BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

CAP DE SETMANA A PLANOLES (VALLS DE RIBES, RIPOLLÈS)

Per Joan LLadó

La colla bici i les respectives famílies vam decidir de passar un cap de setmana de convivències al Pirineu. Concretament, els dies 21 i 22 d’octubre vam estar al refugi Corral Blanc del municipi de Planoles i que és situat en una petita clariana al bell mig d’un bosc de pi roig, en el paratge anomenat El Pinatà a uns 1815 metres d’alçada i encarat a ponent. Aquest bonic refugi inaugurat al juny d’enguany, amb capacitat per a unes 30 places, és a prop d’una font i d’una zona de pic-nic i hom hi arriba amb cotxe per una pista forestal asfaltada recentment. També hi passa a fregar el GR-11.

 

Esmerçàrem els dos dies descansant, buscant bolets (trobats pocs), petites excursions, llegint, jugant, els ganàpies amb bici el diumenge al matí… D’això us n’ampliarà la informació en Prosciuto.

Val a dir que per ser un refugi, els àpats els aprovem amb bona nota.

Quan ens animàrem a trobar bolets, era l’hora de marxar. Llàstima! Ja els collirem a la propera.

Fins aviat.

A la foto es veu qui val i qui no. La canviarem, però.

 

ESCAPADA A NEGRA NIT

Per Joan LLadó

Com va essent costum cada any a l’entrada de la tardor, el divendres 6 d’octubre es tornà a fer l’escapada nocturna amb sopar a El Corredor. La sortida fou a quarts de set de la Fiveller’s Square. Abans de sopar no es féren massa pistes i en havent sopat, tampoc. Qui ho havia de dir. El Maestro es comprà una parcel·la amb escales a Sant Martí de Mata i no la va saber estrenar. Segur que les hagués pujat. Durant un parell de dies va haver de dur el peu immobilitzat, però sembla ser que sense conseqüències apreciables. Potser si que ens fem grans. Tanmateix, ens queda corda. A la foto, els nou mussols.

VARICES

Per Joan Lladó

El passat divendres dia 8 d’octubre, el nostre Mamalló va estar operat de varices a l’hospital de Mataró i de moment encara està de baixa. Ahïr, divendres, li van treure els punts i sembla que tot va seguint el protocol. Segons informacions arribades al nostre corresponsal, la lefty que havia d’estrenar va arribar amb una ratlladeta i aprofitant que encara no seria operativa, ha decidit que n’hi portin una de verge. Estarem atents dels esdeveniments. Ah! m’han dit que la Caffeïne de color groc/verd és electritzant. El què ens faltava! Però que no esteu prou cremats!

ESTRENES

Per Joan LLadó

Avui, dissabte 14 d’octubre, en Ken ja disposa de la nova bici: una altre lefty. I ja en van quatre a la colla, més una altre que està en camí. Sembla que ténen un cert poder d’atracció aquestes bicis guerxes! El més destacat és que els quadres nous els fan amb una geometria més de nena. Aquestes Canyotrales Caffeïnes, no sé pas… Bé, al que anàvem, doncs ja té la seva flamant bici -vegeu-lo amb quin orgull l’ensenya- i per no desentonar, també s’ha firat amb unes noves sabates Sidi de professional, tu! En míster Alga demà ha de baixar com els braus: envestint! Vigileu-lo que no es desvoqui i que per molts anys la pugui gaudir!

VOLTA A LA CERDANYA 2006

Per Joan LLadó

Com aquell qui res i un pèl decebuts, hem tornat de fer la Volta a la Cerdanya. Aquest any hem suat, millor dit, mullat, la cansalada al massís del Canigó. Deia decebuts, perquè dissabte la metereologia no ens va acompanyar gens. Tota la colla Alpina vam abandonar quan érem a prop del punt més alt de l’etapa, a uns 2200 metres, molt aprop del Pla Guillem. L’aigua, el vent, el fred i la boira ens abatiren en aquells topants, tot i que l’ascens, en general, l’haviem superat amb prou lleugeresa. En veure que molts dels equips que ens precedien giraven cua i que les mans no podien accionar els canvis i amb prou feina els frens, ens veiérem obligats a tornar. La tornada, tot i que era en descens, es féu un pèl llarga. I un cop a l’hotel, un bon bany amb aigua bén calenta i cap a dinar a Prats. Havent dinat ens esplaiàrem pel poble fent una visita turística i les més ganàpies ho aprofitaren per fer de les seves. Oi, sirenes? A partir de mitja tarda anàren arribant els equips herois. Enveja sana.

 

La segona etapa va ser de prop de cinquanta
quilòmetres que consistiren en un parells de pujades, bàsicament de
pista i dos descensos, un d’ells un corriol magnífic des d’el Coll de
Malrem fins a La Manera. Tothom en féu una valoració molt positiva. Cal
esmentar també que la Pantera Rosa va abandonar al seu company d’equip,
El Tete, per la qual cosa, estarà amonestat durant un any, a no poder
avançar ningú en cap de les sortides de grup.

Després
de dutxar-nos, vam decidir d’anar a dinar a Sant Pau de Segúries en un
bon restaurant de plat “fondo” que coneixien el Màster i el Mamalló.

Fins l’any que ve i esperem que sigui més profitós.

SORTIDA DE TRÀMIT

Per Joan LLadó

La vigília de la diada, férem una curta sortida per no perdre el ritme i sobretot el de les cames, que són, junt amb el cervell, els que més pateixen. A dos quarts de vuit vam sortir de la plaça Fiveller i vam decidir d’esmorzar a Santa Agnès tot passant per la zona de Céllecs. Vam enfilar, doncs, per la vall de Riudemeia i trencant per can Roviró de dalt, remuntàrem fins Parpers i tot seguint el GR, on ens trovàrem un parell de coneguts d’El Masnou que també es preparàven pel proper cap de setmana, arrivàrem a Sant Bartomeu.

A continuació enllaçàrem pel corriol del dòlmen de la Cabana del Moro i
tot seguit, el bonic descens fins la Roca de les Orenetes. Acabàrem de
baixar a La Roca pel corriol d’El Mamalló, que de ben segur no hi ha
passat mai, i per la sènia del castell, arribàrem a Santa Agnès. Férem
un bon esmorzar a la fresca de les moreres i, en havent acomiadat el
Tete a la porta d'”El Parque”, enfilàrem pel torrent de Parpers fins a
l’Espinalt. Com de costum, ens llançàrem pel bonic descens del tobogàn
i Font del Llorer per arribar al Pont de l’Espinalt. Com que no en
tenim mai prou, remuntàrem vers el “fondo” de can Blanc fins trobar el
camí de can Ribot per baixar fins a can Pins, riera de Riudemeia, can
Polseguera i cap a casa. El què ens espera dissabte si fa mal temps!!!
iiiiiuuuuuhuuuu!!!!

MATARÓ-SANTA COLOMA DE FARNERS (Can Barrot)

Per Joan LLadó

El diumenge 3 de setembre vam fer sortida llarga per entrenar-nos per la volta a la Cerdanya del cap de setmana del 16 i 17 del mateix mes. L’hora prevista de sortida era a les 6 del matí, però vam sortir mitja hora tard. Tret d’aquest petit retard i la trencada del quadre d’en Ken, que es va poder adobar amb quatre brides de plàstic just per arribar a Arbúcies, el temps ens anà a favor i vam arribar a destí abans del que ens pensàvem: a 1/4 de 5 de la tarda.

Les famílies que ens esperàven, ens ho agraïren. Crec, vaja. Els
comptaquilòmetres marcàren entre 100 i 103 qms. i els “suntu” 2400 mts.
de desnivell. Baixant cap a Arbúcies vam fer un tram del Camí del Nord
on hi gaudírem de valent, car el sender era trialer i netejat per les
darreres pluges. Els darrers quilòmetres, tot i ser en baixada, fóren
molt calurosos. En arribar, una bona refrescada i un bon dinar que ens
preparàren les mames, a les qui agraïm sincerament. En aquest article
no es podrà incloure cap foto referent a la sortida, perquè ningú es va
voler arriscar a dur la càmera, per por de quedar enrera. Oi, nenes?
Aquestes fóren: Ken, Prosciuto, Nen, Maestro, Mamalló, Màster, Pistons,
Nòvia, Home Senzill i Pantera Rosa.

M’oblidava: Algú, no recordo
pas qui, el diumenge 27 d’agost va fer una sortida al Ripollès,
concretament al Taga i no van triunfar: tot pista “Vos” i carretera.
Vah!! No es pot sortir amb segons qui.

DECLARACIÓ DE LA RIERA D’ARGENTONA

Per Joan LLadó

He llegit una molt bona notícia a la web de l’ajuntament de Mataró: la signatura el passat dijous 20 de juliol a Argentona de la “Declaració de la Riera d’Argentona”. Crec que és bona pel que fa a un principi d’intencions per a una bona gestió conjunta del territori dels municipis que composen aquesta àrea. És d’agraïr que finalment els ajuntaments d’aquesta zona es posin d’acord per treballar plegats en els àmbits que afecten d’una manera conjunta a tots els ciutadans de la vall de la riera. Aquesta notícia m’ha fet recordar l’Agàpit Borràs, que en unes conferències cap a finals dels vuitanta sobre natura i sostenibilitat, ja predeia el futur potencial de l’eix Argentona-Cabrera-Mataró com a centre econòmic important de la comarca i que s’havia de tenir molt en compte en un futur.
Estarem doncs a l’expectativa de les iniciatives al respecte d’aquesta declaració i esperem que els nostres polítics locals siguin força receptius a les propostes ciutadanes. Benvinguda la Declaració.

EL PEDRAFORCA. ELS DOS POLLEGONS.

Per Joan LLadó

El dissabte, quatre corriolers vam ser al Pedra per activar alguns muscles que no es belluguen en tot l’any. Bonica i curiosa excursió a la muntanya màgica, sobretot per la segona part. Des de l’aparcament del mirador ens enfilàrem al refugi per, tot seguit, continuar cap a la Canal del Verdet i grimpar fins el cim del Pollegó superior. Bona gentada i com de costum, vistos alguns mòbils, els propietaris dels quals, comunicaven la gesta. Després de les fotos i del glop d’aigua, baixem a l’enforcadura on un grup de jovent té recança d’enfilar el darrer tram.

Davallem un troç de la tartera nord i a l’esquerra ens dirigim al’Amorriador de Prat del Reu. Un pèl més enlairats, esmorzem abans d’emprendre la grimpada per la Gran Diagonal. La Pantera Rosa, tot just enfilar, ens demana si estem de broma, però vist que continuem, dedueixel contrari. Un ressalt amb cadena i alguns passos de segon són les dificultats del distret itinerari que ens mena al cim del Pollegó Inferior, en el que, a diferència del Superior, no hi trobem ni una ànima. Més fotos i comencem el descens per les Costes d’en Dou. I aquí és on despertem els alacrans. Dura davallada on peus i quadriceps treballen de valent fins a enllaçar amb els darrers metres de la tartera sud. Assedegats, ens saciem a la font del refugi. Molta calor.
Els excursionistes: La Pantera Rosa, el Mamalló, el Màster i en Pistons.

LA CARRETERA DE DOSRIUS I CANYAMARS

Per Joan LLadó

És necessari que ens carreguem el territori per eixamplar una carretera que podriem dir-ne local? Estic d’acord en fer-hi un bon manterniment, no massa, en retallar els revolts considerats perillosos i fer les vores quelcom més amples per facilitar la circulació quan hi ha força volum de trànsit. No ho estic per tirar pel dret i poder arribar al destí en línia recta i en dos minuts. Però on ens hem pensat que vivim? Som un país amb una orografia molt difícil. Amb un muntanyam considerable i ho hem d’assumir. No ens podem carregar el país amb l’excusa de la seguretat i la pressa. Que potser retallant revolts es correrà menys? Crec que el contrari. I qui vulgui viure a muntanya, n’ha d’assumir les conseqüències i els polítics han de ser conseqüents amb el que pensen i no amb els vots. Que potser hi farem una autovia d’aquí a 10 anys?

Posats a fer, perquè no s’acaba d’asfaltar la pista del Far fins al Corredor i tot seguit fins a Vallgorguina? Potser, d’aquí uns anys, quan es vagi eixamplant l’urbanització de l’Esmeralda (ara Can Masuet-El Far) i la de Can Canyamars ja tindrem un carrer fet. I bén enlairat. Per anar a esmorzar, perquè volem una pista plena de sotracs que ens fa malbé el cotxe, si ben llisa podriem anar a 100 per hora i arribar al Santuari amb sabatetes i bén polidets? De veritat, crec que cada vegada som més animals.

SORTIDA DEL DARRER DIJOUS 20.07.2006

Per Joan LLadó

Tot i la calorassa, ahïr vam tornar a sortir, buscant la fresca, per la vessant nord de la serra de Marina: can Bruguera, la Moreneta, vall de can Rimbles i anar enfilant. Noves trovalles de corriols frondosos i quelcom humits. La Pantera Rosa ens va caure tot baixant un xuclador. El Màster també va rebre. Qui en té la culpa? La sequera i el munt de fullaraca que cobreix els nostres boscos. Quin perill! El bosc és una bomba de rellotgeria. Pot esclatar en qualsevol moment. Cal anar amb molta cura. També hi éren en Prosciuto, l’Home Senzill i en Pistons. Ah! Me n’oblidava, ahïr, al Prosciuto, se li enganxaven tots els esbarzers del camí. No ho entenc.

 

CAMÍ DELS BONS HOMES.

Per Joan LLadó

Perquè no ho fem més sovint?

Tot i que van ser tres dies intensos, quan t’ho mires des d’un mes i mig de distància, que curt que va ser. Qui no hi tornaria? Qui no repetiria la Portella Blanca?
Bé, tenim un altre repte: El Camí del Nord ò del Canigó. Estem preparats per fer-lo en dos dies? Crec que si.