CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

El discurs. Per primera vegada…

Posició d’entrada. El senyor Artur Mas és el meu president.

Discrepo d’ell en tot. Entenc que la mentalitat autonomista mai ens portarà a la independència, que un autonomista mai farà el pas cap a la independència ni que la desitgi. Però el senyor Artur Mas és el meu president. Per a ell tot el meu respecte. En la confrontació ideològica sempre guardaré unes formes que no necessàriament tindré quan parli de CiU ni dels convergents.

M’interessa destacar dos punts del seu discurs de presa de possessió. Per primer cop un president de la Generalitat restaurada en un discurs oficial no amaga el seu desig per la independència. “La construcció nacional de Catalunya […], fins i tot la plenitud nacional de Catalunya, a la qual molts aspiren, jo mateix també, requereix …”

Podeu criticar que la independència quedi embolcallada sota un llenguatge perifràstic, podeu criticar que no prometi treballar-hi, podeu pensar que aquest esment de passada és interessat i que només intenta apaivagar les veus més radicals del seu partit, podeu… Però cal admetre, i jo ho celebro, que per primera vegada la independència estigui present en un dia i un lloc tan solemne. Les agències espanyoles no han trigat a destacar-ho amb prevenció, no per acarnissar-hi. Bon senyal.

Segon punt. Catalunya és una família. En el millor estil Pujol, el president es dirigia de tu a l’audiència. Les seves paraules, doncs, no anaven dirigides al públic selecte i restringit de la sala sinó a tots els catalans. Som el “teu” govern, com TV3 és la “teva“, com la Marató, com els castells… Som els teus. Som nosaltres. El senyor Montilla mai va sortir de la cotilla. Ni s’havia “mamat” el país i no sé fins a quin punt se’l sentia “seu”. 
Detalls. Significatius.

Més. Catalunya no és un invent constitucional espanyol. Benach va transmetre a Gispert  la carta del president  del Parlament a l’exili. Mas ha recordat que Catalunya és un poble mil·lenari. Catalunya no és Andalusia, senyor Chávez.

Més. Perquè Catalunya és un poble, un país que té una història, som una continuïtat. Mas va esmentar més de tres vegades al seu predecessor, el senyor Montilla, i va esmentar el senyor Maragall i el senyor Pujol. Ja no cal validar-se amb els mites Companys i Macià, els d’ahir i abans d’ahir són tan nostres com tots els altres. Catalunya és una continuïtat, és una nació.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixem-nos de romanços, això és la guerra

Està clar: Espanya i els espanyols no pararan mai.

Això és la guerra freda contra Catalunya. La Reconquesta espanyola, la imposició del seu domini en tota regla. Han perdut la mica de respecte que ens tenien. La política del peix al cove se sustentava en la creença que Espanya era dura de pelar però que tanmateix se’n podia anar esgarrapant alguna competència, algun espai de decisió pròpia.

El procés de l’Estatut, des de la campanya en contra del PP fins al remat del TC, posa de relleu que Espanya ha emprès de nou la reconquesta del que considera seu. Espanya ha passat descaradament a l’atac. A partir d’ara no pararan i ens obligaran a un estat permanent de defensa. Esgotador. No és que s’hagi acabat el peix i el cove, és que ara ens obliguen a defensar el peix aconseguit. 

Atents. Res de posar-se a la defensiva: la millor defensa és l’atac. I l’atac es diu independència. La independència no només s’ha de desitjar, no només s’ha de cridar, s’hi ha de treballar. El nostre atac també ha de ser en tota regla.  Amb intel.ligència, vigilant cada pas, però amb decisió i esforç que és l’única manera de ser intel.ligent. 

Espanya està utilitzant els vinguts de terres de parla espanyola per castellanitzar-nos i anular el sentiment nacional. Aquests immigrants i els seus fill són utilitzats com a cavall de Troia contra nosaltres. Espanya no ho aconseguirà, i no només mantenint la immersió lingüística sinó sobre tot fent-los conèixer l’alt nivell de la nostra cultura, tant popular com erudita, de manera que els resulti prou atractiva per sentir-se-la seva. I en això incloc el Barça, els castells…

CiU i PSC, per raons diferents, intenten minimitzar l’abast de les tres sentències del Suprem espanyol. CiU ha de tenir dos discursos. Al govern li convé minimitzar els efectes per no verure’s obligat a canviar la immersió, però alhora ha de insistir amb persistència i des de les altes tribunes que la cohesió del país és sagrada. Ha de deixar ben clar que els qui ens volen dividir són gent dolenta que mereix el nostre rebuig a tots nivells. 

Una de les tres persones que han perpetrat aquest atac i que ens volen mal porta el seu fill a la meva escola.

El millor atac és el positiu. Si convé extirpar els tumors d’un cos, la salut d’aquest es manté i incrementa sobre tot amb una bona alimentació. Alimentem-nos d’autoestima i orgull. Passegem ufanosos la grandesa de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra llengua, de la nostra gent, de la nostra producció industrial, de la nostra investigació, de la nostra presència a internet… Exhibim orgullosos la nostra cohesió social i els beneficis de la immersió. I tantes més coses!

Sóc un independentista impacient, però serè. Animós i lúcid alhora, si més no ho intento. Vull la independència per ara, però això no em fa ser un independentista excitat, nerviós, irracional. Amb tota serenitat i lucidesa sé que el temps juga a favor del nostre enemic que no pararà fins veure’ns anorreats. Sense nervis ni excitació treballo des d’ara amb tot el meu esforç, temps i diners, per portar la independència com més aviat millor.

Apunteu-vos-hi tots
i deixeu de pensar si el país està preparat o no.
Prepareu-lo!

Les meves eines són Omnium, Plataforma per la llengua, Solidaritat, les consultes… I les vostres?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Transició catalana… cap a on? La transició de Rosell

Transició catalana


Ara toca la transició catalana, diu Artur Mas
en el seu discurs de presentació davant del Parlament. Cap a on? Cap al dret a decidir i cap al pacte fiscal. “Obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el pacte fiscal com a primer objectiu.”  Dret a decidir. Algú creu de debò que els catalans podem decidir alguna cosa? I el pacte fiscal, algú creu que serà una decisió nostra? Ningú que s’aturi un minut a pensar-ho.

Però hi ha gent disposada a enganyar-se amb paraules noves i ben sonants. L’anomenat pacte fiscal serà el mercadeig de sempre.  Fixem-nos que no s’ha compromès pas a reduir l’espoliació fiscal, menys encara a situar el nostre esforç al nivell dels lands alemanys. ¿És massa esperar de qui anuncia un objectiu “nou” que com a mínim expliqui que no serà un capítol més de la cançó de l’enfadós? Si no ho fa, és prou clar que està embolicant amb paraules noves, que en ser noves sempre desperten esperança, les enganyifes i frustracions de sempre.


Una cosa és ben clara: que qualsevol pas a decidir per nosaltres mateixos serà avortat per l’Estat espanyol. Si ho va fer amb un Estatut de fireta! Una altra cosa és clara: Artur Mas, un fatídic 20 de gener, va pactar un finançament estatutari sotmès al consens de les altres comunitats autònomes (Consejo de Política Fiscal y Financiera)Una cosa està clara: Montilla ja ha dit que res que s’assembli al concert autonòmic, que això portarà a Espanya a la fallida i que ell no ho recolzarà. Més coses clares: Duran i Lleida va dir fa dos diumenges que res de pacte fiscal si la discussió ens ha de portar a la frustració. Amb aquestes premisses tan clares, veig un final ben fosc. Ens estem enganyant amb noves paraules.

Els votants de CiU que es declaren independentistes amaguen sota aquestes noves paraules la seva real por a donar el pas. Quan Artur Mas diu que la independència encara no té el consens social que ja té el concert econòmic, està confessant que espera decantar-se per la independència el dia que cregui que aquesta ha esdevingut un clam indefugible. Espera i espera. Espera que uns altres li facin la feina, però el seu partit no mourà un dit en aquest sentit.

La independència no vindrà del cel, per a la independència s’hi treballaLes noves formacions independentistes fan aquesta feina d’avantguarda. I criden als votants de CiU que creuen en la independència a venir a ajuntar el seu esforç al de molts altres. Són necessaris. El país els necessita.

Transició catalana… cap a la independència! Això sí que està clar. Perquè és l’única cosa que no depèn de l’Estat espanyol. Només depèn de les nostres ganes.

Rosell a Madrid

El president de Foment del Treball serà el president de la CEOE. Ja està decidit.Això ha dit l’Ureta aquest matí a Catalunya Ràdio. Ho han decidit, diu, la gent intel.ligent de Madrid. Com han decidit col.locar catalans en altres organitzacions estatals que Ureta ha esmentat i que la meva memòria no ha retingut. Ho van decidir després del 10-J. on Rosell hi era. No poden acceptar que la classe empresarial catalana es decanti cap al sobiranisme, sigui d’alta o baixa intensitat. Laporta és un altre indici que a Catalunya les coses van per camins que ells han d’avortar.

La solució Rosell a Madrid ja va funcionar fa molts anys. Fou al començament de tot, al segle XVI. Llavors la Cort de Madrid va cridar a l’aristocràcia catalana a fruir de les seves prebendes i les seves festes. I la nostra aristocràcia va començar a parlar castellà. I a sentir en espanyol. I com que els de dalt són admirats i envejats pels de baix, el mal exemple es va anar estenent lentament.

La solució “Rosell sota els encanteris de la ‘Capital del Reino” segueix el vell esquema de dividir-nos per desactivar-nos. Com ja ho han fet amb l’aeroport del Prat. Alemany-Abertis-LaCaixa estan encantats amb el tros de pastís que els han promès i han oblidat de sobte els interessos del país. És que ells “són empresaris per sobre de tot”.

Ja sabem en qui no podem confiar. Sort que no tots els empresaris són igual. Un d’ells, de l’Empordà, va voler pagar la publicitat de Solidaritat que va sortir a tota plana de La Vanguardia i l’Avui dos dies abans de les eleccions.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Un país formidable


“Ho haveu vist?” Heu vist l’aportació dels catalans a la Marató de TV3? Aquest país és formidable. Ho dic a plena consciència que aquesta afirmació grinyolarà en l’orella de més d’un. Però la gran majoria de catalans reconeix que la Marató demostra la grandesa de la gent d’aquest país.
  A hores d’ara cap acomplexament ens impedeix proclamar obertament que som un país formidable.

Gent formidable, país formidable
.


Lesquerra importada i dogmàtica només admet que es pugui parlar de gent solidària. Però per a la majoria de nosaltres no només es tracta de gent solidària, sinó sobre tot d’un país solidari. Perquè aquesta gent solidària a més de compartir un territori, comparteix  una complicitat de grup i sentiment de pertinença. I especialment comparteix una solidaritat. Sentim aquesta Marató com a cosa nostra, com hi sentim TV3 i tantes coses. Conscients d’una identitat constantment amenaçada i negada, tot allò que toquem ho convertim en una demostració de la diferent manera de ser. La nostra solidaritat podria ser un afer individual, però ho convertim en un fet de país, en un fet diferencial. D’aquí part de la força d’aquesta Marató. 

Quan som solidaris, no només ens sentim lligats
amb la gent a qui ajudem
, també
ens sentim units amb els que fem l’acte de solidaritat. 
 

El país és formidable. Sabem que tenim defectes, sabem que no tots els catalans són exemplars, però també sabem que ens podem sentir orgullosos de moltes coses, entre elles del grau de la nostra solidaritat, la voluntària, no la obligatòriament suportada per la rapinya de l’Estat.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Prometo…amb l’objectiu de derogar la Constitució i l’Estatut


“Promet, per imperatiu legal, respectar la Constitució del Regne d’Espanya i l’Estatut d’autonomia de Catalunya,
amb l’objectiu de derogar-los per la Constitució de l’Estat independent de la Nació catalana.”

Aquesta és la fórmula usada pels parlamentaris de Solidaritat per la Independència, Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell per accedir al seu escó. 

Promet”, modalitat valenciana. Presència dels Països Catalans representats pel diputat Alfons López Tena.

Comencem bé! 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Duran i Lleida ha avançat les rebaixes. Primera dosi

Plantejarem el pacte fiscal quan ho haguem de fer, però el que no farem serà portar el país a una derrota. En el moment que ho plantegem hem d’estar segurs que pot tirar endavant, no podem ser una força política irresponsable i portar el país a una derrota.” “S’han de donar les condicions per al pacte fiscal. Òbviament, si a Espanya hi ha una majoria absoluta del PP o el PSOE, no se’n podrà parlar.” Entrevista del diari ARA a Duran aquest diumenge.

Quin seny, el del senyor Duran!
No vol arriscar-se per res. De passada tampoc no vol arriscar el país. Si el camí no està ben fressat, no val la pena aventurar-s’hi. Quina sàvia prudència! La de sempre, no ens sorprèn pas. I, apa, que el país també prengui paciència amb el robatori fiscal. Total, hem sobreviscut fins ara, oi? Amb una mani de quant en quant ja esporguem l’adrenalina i fem net. Prudència, no prenguéssim mal i el senyor Duran no perdés les “gràcies” que li atorguen els socialistes: Presidente de la Cominisón Permanente de Asuntos Exteriores del Congreso de los Diputados. Els votants de CiU ja entenen que alguna factura se n’ha de pagar, vull dir que ha de pagar el país, esclar.

No ha trigat ni quinze dies. Rebaixes? Pitjor, abandó
del tema estrella de la campanya de CiU. No van pas dir, abans del
28-N, que el nou pacte fiscal estigués condicionat a la no majoria
absoluta de cap de les forces espanyoles.

Com que Duran s’adona que la seva desídia és un engany greu, es veu obligat a vendre’l amb paraules gruixudes: responsabilitat i derrota. Però, irresponsabilitat la seva quan s’ha dedicat a vendre fum per obtenir vots. Irresponsabilitat també ara de recordar-nos amb la paraula “derrota” les garrotades rebudes i que ens ha fet anar acomplexats tant anys. En aquests moments estem vivint una recuperació de la moral del país: no brandi, senyor Duran, els nostres fantasmes ni desvetlli les pors d’una derrota.

CiU s’ha passat la vida narcotitzant el país
, adormint les seves justes reivindicacions. Contribuir a la governabilitat de l’Estat, en deien. No fer el ridícul, també. No endegar vies ni aventures que porten al fracàs -aquesta l’han compartit amb el PSC. Ara han apujat el to: evitar la derrota. La cultura del no, que tant han criticat en d’altres, l’han aplicat ells sistemàticament a les reivindicacions nacionals. Diumenge Duran ens ha volgut injectar una nova dosi del narcòtic. Però resulta que avui dia molta gent ja n’hem pres l’antídot per avançat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Quixot Blanco

El Quixot Blanco

Aquest diumenge el ministre Blanco ha inaugurat l’ampliació de l’estaciò d’Atocha-Madrid. Segons el  ministre,”avui és un dia important dintre d’una setmana important”(repiquen els timbals), en la que el pròxim dia 19 s’engegarà la línia d’ Alta Velocitat Cuenca, Albacete, Requena-Utiel i València.Finalment Madrid estarà connectada amb 21 ciutats espanyoles demanera que Espanya serà el primer país europeu en kilòmetres d’alta velocitat”, i es convertirà en una “referència mundial” (nou repic de timbals). Els ditirambes es van multiplicar, però us en estalvio l’embafament.

Així és el nacionalisme espanyol. Ventar-se d’una estructura radial en què Madrid estigui connectada amb el màxim nombre de ciutats espanyoles! Els catalans, en canvi, pensem que l’interès de l’alta velocitat és poder-se connectar amb els pols econòmics d’Europa. Doncs no, per a ells allò important es que Espanya miri cap endins i conflueixi tota ella en una sola ciutat. Tancats i ben tancats, com en els temps del seu Felip II. 

El nacionalisme espanyol és quixotesc. Es venta del nombre de kilòmetres en comptes de la rendibilitat econòmica del projecte, de la seva utilitat.

Nacionalisme estúpidament atrevit;”>. Zapatero fa uns anys se’n va anar per Europa a proclamar que la banca i economia espanyoles eren més sòlides que les d’Alemanya i Itàlia! I ho va dir justament a Itàlia. Una mica insensat, no creieu? Blanco ara s’atreveix a donar lliçons ferroviàries i diu que la resta d’Europa l’imitarà. Segueix la insensatesa. És ell qui hauria d’haver après a reduir  el nombre de vies a les realment rendibles! Aquí trobareu el resum de l’estudi de rendibilitat fet pel BBVA per ordre del mateix ministeri. Però Blanco, que no té estudis, és incapaç d’aprendre ni del secretari de Tranports del EEUU. Copio de l’AVUI: “Fa uns mesos el secretari de Transports nord-americà, Ray LaHood, va visitar Espanya per veure in situ els fantàstics trens que hi ha a la península. El polític nord-americà es va mostrar encantat fins que li van ensenyar la factura. Un dels que van ser presents en aquell viatge explica el que LaHood li va dir a Blanco: “Vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre”.

L’heroi castellà veia gegants on només hi havia molins de vent. Blanco veu grandesa en només hi ha dèficit i mala planificació. Que s’ho facin com vulguin els espanyols, direu. Però, maleïda la gràcia!,si els catalans hem de pagar la seva quixotada amb els nostres diners i unes estructures ferroviàries deficitàries. Seguim exigint l’ample europeu per a les mercaderies dels ports de València i Barcelona, per exemple.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Espanya és així: un “xulo”, uns prepotents, els militars i els que rebem


Conflicte dels controladors aeris.
Conflicte típicament espanyol: “xuleria”, prepotència, militars i les víctimes de sempre.

  • Xuleria”, la de Blanco. Només cal fixar-se en el to que gasta quan parla. Blanco ha jugat a provocar els controladors: “publicaré el decret el dia abans de les vacances, a veure si seran capaços de fer una vaga justament el dia de la gran sortida”. Caldria preguntar-se si eren necessàries unes mesures tan draconianes -hauran de pagar-se de la butxaca qualsevol absència de la feina, ja sigui per maternitat, per anar al metge, militarització del col.lectiu en cas de conflicte laboral, etc..

  • Prepotents, els controladors; reacció salvatge i hiperexagerada perquè creuen que tenen la paella pel mànec. Des de la seva altíssima superioritat ni s’han parat un moment a pensar en el mal que causaven a la gent ni a valorar cap de les conseqüències de la seva vaga.

  • Nosaltres, els perjudicats. Segrestada la legítima il.lusió d’unes vacances llargament planificades, segrestada per la prepotència d’uns i la fatxenderia de l’altre. Nosaltres al mig, patint-ne les conseqüències. Per als controladors som la moneda de canvi del seu tour de force amb Blanco. I aquest, sabedor de la reacció dels controladors, ho aprofita per posar la gent en contra d’ells i tenir-la al seu costat en aquest conflicte laboral. També Blanco en ha pres a nosaltres com a ostatges per forçar els controladors a acceptar unes mesures imposades.

  • Els militars, la pitjor de les solucions en democràcia; potser no n’hi havia de més oportuna en aquell moment, però haver recorregut als militars és la demostració més clara que les coses s’han fet malament durant l’any de diàleg, és l’evidència d’un fracàs polític. Qui havia d’haver trobat solucions democràtiques no n’ha estat capaç: Blanco ha de dimitir per inepte.

    El polític ha d’actuar no només en funció de la raó que li pugui assistir, sinó sobre tot administrant adequadament el temps de les decisions i la forma de vendre-les. Blanco, ha fet justament el contrari, ha anat a provocar i ha publicat el decret el dia abans de les vacances. 

 En una Catalunya independent aquest caos no es produiria . Descentralitzar AENA.

En un altre país aquesta vaga no hagués paralitzat el país sencer. En una Catalunya independent tampoc. O hagués estat molt més difícil. Per què? Per què la gestió dels aeroports és autònoma i  es realitza des de cada territori. D’aquesta manera cada aeroport té els seus propis problemes, els seus propis conflictes i les seves pròpies solucions. A l’estat espanyol només hi ha un ens que ho manega tot, AENA, i els conflictes, per tant, són generals i abasten tot l’estat; un despropòsit, o una espanyolada que si fa no fa és el mateix, o si voleu una quixotada.
 

En una Catalunya independent també cada aeroport es regiria de forma autònoma. Els problemes es limitarien a cada aeroport. Res a veure amb el que ha passat i pot passar a Espanya.

Si els polítics catalans estiguessin al cas, ara aprofitarien l’ocasió per demanar la descentralització. També és el moment d’explicar què faríem en un estat independent. Mai com ara ha quedat en evidència l’absurditat d’una gestió centralitzada en AENA. I si els espanyols surten de polleguera (“salen de sus casillas” ), que s’hi posin fulles per protegir una pell tan sensible com demostren tenir. Nosaltres, a  les nostres coses. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Joan Ramon Resina i Princeton estan massa lluny

Joan Ramon Resina viu i treballa a Princeton. Massa lluny! Perquè no “se n’entera”. No s’assabenta que la gent ens continua felicitant pels quatre diputats aconseguits per Solidaritat. Però què hi farem si el senyor professor viu tant lluny que la realitat del país se li escapa! Si viu a Princeton…


Ara, si des d’aquesta ignorància, s’atreveix
a escriure a tota plana al diari ARA com un saberut i es posa a ridiculitzar Solidaritat perquè segons ell “ ha aconseguit demostrar que els independentistes són quatre gats”, aleshores l’home patina. En el seu cas, millor callar. Millor no creure’s que per ser professor d’una universitat nord-americana, un pot anar sentenciant el que li passi pel magí. I menys encara en to sarcàstic perquè, quan un no toca de peus a terra, segur que travessa aquella fina línia que separa la pallassada del ridícul.

Millor callar-se, perquè a més a més, no costa gaire endevinar que el bon professor ha votat Reagrupament i està ressentit com tots. Miri, senyor Resina, sigui intel.ligent i no tiri pilotes cap a SI, entomi la patacada i posis a reflexionar com li han ensenyat, fitant la realitat.
 


Quatre gats espavilats

La gent de tots colors ha entès que el nostre resultat és esplèndid, que en quatre mesos i amb el bloqueig dels mitjans, Solidaritat ha fet els deures. Sap que “els quatre gats” que han entrat al Parlament són prou espavilats i que miolaran fins deixar en evidència a tots els apoltronats que viuen de la queixa, l’engany i la inoperància. Som petits i eixerits, que diu el poble. La planta encara és menuda, sí, però ha despuntat amb força i ha fet forat en la terra vedada del Parlament. I ara s’expandirà fins a aconseguir arrossegar a la majoria cap a la independència. Perquè som ambiciosos i d’esperit guanyador. 
Em consta que vostè també ho és, i estima el país com nosaltres. Encara que no ho sembli, el valoro més que no es desprèn de l’article. Per això el convido a miolar amb nosaltres: sigui el cinquè gat, senyor Resina!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tots em feliciten menys en Salvador Cardús

Tots
em feliciten


Avui era el meu primer dia de feina després de les eleccions. Gaudeixo d’una jubilació parcial. Aquest matí, només entrar al col.legi, en Josep M. Rota, coordinador de la ESO, des de lluny em fa el gest que vol parlar em mi. Se m’acosta somrient i em felicita. Estarà confós sobre el meu aniversari? “Quatre diputats, déu n’hi do! Molt bé!” Em sembla que ell ha votat CiU i tanmateix s’alegra pel nostre resultat. Diu que va témer per nosaltres quan el recompte de vots només ens donava un diputat. 
Encara no havíem intercanviat quatre frases apareix amb pas apressat el director del centre, en Josep M. Prats. M’allarga la mà i em felicita. És d’Unió i em mostra la seva satisfacció pel resultat que hem obtingut els de Solidaritat.

Diumenge ja en vaig tenir un primer tast. Com a apoderat de SI em dirigia a un col.legi electoral de Sant Pere i Sant Pau (barri de Tarragona) i en creuar-me amb un apoderat de CiU, que no coneixia de res, em fa el gest de la victòria i em desitja que entrem al Parlament. Al llarg de la jornada van ser cinc els apoderats de la federació que em van manifestar idèntic desig.  

Què passa? Serem la projecció del que voldríem i no gosen? Serem la materialització del seu desig?  Els despertem una sana enveja. Deia Jordi Pujol que ells no prendran el comandament d’aquest tren, però que tampoc seran els que pujaran a l’últim vagó. Està clar, els hem de fer la feina dura i, un cop el terreny abonat, s’hi apuntaran. No m’importa si no triguen massa. 


Salvador
Cardús no m’ha felicitat

Excel.lent l’article de Salvador Cardús en l’ARA d’avui. Explica molt bé la liquiditat de l’electorat català. En això som una societat post-moderna. La nostra gent està trencant fidelitats polítiques tot prioritzant l’actitud crítica a la fidelitat a una marca. Llegiu l’article que ho explica molt bé.

Però Cardús no m’ha felicitat. Ell, que és independentista, no ha felicitat els independentistes. Em sap greu. Ensumo que s’ha empeltat de la saba amarga de Carretero i que, com ell, no sap estar a l’altura de les circumstàncies. 

Ja sabem que Cardús s’inclina pel pessimisme. Sempre temorós que no fem el ridícul, que no ens engresquem massa, que les coses no surtin bé. Tot i així s’ha de saber encaixar la derrota: no només lamentar-se per no haver sabut fer bé les coses sinó prendre distància ràpidament per analitzar com ell sap la situació creada per l’entrada de Solidaritat. I s’havia d’haver sumat a les veus dels que ens i s’han felicitat per l’èxit d’una formació independentista que treballarà decididament, i només, per la independència. Carretero ha impregnat d’amargor la seva formació i els seus discursos; ara tampoc ha sabut reaccionar adequadament davant la derrota. És una llàstima que Cardús hagi begut de la mateixa copa. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari