BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

REPRESENTANT BiCiCORRiOLS A LA MARATÓ DE PARÍS 15.04.2012

Per Àngel Vila

El 2011 vaig fer la marató de Barcelona, era la meva primera cursa i quina millor manera d’estrenar-me que amb la prova més gran.  Recordo que la vaig gaudir molt, al menys fins el km 30, a partir de llavors el patiment va ser gran i arribar als 42 km va ser tot una penitència. La recompensa va ser gran, la vaig aconseguir acabar i el temps no va estar tant malament, varen ser 3h36’.

D’aquella primera experiència, i segurament influenciat per la lectura del llibre de l’Arcadi “ Córrer per ser feliç” va néixer la idea de que cada any correria una marató en una capital diferent, dit i fet, la següent seria la de Paris.

No es tracta de córrer per córrer, es tracta de marcar-se una fita, d’entrenar per arribar-hi, de preparar la cursa, de planificar el viatge,  d’aprofitar per anar-hi uns dies abans per fer una mica de turisme, de que la parella hi participi, de viure l’ambient pre-marató, són tot un seguit de sensacions i satisfaccions que van més enllà del fet de moure les cames.

El dia de la marató va ser ventós, fred, si sortia el sol escalfava poc, per sort, no va ploure, l’organització espectacular, els 34.297 corredors que varem prendre la sortida no ens varem molestar en cap moment, avituallaments perfectes, arribada perfecte, tot molt ben planificat, de fet son els mateixos que organitzen el Paris-Dakar.

3 hores, 25 minuts, 35 segons es el que vaig trigar en córrer els 42’195 km per Paris, ara que ja han passat uns dies i que les cames em tornen a respondre, puc dir que m’ha agradat fer-ho,  que estic satisfet del temps assolit i que ja penso en la propera, però joder, aquesta vegada em va costar moltíssim, els primers 25 km varen transcórrer amb una facilitat desconcertant, anava avançant corredors l’un darrera l’altre, però a partir de llavors, em va començar a fer mal tot, les cames rondinaven i els km es feien eterns, encara tinc presents els darrers 5 km, ostres quin patiment, moltes varen ser les vegades que vaig estar a punt d’abandonar, però llavors, què diria als meus companys de Bicicorriols?, Amb quina cara em tornaria a trobar amb ells? Així que no tenia cap més sortida que arribar al final, i amb voluntat ferma vaig seguir corrent i patint fins arribar a l’arc d’arribada. Havia arribat, satisfacció total, sensació brutal.

Bé, ja està feta, ara a tornar  gaudir de la bicicleta i de tots vosaltres, a entrenar-me per poder-vos seguir per les muntanyes del Maresme i més endavant per les de Navarra.

Una abraçada i fins aviat, companys.

Àngel

Publicat dins de Atletisme | Deixa un comentari

  1. Felicitats Àngel. Torna a pedalar, company, que l’ambient de la colla, amb l’arribada de les noves tecnologies, està baixant de nivell. Falta El Senyor que equilibri la balança.

  2. et felicito, fill !
    no de sola bici viu un home, i encara menys un senyor com tu.
    De tant en tant s’ ha de variar una mica i provar noves experiències i emocions, i una marató és un repte com cal, per la constancia i la determinació que demanen els entrenaments per a  la seva preparació.
    Ho vaig fer fa força anyets, per a treure’m el gust de provar que vol dir aixó. Va ser el recorregut olimpic a Barcelona (puta pujada a l’ estadi inclosa) i en vaig tenir prou amb una. Vaig disfrutar i patir molt (dintre el tunel d’ entrada vaig tenir la tentació de deixar-me caure i d’ amagat descansar una estona !), tal i com t’ ha passat a tu, i conservo un record especial de tot el que va significar.
    Ara, a recuperar una mica de fons en bici, que falta et farà dintre d’ un mes a Navarra. Bentornat amb el ramat !

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.