BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Per tercera vegada, -això va per mi-, intentem de pujar el Comabona i per una raó o una altra, aquesta també per boira, ho hem de deixar córrer. Per sort, som una colla privilegiada i sabem treure tot el suc que ens ofereix la terra; i l’entorn Cadí-Pedraforca en té per xarrupar.

El darrer intent va ser el 2011, concretament el 24 de juliol. Aquella vegada vam poder pujar fins la Serra Pedregosa, a un tret del Pas dels Gosolans, però com he dit més amunt, la boira ens tirà enrere. Enguany, veient des d’el Coll de les Bassotes el percal que ens esperava en aquelles alçades, vam fer un canvi de rumb i de ruta: decidírem de fer l’itinerari de tres anys enrere, però a la inversa. Així ens veieu, després de vacil·lar un bon xic sobre el canvi de plans,  prenent el camí de Gósol pel GR. De ben segur que no ens en penediríem; ho coneixíem de ple.

Davallant pels prats sota el Collell, amb el torrent de Cerneres a la nostra dreta i amb la clotada de Josa al fons, damunt la ferma i dibuixada cinta que fa el corriol, és suficient per fer treure càmeres de butxaques i motxilles per deixar constància de la nostra humil presència a la contrada.

Quan tombem de vessant, al Coll de la Portella i encarem la Font de Terrers, comença la primera gran baixada i la diversió. Rampes pedregoses i amb fort desnivell ens llancen frenèticament fins el torrent de la Coma dels Caners. Les mirades de complicitat i de murri no poden dissimular l’eufòria del moment i quan comentem la jugada ja en tram planer abans d’arribar als Terrers, ens ve de cara un ramat d’ovelles seguit del pastor amb qui en Pep hi bescanvia quatre mots.

Passat el coll, iniciem el tram més tècnic, encara que sense massa pendent, abans d’arribar a Gósol; un sector de calcària molt trencat on no convé encastar-se amb la roda davantera si hom no vol deixar petja del seu pas deixant-hi les dents en relleu. Repetim la descàrrega de l’adrenalina i tots són elogis per la diversió d’anar esquivant esculls prou sorprenents i alhora complexos. Anem carregant bateries per passar la setmana.

Som al bell mig de la plaça i ens sembla que encara és d’hora per entaular-nos. Ho farem a Saldes. Per la carretera anem a cercar l’inici del PR al Roc de Dos Quarts de Vuit, al nord de Sorribes. Hem de fer una petita rectificació fins a ensopegar amb el corriol. El camí és distret el que li dóna un ritme lent. Les hores passen alegres i ens plantem al Coll de Jou, sota la cara sud del Pollegó inferior del Pedra, en velles i en desús pedreres i on hi comencen a caure quatre gotes.

Què hem de fer? Baixem directament a Saldes per la pista de dos quilòmetres i mig o seguim pel PR que du al refugi i mirem de trobar el camí que baixa més endavant fins al poble? Tot i la minsa pluja preferim la diversió malgrat no estar del tot segurs si trobarem un bon descens ni on serà. La pista s’acaba tot seguit per continuar en un corriol força tècnic i en trams de molt pendent que anem provant fins allà on les cames resisteixen. Potser s’enfila un xic massa, hem passat també el torrent de la tartera del Pedra, i això ens fa arrufar el nas. Però vet aquí que enmig d’un tram que hem de fer per força a peu, hi trobem un trencall que baixa en la direcció que ens interessa i no pinta gens malament.

La mare que ho va parir tot! Quina baixada! Ni la canalla gaudeix tant. Senzillament sensacional. No us puc dir més.

Som a la carretera del refugi Estasen. Ara plou amb força. Ens abriguem i ens prevenim de l’aigua. Baixem cap a Saldes ben contents i satisfets per anar a dinar i ens entaforem en un dels bars de la plaça per cruspir-nos els entrepans que portem, acompanyats evidentment de l’apreciada cervesa i d’alguna tapa que ens serveix per arrodonir l’àpat. La pluja s’envalenteix. S’enceta el debat de com tornar al punt d’inici. Els uns s’estimen més de baixar per carretera i anar per feina tot i el risc de passar fred i, els altres, continuar l’aventura amb més diversió, sense fred, però també molls.

Finalment el grup es parteix, quatre se’n van avall i cinc continuem la ruta prevista. Als cotxes ens trobarem.

Sense més preàmbuls, encetem la tornada amb bona pluja i amb un primer rampot que fa feredat, tot just deixant el poble. Vaja, per treure el dinar. Per sort, el fort pendent i la dificultat del terreny ens obliguen de posar els peus a terra fins que coincidim amb el camí del castell de Saldes força més assequible.

Després de la foto i sense fer pràcticament cap aturada sinó per passar alguns obstacles lliscosos i impossibles, arribem a la Foranca a tocar de Gresolet. Corriol llarg, feixuc i lent, d’uns quatre quilòmetres, flanquejant per sota el mirador de Gresolet, per nosaltres ha esdevingut distret, i amb l’ambient de recolliment i amb l’aigua a dojo encara més: -Compte no trepitgeu la salamandra! Quin animal tan encisador… Aquesta tampoc! Goita que n’és de grossa! En tot el llarg del camí n’anaven apareixent al nostre pas amb el seu lent caminar, tot el contrari dels seus parents quan copsen el perill. I consti que el perill se’ls multiplicava quan passava en Pep!

Arribem a la pista de Gresolet juntets l’un darrere l’altre, tal i com ho hem fet durant tot el corriol. Hi fem un petit descans. La pluja no perdona i estem ansiosos per arribar a dalt. Vinga, el darrer esforç!

Prosseguim el nostre camí enfilant vers el Coll de la Bauma pel Santuari de Gresolet. Ens resten quatre quilòmetres llargs de pista, i per sort, de molt bon ferm i d’un pendent gens emprenyador. Hem mantingut un bon ritme de pujada i ens plantem al coll sense adonar-nos-en. Ara si, s’ha acabat el blincar l’espinada i es nota l’eufòria i el caire bicicorriolenc que pren el tomb que estem fent malgrat la pluja.

De la Bauma a la Bena ho fem per la pista, doncs hem pensat que per l’hora que és, el darrer repetjó ens alentiria i, ai vés!, ja en tenim prou de pujades, tot i que sap greu perdre’s un corriol sublim.

Tot just que fem dos cents metres de pista, a en Martí li falla alguna cosa a la màquina: un altre cop se li ha descollat el disc del darrere. El caragola com pot i avall que fa baixada. Quina manera de córrer, saltar i menjar sorra. La pista és rapidíssima i hi trobem uns guals de desguàs que semblen posats a gratcient. Visca!

Al Coll de la Bena hi plou força. Abans d’entrar al corriol per on hem pujat al matí, que és a tocar de la Font Vella i que baixa com un rierol enmig de la Baga de Murcarols, l’Anscari passa al davant per poder gravar en vídeo en el tram més pedregós i cafre. El resultat de les imatges no són mai com les voldríem; la realitat és molt més espectacular. El “divertimento” puja de to.

Travessem la pista a mitja obaga i seguim pel GR com fins ara. Quin gaudi! Arrels, pedra, aigua, desnivell, velocitat: disbauxa total. No busqueu el millor parc d’atraccions, us direm on és. I encara no és tot. Després de comentar la darrera jugada, fem un bon tram de pista esperitats, sense veure-hi gairebé res per l’aigua i la sorra al ulls, però la velocitat que no minvi. Al mas del Puig de la Baga ens posem per ordre segons molles, rodes i habilitat i entrem a la darrera atracció de la jornada, possiblement on hi havia més quantitat d’ingredients per elaborar la quinta essència del nostre ciclisme. I el mamelló en dubtava. Molt, molt, molt i molt bé! Sortida de llibre.

Hem d’arribar als cotxes arrossegant en Pep: ha petat la cadena. Fi

Els corriolaires: David, Carles, Valentí, Marcel, Anscari, Oriol, Pep, Martí i Joan.

Distància recorreguda: 43 km.

Desnivell +acum.: 1920 m.

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.

Les fotos d’en Martí: cliqueu aquí.