marginàlies

Plou vent, que enreveixina la mar en calma i en cala. Les cases, ben arrecerades a les faldes dels puigs domèstics, l’atenen deixant caure fulles de la parra. D’una estant, algú pensa que enlloc no està escrit que hom no pugui sucumbir a l’encant de les ones més substancials i beure’s la mar d’un sol glop. Ni el tren de les fugides, a vessar de retuts emmanillats a la memòria que passa comptes, deixa d’emmirallar-se en la rada. El de carbó que travessa els somnis dels vilatans, en canvi, en haver deixat apressadament els orfes a l’abaixador, segueix foradant pujols i ensutjant la roba estesa.
En veient-lo, el més vell de la vila, safraner de jove, s’aixeca de la cadira baixa i diu que se’n va a aixecar turons a la vall del vi i de la tristesa per poder atalaiar millor el perfil de l’esperança. I parteix carregat de rapinyades de veus que volen mirar el món pel forat del seu seny masegat per la desídia. Davant ell i la seva decadència –el seu propi enderroc li omple de pols les parpelles- un raig de camins per fer, caramulls de rutes sense punts cardinals, tot de destins sense muntanyes. Paga la pena seure en terra i esperar el crepuscle, es diu no trobant-se el rastre de cap llàgrima. Sols és a temps de recordar que una migrant, quan la sang encara li dictava les voluntats ensafranades, l’advertí que moriria d’una embòlia de poemes o d’una mala digestió de novel·les. I el darrer que veu, estupefacte, sis lletres pintades a la torre del far: bava de vell, sabata de rei.