BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

El resultat va ser una caminada d’unes 7 hores, amb una distància de 24 kilòmetres i un desnivell positiu de 1.700 metres. Vam fer una volta circular sortint
de Queralbs, passant pel refugi de Coma de Vaca, pujant cap a la Serra de Torreneules, després baixant cap al Santuari de Núria i per acabar fent el camí de baixada típic al costat del cremallera cap a Queralbs.

Un xic més detallada, la sortida va ser així: ens vam trobar a la plaça de les Tereses a les 6 del matí. A les 8.15 ja estavem començant a caminar des de Queralbs, vam deixar el cotxe al pàrking d’entrada al poble i que serveix per tot els turistes que agafen el cremallera. Agafarem el camí que porta cap el refugi de Coma de Vaca (en els indicadors posa unes 3 hores 15 minuts, però nosaltres ho ferem amb unes 2 hores). La veritat és que el ritme que anava marcant l’Andreu no era pas per anar mirant les plantes i animalets.

El camí cap el refugi és força agradable i distret, fins i tot per fer-ho amb canalla pot estar força bé. Es va seguint al costat del riu Freser i passant per les Gorgues del Freser.

A l’arribar al refugi –que té el sobrenom de Manelic–, l’Andreu va preguntar per en Xevi però no hi era, estava de vacances però ens trobarem amb la Iolanda. La veritat és que estava molt agraïda a l’Andreu (bé, l’Alpina) pel mapa dels 3 refugis (Coma de Vaca, Ulldeter i de Carançà) i ens va comentar que calia anar-ho potenciant però que amb els veïns de Carançà costava molt fer-hi coses. Bé, després de prendre unes coca-coles i abans de marxar, la Iolanda amb la seva simpatia ens va obsequiar amb un parell de pastissets de xocolata per a disfrutar-los durant la caminada (i la veritat és que els vam menjar dalt del Pic de Fontnegra i estavem molt bons –gràcies Iolanda-).

Després de la petita aturada al refugi enfilarem per la vall de Coma de Vaca i va ser la zona on no ens trobarem a cap persona però sí diversos grups de cèrvols (molt tranquilets i gens espantadisos), moltes marmotes i algun grups de cavalls (més allunyats però).

Va valer la pena disfrutar tota aquesta estona de la natura es estat purament salvatge i on pots assolir la síndrome d’Stendhal (això es refereix, principalment a l’art, i és el fet de veure tanta bellesa que quedes com atontat o emborratxat, per dir-ho d’una manera), jo quasi hi arribo. Com no vam fer força fotos.

Aleshores pujarem molt directament cap a la Collada de Torreneules (2.561 mts) i un cop a dalt vam fer 2 cims (el Cim de la Coma del Clot, 2739 mts; i el Pic de Fontnegre, 2.728 mts). Va ser en aquest segon cim on ens trobarem amb un guia de Núria que portava dues persones, i que era conegut de l’Andreu. Era en Joan Cano, alias en Robin Hood, perquè segons sembla acostumar a caçar animals amb arc o ballesta.

Després de menjar una estona i despedir-nos d’en Joan vam anar en direcció ja cap a la Vall de Núria passant pel Serrat de la Coma del Clot, el Pic de l’Àliga (2.422 mts) i baixant pels Rocs Blancs fins a l’alberg.

Després d’aturar-nos un moment a un dels bancs que hi ha a la gespa de davant de l’estany i menjar una miqueta més. Decidirem baixar a buscar el cotxe a peu. Hi havia el plantejament de segons com estiguessim i l’horari que portessim agafariem el cremallera, però la veritat és que estavem a la vall a voltant de les 2 del migdia, i ens trobavem força bé. Aleshores vam emprendre el camí de baixada (on els indicadors diuen 2 hores 30 minuts) i aquest cop també per variar, ho ferem amb 1 hora i poc més.

A la part de baix del camí hi ha el pont de Cremal on ja passes definitivament a la banda dreta del riu, varem agafar el camí “originari” que marxa cap a la banda esquerra i no has de passar el pont. Cap dels dos l’havia fet i per tant decidirem de conèixer una nova ruta. És un camí poc transitat que va en direcció cap a la central
elèctrica de Daió i on també hi ha el pont de Daió. No ens va agradar gaire aquest camí en comparació al recorregut tradicional.

Bé, a les 4 ja estavem canviats al cotxe i passat Ribes ens vam aturar al bar-restaurant “El llac” a prendre una clara i un entrepà, que segurament molts coneixeu perquè és el bar que hi ha al costat d’una estació de servei abans d’entrar a Ribes quan es puja.

En resum, una sortida d’un dia molt maca, molt tranquil.la, gens difícil tècnicament, pots contemplar molta diversitat de paisatge i d’animals, molt trekkinera, però també molt cansada amb ritme Andreu.

Fins la propera,
Manel Trenchs

Altres fotos, cliqueu aquí.