MARATÓ DELS CIMS D’ANDORRA 08.07.2017

Per Rafa Floriach

Aquest ha estat el meu objectiu esportiu de l’any. Ja fa temps que el tinc al cap, no és que l’estigués entrenant intensivament des de fa mesos però si que totes les meves sortides i curses han estat orientades a arribar amb la millor forma possible a aquesta cursa. L’objectiu era acabar-la però no ens enganyem, en l’equip hi ha una sana rivalitat i sempre va bé fer un bon temps en una cursa d’aquest tipus, és a dir per sota de 7:30 hores estaria més que bé.

Començaré la crònica pel final. El cap en aquest tipus de cursa Continua llegint

BURRIAC XTREM. AMB UN ROC A LA FAIXA 08.11.2015

IMG_9763Per Joan Lladó

En l’edició anterior, en la que el Grup de Muntanya d’Argentona (GMA) s’estrenava en la modalitat de marató, em feia molta il•lusió de córrer-la, però no estava prou preparat per fer-ho amb una certa comoditat i sobretot gaudint-ne, que és el que més valoro quan m’apunto -estranyament- en una cursa de muntanya. Ara se’n diu trail. Enguany ho havia de fer de totes totes, n’havia pres la decisió i, per tant, calia una preparació mínima per acomplir les expectatives, no només en temps, simesnó en diversió. Correré a casa i els nostres paratges: turons, camins, corriols, brolles, torrents, pinedes, alzinars, estepes, saulons, són per gaudir-los a pleret; envoltar en cursa i en una sola jornada una bona part de les valls i capçaleres que conformen la riera d’Argentona, no es pot fer pas cada dia. Així doncs, convé aprofitar l’oportunitat que ens ofereix el GMA.

Continua llegint

BiCiCORRiOLS A LA BURRIAC XTREM 23.11.2014

Aquí la crònica que vaig presentar al concurs que convocà Merrell i que no va sortir guanyadora. Buahhhhhhh…

Per Joan LLadó

Com que no estic gens habituat a córrer curses de muntanya i molt menys una marató, i els entrenaments no han estat ni regulars ni proclius els darrers dos mesos, la decisió de no apuntar-me a la distància de 42 quilòmetres la vaig prendre amb determinació, també, en part, per no haver d’estar durant una setmana patint les conseqüències de fer el fanfarró. Si l’any que ve puc entrenar el suficient per acabar dignament, dins les meves possibilitats, allà seré. A la distància de 25 podria assaborir i gaudir a bastament el meu territori, tot i que això no és un passeig –hom les sol passar putes-,  sinó que és una cursa!

Continua llegint

ACOMIADANT L’ANY A L’EIXIDA DE CASA 31.12.2012

Per Joan Lladó

Són les quatre de la tarda. Deixo els companys de feina sols en el que serà, se suposa, una tarda gens estressant comercialment parlant. Tinc a la ceba de dir adéu a l’any corrent enmig de la tranquil·litat i a recer de faldes i carenes que conformen l’omnipresent teló de fons del meu poble. No em resta gaire estona de llum i haig d’anar per feina.

Em canvio a casa, dic fins ara a la senyora i amb el cotxe m’acosto fins la Casa de la Por a Argentona. Faig quatre estiraments i arrenco amunt vers el Turó dels Oriols. He entrat al meu recer de pau. No em calen auriculars ni músiques. Pensar amb els meus, amb vells amics i companys, fent un ràpid resum de l’any i intentar aclarir idees de futur, sense entrebancs, sense neguits, sense presses ni aclaparaments, sentint-me agraït d’allà on he, on hem arribat, del què hem aconseguit i amb plenitud de forces per seguir lluitant per, com a mínim, mantenir l’assolit, em dona una pau d’esperit i un relaxament que em fa pujar com una daina i em sento recompensat sobradament.

De tant en tant l’avís d’un w.a. trenca aquella armonia, aquella pau. Pot esperar fins que faci cim. Passo sota el coll de Burriac, enfilo amb empenta els Uiuiuis. A la Bassa del Senglar recordo que divendres vaig estar assegut, tot observant el paisatge, al capdamunt de les Bassetes, mirador privilegiat del nostre entorn. Quin bon lloc no seria per festejar l’entrada del nou any amb una bona companyia!

Segueixo per l’emboscat i pla camí de la Brolla de l’Abril fins el Turó de Cirers. A dalt em faig una foto d’on soc per compartir amb els companys. Segurament no direm adéu al vell any plegats ni la benvinguda al nou. Tanmateix, l’esperit de la bici i la muntanya ens uneix siguem on siguem. En Valentí respon correctament a l’On soc.

Tot baixant cap a la Feu des de la Font del LLop trobo, inesperadament, un rovelló. Senyal de la bonior d’aquests darrers dies. Ho faig saber de seguida al xat de la colla, preguntant, és clar, on he fet la foto. I de seguida arriba la resposta d’en Pep que, a més, explica on fa les seves escapades solitàries entre setmana. No em direu pas que no és divertit això. Corro tot sol però alhora ben acompanyat. Benvinguda la tecnologia!

La lesió del gluti es fa sentir, em priva de baixar amb comoditat. Les molèsties van minvant molt lentament, setmana rere setmana. Suposo que a final de mes, per la gran Rogaine, estarà guarida. Per sort aquesta cursa és de vint-i-quatre hores i no correrem gaire…

Bon any a tothom!

CORRIOLAIRES A LA BURRIAC XTREM 2011

Per Joan LLadó

Després de 9 anys -tret dels que he estat fora per força major- col·laborant en l’organització de la nostrada prova, enguany els companys m’han deixat que participés corrent a la cursa i dono les gràcies a l’Andreu i a l’Editorial Alpina per la inscripció en aquesta.
 
M’hi vaig apuntar perquè em veia prou preparat per baixar de les 3 hores, aquesta era la meva gran motivació. El cert és que els darrers mesos he estat força constant amb l’hora nocturna dels dimarts i afegint a això els rogaines i alguna escapada extra de més, em sentia amb aires de fer un bon paper, llevat que no petés algún engranatge (unes punxades al taló del peu dret, el del tendó trencat, m’han fet una mica la guitza, just per preocupar-me).

Com que no estic habituat a córrer curses de muntanya i molt menys a peu i no tinc referències pròpies d’edicions anteriors, tret dels temps dels companys, no sabia quina estratègia prendre per encarar aquesta tant exigent prova de més de 24 km.

La primera gran obsessió era el primer quilòmetre i mig per asfalt fins a la Font Picant: no estic avesat a l’asfalt, ni al pla per corre-hi lleuger, però tampoc volia trobar-me gaire embús en començar la primera pujada, allà on tinc més avantatge. Com l’encarava? Ni idea. Esperaria doncs a la sortida i ja en parlaríem a mesura que agafés el ritme. L’important és que vam fer un bon escalfament previ.

Degut a la pluja que caigué al voltant de les vuit i els problemes tècnics que ocasionà, hom hagué de retardar l’hora de sortida. Això féu que ens refredéssim, no pas massa, perquè de fred no en feia, però la musculatura s’anà relaxant.

He dubtat si comprar-me unes bessoneres per aquesta cursa. Al final no ho fet. Vaig sense. En el darrer rogaine el bessó dret em pujà i això és un avís.

Després de passar el control del xip, ens situem al davant de tot. Ja està bé. Tret de sortida. Som-hi. Carrer Gran amunt. Saludo els pocs coneguts dels poble que ens veuen passar. Com gamba la penya! Carrer Sant Narcís. Home, tampoc són pas tant lluny els primers. El primer neguit ja ha passat. Vaig força bé. El taló gairebé no me’l sento. Entro al Passeig. Ara els primers ja són al capdamunt del carrer. Em sembla que ja no me’n passaran gaire més. Encara no he vist en Sebas, però. En Ferran és endavant. Arribo a la Font Picant. Crec que he apretat massa per estar en les posicions avançades. La mica de tap que trobo em va bé per recuperar. Passo la Barca i em passa en Max. Ep! La fem petar abans de deixar l’asfalt. I ja no el perdré de vista fins al Turó d’en Punsola.

Gaudeixo de valent baixant a la clotada d’Agell i fent tot el tram fins els peus del turó. És el primer descens i tothom baixa esperitat. A la pedrera ens trobem el primer avituallament. Faig un glop d’isotònic. Amunt. Aquí vaig veient amb qui aniré durant tota la cursa.

Entrem al corriol de les Abelles. Molt ràpid. El terreny està en perfectes condicions. Tanmateix, sempre hi ha algú que cau. Després del lleu tram sota la pedrera, comencem la tercera pujada per guanyar el coll de Codera. Pujada molt costeruda i tècnica sobretot en la seva segona part que s’agraeix en privar-te de córrer.

Coll de Codera. Bones sensacions i per celebrar-ho m’espera un xut amagat sota unes pedres abans de la grimpada al castell. Aquí m’agafa la Regina. Enfilo ràpid pel lliscós terreny i veig com un corredor cau al tram del tobogàn. No s’ha fet res. Entre hàbils i intrèpids mamallons que salten com daines, baixo el tram més delicat de la cursa. Quan soc al tram pla, anant cap el Poblat Ibèric, em costa més d’arriar. Forço per dur el mateix ritme dels altres.

Arribant a la pista em torna a agafar la Regina. Baixa molt bé. N’hi ha que passen sense avisar i són un perill. Ara ens resta pujar el tram fins a les Planes que no em fa gens el pes però que si arribo a dalt prou fresc, em donarà molta moral. M’agrada tant poc que just començar li dic a la Regina que ara ens tocarà patir.

Sortosament, sense massa esforç ja sóc dalt. Faig un bon avituallament de líquid, taronja i un troç de xocolata. Vinga, vinga. Vaig bé.

Pujo cap a la Creu de l’Abellà amb la Regina. Com que no duc mai rellotge, li pregunto, per tenir una referència, quin temps va fer l’any passat. No se’n recordava. Un que passem i que ens escolta, ens diu que si mantenim aquell ritme, faríem entre 2,40 i 2,45. Caram! 

Passo la Creu i vaig de pet cap a la Bassa del Senglar: possiblement el tram que més m’agrada de pujar. Passo a quatre corredors i dos més en el darrer repetjó abans de la bassa. Això em dóna ales. El xut de Burriac suposo que també.

Pujo a bon ritme cap el turó de Cirers. Dona gust de córrer amb aquella temperatura i aquella humitat. El bosc està exuberant.

En el darrer tram m’acosto a una de les fèmines. Va quarta, em diu. Li explico el que resta fins al cim de la cursa, el Turó de Cirés: res, cent metres i ja hi som. Al control de pas hi ha la Montse i la Loli. És agradable i acomboia anar trobant la gent a qui coneixes enmig de la cursa i bescanviar quatre mots.

Ara toca un llarg descens fins a Can Patota. Abans tenim el tercer avituallament al Coll de Gironella al que no faig gaire cabal -un glop d’aigua- perquè resta enmig de la baixada.

Xal·lo al màxim en les primeres marrades peraltades. Baixem plegats un grup molt compacte de quatre que es desfà quan arribem a Can Mañana i encarem el tram de pista en pla i quelcom ascendent. Abans de deixar la pista, per dirigir-nos cap a can Patota, em passa en Quico Soler que no sé si corria o entrenava i més endavant, ja gairebé a can Patota, saludo en Xarli que em fa una foto.

A la riera, un que anava al meu davant, si no l’aviso, passava per damunt de la cinta sense veure-la i se n’anava avall cap a can Raimí. Enfilem pel profund regueró de les motos que ara és ple de fang. Difícil i feixuc tram on cal molt d’equilibri i es fa impossible de progressar-hi amb calma. Tot plegat esdevé una gran despesa d’energia en el tram més crític, a parer meu i pels meus interessos, de la cursa. Arribar aquí sense cap molèstia és pràcticament tenir l’objectiu a la butxaca.

Arribo molt bé a dalt on hi trobo en Marcel a la cruïlla fent de control. Em veu amb bona cara. Això és bo. Gambo avall vers la Font d’en Quico on m’hi espera la colla i un bon avituallament, el quart. Hi faig un glop de llimonada i m’enduc un troç de plàtan per anar rosegant. Baixo tot sol el tram de la Font del Roure.

Quan començo a pujar cap a la pedrera, les forces ja flaquegen. Se’m fa feixuc. Però m’espera un xut que em donaran els companys que són al control de pas: l’Anscari i en Manel. A la seva salut. Gràcies.

No tinc gaire corredors ni al davant ni al darrere. Ens hem escampat. Quan passo prop de la font d’en Quico, m’en vénen dos de cara que em fan dubtar. No m’hauré pas equivocat?

Abasto a quatre corredors a la Font del Castanyer i fem plegats el costerut corriol fins el Pla dels Matxos on veig en Sebas amb el seu fill. Ha hagut de plegar al Passeig per lesió.

El final s’apropa, estic aguantant bé el ritme i això em motiva.

Em forneixo bé en el darrer avituallament per encarar la darrera, llarga i costeruda pujada. Dos gots d’isotònic, plàtan i xocolata.

Baixo molt bé per la pista de la Feu, m’endinso sol pel corriol i en la darrera baixada abans d’enfrontar-me amb el darrer escull, el bessó dret em fa una fiblada que no m’agrada gens. Baixo el ritme i el faig tornar al seu lloc. Malament per encarar la darrera baixada.

Just començar a pujar, em passa en Xavier Saleta. Va força fresc.

Arribo a dalt sense cap problema. Fresc de cor. A la font del LLop no forço gaire. M’haig de reservar pels Ui-ui-uis. A mesura que vaig fent, el bessó aguanta. Vaig estirant i augmentant el ritme.

Arribant al mirador on hi ha el darrer control de pas, una noia va comptant els corredors. Sóc el 92. Què dius ara! Saludo en Pepus i en preguntar-me com va, li dic que possiblement, en breus instants, em pugin els bessons al clatell.

Estic eufòric. Amb l’empenta passo dos corredors. Mal fet. Efectivament, el bessó dret em desapareix. Quin mal. No m’aturo. Corro amb la punta del peu dret amunt per no perdre temps. Els que he passat me la tornen. Sota el coll de Burriac el bessó ha tornat a lloc però no puc córrer més del compte. Respiro només pel nas. La cama esquerra és la que fa tot el treball. Prenc ara el corriol que baixa a la font del Ferro. Fem corrúa cinc o sis corredors. Des dels Ui-ui-uis, punt on em trobava, i encara m’hi trobo, molt valent, podria haver fet una bona estirada fins a meta però el bessó m’ho impedeix.

Passo les fonts de l’Esquirol i de les Sureres com bonament puc. Quan arribo a l’asfalt del Torrent de Burriac, meeeeeeeec! Ja hi torna. A veure si no arribaré a la Plaça…

Sense parar i estirant la punta del peu ben amunt, vaig col·locant el muscle al seu lloc però em priva de guanyar temps al crono. I l’asfalt. Aquí no puc fer ni el més mínim intent d’estirar la cama, ni forçar-la fent bé la passa. Passa ben curta. Aquest darrer quilòmetre, tot recte, se’m fa etern. No pel cansament. Pel patiment que els bessons no s’emprenyin.

La Glòria i l’Eva m’animen en les darrers metres. La família, el pare i en Santi també fan claca. Sento el meu nom per megafonia. Arribo. Després de marcar, que m’hi ajuda en Joan Garcia, m’ajupo per estirar i alhora miro el temps al crono. Fantàstic. He rebaixat el meu objectiu amb escreix. Temps final: 2:42:42 i en la posició 88 de la general. En descansar, de seguida em passen les rampes. A celebrar-ho!

Ah! el noi que ens havia pronosticat el temps, l’ha clavat.

Gràcies a tota la colla i al Grup de Muntanya d’Argentona per fer-me gaudir de les meves muntanyes.

Fins aviat,
Joan Lladó

Els corriolaires a la cursa: L’Andreu, l’Àngel i servidor.
Els amics no corriolaires: en Ferran Broceño, en Sebas,  l’Albert Vinyals, i d’Arenys de Mar, en Max i l’Àngel.

Les classificacions: cliqueu aquí.

Foto de l’apunt: Joan Batlle

CAVALLS DEL VENT 2011 01.10.2011

Per Martí Montserrat

Després de la pallissa de 12h, del Rogaine les tres Valls, no tenia clar si participar als Cavalls del Vent. Però a mida d’anar passant la setmana, les cames es van posant a lloc, i les ganes d’intentar acabar un repte de 85Km i 12000m. de desnivell van tornant de mica en mica.
Arriba el dia i ens trobem a la plaça de Bagà, en Sebas en Quim i jo que som els tres tronats de la colla que ens hem apuntat a aquesta animalada.

Som tres però amb objectius força diferents, ja que en Sebas te
l’objectiu de rebaixar l’increïble temps que va fer l’any passat i mirar
de quedar primer, de veterans. En Quim té l’objectiu d’acabar costi el
que costi, ja que l’any passat es va quedar amb la mel als llavis. I jo,
no tinc ni idea del que m’espera, ja que no tinc cap referència i fa
molt temps que no faig cap Ultra Trail.

Després d’unes fotos abans de la sortida amb el “mega crac” Kilian
Jornet, s’acosta el moment de la sortida, ja no hi ha marxa enrere, però
el cap dona voltes i em pregunto Què carai hi faig aquí?
 
A les deu del matí per fi donen la sortida i tothom comença a corre a
bon ritme. La filera de prop de 800 corredors es va
estirant…estirant… d’una manera espectacular ja que per començar tenim 13km de pujada i uns 1900m de desnivell fins dalt del
Niu de L’Àliga (conegut per la majoria de la colla). En fila india,
formant un cuc llarg i vistós arribo a dalt de la Tossa, com bonament he
pogut. Estic content ja que ara toca baixar i tot serà mes fàcil … mes
fàcil?  collons de baixada !! no s’acaba mai es un autèntic trenca
cames. Fins al refugi del Serrat de les Esposes és una baixada per un
terreny desagradable, però amb unes vistes espectaculars de tot el
recorregut i de bona part dels Pirineus. Aquest fet ajuda a suavitzar la
duresa del terreny i fer mes amè el camí fins al refugi.

Després d’un puja baixa arribo amb signes evidents de fatiga al refugi
dels Cortals de l’Ingla (conegut per molts de la colla, i per algú
especialment), menjo una mica i… pit i collons que ja nomes queden uns
50km!!!

Arribar al següent refugi se’m fa etern i duríssim, ja que segueix amb
la mateixa tònica… puja, baixa, salta, esquiva, per un terreny trencat
i dolent, se’m fa molt difícil córrer i no avanço a la velocitat que
m’agradaria. És un autèntic trenca cames que no s’acaba mai!

Però per fi arribo a meitat de cursa! al l’anhelat refugi de Prat
d’Aguiló! on molt amablement la Nuria Carol i família, em fan una petita
assistència, em paro un moment i menjo un plat de macarrons que molt
amablement em serveixen.

A pesar dels comentaris gens engrescadors del nostre amic Nanses (quins
collons!), no m’encanto i segueixo la marxa, ja que queda molt, i ja és
s’hora baixa.
 
Començo a pujar cap el pas dels Gosolans sense tenir-les totes, doncs s’està fent  fosc i tot just estic a meitat de cursa!

Sense pensar gaire pujo a bon ritme, gaudint al màxim dels colors de la
posta del sol i de les meravelloses vistes que em regala el massís del
Cadí i aconsegueixo arribar fins la serra Pedregosa (també coneguda fa
poc, per varis de la colla).
 
Al començar el descens ja és negra nit i, tot sol al mig de la foscor,
se’m fa dur i haig d’aplicar una bona dosi de sacrifici i sofriment per
aconseguir arribar al refugi Lluís Estasen.
 
Tinc els talons llagats i el genoll em fa molt de mal, estic avorrit de
tantes hores solet al mig de la nit…i encara queda molt!!! menjo un
xic i no m’ho penso més, Sant Tornem-hi que no a estat res…Pròxim
objectiu refugi de Grasolet a 5km i de baixada.

Penso, que serà un moment, allà ja menjaré  i em curaré les llagues,
però la baixadeta dels dellonses, és un descens vertiginós per un camí
molt mal parit, que hem deixa el genoll fet una coca i les llagues
acaben rebentant-se convertint el meu cos en un  sac de gemecs!!!

Passo per uns moments de crisi, el mal que em fa el genoll i les
llagues, em bombardegen la moral. Tinc pensaments negatius i estic a
punt de plegar…tot travessant un rierol, em rento la cara i
m’assereno, faig el cor fort i aconsegueixo arribar a Grasolet, sentint
la cridòria de la gent que t’anima i t’esperona a continuar.

Dins el refugi l’ Ona i els seus companys del servei mèdic, fan el que
poden amb les llagues i jo aprofito per menjar un plat de macarrons i un
antiinflamatori. Quant surto del refugi, entre tullit, llagat, cansat i
sobre tot gelat de fred, començo a tremolar, em venen basques, em trobo
fatal  i “tinc mal karma tiu”…
De mica en mica el cos es va escalfant i les coses es van posant a lloc,
aconsegueixo agafar un bon ritme de pujada,  vaig atrapant a varis dels
corredors que m’havien passat, durant la llarga parada que he hagut de
fer.

Aconsegueixo arribar al coll de la Bauma molt animat, doncs de pujada no
hem fa mal res i no hem sento gaire cansat. Però…quant començo a
baixar les coses canvien com de la nit al dia, i ho torno a passar
fatal, les llagues em torturen i el genoll “treu xispes”. Sort que és un
descens suau i agradable (amb unes altres condicions és un corriol per
gaudir-lo) i hem permet, no sense patir com un cabró, arribar al control
de Sant Martí.

Començo a estar-ne fart! el mal als peus quant baixo se’m fa difícil de
suportar però amb el que porto a les cames i a 11km del final no puc
abandonar, per tant no queda més remei que pit i collons per enèsima
vegada, que ja s’olora Bagà!!!

Amb un grup nombrós de gent, anem pujant els empedrats (uns 700m de
desnivell de pujadeta) direcció al refugi Sant Jordi. Al començament el
ritme es força raonable, però a mida que ens acostem al refugi la corda
es tensa, i es torna a tensar! de manera que anem perdent components del
grup de mica amb mica pel camí.

A les proximitats del refugi la gent anima com uns energúmens, crits,
trompetes i càntics i em provoquen… “gallina de piel”…i  unes ganes
terribles d’acabar, se’m puja la sang al cap i nomes tinc una
fixació…acabar…acabar… acabar ja!!!. Vaig encès per la proximitat
del final i ja no em sento ni les llagues, ni el fotut genoll, només
tinc una idea al cap, arribar el més aviat possible a Bagà.

Començo a córrer com feia molts km que no ho feia, la ràbia continguda tanta estona em fa córrer, córrer i córrer.

Passo a molts companys de fatigues, que van baixant com poden i jo embriagat per la meta corro a bon ritme fins a Bagà.

Per fi!!!! per fi!!!! per fi!!! Travesso la línea d’arribada a les 4h15’
de la matinada. Estic content, molt content! i masegat, molt masegat!!!

He trigat una eternitat (18h15’) però objectiu complert, he aconseguit acabar!

A l’Equip Alpina tot ha anat bé, doncs en Sebas ha fet una cursa
impressionant, amb un temps increïble de 12h53‘ i en Quim, ha aconseguit
acabar amb un temps de 22h10‘. L’enhora bona a tots dos!!!

Martí              

La foto de l’apunt i aquestes fetes per la Núria Querol. 

CORRIOLAIRES A CAVALLS DEL VENT 01.10.2011

Per Joan Lladó

Dissabte el nostre amic en Martí participà en aquesta magna cursa de gran alçada i llargada en tots els sentits. Diu que va quedar molt baldat i no ens estranya pas: 84 quilòmetres i 12.000 metres de desnivell en menys de 24 hores. Espero que ens en faci cinc cèntims.

També hi foren els companys de córrer, en Sebas Massaguer i en Quim Mitjans. Aquí hi podeu veure els resultats. En la foto, de vermell, els tres participants i en negre, el representant de l’editorial Alpina, el Sr. Andreu Calvó, que patrocina la cursa i algun corredor.

Els felicitem a tots tres i especialment en Sebas que està fet una bèstia.

INADAPTATS EN LES ALTURES. ROGAINE LA MOLINA I BURRIAC ATAC. 03.09.2011

Per Joan Lladó

Per descuit meu, un bon dia vaig confirmar a l’Andreu el seu oferiment per apuntar-me a la Burriac Atac sense tenir en compte que en la mateixa jornada participàvem a la Rogaine de la Molina. Coses que passen…

I sense ser-ne massa conscient, ahir dissabte arribà el dia de la veritat.

Malgrat les previsions de mal temps, la cursa de la Molina prometia perquè l’entorn hi acompanyava: prats d’altura, boscos penetrables, múltiples combinacions i temperatura agradable.

L’opinió general va ser molt positiva per les raons que us deia més amunt: l’entorn és inmillorable per aquesta mena de curses i tothom en sortí satisfet.

En definitiva, podia ser una gran jornada d’esport i estratègia i així
en resultà: en Martí i jo vam acabar els primers de la nostra categoria
amb gran avantatge sobre els segons i restant quarts en la classificació
general de la cursa. Amb aquest resultat mantenim el lideratge de la
Copa Catalana de Rogaine en la categoria d’Homes Veterans. Què més podem
demanar?

En acabar l’àpat i després de pujar al podi (?), cap a les sis de la tarda, a l’Andreu, a en Sebas i a mi ens esperava la segona cita del dia: la Burriac Atac. Plourà? No plourà? L’escurçaran?

Ens restava un viatge d’un parell d’hores fins a Vilassar. Tornem amb el cotxe d’en Sebas acompanyats de la Bàrbara i en Pep. A Vilassar ens trobarem amb l’Albert que em portarà la frontal que m’he deixat al cotxe d’en Carles i que ell i en Martí li han entrat a casa. Recollida de dorsals, can Pocurull, curt escalfament, neguit a la sortida, mal de peus, estiraments, ibuprofè, redbull, coet, paaaam… Ja hi som. Molts ànims enmig del carrer. Saludo el Sr. Ferrer, en Piu. Cal no perdre gaire posicions per no trobar un gran embús pujant al Turó de l’Infern però tampoc cal tibar gaire per no quedar garratibat als primers metres.

Previsible. Tap pujant a l’Infern. Avanço alguna posició però gairebé impossible de millorar el ritme. Allí perdo de vista a l’Albert.

Arribant a l’avituallament de les Planes, on hi faig un glop, un noi que anava davant meu es reblinca el turmell amb una arrel i va per terra. Aviso al control.

Al baixador de les Planes molta pols. Bon ritme però. En tornar a enfilar cap el Poblat Ibèric, de nou tap. Difícil d’avançar fins i tot en el tram fins els cipresos del poblat.

A la trialera de Codera aprofito per avançar posicions i a la pista algunes més. Enfilada a Burriac. La colla ens espera. Gràcies Martí, Carles, Valentí, Rosa, Eli, Eva i a la canalla pels ànims. Glop d’aigua. La baixada cap a la Font de Cabrera l’un darrere l’altre. No cal arriscar per no res. És perillosa qualsevol maniobra.

Just començar la drecera del pàrquing de la font sento cridar el meu nom. És l’Aleix. Sorpresa. La família ha pujat a veure’m. Gràcies també.

Creu de l’Abellà. No ens fan pujar per damunt la llosa. Pista fins l’inici de la Bassa del Senglar. Glop de líquid i amunt. Aquest any no passo a ningú. M’apropo a un noi que va a peu a bon ritme i decideixo d’anar al darrere fins la Bassa. Comentem la jugada i li explico l’itinerari que ens resta.

Arribem al punt més alt de la cursa i cap avall per tram aixargallat. Cruïlla del turó de Matacabres i cap a la Font del LLop. Abans d’arribar-hi, enfilem cap a la Bassa un altre cop per baixar pels Ui-ui-uis.

Enfilem al Coll de Burriac, corriol fins el monòlit, baixem fins el camí del coll un altre cop. Quina marejada! Travessem la pista d’Argentona a Burriac. Glop de líquid i galetes i per la trialera pugem al Turó dels Oriols.

Comencem la davallada cap a mar. Nou camí polsós que caldria evitar igual que el de les Planes. No per la pols. Amb el primer fort ruixat quedarà tot fet un nyap. Erosió evitable.

Camí de les Abelles i cap a Cabrera. Els que passo pujant, me la tornen baixant. En entrar a l’asfalt i el terra dur, el noi que des d’els Ui-ui-uis m’acompanyava, s’ha d’aturar. Els bessons se li han enfilat.

Molta cridòria a Cabrera que s’agraeix. Saludo en Joan Garcia. Resta la darrera i molt emprenyadora pujada. En faig un troç a peu.

Baixo a bon ritme i sol el tram fins el Sant Crist. El pla dur ja m’emprenya més. Pas soterrat. Riera bruta. Sorra. Herba. Asfalt. Carrer. Riera. Camí. Girem. Pedres. Un altre pas. Rierot. Tornem a girar. Carrer. Per fi entrem a la platja. Sento cridòria. Estic arribant. La família em dona ànims. Acabo. Bé. No les tenia totes. Massatge. Síndria. Begudes. Desig de dutxar-me a casa. Cap a casa.

Gràcies a tots,
Joan

I molt especialment a l’Andreu -també per la inscripció-, en Sebas, l’Albert, en Quim, en Joan Roca, com a companys de penes.

Els participants a la Rogaine: Carles, Andreu i Ferran a l’equip Editorial Alpina.
En Martí i jo a l’equip Bicicorriols. En Sebas i en Pep a l’equip Bertafocs. L’equip que ens ha donat alegries i “disgustos”: Dones Bertafocs.

Les fotos de la Rogaine de la Molina: cliqueu aquí.

La web de la Rogaine on hi podreu veure els resultats: cliqueu aquí.
La web de la FCOC: cliqueu aquí.
La web de la Burriac Atac: cliqueu aquí.

8ENA. CURSA DE BURRIAC. 14.11.2010

Com és habitual des de la primera edició, la nostra colla col·labora en l’avituallament i control d’un dels sectors de la cursa. A més a més l’Albert, el Mamalló, aquest any ha dissenyat el circuit que tant ha agradat als participants. L’enhorabona a tothom.
Seguidament adjunto la crònica que va fer en Miquel Banchs, l’ànima i propulsor d’aquest esdeveniment i poso l’enllaç de les fotos que va fer en Giovanni prop de l’avituallament i les que vaig fer jo prop del control de pas 4.

En arxius podreu veure tots els resultats.

Fins aviat,
Joan LLadó

A la Cursa de Burriac, l’Associació Esportiva Diedre, es proclama campiona de Catalunya per equips

Aquest
passat diumenge, s’ha disputat la 8a Cursa de Muntanya Castell de
Burriac “Trofeu Pere Asturiano” (Grup de Muntanya Argentona), que ha
proclamat a l’Associació Esportiva Diedre campiona del 3r. Campionat de
Catalunya de Curses de Muntanya per Equips.

L’equip
de l’Associació Esportiva Diedre ha estat format per les corredores
Montse Martinez i Núria Padrisa, i pels corredors Pere Aurell, Gerard
Morales, Manel Amor i Xavier Guinovart.

En
segona i tercera posició d’aquesta classificació, respectivament, han
quedat l’Unió Atlètica Terrassa i l’Unió Excursionista de Vic.

El
dia ha estat perfecte perquè els inscrits a aquesta cursa poguessin
gaudir de la bona temperatura que ha fet per córrer pels seus corriols
(90% del recorregut), i d’aquest meravellós espai que està del Parc
Serralada Litoral, dins dels termes municipals d’Argentona i Cabrera de
Mar.

El
fet d’allargar el recorregut, i també d’augmentat el desnivell i els
trams de corriol, i sobretot de no passar pel tram urbà de Cabrera de
Mar, han suposat uns canvis molt importants envers a les edicions
anteriors d’aquesta cursa.

La
Cursa de Muntanya del Castell de Burriac sempre ha estat una de les
curses més tècniques i dures de les que es fan fora de l’alta muntanya a
Catalunya, i sempre mantenint i augmentat la seva bellesa plàstica, com
aquest any, segons l’opinió de la majoria dels corredors.

La sortida ha estat a la Plaça Nova d’Argentona, les dones a les 9 i els homes a les 9.15.

Aquest any aquesta cursa també ha estat prova puntuable i última del 8è. Circuit Català de Curses de Muntanya de la FEEC.

Pel
que fa als primers classificats de la general individual, en Pere
Aurell (A.E.Diedre), ha marcat un ritme molt alt i ràpid que solament ha
pogut aguantar en Javi Delgado (U.A.Terrassa), tot i què al final li ha
tret quasi un minut a l’arribada (59 segons). Al seu darrera, en Xavier
Espiña (C.Excta.Guissonenc), i en Josep Ma. Pijuan Pardell (
B.Trail-AAEET Valls),
han mantingut una lluita molt igualada per a la tercera posició fins
ben bé a l’arribada, sent finalment el corredor del Guissonenc el tercer
classificat.

Pel
que fa a les dones, s’ha de destacar la gran cursa que ha realitzat la
corredora del Unió Atlètica Terrassa, la Mònica Ardid, que des de el seu
l’inici l’ha dominat amb molta autoritat i fins al final. En segona
posició, ha quedat la corredora del Diedre, la Montse Martinez, i
arribant a poc més d’un minut d’aquesta, la Judith Casas, també del
Terrassa.

Cal
destacar en categoria Junior de dones, la meritòria cursa de la basca
de només 14 anys, la Leire Fernandez Abete del club Urdaburu de Rentería
(Guipúscoa).

Per últim, s’ha agrair
la predisposició i l’excel·lent feina feta pel Grup de Muntanya
d’Argentona i tota la seva gent, i per haver tancat enguany aquestes
dues classificacions del calendari de proves oficials de la FEEC de
curses de muntanya.

 

Classificacions

Classificació per equips

1.    Associació Esportiva Diedre: 473 punts

2.    Unió Atlètica Terrassa: 434 punts

3.    Unió Excursionista de Vic: 354 punts

General masculina

     1. Pere Aurell Bove (Ass.Esp.Diedre): 2:03:51
     2. Javi Delgado Lopez (U.A.Terrassa): 2:04:50
     3. Xavier Espiña Martinez (C.Excta Guissonenc): 2:06:18

General femenina

     1. Mònica Ardid Ubed (U.A.Terrassa): 2:27:02
     2. Montse Martinez Guerrero (Ass.Esp.Diedre): 2:35:40
     3. Judit Casas Alvarez (U.A.Terrassa): 2:37:06

 

Crònica d’en Miquel Banchs

KILIAN QUEST I L’ANDREU 04.06.2010

Per Andreu Calvó

Moltes gràcies, Kilian!!!

Pels que no ho sapigueu, avui en Kilian Jornet acabarà, si tot va bé, i segur que hi anirà, la seva particular travessa del Pirineus que va començar el dilluns 1 de juny a Cabo Higuer (Hondarribia) i arribarà avui al Cap de Creus. Més de 700 quilòmetres i més de 30.000 metres de desnivell positiu acumulats són algunes de les xifres de la travessa. Divendres vaig tenir l’oportunitat de córrer amb en Kilian des d’Espot fins a Tírvia passant per Llavorsí.

Primer, quan en Joan Solà em va dir:
-Vols córrer amb en Kilian una estona? Vaig pensar, siiiii, però al
moment vaig pensar:  -Vols dir…? No faré el ridícul? Però a la fi vaig
acceptar d’acompanyar-lo sempre pensant si podria seguir-lo. Sobre la 1
del migdia arribà a Espot, (havia sortit de Senet a les 7,30). Arribà
tant ample, canvià de  mitjons i Slab, quatre Haribos, Nestea i
marxàrem. Comencàrem a córrer pels carrers d’Espot, quina
responsabilitat, portava la motxilla amb la balisa. Anàrem xerrant i
trotant i la calor començà a notar-se. Sense adonar-nos arribàrem a
Escaló, ens trobàrem al Thierry, quatre indicacions i comencàrem a
enfilar-nos cap a Estaró i Aidi, la calor apretava, en Kilian seguia
trotant com si res, jo feia el que podia. Amb algun tros de camí malmès
per la neteja de les línies elèctriques, arribàrem a Llavorsí, menjàrem
una mica, quatre fotos els càmeres i afrontàrem el darrer tram cap a
Tírvia. Jo ja notava els quilòmetres a les cames. En la darrera pujada fins
a Tírvia en Kilian se’n anà tant tranquil. Realment aquest home té uns
dots innats per córrer, és una màquina i estic encantat d’haver tingut
l’honor de córrer amb ell durant 28 quilòmetres.

Moltes gràcies Kilian, i espero que no canviïs.

Fins Aviat