El discurs. Per primera vegada…
Posició d’entrada. El senyor Artur Mas és el meu president.
Discrepo d’ell en tot. Entenc que la mentalitat autonomista mai ens portarà a la independència, que un autonomista mai farà el pas cap a la independència ni que la desitgi. Però el senyor Artur Mas és el meu president. Per a ell tot el meu respecte. En la confrontació ideològica sempre guardaré unes formes que no necessàriament tindré quan parli de CiU ni dels convergents.
M’interessa destacar dos punts del seu discurs de presa de possessió. Per primer cop un president de la Generalitat restaurada en un discurs oficial no amaga el seu desig per la independència. “La construcció nacional de Catalunya […], fins i tot la plenitud nacional de Catalunya, a la qual molts aspiren, jo mateix també, requereix …”
Podeu criticar que la independència quedi embolcallada sota un llenguatge perifràstic, podeu criticar que no prometi treballar-hi, podeu pensar que aquest esment de passada és interessat i que només intenta apaivagar les veus més radicals del seu partit, podeu… Però cal admetre, i jo ho celebro, que per primera vegada la independència estigui present en un dia i un lloc tan solemne. Les agències espanyoles no han trigat a destacar-ho amb prevenció, no per acarnissar-hi. Bon senyal.
Segon punt. Catalunya és una família. En el millor estil Pujol, el president es dirigia de tu a l’audiència. Les seves paraules, doncs, no anaven dirigides al públic selecte i restringit de la sala sinó a tots els catalans. Som el “teu” govern, com TV3 és la “teva“, com la Marató, com els castells… Som els teus. Som nosaltres. El senyor Montilla mai va sortir de la cotilla. Ni s’havia “mamat” el país i no sé fins a quin punt se’l sentia “seu”.
Detalls. Significatius.
Més. Catalunya no és un invent constitucional espanyol. Benach va transmetre a Gispert la carta del president del Parlament a l’exili. Mas ha recordat que Catalunya és un poble mil·lenari. Catalunya no és Andalusia, senyor Chávez.
Més. Perquè Catalunya és un poble, un país que té una història, som una continuïtat. Mas va esmentar més de tres vegades al seu predecessor, el senyor Montilla, i va esmentar el senyor Maragall i el senyor Pujol. Ja no cal validar-se amb els mites Companys i Macià, els d’ahir i abans d’ahir són tan nostres com tots els altres. Catalunya és una continuïtat, és una nació.