FINESTRA FOTOGRÀFICA

29 de novembre de 2021

Per algú com jo, de Badalona, mirar cap al Maresme suposa un voler anar més enllà, una fugida fàcil i directa —ni que sigui temporal— de la influència metropolitana. En el meu cas particular, l’idil·li amb la comarca ja em va començar de nen, quan l’oncle amb el seu cotxe, o de tant en tant en sidecar, alguns diumenges al matí ens portava a recórrer l’N-II —paral·lela a la costa— per anar a comprar “nissos” a Arenys de Mar; tota una aventura!

Amb els anys, el meu vincle amb el Maresme s’ha anat consolidant, i són molts els llocs  i les experiències que podria nomenar. Intentaré fer-ne un petit resum, a tall de ruta, si no de manera cronològica, sí per ordre geogràfic:

Comencem per Montgat, escenari d’adolescència d’aquells partits de futbol de costellada dels dissabtes; poble on posteriorment tindrien l’escola els meus fills. I pel fort vincle amb  Tiana, el Masnou o Alella, amb amistats de tota la vida que viuen per allà. Actualment, m’agrada també visitar el petit poble de Teià, que em porta algun record nostàlgic, i també Premià, on els llibres i la poesia han tingut protagonisme.

A la zona de “les roques” de Vilassar de Mar podien collir-se abans musclos a peu de platja (suposo que ara ja no), però d’aquí en destaco els seus vermuts “Espinaler”, només faltaria!; I al de Dalt, els certàmens de fotografia analògica que s’hi fan són d’obligada visita. Cabrils no el conec tant, però a tocar de Cabrera hi ha el castell de Burriac, de pujada fatigosa, però que regala a la vista un panorama únic. Òrrius és un racó de pau i Argentona, paradís dels ceramistes, on la fira anual del càntir atrau tots de visitants, entre ells un servidor.

Mataró mereix un punt i a part, perquè, després de tants anys de passar-hi pel costat en cotxe amunt i avall, no fa massa que he començat a descobrir tot el seu encant. Només entrar-hi, l’enorme escultura de l’arquera ens dona una espectacular benvinguda, i ens convida a endinsar-nos pels seus senyorívols carrers atapeïts d’història. Sortint en direcció a muntanya, podem arribar a Dosrius, poble també singular, i des d’allà, ens espera el nucli de Canyamars, on la fira medieval d’octubre és —sens dubte— de les més autèntiques de tot el país.

Passats Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt, espais de natura que integren laberints residencials, ens aturarem a Caldes d’Estrac “Caldetes”, per —com en els vells temps– fer-hi un banyet, abans de tornar a ser, com al principi us comentava, a Arenys: el de Mar, port pesquer per excel·lència i el de Munt, poble entre tranquil i reivindicatiu, que entre els marges de la riera amaga la capella de Lourdes, típic lloc de pelegrinatge i d’esbarjo dels diumenges.

Al Canet-rock jo no hi anava (encara no feia l’edat), però posteriorment he pogut gaudir del seu ambient acollidor i de la seva arquitectura modernista. De Sant Iscle no, però de Sant Cebrià de Vallalta, m’assalten tot de records d’un càmping, on anaven cada estiu els pares, ja de grans…; i de Sant Pol, recorreguts fotogràfics de grup descobrint bellesa a dojo. Igualment, a Calella, on —deixant a banda l’imponent far—, les exposicions del Festimatge a Can Llobet en són l’esdeveniment que voldria destacar; sempre és, igualment, una delícia voltar pel seu nucli antic i comercial, encara que millor si ho fem fora de temporada…

Seguint la ruta cap al nord, hi ha Pineda de Mar: poble turístic de caràcter familiar, que ens va acollir un estiu; relaxament i platja, gelateries, festes majors amb cursa d’ases inclosa… Tot plegat la mar de bé fins que un dia el meu genoll es va trencar per una ensopegada; no tot resulta perfecte! De Santa Susanna no en puc explicar massa, però sí que em recorda aquelles supercaravanes de la tornada a casa dels diumenges al vespre. De Tordera, caminades quilomètriques entre camps de cultiu, hivernacles i la riera —sovint eixuta, malgrat les rierades intermitents. Malgrat de Mar (serveixi la redundància) l’he visitat alguna vegada amb més d’una gratificant sorpresa. I finalment, Palafolls ja em queda una mica massa lluny; pel que fa a mi, l’antic lloc de pas cap a Girona…

A la fotografia: Vista del Maresme, mirant a muntanya des del tren, a l’altura de Cabrera.