BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

O com atraure arítjols i esbarzers.

LA CARRETERA DE VILASSAR: RECORDS 09.08.2014

Cruïlla sindicat de Cabrera

Per Joan LLadó

Si un camí o carretera pot evocar-nos records de temps reculats, pel que a mi fa, és la carretera d’Argentona a Vilassar. Cada tros d’aquest viarany té la seva pròpia història gravada, com les cançons en una cinta de cassette. Records entranyables, que em fan somriure, que no s’esborren tot i que alguns no sé ni com, ni quan, ni perquè, s’hi van gravar.

Aquests agradables records són l’excusa o el motiu pels quals segueixo sovint aquesta carretera amb la bicicleta. Però hi juguen tant o més les belleses i els paisatges que hi pengen. A més, què caram, són els meus paisatges.

Per anar de Mataró a Argentona, hom ho pot fer directament per l’antiga carretera que unia, i uneix encara, les dues poblacions, vull dir que no cal, necessàriament, de passar per Cabrera i Agell, però com que el que compta de veritat és passar una estona agradable damunt la bicicleta i no em cal prendre el camí més curt per arribar a qualsevol lloc, i tampoc no hi ha ningú que m’esperi, doncs us haig de dir que el camí més idoni -per mi- per arribar a Argentona, és prenent el referit viarany.

Els meus records són gravats en el sentit contrari a la marxa que us descriuré, és a dir, anant d’Argentona cap a Cabrera. Però ho faré a l’inrevés perquè gairebé sempre faig el recorregut amb bicicleta d’aquesta manera. Possiblement em complico la vida però tampoc em costa gens de girar el cap. Aquest gest el faig sovint per contemplar paisatges molt més suggerents i voluptuosos.

Amb l’inici al sindicat de Cabrera, on hi arribo normalment des de Vilassar o bé passant pel Camí del Mig i en la curta recta que arrenca de la mateixa rotonda, em trobo el primer tram de vella memòria, possiblement el record més reculat i barrejat en el temps: un partit de bàsquet a la pista de Cabrera, a tocar de l’ajuntament, en un dia rúfol i fred, amb gent engavanyada en abrics foscos i pesats, i alhora, sempre enganxat a aquest moment, un diumenge,  dins d’un cotxe que fregava els herbots i fanals del voral de la carretera a l’hora del vermut en un dia radiant, un xic calorós de primavera tot escoltant música clàssica; Bach suposo perquè quan escolto Bach, sempre veig aquell tram de carretera dins del cotxe estant i m’activa els sensors de la gana; gana de prendre un vermut. El voral i el camp de la banda de muntanya encara es conserva, a hores d’ara, gairebé igual. Tota la vida l’he vist de la mateixa manera: un tros d’ermot. No així al costat de mar que, a part de fer-s’hi un polígon industrial, també hi podem gaudir d’un bonic i curat parc.

Fent el trajecte en sentit contrari, en arribar en el darrer revolt abans del Sindicat, la llum, si fa sol, canvia, s’aclareix. Els horitzons s’amplien i apareix el mar que, de sobte, ens enlluerna. Deixem la llengua de terra, el contrafort on és establert el veïnat d’Agell, el faldó que sosté el turó dels Oriols i entrem en l’estreta faixa de terres que constitueixen la llargaruda plana maresmenca.

Quan he passat el pont de la riera d’Agell, apareix davant meu una bonica estampa, un perfil de muntanya familiar: l’alterós Burriac, acompanyat dels Oriols, guaitant ambdós l’amable, acollidora i deliciosa fondalada d’Agell. Quantes vegades hauré passat amb la colla i sol per aquests verals amb la bicicleta, corrent, a peu, de dia, de nit. Aquest anfiteatre amaga un munt de racons i espais que la nostra insaciable curiositat ens els fa descobrir en cada visita.

Agell

Tot i així, ja al petit coll del veïnat, la memòria torna molt més enrere: veure la capelleta i el conjunt de cases a ran de la carretera, m’engega en una llambregada el conjunt d’imatges, curtes, però esculpides en pedra picada, això és: baixant de l’autocar d’en Casas amb la iaia Maria i sa germana, la tia Mercè, per emprendre-la, tot caminant, i amb un cel ennuvolat, fins l’ermita, per assistir a la missa en honor a la santa. De fred, no en deuria fer perquè Santa Elena s’escau el 18 d’agost, però si que ho recordo tot moll. El curiós del cas és que no m’ha restat cap imatge concreta d’altre gent que veiés a l’interior del temple ni fora. Ni capellà. Però sí l’olor d’espígol. El que té la memòria…

Ermita de Santa Elena

Deixant ja el veïnat d’Agell i prenent la llarga recta de Madà, m’hi veig amb en Miquel Nicolau, d’amics, en Nico, i amb en Jordi Casabella, en Suari, tornant corrent d’una de les nostres primeres escapades o capbussades atlètiques. Veient-ho amb aquesta perspectiva, penso: com n’arriben de costar els primers passos de les curses de fons… En dèiem córrer per muntanya. Ara se’n diu trail running. Tanmateix, després de 35 anys, encara hi som.

A mitja recta, cap allà on hi ha aproximadament l’entrada de la urbanització de Madà, sempre em fixava amb una placa de pedra en record d’un jugador d’handbol del Mataró que hi morí en accident de trànsit. Això és el que a mi m’ha quedat, potser vaig errat amb el protagonista de l’accident. Aquest record petri, crec que desaparegué coincidint amb unes obres d’arranjament de la carretera o potser quan van construir el veïnat de Madà. La qüestió és que una vegada que la buscava tot passant amb el cotxe, ja no la vaig trobar i mai més n’he sabut d’ella. Ni demanant-ho al nostre senyor Google. De ben segur que és la font equivocada.

Entre la Casa de la Por i can Riera, hi havia un parell de revolts força tancats i dels que encara en queden vestigis amagats darrere una colla de bells pins i uns talussos fets de pedra. En un d’aquests revolts, el meu oncle Josep, casat amb la tieta Mercè, germana del pare, quan es dirigia amb el seu Vespino a treballar a Badalona, no sabé traçar amb gaire encert una de les corbes, i se n’anà marge avall. Encara el tinc a la memòria -i si aquesta no em falla, crec que aleshores jo tenia uns deu anys-  al seu llit de convalescent amb la cara tota nafrada i vellutada.

Malgrat l’ensurt, les conseqüències no foren greus, però l’oncle en restà espantat i li vengué el ciclomotor al meu pare que després ens l’anàrem passant amb els meus germans. La vida té aquestes ondulacions.

I per acabar, quants argentonins de la meva quinta que en passar prop del Viver no recordem els berenars que el baró oferia a tota la quitxalla del poble i a les seves famílies per passar la tarda de la diada de la Mare de Déu del Viver a la seva finca? El que més m’ha quedat d’aleshores, són els talls que ens produïen les fulles de la gruixuda gespa a les nostres tendres extremitats després de fer-hi mil tombarelles al damunt.

Bassa del Viver i ermita.

 

Fins aviat i que gaudiu de les vacances!

Joan


  1. Joan,

    m’ha encantat el teu relat, precisament perquè un servidor te una història similar i m’has fet venir un munt de records.

    Per bé o per mal, vaig començar a tastar això de la bicicleta amb el meu pare, de ben jovenet. Els inicis van ser amb això que ara en diem “flaca”. Aleshores vivia a Premià i la majoria de vegades agafàvem aquesta carretera, per anar a fer el Collet, Can Bordoi, Parpers o qualsevol dels nostres estimats turons.

    Tinc a la memòria gravat cada un dels repetxons i corbes, sobretot perquè, ja fos perquè era el més jovenet amb diferència de la colla (el meu pare tenia la santa paciència d’esperar-me quan convenia i fer-me alguna que altra empenteta en moments de crisi),o ja fos perquè aquella tropa del C.C Premià eren uns picats de collons, sempre anava collat (o sigui, com ara).

    Recordo que si em despenjava en aquella pujadeta de santa Elena d’Agell, després passava que en aquella recta (moooolt llarga a la vista d’un nen) fins a Argentona ja no podria aprofitar el rebuf… sort que llavors el meu sant pare es posava davant i solíem tornar a agafar a la tropa, quasi sempre a l’alçada de la benzinera…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.