Cabrera
Publicat el 17 d'octubre de 2008 per vicent
Diuen que Cabrera Infante quan es trobava algú que l’increpava pel seu anti-castrisme renunciava a discutir -si les formes eren més o menys violentes. Segons sembla ho raonava dient que aquella persona no parlava d’idees sinó de sentiments i que sobre sentiments no es pot discutir. Fa dies que li pegue voltes a l’anècdota i no sé què pensar. Té raó. És molt difícil enraonar amb algú quan la batalla és sentimental, quan el que manen són sensacions difícils de posar de forma racional sobre la taula. Però renunciar a parlar perquè hi ha els sentiments pel mig no és una forma també de renunciar a un diàleg possible d’entrada per mandra pròpia? No tinc una posició clara sobre tot plegat. Només pense.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari
Si només parléssin aquells que ho poguéssin fer lliurats de sentiments, poques converses tindriem.
No és mandra, és que si l’altre posa els sentiments per davant no veurà ni voldrà veure ni entendre cap altre punt de vista i seria una pèrdua de temps. Millor tornar-hi quan l’altre estigui calmat. Exemple típic: Amb segons quina gent és millor discutir si era o no penal un parell de dies després del partit i no en el mateix moment.
Amb el temps hi ha sentiments que van perdent i raonaments que van guanyant. O al revés.
Això em recorda que fa pocs dies, es va fer una reunió per discutir sobre la conveniència o no de fer un aprofitament forestal en una finca pública. Diverses associacions i grups ecologistes, van fer un manifest oposant-s’hi. Finalment es va fer una reunió amb les parts interessades. Es donava el cas, que la zona que es volia tallar, era un bosc amb projecte d’ordenació forestal vigent, i quan el tècnic va explicar el perquè de la necessitat de l’actuació planificada, el representant dels grups opositors a la tala, va comentar que a ell li era igual el que li expliquessin, que no volien que es tallés. Tot i que en el manifest que havien fet, hi havia raonaments, va quedar clar que quan el que importa són els sentiments, per molts arguments que es donin, és molt difícil discutir-ho i arribar a acords.
En realitat penso que Cabrera es retrata, perquè l’argument put a excusa. En realitat ell també parteix d’una posició intrasigent, d’un sentiment irrenunciable, i li està retraient a l’altre allò que pensa ell. Una vella trampa, no? Impossible el diàleg per partida doble.