcció. Si es vol ser pràctic, cal recolzar l’activitat dels partits polítics que actuen en la direcció de la regeneració democràtica. He emprat el plural conscient que, en això, les Candidatures d’Unitat Popular hi són des de fa temps. Però he volgut posar l’accent en Solidaritat Catalana per la Independència perquè, encara que a simple vista sembli un partit com els altres, actua de forma ben diferent. El poc temps que portem a l’arena i el poc interès dels mitjans per informar de les formacions independentistes (tant que es vanten de la seva professionalitat abans de cada bloc electoral!), han fet que la seva activitat sigui poc coneguda. Amics, sapigueu que hi ha partits que treballen fent una altra política. I també un altre Estat. Perquè són partits que també porten al damunt la indignació de 300 anys d’ocupació espanyola. Una altra política és possible i un altre Estat necessari, l’Estat català. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Polítics? Ecs!

 

Els acampats no volen convertir el
moviment d’indignació en un partit polític. Ecs!

Fan bé: el moviment és necessari. És
un vehicle d’expressió ciutadana directe i diàfan, més que la representació
política. És també una eina d’activisme necessari enfront de la passivitat en què
ens volen instal.lar els polítics i de la seva voluntat de monopolitzar l’acció política.
Els moviments ciutadans són la millor garantia per evitar que les decisions
dels polítics estiguin mediatitzats pels interessos dels poderosos, sobre
tot pels del poder econòmic.

Però…

Només la política concretarà els desitjos del moviment en lleis, i
només les lleis faran realitat les seves demandes.

Seran només uns polítics els qui podran portar a terme les reivindicacions d’un
moviment popular. Ens agradi o no. Per això, la indignació inicial ha de convertir-se
en aquesta exigència:


Volem polítics que canviïn la política i … l’Estat.

Volem democràcia real i l’Estat
català. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari