KILIAN QUEST I L’ANDREU 04.06.2010

Per Andreu Calvó

Moltes gràcies, Kilian!!!

Pels que no ho sapigueu, avui en Kilian Jornet acabarà, si tot va bé, i segur que hi anirà, la seva particular travessa del Pirineus que va començar el dilluns 1 de juny a Cabo Higuer (Hondarribia) i arribarà avui al Cap de Creus. Més de 700 quilòmetres i més de 30.000 metres de desnivell positiu acumulats són algunes de les xifres de la travessa. Divendres vaig tenir l’oportunitat de córrer amb en Kilian des d’Espot fins a Tírvia passant per Llavorsí.

Primer, quan en Joan Solà em va dir:
-Vols córrer amb en Kilian una estona? Vaig pensar, siiiii, però al
moment vaig pensar:  -Vols dir…? No faré el ridícul? Però a la fi vaig
acceptar d’acompanyar-lo sempre pensant si podria seguir-lo. Sobre la 1
del migdia arribà a Espot, (havia sortit de Senet a les 7,30). Arribà
tant ample, canvià de  mitjons i Slab, quatre Haribos, Nestea i
marxàrem. Comencàrem a córrer pels carrers d’Espot, quina
responsabilitat, portava la motxilla amb la balisa. Anàrem xerrant i
trotant i la calor començà a notar-se. Sense adonar-nos arribàrem a
Escaló, ens trobàrem al Thierry, quatre indicacions i comencàrem a
enfilar-nos cap a Estaró i Aidi, la calor apretava, en Kilian seguia
trotant com si res, jo feia el que podia. Amb algun tros de camí malmès
per la neteja de les línies elèctriques, arribàrem a Llavorsí, menjàrem
una mica, quatre fotos els càmeres i afrontàrem el darrer tram cap a
Tírvia. Jo ja notava els quilòmetres a les cames. En la darrera pujada fins
a Tírvia en Kilian se’n anà tant tranquil. Realment aquest home té uns
dots innats per córrer, és una màquina i estic encantat d’haver tingut
l’honor de córrer amb ell durant 28 quilòmetres.

Moltes gràcies Kilian, i espero que no canviïs.

Fins Aviat

PELS CAMINS DELS MATXOS 18.04.2010

Per Andreu Calvó

A la darrera edició, no vaig assistir a la mítica “Marxa”, tot i que de marxa en te poc, si ens fixem en con surt el personal potser li donaríem un altre nom. Aquest any ens varem engrescar amb en Quim, a mi em costa poc engrescar-me en aquestes coses.
Els Matxos es una entretinguda cursa que té possibles itineraris: un
light de 48 km i 4420m, un semi de 53 km i 5130m, un sencer de 58 km i
5440 i finalment els Camins dels Matxos de 63 km i 6150m. Jo, com que
soc un covard, em vaig decantar pel Light per allò de cuidar la línia
ara que arriba el temps de platja.

Dos quarts de set i sortida a tot gas, sembla que més d’un tingui que
rebentar en pocs segons, però no. M’ajunto amb en Prieto, un col·lega de
la zona, que no corre però m’acompanya un tros, per sota del castell de
Torelló el deixo marxar, tinc que mantenir la compostura. Primer
control a les Valls, vaig per sota del temps previst, que bo que soc¡¡¡¡
Després un bonic corriol ens deixa a les Gargantes on encara hi ha
restes de l’empedrat, un parell de llaçades i ens plantem al fil d’una
aresta que ens porta fins al Bellmunt, fa una hora cinquanta que hem
sortit i el que queda… Segueix una baixada fins al Salt del Molí que
baixa ple de aigua, primer control sorpresa i fins a Salgueda (bonica
Masia en ruïnes en una bucòlica solana). Una pujada tiesa, tiesa fins a
la Serra de Curull, les cames comencen a notar-se, però res, seguim
donant estopa. El següent  pas, el coll de Sant Bartomeu,  es el punt
d’inflexió, jo tiro avall, altres amunt, ràpida baixada passant per
Bracons fins a Sant Andreu de la Vola. Allà hi ha en Joan Solà
(problemes li han impedit venir) m’insulta per la meva covardia, però ja
estic acostumat. Tram de pista plana i avorrida fins travessar la
carretera de Bracons, i tot seguit monstruosa pujada fins a la Creu de
Salgueda, on arribo a les 11,33, baixada delicada primer per un tram de
bosc, una mica brut i després tot recte cap a Forat Mico. Comença el
tram civilitzat, els voltants del riu estan envaïts per estols de cotxes
amb gent de diverses ètnies i colors, sembla el parc de Can Zam en les
festes del Justo Molinero, jo amb els meus pensaments i amb els darrers
vuit quilometres per davant que, per cert, es fan interminables. Però
després de set hores i 24 minuts arribo a meta en tercera posició. Estic
content i fet pols però ja se sap, “si no vols pols no vagis a l’era”

Fins aviat,
La Flor

IV CURSA DE MONTSERRAT NORD. 8 DE NOVEMBRE DE 2009

Per Andreu Calvó

Son les 9,30, sona el xiulet de sortida, enfront sobre les nostres caps tenim les antenes del cim de la paret de l’Aeri, fins allà hem de pujar? No mes amunt al Cim de Sant Jeroni, i fot un vent de collons, però com que ja sabem que “qui no vulgui pols que no vagi a l’era” aquí estem a Monistrol de Montserrat.

Som mes de 400 entre ells; en Carles,
en Quimet (enganyat a darrera hora, “gracies” a la baixa d’en Sebas) i
jo. La sortida, com sempre, com esperitats, desprès tothom es va
col·locant a la seva posició. Sortim de Monistrol, flaquegem per un
corriol ciclabe  que transcorre a nivell, deixem enrere la “flamant”
nova estació del cremallera i resseguint diferents trams de pistes anem
enfilant-nos. Passem prop del Piteu  i comencem un altre tram de sender
que ressegueix tot un espero que ens du fins el revolt de la Paella,
Coll de Molella i sense adonar-nos ja som a Santa Cecília. Aquí, tot i
que ja em pujat un tros comença el tram interessant i temut de la
cursa. La canal de Sant Jeroni, força desfigurada des de l’enèsima
esllavissada, es converteix en una corrua de colors, amb algun tram
perillós, per la caiguda que provoquen alguns corredors, anem
enfilant-nos con podem, sense córrer gaire, millor dit caminant.
Arribats a l’ermita de Sant Jeroni, comencem a trobar corredors que ja
baixen, em creuo amb en Carles a les escales de Sant Jeroni, fa bona
cara tot i el que sempre es queixa, sembla que la natació li va força
be. Volta a la taula del cim, una mirada llunyana als Pirineus
emblanquinats, i cap a baix, em trobo al Quim Farrero treballant faig
unes posturetes per una foto, a veure si em treu al Trail. El tram del
Torrent de Santa Maria es un tram força ràpid i molt agradable, quins
records de joventut amb la motxilla plena de ferros, nits al ras,
baumes, festes….. Tornant a la realitat ja porto mes de mitja cursa
quan passem pel Pas del Trencabarrals, i com qui no vol la cosa ens
plantem a Sant Joan, quatre ganyips i repetxo on em trobo amb en Josep
Batlle, un gran escalador i amic, que feia força temps que no
coincidíem, en expliquen quatre batalletes mentre anem corrent cara
avall per un seguit de corriols plens de pedres. La Santa Cova es el
darrer tram de pujada, on ens trobem amb la fauna habitual que volta
pel centre espiritual de Catalunya, que per cert segueix ple de merda
com sempre, serà que els capellans no guanyen prou i no podem pagar la
neteja?. Arriben al camí dels ¾ ara si baixada fins a Monistrol. Al
final amb uns temps prou dignes  arribem a meta. Per ser la primera de
l’any no esta gens malament. La propera el Burriac, a veure si algú mes
s’anima.

Carles Llorens – 2,38
Andreu Calvó – 2,48
Quim Mitjans – 3,03

LA BURRIAC ATAC. DISSABTE 05.09.2009

Per Joan Lladó

Dissabte, un altre any, vaig córrer la Burriac atac. No pensava pas fer un bon paper però al final em va anar prou bé: 1:46:36, 43è. en la general masculina. Crec que l’escalfament i els estiraments previs m’ajudaren en aquest resultat. Anem tenint una edat i no podem fer el milhomes. Vegeu les classificacions. L’amic Enric  Subinyà arribà 53 segons abans que jo, quedant en la posició 39a., l’Albert Vinyals quedà sisè amb un temps de 1:33:12  i el primer féu 1:26:00. La Roser Español quedà segona en la classificació femenina amb un temps de 1:47:01. No poso la d’en Sebastià perquè acompanyà la dona. Però no per a tothom van ser flors i violes. La crònica d’enguany la deixo per l’amic de l’Albert Vinyals, en Jose(te)., que m’ha enviat el mateix Albert. Heus-la seguidament. No us la perdeu! És genial!

¡Lo ha vuelto a hacer!

Seguro que recordáis lo del duatló de Núria de 2007 que estuvo a punto de costarme la salud.

Pues esta vez ha sido en el Burriac Atac de Vilassar. “Hei nano, és una cursa diferent. Estaria bé fer-la”, y me dejé convencer…

Al inscribirme pensé que siendo diecisiete Km corriendo por pistas de montaña lo podría capear con cierta solvencia y no le di más importancia. Gran error tratándose de una propuesta de Albert Viñals.

La carrera consiste en subir al Castell de Burriac desde la playa. Yo recuerdo haber hecho una excursión aquí  en Vespa hace muchos años y, si bien no era una “highway”, se podía llegar sin demasiadas dificultades. Así pensé que corriendo picaría subida, pero que se podría llegar bien chino-chaneando, y lo mismo para la bajada. ¡Qué ingenuo! La organización de esta carrera en un alarde de auténtico sadismo busca siempre el peor itinerario posible: corriols de montanya con piedras sueltas, raíces, barrancos, sauló, pinazas, ¡rocas grimpantes! ¡¡Y encima de noche!!, ¡con el frontal puesto! No debí tomar la salida…

 Empezamos a las 21:45 hacia arriba para salir de Vilassar atravesando las urbanizaciones, por asfalto, pero enseguida queda atrás la civilización y comenzamos a hacer el cabra. Nos ponemos en fila india por las primeras sendas y me pareció bonito ver la hilera de luces por delante y por detrás moviéndose en procesión por medio del monte. Fue el único instante en el que aprecié algo parecido a la belleza. En algunos pasos se formaban tapones lo que a mí me iba divino para ir descansando. La pendiente se iba endureciendo cada vez más, y de repente la primera bajada. A partir de aquí ¡el infierno! Yo no corría desde Donosti por la maldita fascitis, y es aquí, al cambiar el gesto para bajar, cuando noto cómo se me clavan los cuadriceps. Hemos hecho siete kilómetros y yo contaba con que mis enemigos fueran las irregularidades del terreno, la nocturnidad, el equilibrio, la fatiga, los desniveles, pero no: mis enemigos fueron los cuadriceps (¡y Viñals, por supuesto, Albert Viñals, siempre en mi pensamiento!). No podía dar un paso. Me apoyo en un árbol como si estuviera buscando setas y trato de estirar las piernas. La gente me pasa gritándoME que no es temporada pero yo a lo mío. Me recupero un poco y acabo la bajada con grandes dolores. Volvemos a subir y veo que hacia arriba no duele. Así que me animo a seguir un poco más, pero no dejo de preguntarme qué cojones hago yo aquí.

Llegamos al castillo y oigo a la peña animarse porque a partir de aquí casi todo es bajada. ¡¡Horror!! En las bases de la carrera se decía claramente que quien abandonara tenía que volver a la salida por sus propios medios, así que en mi caso no tenía sentido retirarse, ya que de todas formas tenía que volver a Vilassar a patita. El dolor me obligaba a ir parando para estirar cada cinco pasos cuando la bajada era pronunciada, agarrándome a los árboles como si fuera ebrio. Cuando el terreno suavizaba me animaba a trotar un poco, pero era un auténtico suplicio. ¿Habéis visto “The Blair Witch Project”? Pues era lo mismo: un foco iluminándote el camino mientras avanzas en cámara subjetiva dando tumbos entre jadeos y tropezones abriéndote paso entre la maleza consciente de que en cualquier momento te vas a derrumbar (y en mi pensamiento Viñals…, siempre Viñals…, sólo Viñals…)

Volvemos a la civilización y quedan aún cuatro Km. La gente anima mucho. Yo, interiormente, los mando a tomar por culo, pero aún así pongo la mejor de mis caras (que a estas alturas ya no debe ser demasiado buena) en agradecimiento. Estoy hasta las mismísimas pelotas y sólo pienso en arrastrarme como sea para acabar con esta mierda cuanto antes, irme a casa, meterme en la cama y olvidarlo todo. La meta está en la playa. Hay que pasar por debajo de la N-II y de la vía del tren por un paso subterráneo y ya está. ¡¡Pues no!! A alguno de estos sádicos maníaco-paranoides se le ha ocurrido hacernos correr todavía trescientos metros sobre la arena de la playa. Hay que ser muy hijo de puta, señores…

Al acabar no sabía si ir a los masajes o a la ambulancia.

Había butifarrada de fin de fiesta pero supongo que no es necesario que os diga lo que pensé en ese momento que podían hacer todos con las malditas butifarras.

Felicitar a Albert por quedar sexto y por haber salvado la vida después de mi llegada.

También a Manel por acabar muy meritoriamente.

Salude(tes) a todos.

Nos vemos por las piscinas cuando vaya a darme de baja.

Jose(te).

LA ROCA D’EN PUNSOLA. RETROBADA. 24.03.2009

Per Joan LLadó

Després d’una bona colla d’anys cercant, i de nit, l’anomenada i popular pedra de kumbaieres trobades en els boscos d’Agell, el dimarts a la nit, cap a dos quarts d’onze i amb l’ajuda de l’amic Sebastià, hi férem cap. Quants cops no ens havíem cremat passant-hi a ran. Però és clar, de pedres com aquelles, en aquells verals, n’és ple i d’informació concreta, cap ni una. És als boscos d’Agell, sota el turó… Ja podíem anar buscant…

Aquest dimarts vam córrer: en Sebastià, l’Andreu, l’Albert i servidor.

UNA NIT “ULTRA”. DIMARTS 18 DE NOVEMBRE DE 2008

Per Andreu Calvó

O quan córrer de nit ja no és el mateix.

Avui a les Pistes, n’hi havien uns quants que estrenaven el seu nou joguet i uns altres que ja saben de les seves virtuts. El nou frontal de PETZL; l’Ultra, a passat a formar part de la nostre vida, ara córrer de nit s’ha convertit en quelcom diferent………………….si ara ja no tenim que vigilar on posem el peu, el cap,…… la nit ja no és la mateixa amb aquest nou aparato.

Com sempre van apareixent els valents esportistes, de sobte veiem baixar un personatge, car de veure en les nostres sortides nocturno pedestres; en Giovanni, que per cert, semblava que anés a córrer a Sibèria (manguitos, gorro, xaleco,….) a la poca estona ja no sabia que fer amb la roba, però ja se sap.

Tirem avall per anar a trobar per sota el Cementiri de les Valls, direcció Sant Jaume de Treià, el ritme com sempre al principi es suau, però al cap de poc ja es nota la tensió, no en tenim prou d’anar de cul tot el dia? Anem a buscar el Sot de Bellatriu, passem per sota el Xalet de l’Indigent, per començar desprès a enfilar-nos per el corriols i senders de la Cursa Doctor Bike. Seguim cap a Can Vilardell, Parc Forestal, Tres Raigs  una altre vegada el Parc Forestal, deixem en Giovanni a ca seva i cap a casa a tancar les gallines.

Fins la propera,
Andreu Calvó

Corriolaires Pedestres:
Giovanni, Manel, Martí, Carles, Joan i servidor.

Quilometres: 10 km.
Desnivell: 410+

SENSACIONS A LA BURRIAC ATAC 2008

Per Joan LLadó.

El fet d’haver corregut el dimarts abans i haver rebut bones sensacions tant físiques com psicològiques, em donà ales pel dissabte. Tot i no ser gaire amant de curses, pel grau de tensió o capficament que m’aporten els dies previs, i que m’obliguen a fer un sobreesforç -ja vaig prou carregat de lluites per la maleïda feina-, aquesta vegada estava prou mentalitzat per intentar de fer un bon paper. Ja que l’amic Andreu m’hi va apuntar -amb el meu consentiment, és clar- i li estic agraït, a Vilassar hi faltava gent.

Abans de dimarts passat, l’últim cop que vaig sortir a córrer fóu el dia de la mare de déu d’agost, vint dies enrere, una horeta al matí. Després, altres activitats que de segur em beneficiàren per la progressió en forta pendent tant de pujada com de baixada, foren l’ascenció al Puigmal i a la Punta Alta. D’això me n’he adonat a posteriori, perquè quan corria el dimarts, tot pujant a la Creu de l’Avellà i a la “bassa”, no se’m féu gens feixuc. Al contrari, he pujat, altres companys també, molt còmode. Val a dir que amb el nostre bagatge corrent de nit, en aquest tipus de terreny, el de pedra compacta, és on millor ens movem i on hi progressem de forma fluïda. 

La qüestió és que en haver acabat l’entrenament nocturn, em sentia prou bé, amb prou ganes i envalentit per anar a l’atac de Burriac. Repeteixo que no soc amant de curses, però el recorregut i la llargària d’aquesta és òptim per a la meva -la nostra- capacitat i la meva -la nostra- manera de córrer i entrenar: desnivell i passa curta. És un bell calc del que fem amb la bici: desnivell i plat de postres.

Fins el dissabte, dia de la cursa, l’entrenament de córrer ja estava fet. El dijous, possiblement el penúltim de la temporada, vaig poder sortir amb bici. Divendres un bon sopar amb cava a dojo, dissabte al matí una estona de platja i a les vuit del vespre a Santa Anna ens trobàrem amb l’Andreu per anar plegats cap a Vilassar.

Després d’abillar-nos per córrer i provar una de les peces clau per fer un bon paper, el frontal que em deixa l’Andreu de part dels Bohigues, anem cap a l’ajuntament per recollir el dorsal. Ens trobem la plaça a vessar. Canvi d’impressions amb uns i altres, una pixaradeta a la platja, cinc minuts trotant al passeig i acabem de guarnir-nos per anar a prendre les primeres posicions de sortida. Estem de sort, som pràcticament a primera fila, al darrere de l’èlit, però caldrà gambar els primers tres quilòmetres planers fins que arribem al nostre terreny.

Tret de sortida. Molta cridòria. Cops de colze. Empentes. Ànims de la gent. El ritme és fort. No estem avesats a córrer així. Veig l’Andreu un parell de cops. Costa respirar. Cal no baixar la guàrdia per no perdre posicions. Cal arribar a l’escalada del turó de l’Infern sense embussos. Obsessió. Òstia, em passa gent, massa. Accelero. No puc. Travessem el camí del mig. Entrem a la urbanització. S’enfila. La gent baixa el ritme. Bé.  Enmig de la urbanització, un carrer com un mur. Gairebé tothom a peu. El deixem per prendre un camí de sorra. Uf. Enfilem de dret per la part cremada del Montcabrer fins la pista. Ritme asfixiant. Collons com corre la gent! Em passen els corredors de pla. Entrem al corriol a la casa de la barca, a Cabrera. Començo a agafar el ritme i a reprendre l’alè. Avanço els corredors de pla. El frontal fa una llum divina. Paro l’orella per si sento l’Andreu. No. Passo uns sis corredors abans d’enfilar l’Infern. Aviso a la gent que ara comença el calvari: la grimpada fins el turó.  Em va anar bé de fer-la dimarts. Els que van al davant es van desinflant, s’entrebanquen,  no s’hi veuen prou, s’agafen com poden a les branques per superar els graons. Resten extenuats, però em deixen passar com bonament poden. Ara un, després un altre, comptabilitzo fins a sis corredores i corredors que deixo enrere. Turó de l’Infern. Control de pas. Minut 34. Bé, molt bé. Continuo avall i poso la màxima potència al frontal. Impressionant. Baixo com una daina fins el primer avituallament a Les Planes. Molta expectació i cridòria. S’agraeix. Faig un glop de no sé què i tiro avall. Un nou corriol es va obrint pas entre les mates. Prenc nota: és ideal per la bici. La polseguera no em deixa veure res. Tinc un grupet de quatre corredores i corredors al davant que fan tap. El camí té molta pendent i és molt lliscós. S’agraeix la quantitat de gent de la organització vetllant per la seguretat de les corredores i corredors. De seguida que puc, entremig de les mates, passo el grupet. El frontal fa meravelles. Duc bon ritme. Estic engrescat. Els controls diuen que hem passat uns 50 corredors. Travessem el torrent i fem un curt tram de la pista de Cabrera a la font Picant en pujada i la deixem per prendre el camí del fils elèctrics. Duríssim. Al davant hi tinc un corredor escardalenc que fa engúnia. Les cames d’en Carles no serveixen per comparar. El passo.  Corriolet del poblat ibèric cap a la font. Recupero la respiració. Avanço un altre corredor. Cada vegada costa més d’avançar posicions. Abans d’enllaçar la pista, ens fan pujar una rampa que, paral·lela a aquesta, ens du a la part de dalt. Al tram d’arrels passo dos corredors més. Això és xauxa. Per la pista passem -vaig en grup- la Creu de l’Avellà i arribem a l’avituallament i control de pas de les Banyadores, al minut 54, al revolt abans d’entrar al corriol de la “Bassa”. En aquest tram, no he passat ningú. En pla, la gent gamba de collons. Costa de mantenir el seu ritme.

Bec dos gots de líquid i enfilo. Al primer tram la gent va a peu. Jo, amb el flamant frontal, pujo més content que un jínjol. Sóc al meu terreny. Faig tot el camí de la “Bassa” darrere un corredor. Duem el mateix ritme. Sembla que l’ombra que li faig amb el llum no el molesti. Se’n deu aprofitar. Cap problema. Baixo els ui-ui-uis molt fresc, amb ganes, a ritme. Arrisco fins que trobo tap. No dura gaire perquè arribem al xaragall del Coll de Burriac. Enfilem fins el monòlit i seguim fins el castell per la grimpada a bon ritme. Ara, les cares dels corredors es van repetint. Som un grupet compacte de cinc corredors. Soc al darrer cim i control de pas a l’hora i gairebé onze minuts. El pitjor ja ha passat.

Davallem per la pista que li han passat el corró i ha restat molt sorrenca. Penso si ara la podríem pujar amb bici. Faig la passa llarga i corro com un llampec pel corriol de Codera a la pedrera. Tothom gamba. N’arribo a passar un abans de girar a la dreta. Al següent tram trobo tap que no puc passar. A la pista de la pedrera estiren i quan entren al corriol, baixen el ritme considerablement i els demano pas. No em deixen. Al darrers revolts abans de l’asfalt un parell m’obren pas perquè els trepitjava els talons. Gambant al carrer, baixant al centre de Cabrera, noto estirada i inici de rampa al bessó dret. És un avís. És el brusc canvi de terra a asfalt. Força gent donant ànims que evidentment s’agraeixen. A la porta de l’església hi ha avituallament. Bec un glop de coca-cola. I avall que fa baixada. En arribar a la riera, sorpresa. Aquesta si que no me l’esperava: ens fan anar amunt. Hem de fer el camí de Cabrils fins la falda del Montcabrer i baixar pel Sant Crist. No m’he mirat bé el mapa i ara ho pago. Quin regalet…

La pujada, a aquestes alçades, és matadora. A mig camí, un grup d’espectadors tot cridaners ens ofereixen begudes. Ho agraïm però no en prenem. Hi ha més ganes d’arribar a dalt. Ha calgut fer una gran tibada. Ara, estic content, ningú em passa fins que arribem al pla. Allí m’en passa un que em toca els nassos. Li aguanto el ritme. Travesso el pont de l’autopista i faig pla al Camí del Mig.

Comença la tibada final del darrer quilòmetre. Som uns tres o quatre corredors separats per uns 10 o 15 metres que finalment ens ajuntem. A la recta final abans de la platja, una corredora, per sorpresa nostra, ens avança i tiba. La seguim, li aguantem l’estirada i, abans de travessar la N-II, s’ha desinflat i ha restat enrere. Al pas soterrani sento els controls que diuen que la corredora és la primera fèmina. Entrem a la platja. Molta espectació. Han muntat un corredor d’arribada molt acollidor amb llums suaus a banda i banda. Els tres corredors anem l’un darrere l’altre separats per uns 5 metres. Jo el darrer. Córrer per la sorra es fa molt feixuc. No miro enrere per no ensopegar. Pateixo per si la noia em passarà. Aguanto el ritme. No sento fressa de passes. La gent fa molt soroll. Ens anima. Veig el meu germà Jordi i família. Arribo a meta. La primera corredora ho fa 12 segons més tard que jo. Estic content. Molt content. Me n’adono que tinc molta sorra dins la sabatilla. És del cafre baixador de Les Planes. M’ha fet una mica de llaga als dits. Em donen els temps. El total 1:40:42. Fantàstic.

Canvi d’impressions. Recollida d’obsequis i cap a casa. Dic a l’Andreu que el frontal que m’ha deixat és una molt bona eina pels descensos i també, com no, per la bici. I lleuger de nassos. Esperem poder-los adquirir aviat i a bon preu.
Felicito l’organització per tot el muntatge i especialment pel recorregut.

Fins la propera,
Joan LLadó.

Si voleu veure les classificacions, que ja hi són i imatges, quan n’hi hagi: cliqueu aquí.

DIMARTS CORREM? 26 DE FEBRER DE 2.008

Per Andreu Calvó

Són quarts de 10, el personal -avui en som quatre- s’acaba
d’ajustar el calçat i el frontal a la testa. Com que en Carles
diu que està cansat de l’esquiada del cap de setmana, mirarem de no
apretar… Sortim de les pistes d’atletisme cap el Parc Forestal per damunt del cementiri de les Valls, pugem
xino-xano fins trobar el corriol que, flanquejant, passa per sota el repetidor
de Can Vilardell. A l’entrada hi trobem una parelleta fent gimnàs dins el
cotxe. En Joan ens proposa de resseguir un tram de la cursa que varen fer fa uns
dies; un corriol desconegut per la resta, força entretingut i llarg, que va a
parar per sobre de la caseta de l’indigent del Sot de Can Bellatriu, baixem fins
a Can Marfà, Can Boba i com que encara es aviat, anem a fer el Turó de
Cerdanyola, “emblemàtic” cim de la nostra estimada ciutat. La pujada des de la
banda de l’autopista demana aplicar-se a consciència per que el cor no rebenti,
a mitja alçada passem per sobre Can Balançó i fem el cim, un temps de reflexió
per arreglar el món, i apretem una mica per arribar a les pistes de nou. Al
final ha sortit una volta curta però intensa (50 minuts, 8 km. i gairebé 300+). A
veure si us animeuuuu que també es bo córrer de nit… fora de casa.

Els mussols: Albert, Carles, Joan i un servidor.

Fins aviat,

Andreu Calvó.

NITS PER CÓRRER.

Per Joan LLadó

Ja he sortit a córrer un parell de cops i les dues de nit: ahïr amb l’Andreu i fa tres setmanes amb en Martí. El tendó sembla que rutlli força bé. No m’hi noto cap molèstia. Tant sols que en fer pujades llargues i de molta pendent, sento una mica de tibantor. Però ni en el moment de màxim esforç ni en repòs sento cap incomoditat. Cal anar fent sense estridències. El que si em fa certa basarda és el fet de forçar més el peu esquerre -el bo-, inconscientment, degut a la debilitat del lesionat. Això em du a pensar que de la tensió, la força i el treball que faig de més amb el bo, també peti d’un moment a l’altre. Espero que no i, si així fóra, mala sort.

Bé, me n’he anat de l’olla fent aquest introducció, però el cas és que
volia fer una crida per tornar a agrupar la colla en les sortides de
córrer dels dimarts a la nit. Entre lesions, feines i estudis d’uns i
altres, manca de motivació, etc., la qüestió és que aquesta activitat
ha quedat un pèl morta i s’ha de reactivar. Per la meva part, amb els
dos dies que ja he sortit des de la lesió i en part també motivat per
l’entorn on hem corregut, zona d’Argentona-Burriac, em comprometo a
sortir cada setmana si no m’ho impedeix cap força major. Qui no agraeix
aquell ambient de l’hora baixa, aquella llum somorta, aquella visió
entelada del paisatge, aquell airet fresc, tot i la suada, la pau, la
placidesa, la solitud, la quietud enmig del bosc? Tant sols la fressa
de les nostres passes, el frec amb les branques i els esbufecs,
trenquen aquella bonior. Qui no recorda i enyora aquell fil de set,
vuit, nou, deu corredors enmig del brancatge, tot enfilant la Brolla de
l’Abril i aturant-se en el descens a fer un glop a la Font de la Puput?
Vinga, som-hi. Cal que ens preparem, que en gaudim i tot això que
tindrem guanyat pels raids i per nosaltres mateixos.

Els que espero que apareguin:

Albert
Gil, Sebastià, Carles, Pep Pannon, Miquel Banchs, Gomes, Sergi C.,
Manel Trenchs -si vol córrer raids-, Anscari, Roser Español i Sergi,
Angel Vila -sabem que corre-, Giovanni -que no tingui por- i què no dir de la resta
de la colla de bici: qui vulgui, ja ho sap.

La foto: Cursa Popular d’Arenys de Mar de fa vint anys.

Fins aviat,
Joan Lladó.