BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

NOMÉS MITJA PERÒ SENSACIONAL VOLTA AL BISAURA. 20.12.2009

Per Joan LLadó

En el dia que és considerat, segons les previsions metereològiques, el més fred de l’any, tres corriolaires ens aventurem a fer la gran volta al Bisaura partint de Montesquiu. I és ben cert, tot baixant del cotxe just arribats a la ribera del Ter, fa un fred que pela. Tot és blanc de la rosada. Bassiots, bassals, basses, rierots, rieres, sèquies, fonts, rius i torrenteres, tots són presa del fred. La immobilitat és total. Mentre preparem els estris, ens escalfen tèbiament els primers raigs de sol i reconforta de veure el fum de les xemeneies en un moviment lent, estàtic, somnolent.

Iniciem la ruta a un quart de deu travessant el Ter, les petites feixes dels hortolans aficionats, la via del tren i per l’obaga del Castell de Montesquiu i pel castell mateix, remuntem per pedregosa pista fins el Pla de Revell. De sobte desapareix el fred i ens traiem alguna capa de roba.  Dits de peus i mans encara mantenen la fredor dins els seus embolcalls. El dia és radiant, les vistes es dilaten i el paisatge ens extasia. Travessem el pla per un corriolet que destaca amb el fons verd del prat, com si l’haguéssin dibuixat. Ens aturem en una bassa  -abeurador de bestiar- ara bén glaçada. El gel té cinc dits de gruix. Provem la duresa i resistència del glaç passant-hi a peu pel damunt. Fins i tot les vaques hi patinarien sense enfonsar-se!

Abans de voltar el turó que corona el Castell de Besora, hem de fer un parell de boniques marrades per baixar i travessar un ample coll sense vegetació i molt estètic: el Collet de Mongia. Tot seguit, en corriol cobert de bosc a l’obaga del turó, arribarem a l’imponent mas El Pla. No ens estem de fer el xafarder per les escletxes de la porta del carrer: xalem amb la magnífica i senyorial era davant la façana de migdia.

Arribem en descens a Santa Maria, i com que som el que som, uns fanàtics corriolaires, hem d’arribar a la carretera saltant una cleda i el Mamalló per càstig rep una bona pessigada del vailet.

Just travessat el poble per la carretera, la deixem de seguida per entrar  cap a llevant en una pista poc fresada que tot seguit es tancarà en corriol i entre boscos i clarianes ens menarà als masos de Sobrerroca i el Noguer. Aquest darrer el voltarem en pujada per tornar a la carretera. La seguirem en uns tres quilòmetres fins el Xicoi. Passarem per sobre el mas i enmig de bosc de roure a la Solana de Clarella, farem una petita aturada per necessitats diverses.

Quan tombem cap el vessant nord, la fageda l’Estalviada ens dona la benvinguda. La pista és una catifa. Sense adonar-nos-en, arribem als Plans del Xicoi: bonics i encara prats pasturats que a gairebé 1100 m. d’altura i amb l’atmosfera més neta que mai, eixamplen l’esperit.

Passem pel petit mas El Carrasquet, al Pla de Comarrodona i en quatre marrades en baixada ens plantem al bell-mig de Vidrà.

És migdia i encara hem d’esmorzar. A la Creu de l’Arç, ben peixats, decidirem per on trencar la ruta ja que intentar de fer-la tota seria contraproduent. No hem agafat les frontals.

Arranquem a la una amb la decisió  de reprendre els plans al Puig l’Obiol arribant-hi tot seguint el GR3. Pensem que és l’itinerari més muntanyenc; l’altre, més ciclable, haguera estat pujar fins a Collfred per Ciuret. Tots preferim carregar una estona la bici a les espatlles que fer la pistota suadota.

El GR passa a tocar del mateix restaurant, així és que, ben abillats pel fred, emprenem la pujada, primer per pista, per l’obaga de La Talaia fins el Palou Xic. A partir d’aquí, el sender s’enfila i a estones -ben poques, per cert- cal carregar la maquineta. Voregem per llevant el Puig de Palou sempre per corriol encatifat  de fulles seques fins el Coll de Cristòfol. Allí ens dona la benvinguda l’imponent i alhora, malferit faig. Seguidament ens toca passar el coll i carregar la bici una cinquantena de metres de desnivell. A continuació, per bonics prats, anem carenejant fins el Coll de l’Home Mort, des d’on podem ja albirar, ben a prop, el Puig l’Obiol, punt culminant de la ruta.

Fem unes curtes marrades amb la bici a coll fins el Faig Ramader  -lloc on segons contava un antic resident del mas Milany hi havia un faig on hi podien amorriar “només” unes 1700 ovelles-  on deixem descansar una estona les bicis per pujar a peu fins el cim. El propi cim no és pas una bona talaia per gaudir del paisatge, doncs els alts faigs el cobreixen completament.

Quan tornem amb les companyes, ens preparem pel descens.

El corriol de baixada és evident quan va carenejant cap a ponent i fins que s’endinsa en la fageda. A partir d’aquí, tombem cap a nord en forts pendents acanalats enmig de la fageda i unes molt ben aconseguides marques de tub de color taronja, ajuden a no perdre’ns. Treball de l’Alfons, suposo. En aquest tram xalem de valent. La bici llisca damunt el tou de fulles com si fora un tobogan i arribem pràcticament a la vora del torrent de Milany; sense travessar-lo, ens dirigim cap el Morro del Quer per una pista que voreja la cinglera.

Arribem al morro i… Collons! Quin país que tenim! Quina meravella! I el millor de tot és gaudir-lo damunt la bici. Quin espectacle! Nois, els del Bisaura ens han preparat una ruta que no té preu, fenomenal. I el que resta!

Continuem cap el Coll del Barretó, ara cap a llevant. De seguida hi som. Amb l’Albert recordem que en el darrer raid de Tavertet hi vam passar en una nit inoblidable farcida de “lloms”. A l’esquerra deixem l’ermita de Sant Jaume i el mas del Barretó per continuar direcció sud per la falda del Puig de Sant Jaume. 

M’entristeix de no veure activitat humana als masos. Després de passar un petit coll dubtem. Observem detingudament els mapes i prenem un subtil corriol que s’endinsa entre arbusts, pel marge dret del Sot dels Cirers, al Cingle de la Barretona. Anem fent fins que hem de saltar una cleda de filferros, mates, branques i troncs als límits del Pla Marenyol -curiós prat d’alçada, una altra meravella amb grans panoràmiques-, i perdem el traç del camí. Cerquem, endebades, enmig del bosc la continuació. Per no perdre més temps, car no ens resta massa estona de llum, seguim un tros de pista que envolta el puig Les Tombes i arribem tot seguit a les Baumes dels Ferrers. Breu discusió amb el Maestro, que si ell ja hi havia estat  pujant des de Beví però que les habitacions de la bauma eren més grans, que no li havia costat tant de trobar-les, devien ser unes altres, que si patatim que si patatam… Fem quatre fotos i avall que fa baixada.

L’inici del descens és prou complicat. Després de quatre marrades el corriol s’ajup i arribem tot seguit a una pista. L’hem de travessar i ens endinsem en un bosc sense traça i molt brut de vegetació baixa. Anem fent fins que la pendent i el sotabosc ens diuen prou. Reculem. Per no perdre més temps baixem fins el Sot del Cirer per la pista i el corriol pel qual hem de seguir és massa brut. Continuem doncs baixant per la pista del sot que en aquelles hores -són les quatre- i amb el sol baix sembla un congelador. Ens hem perdut el tram dels Ferrers que segons l’Alfons, l’alma mater de la ruta bisaurenca, és de categoria. Què hi vols fer… Hi tornarem.

Arribem a la pista de Llaers i baixem fins la Riera dels Ferrers. Al pont veiem l’entrada al corriol. És a la riba dreta. Collons nano! Això promet! El baixador d’accés ja és potent. Fem uns metres de corriol, corriol, corriol dels finets, finets, finets, o sigui, per resumir-ho, d’o-na-nis-me.

La riera és ben glaçada i nosaltres ens abriguem perquè ens resten tres quilòmetres d’offroad en estat pur. Gaudi immens. No us en donem detalls per no fer-vos les dents llargues.

I com no podia ser d’una altra manera, poc abans d’arribar a Montesquiu, intentant de cercar un camí alternatiu a la pista de la Solana, ens encigalem i hem de travessar la riera enmig de romagueres. En aquest aspecte no ens canviaran mai. I com tampoc podia ser d’altra manera, la ruta d’avui ha estat, tret de Vidrà, totalment inhòspita. On collons es fica gent?

Alfons, moltes gràcies per aquest regal.

Fins aviat i Bon Nadal a tothom,
Joan LLadó

Els corriolaires: el Mamalló, el Maestro i en Pistons.
Distància recorreguda: uns 40 kms.
Desnivell: ni idea. Tant de suntu, per res.
Les fotos d’en Pistons (de qui sinó): clica aquí.


  1. Sí noi, ja tenies raó que el Bisaura promet. Vau enganxar un dia radiant com pocs, tot i el fred. Espero que poguem fer-la amb més colla algun altra dia.

    Salut

  2. Hola, em quedo amb el següent paràgraf del vostre relat:
    “Arribem al morro i… Collons! Quin país que tenim! Quina meravella! I el millor de tot és gaudir-lo damunt la bici. Quin espectacle! “ Espero poder-la fer amb vosaltres un altre any. Jo, com excusa (no ens enganyem, no em veia amb nivell per seguir tant impressionants maquines-ciclistes), vaig anar a fer la 20a pujada als castellets organitzada pel GMA. Aquí la foto de la primera, només fa uns quans anys. Algun corriolaire conegut?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.