Pere Meroño

Viatge breu, privat, arribar i moldre. Com un llampec. Destí: Sant Antoni de Vilamajor i  Llinars del Vallès, gairebé a la faldilla del Montseny; n’aixeco acta notarial de la nova urbs horitzontal, immens aplec i escampada de cases baixes, amb un no centre difús i múltiple; urbs esqueixades i disperses. La Catalunya urbana que avança talment taca d’oli. Servidor: cartera en mà, indispensable llibre –gran biografia del gran Alfonso Carlos Comín- i ulls grossos i escrutadors. Cap llibreta; sols memòria i apunts com esgarrapades. Cap hiperenllaç, tampoc –a pastar fang!- sols una concessió a la necessària promoció del meu darrer llibre sobre CAT ’06 i tal (…)

Sant Antoni de Vilamajor, comunicat amb Llinars del Vallès gràcies a un microbús passejador i de puntualitat relativa. Vila amb un centre prim com el cap d’una agulla. La resta pur i anàrquic escampall. Carrers o camins que escometen el muntanyam. Intrèpids i indòmits. Cavalcant valls i colls. Construccions a banda i banda. Llarga i insadollable serpent constructiva. Calés que fa i multiplica calés. Plusvàlues a dojo.

Vila. Centre. Urbanitzacions adossades. Cases d’urbanització no adossades. Poques botigues. Lloc per viure i dormir.

Llinars del Vallès, més gran, uns pocs milers d’habitants –perdoneu-me la inconcreció, escrit a raig, sense notes ni apunts ni documentació. Ho vull així, malgrat errors, caricatures i banalitats.

Centre descentrat, riera que divideix. Un escaire que acorrala el poble entre la riera i la via fèrria. Via fèrria abans lluny, ara fregant la vila. Només per un costat. El poble, encara, no gosa de fer-ne el salt. Problema: després de la via hi ha un descampat i una autovia: conclusió: territori hàbil, només, per un polígon, o urbanització encerclada. Mai no se sap. Els constructors-regidors, hi diran què, aquesta col·lusió és la que governa, de veres, els municipis nostrats.

Riera, carretera general que lliga Llinars amb Cardedeu. Dos centres partits per la riera. Una església fora d’aquest nucli, en terra de ningú, església descentrada i fora de lloc –hi és nova?, potser la més antiga hi fou enderrocada o cremada? Chi lo sa!-

A bell mig de la zona que creix, un parc bonic i ben clenxinat com un camp de golf. L’església escruta i presideix la llenca. Al centre: una miniurbanització de superluxe.

Visita llampec; acta notarial de la ciutat horitzontal hegemònica i futura;  viles desvilades, ciutats poc cutadanes; no llocs no precaris i de calés plausibles. Catalunya ciutat. Rics i treballadors assentats de cap i de nou fugint, terra endins, a la Catalunya més interior. No us sorprengueu si sentiu dir –servidor ho certifica- que el continu urbà, la ciutat metropolitana és un rectangle que té com a vèrtex: Vilanova i la Geltrú – Igualada – Sant Celoni – Blanes.

Viure per veure. Ullar per comprendre.

(PD. Per cert, recordo la meva darrera estada a Llinars del Vallès -fa uns 10 anys-. Acte públic del PSAN sobre sindicalisme -allà hi té una jove i activa cel.lula independentista-. Dinar parlant de “negocis” -PSAN, COS- a la sobretaula- amb en Jordi Moners, històric dirigent del partit, que hi viu allà)

C A T ’0 6    L a   c i u t a t   d e l s   s o m r i u r e s   g l a ç a t s

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!