A REBUF, PER NASSOS 22.07.2017

Per Joan Lladó

Poc abans d’arribar a la cruïlla de Sant Grau, ensenyo la carretera que hi puja a en Jordi i li pregunto si hi ha estat mai. Em diu que no, que per Sant Feliu hi ha passat força vegades però que mai ha pujat a Ardenya. No cal dubtar. Per part meva, no sé quants cops he anat a un lloc i l’altre. Pujar a Sant Grau sempre és una grimpada atractiva.

Enfilem plegats, ens avoquem uns segons al pati interior Continua llegint

FLACA INTENSA: COLLFRED-LLAERS-CANES 25.06.2017

Per Joan Lladó

Després de Sant Joan calia estirar cames i fer alguns portets a la fresca. El Mamalló proposà de fer Bellmunt, Bracons i Collfred però els que ens podíem afegir a l’escapada ens convenia de ser a dinar a casa, per tant, ens calgué escurçar. Doncs així quedàrem: cinc per un costat i un per l’altre.

Continua llegint

FLACA DE DISSABTE: 4 PORTS IN CRESCENDO. 17.09.2016

20160917_142452

Per Joan Lladó

Si la nit de divendres gaudia en el bell i arrecerat racó, agombolats a tothora per l’il·luminat campanar a l’eixida de can Ciano, a Argentona, i amb la divertida colla dels Nats’63 cruspint-me una vedella amb bolets excepcional, l’endemà al matí la cremaria en una jornada ciclista memorable trepitjant un parell de comarques humides del país. En allò del paisatge i dels escenaris espectaculars, aquests territoris ens ho posen molt fàcil, però si a més, ens hi paren uns camins rurals aptes per fer amb flaca, aleshores arribem al súmmum.

Continua llegint

LA CARRETERA DE VILASSAR: RECORDS 09.08.2014

Per Joan LLadó

Si un camí o carretera pot evocar-nos records de temps reculats, pel que a mi fa, és la carretera d’Argentona a Vilassar. Cada tros d’aquest viarany té la seva pròpia història gravada, com les cançons en una cinta de cassette. Records entranyables, que em fan somriure, que no s’esborren tot i que alguns no sé ni com, ni quan, ni perquè, s’hi van grabar.

Cruïlla sindicat de Cabrera

Continua llegint

ARGENTONA-SANT GRAU. MATINAL DE FLACA DES DE CASA. 31.05.2014

Per Pep Famadas

Després d’un intent fallit d’apuntar-me a una cursa de flaca (inscripcions tancades) i tenint tot el matí disponible, en Joan, sabedor de la meva llibertat, s’hi afegeix i em proposa la ruta a la que m’hi avinc, com no. Després d’una convocatòria molt a última hora per wa, només s’afegirà una estona l’Anscarius.

Sortim a les 7.30 des de Mataró amb l’Ans davant fent de llebre, vol aprofitar l’estona que té. Punxo a Malgrat i a el presi se li ha acabat el permís: cap a casa. El mestre i jo cap a Tossa.

A Blanes se’ns enganxa un avançat i no ens diu res fins passat Lloret. Resulta que és conegut d’en Pistons, de la botiga. Un flaquero de curses, del Team Calella, de la nostra edat. Decideix acompanyar-nos, començant a ensenyar maneres a la carretera de Sant Feliu, de bon rotllo, però. Just abans de la cruïlla de Sant Grau sembla que ja intima amb en Pistons i jo em quedo uns metres enrera. Educadament avisa al pastor i m’esperen. Encarem la carretera de Sant Grau més tranquils, com pertoca a l’entorn (suredes magres poblades també de pins lluitant per l’escassa fertilitat d’aquests esqueis). Al darrer tram de 0,5 km més costerut (14%, no res comparat amb l’etapa d’avui del Giro) l’afegit s’engresca i vol mesurar a en Pistons. Amb un moment en té prou per plegar veles.

L’asfalt de baixada no permet gaudir del desnivell aconseguit, quina llàstima.

Arribem a Llagostera on l’afegit ens deixa. Esmorzem un bon entrepà de coca amb pernil al Carril.

Tornem per Caldes de Malavella, Les Mallorquines i Hostalric, a bon ritme. Ara deixem la carretera principal i tornem al cicloturisme de paisatges tot passant per Grions, Gaserans, les Brugueres i abocant a Breda. També gaudim de la pluja. Del primer ruixat ens escapolim sota un cobert però pinten bastos. Ens aturem a la benzinera de la Batllòria a omplir bidons. Al cap de no res el segon cap de núvol se’n riu de nosaltres però ens fem els valents tot avançant-lo cap a Sant Celoni. Ai las, sembla que l’hem emprenyat i ara es deixa anar del tot. No tenim més remei que parar 10 minuts a la benzinera de Sant Celoni. Eixeix i hi tornem, pel fatigós tram fins a Llinars. Ara Can Bordoi i cap a casa, a un quart de 3. Matinal flaquera collonuda, llàstima de no ser més colla.

Salut.

Pep Famadas

Biciorriolaires: Anscarius (una estoneta), Pistons i Formiga.
Distància: 158 km.
Desnivell: 2115 m.
Temps ciclat: 5.30 h, a 28 km/h.

UNA SORTIDA “CUM LAUDE”: DEL MARESME A LA MOLINA 11.05.2014

Per Manel Trenchs

Quan en Pistons i el Tete ens plantegen fer una sortida força llarga en flaca (o bici de carretera) alguns de la colla tenim clar que cal aprofitar les oportunitats que ens brinden els pastors amb els seu alt coneixement de la geografia catalana. Dit i fet, el diumenge, cinc bicicorriolaires sortim (ben d’hora, ben d’hora) per deixar la furgo a Canovelles (per segons qui sinònim de Cànoves…), lloc d’arribada del tren de tornada des de la Molina.

Així doncs, cap a les 7, ja estem sobre les nostres estimades… no malpenseu! em refereixo a les bicis! Ens plantegem fer una tirada llarga d’entrada. La previsió del temps no és massa clara, però de moment s’aguanta. Ens dirigim a Sant Feliu de Codines i passant els primers poblets, encara adormits, ens omplim d’una sensació de pau i tranquil.litat que ens acompanyarà tot el dia.

Alguna paradeta per renovar líquids i fer algun mos ens permet contemplar el bell paisatge que ens envolta. Malgrat alguns entrebancs, digueu-los-hi senglars o carretera tallada al trànsit i fins i tot haver de fer “sterrato” (rodar per trams de sorra), aconseguim arribar a Borredà.

Ha plogut una mica, però no fa fred. Tot el camí el fem pràcticament sols, només alguns grups de “motards” que, com nosaltres, volen gaudir de les desertes carreteretes revirades que ens ofereix el nostre país.
   
Tot i l’estona que portem pedalant i la gana que ja apreta, encara ens queda força per arribar al bonic Sant Jaume de Frontanyà per dinar, decisió que després considerarem molt encertada ja que a més de gaudir de l’art romànic amb la seva preciosa església (del segle XI), clar exemple del Romànic llombard i que són les restes del que abans era una canònica agustiniana (que es noti que sóc professor d’història de l’art!) també gaudim d’un suculent dinar (pèsols amb carxofes molt bons, peus de porc que n’hi ha per sucar-hi pa – ai! si l’Oriol hagués vingut…-, mousse de mató amb mel…). En resum, una parada més llarga del previst, però el lloc i els plats servits s’ho han valgut!

Hem quedat amb l’Enamorat i la Cris a Castellar de N’Hug pel que ens afanyem a enfilar-nos a les estimades per anar cap a la Pobla de Lillet, on comencem el que serà la darrera i llarga pujada final. Malgrat l’esforç aconseguim gaudir dels bonics racons que ens té reservats la ruta. Ens trobem amb la parella i seguim fins dalt del Coll de la Creueta. La boira és força espessa però fa menys fred de l’esperat. Són quarts de sis quan arribem a La Molina. Havent d’esperar que surti el tren cap a Canovelles, s’agraeix el caliu d’una llar després de tan llarga pedalada! La parelleta ens acull a casa seva i ens ofereix repòs i refrigeri, què més volem? Moltes gràcies!

Durant el viatge de tornada ens hem distret seguint via mòbil aquest final de lliga tant divertit, oi, Valentí?

I pensar que es pot fer una mena de “trans-Catalunya” en flaca sense trobar pràcticament  trànsit… La sortida ha estat tot un plaer pels sentits i ens ha fet conèixer una mica més la geografia del nostre estimat país.

Recorregut (entre d’altres pobles): Canovelles, Sant Feliu de Codines, Moià, l’Estany, Sant Bartomeu del Grau, Sant Agustí de Lluçanès, Alpens, Borredà, Sant Jaume de Frontanyà, la Pobla de Lillet, Castellar de N’Hug i la Molina.

Distància: uns 165 km
Desnivell: uns 3.600 m
Durada: 10 hores i mitja

Bikers: en Pistons, la Formiga collonera, il Grande-Prosciutto, el Tete i en Mossèn Tronxo, i al tram final, l’Enamorat.

Fins la propera,

Manel

Les fotos d’en Pistons: cliqueu aquí.
Les fotos potpourri de la Cris, de l’Andreu, d’en Gio, d’en Manel: cliqueu aquí.

CORRIOLS D’ASFALT. 21.04.2014

Per Marcel Torrus

Dia de la Mona, feina feta, i fillola contenta. Avui, per circumstàncies, no tinc cap deure familiar, com he dit, la feina ja la tinc feta.

Amb en Joan quedem per anar a fer un tomb amb les flaques, a fer kilòmetres. Perillós, en aquests casos sempre surten lladonades o com bé diu l’Anscari, marcelades. La primera vegada ens en van sortir 245km i la darrera vam esmorzar a Can Barrot, per dinar a casa.

Doncs bé sense perdre de vista el cel, ha plogut durant les últimes hores, quedem per sortir des de Mataró a les 12,30h, en Joan té clara la ruta, i no cal fer esmenes al pastor. Nacional II fins a Palafolls, aquí la deixem per anar a buscar una carretera interior fins a Tordera. D’Allà anem a Hostalric on fem una parada a l’últim bar que hi ha al poble, una bossa de patates xips i un parell de refrescos. Ens obsequien amb uns ganyips i unes braves, bona gasolina per seguir.

A partir d’aquí quedo flipat per les carreteres “corriols d’asfalt” que en Joan em fa passar, ens plantem a Breda, per carreteres molt secundaries, tot just crec que trobem un parell de cotxes. Quin goig tenir aquestes carreteres per fer cicloturisme, lluny dels cotxes i dels perills que això porta.

A Breda anem direcció a Sant Celoni, aquí si per carretera principal, i força perillosa, mai m’agradat passar per aquí, però és l’única opció que hi ha.

Em poso a darrere d’en Joan…, per ordre natural, intento donar-li algun relleu però no hi arribo, tampoc li sap greu, en tot cas, no el necessita. Collons!!! Com treballant els pistons…

Decidim anar fins a La Roca, per arribar a Mataró per Parpers. Just a la rotonda de sota l’autopista ens trobem a l’Àngel, ha sortit ben dinat a fer un tomb. Ell segueix per anar a Llinars.

A les 17,30h arribem a Mataró amb una bona quilometrada però sense un gran desnivell.

Bona volta per rodar, tot passant per carreteres d’allò més tranquil•les.

Gràcies Joan!!!

Fins a la propera,

Marcel

MADELOC I ELS CARAGOLS D’ESPOLLA. 14.09.2013

Per Joan LLadó

En Sergi, encarregat de fer la present crònica, se n’ha escapolit hàbilment: m’ha subornat amb un canvi que no podia pas rebutjar -i crec que els altres tampoc-: farà una escultura amb ferro -feina, entre d’altres, amb la que es guanya les garrofes i no pas escrivint en una collonada de paper en blanc- al·legòrica de la colla que anirem a plantar en algun lloc discret, emblemàtic i suggerent dels nostres verals.

Dit això, el dissabte, tres dies després de l’èxit de la Via Catalana, cap a quarts de nou del matí, engegàvem la ruta que ens havia de dur a escalar dos murs de l’Albera: la Torre de Madeloc i el Coll de Banyuls. Tres anys abans, en Cid, que enguany no hi era, en Carles, l’Anscari i servidor també ens hi vam enfrontar però afegint-hi prèviament el Puig Neulós i fent el tomb en el sentit de les busques del rellotge.

Aquesta vegada la iniciem vers llevant, cap a Garriguella i Llançà i després resseguint la costa vermella fins a Cotlliure. Grans i imponents paratges, “palau del vent” tot i que no en feia, per sort nostra. Ans el contrari, gaudim d’una temperatura molt agradable per fer bicicleta amb el sol al clatell tot el sant dia, que no arribava a aclaparar.

Abans d’arribar a Port-vendres, perdem en Gio que ha tingut una petita pana. Tret d’aquest petit incident i d’algún conductor amb nul respecte vers els altres, tot va com una seda fins a Cotlliure. Ens deleitem observant les costerudes i fràgils vinyes en sòl de licorella entre les quals ja hi veiem algun veremador vinclant la carcanada.

A Cotlliure, on hi descansen les restes del poeta Machado, la tomba del qual s’ha convertit en memorial de l’èxode del mig milió de refugiats republicans al final de la guerra l’any 1939, hi férem les fotografies de rigor i un petit moç per afrontar els dos murs que se’ns presentarien tot seguit. Aprofito l’avinentesa per incloure una de les seves poesies dedicada al seu amic Federico García Lorca:

El crimen fue en Granada

I

EL CRIMEN

Se le vio, caminando entre fusiles
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas, de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle a la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—.
… Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, ¡en su Granada!…

                                                              II

EL POETA Y LA MUERTE

Se le vio caminar solo con Ella,
sin miedo a su guadaña.
—Ya el sol en torre y torre; los martillos
en yunque, yunque y yunque de las fraguas—.
Hablaba Federico,
requebrando a la Muerte. Ella escuchaba.
«Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el eco de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban…
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
qué bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»

                                                    III

Se les vio caminar…
                   Labrad, amigos,
de piedra y sueño, en el Alhambra,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!


Fet el petit descans, reprenem la marxa que a partir d’aquell moment serà una forta grimpada fins aconseguir la Torre de Madeloc a 656m. d’altitud.

En els primers revolts, el grup capdavanter comença a estirar a un ritme que difícilment es podria mantenir per gaire estona. Alerto la tropa que queda molta estopa i baixem la marxa. Al Coll de Molló, on hi arribem després d’un repòs en baixada, el pendent continua enfilant-se endurint les cames per a l’atac final. Aquí la vegetació és baixa i molt aspre, molt colpida pels envits del vent.

Arribem al Coll de Madeloc i esperem tota la colla per enfilar plegats el darrer escull. Desde Cotlliure fins aquí hem recorregut 5 qms. gairebé al 9%, ens resten 1,6 qms. al 12,5% i amb rampes del 23%. Bufa!

Comencem l’escomesa a la vella torre de senyals i guaita bastida pel nostre Jaume II de Mallorca el 1285 per prevenir-se dels atacs del seu germà en Pere III el franc i remodelada per en Vauban (us sona?) al segle XVIII. El mamalló de Cabrera ensenya roda però en un dels penosos revolts el col·loco al seu lloc. Per darrere ens segueixen els llargaruts que fan la seva pròpia batalla.

Quan coronem, ara l’un ara l’altre, i mentre recuperem l’alè, no deixem d’enaltir la magnànima croada. Tots plegats ho fem bé, molt bé.

Després de les fotos, comencem la llarga davallada cap a Banyuls, travessant erms, vinyes i suredes. Fem carregada d’aigua a la font ferruginosa del Mas Atxer i iniciem el darrer ascens al Coll de Banyuls.

Després de recórrer tota la vall fins aquest veïnat, Atxer, els primers revolts de la carretera ens dónen la benvinguda i ens mostren tot el seu potencial que serà sense pausa fins dalt.

En els darrers cinc-cents metres en Sergi podia haver fet l’estrebada i arribar laurejat al cim, però en no saber el que quedava, se n’ha estat i hem arribat plegats. Aquests mamallons que fan patir els ganàpies…

Aquí us enllaço un bonic article d’en Quim Nadal evocant les terres per on hem passat i recordant l’escultor Arístides Maillol.

Al coll, molta alegria i alhora cansament. Hi ha ganes de seure a taula i degustar, amb les viandes, un bon vi de la terra. Ens fem les pertinents fotos i avall com llamps que tenim taula a quarts de tres. Els repetjons que se succeeixen a mitja pista fan gastar les darreres reserves i ens obren el cuquet de la cervesa ben fresca i gratificant.

Quan ens hem rentat a la font, ens entaulem al menjador de la Societat la Fraternal on ens serveixen un bon tiberi incluïnt-hi un plat que havia de ser la cirereta dels llamencs i que no ens convenç del tot: caragols farcits de butifarra negra. Tanmateix, tot plegat ha estat ben regat amb cervesa torrada, vi negre i garnatxa. Excel·lent preparació per al sopar que ens esperaria al carrer Amàlia. N’hi ha que no es veien en cor d’engolir tanta teca i han aprofitat el viatge per fer espai a la panxa.

Per molts anys.

Joan

Els bicicorriolaires: Enric S., Pep F., Carles LL., Giovanni L., Sergi F., Adrià T., Marcel T., Manel T., Valentí T., Anscari N., i Joan LL. amb el convidat d’excepció, l’australià, Scott Benett.

Distància recorreguda: 100 qms.
Desnivell + acum.: 2.336 m.
La ruta: vegeu-la aquí.
Les fotos: cliqueu aquí.
El perfil de Madeloc de Bicivicigarrotxa: cliqueu aquí.
El perfil del Coll de Banyuls de Bicivicigarrotxa: cliqueu aquí.

ELS BAIXOS D’ANDORRA 14.08.2013

Per Pep Famadas

Seguint voltant per l’asfalt andorrà amb flaca aquest any decideixo baixar des dels Plans de Ransol fins a Sant Julià de Lòria amb l’objectiu de tatxar la famosa Collada de la Gallina, on l’any passat vaig veure pujar la Vuelta espanyola. Fa pal rodar en mig del trànsit andorrà però no hi ha més remei. Al menys de baixada serà més passador.

En un tres i no res em planto a l’inici de la carretera a Os de Civis. Mentre faig la foto al cartell de l’ascensió em passa un ciclista de Torelló, un jovencell amb el que converso fins que li dic que no sé  fer dues coses alhora, com en Logístic, i l’encomano que vagi fent, que jo he de tornar als Plans i no vull cremar tota la pólvora al primer encontre. La carretera és preciosa i el desnivell important. Com que estic fresc els pendents, tot i que pronunciats, són suportables. També cal dir que són curts i amb força descansos pel que fins a l’ermita de Canòlich, aproximadament al km 5 i final d’etapa de la Vuelta 2012, la collada és suportable. A partir d’aquest punt el pendent baixa un grau però és sostingut i sense descansos fins al final. Allà m’espera el soci de Torelló, amb el que comentem la jugada i intercanviem les fotos de rigor. Ell marxa cap a la Rabassada, convindant-me a anar plegats, al que responc que jo tot just vull fer el volt pels pobles inferiors i enfilar cap Ordino. Vagi bé. Gaudeixo del descens amb unes vistes collonudes a cada revolt. Destaco la meravellosa pineda de pi negre existent a la part alta de la muntanya, a la que li urgeix una aclarida.

De nou a Sant Julià de Lòria i just a l’inici d’un carrer de pujada digne de menció guaito el cartell que indica la Rabassada. 17 km i 1.100 m de desnivell, sobrepassant els 2.000 m s.n.m. Ja que sóc aquí i que segurament no hi tornaré amb flaca (al menys tot sol) no em queda més remei que fer-lo i no quedar-me a mitjes, no us sembla? 

Al cap de pocs kms trobo un trencant que m’indica cap a la dreta tot i que recordo que segons el mapa tornen enllaçar més amunt. Cagada a mitges. Efectivament sí que es troben però per on jo circulo és el camí cap a Naturlandia. No hauria dit mai que tingués tant d’èxit aquest parc temàtic (que em sembla que és una cutrada de collons). Vaig acompanyat tota l’estona per una peregrinació de cotxes que quasi no em deixa tranquil fins dalt. Al baixar opto per l’altra carretera que quasi surt del final i veig un cartell de final d’etapa d’una Volta. Aquest costat és desert. Quina llàstima. Travesso Aixirivall i forces camps de tabac (finalment hauré de creure que sí que hi ha tabac andorrà).

De nou a Sant Julià i ja al mig del bullici pujo fins a Andorra la Vella, tot parant a fer un Coca Cola gaudir del trànsit andorrà. Ara l’objectiu és arribar al poble d’Ordino i reposar de nou per encarar amb condicions el Coll homònim. No m’esperava les rampes dins d’Andorra ni el tros del túnel abans de La Massana. Ja començo a estar llimadet.

Torno a fer un Coca Cola i una pasta a Ordino assegut al costat del bust de Mossèn Cinto, que es veu que hi fa fer estada, segons esbrino més endavant. Després…. m’arrossego per la carretera. Sort que sense voler-ho els qms van saltant i una font que ja tenia ullada, a 2 qms del coll, em refresca el clatell. Fet i fotut ja sóc a dalt.

Ara només queda de feina el darrer tram des de la carretera general fins a casa, però com ja és el darrer sempre és més passador.

En total han estat 7 hores i mitja (6.22 d’efectives, detall pel Logístic), 124 km i 3.488 m de desnivell, amb un perfil molt engrescador (https://www.bikeroutetoaster.com/Course.aspx?course=598977). Em sembla que l’any que ve tocarà la gruixuda (o potser descens??).

Salut

Les fotos: cliqueu aquí.

CONVIDATS AMB EL GRUP DE CANET 03.08.2013

Per Marcel Torrus

Dissabte 4 infidels de Bicicorriols canviem de colla, encara que sigui per comprovar experiències diferents amb gent molt variada.

Tot comença a principis de setmana quan porto la bici al taller per afinar-la. Allí em conviden a fer la sortida del dissabte. La colla en qüestió és l’equip Racing de Different Bikes de Canet de Mar i altres amics i clients de la botiga, m’hi afegeixo.



El dimecres tot sopant deixo la proposta sobre la taula a la colla, en Joan és l’únic que mostra mínim interès sense cap compromís. Envio un whats al Manel T., ja que sempre que “pot” està a punt per canviar d’aires. Ja el divendres al migdia hi som confirmats els dos. A última hora i com qui baixa de l’hort apareix en Pep demanant proposta per fer flaca el dissabte, cony, penso -tio estaves a la taula també el dimecres al vespre- quan vaig deixar anar la proposta, entenc però que no estigués al cas d’això ni de res, ja que aquella hora hi havia una boira molt, molt espessa sobre la taula que ocupàvem, en fi, que ell també s’hi apunta.

La ruta en qüestió està pensada perquè a les 15h., siguem a Canet de tornada. Res més lluny de la realitat.

A les 07h en punt sortim per la N-II fins a Malgrat de Mar, abans d’arribar-hi tenim la primera pana, una punxada de traca i mocador, un tubular d’unes de les bicicletes del grup carda un pet digne d’un petard dels potents de la revetlla de Sant Joan. Arribem sense més a Lloret amb un ritme gens exigent. Allí comença el primer coll que ens durà a Tossa, es comença a veure tot pujant  que hi ha molts gallitus i picats dins del grup. Tot controlat per en Joan i Pep que pujant el seu ritme van estudiant a la concurrència, en Manel també hi apareix per davant per si s’ha de donar alguna clatellada algú. Un cop a Tossa agafem la bonica carretera que’ns deixarà a Sant Feliu de Guíxols. Aquí el grup es va estirant, és una carretera trenca cames d’uns 20km enfilada als penya-segats del sud de la Costa Brava.

Jo resto pel mig del grup, endevino el mallot dels Bicicorriols dels companys donant una imatge de control al capdavant del pilot, l’altra majoria de participants van amb mallots de Different Bikes o d’altres firmes comercials. Kilòmetre a kilòmetre se n’adonen que els de la colla no són uns qualsevols sobre les seves màquines. Arribem a Sant Feliu al voltant de les 10, ens encaminem cap a Calonge, passant per Platja d’Aro, on a la sortida del poble i en direcció a la Bisbal de l’Empordà i esmorzarem. Aquí perdem tota esperança de complir amb l’horari previst, estem més d’1,30h per menjar, tot i que teníem reserva, i sabien que n’érem 21, van curts de personal o poques ganes de treballar. No en va reguem l’espera en cerveses, refrescos i un porro de vi blanc que en Joan es fa seu. Al restaurant tenen entre moltes altres coses un problema de logística, en Pistons volia el vi blanc servit en un porro, doncs lluny de servir-lo com ell precisava li porten la botella de vi. Cansat de demanar-lo, en pilla un de la taula ple de cervesa que un altre comensal demanar, com aquell qui no vol la cosa canvïa el líquid dins el vidre, on hi havia cervesa ara hi ha vi, això si… reparteix la cervesa posada en boniques copes com acabades d’arribar per la taula, ningú no entén que ha passat, però tampoc pregunten…

Tot just en sortir del restaurant comença el primer coll dels dos que hem de fer.

El Coll de la ganga que enllaça Calonge amb la bisbal de l’Empordà coll molt curt d’uns 5 km. I molt suau, aquí ja comença a caure una intensa calor, cosa que sumat a la digesta de l’esmorzar el fem  a un ritme suau i en grup.
 

Ja a la Bisbal de l’Empordà ens reagrupem, fem via cap al Coll de la Pallaia en la transició entre coll i coll passem pels bonics pobles de les Cruïlles i Sant Sadurní de l’heure estem circulant pel bell mig del Massís de les Gavarres aquí en Pep enriqueix els meus coneixements, cosa que li agraeixo, fent comentaris de la zona, diu que aquesta zona també li diuen l’Empordanet integrat per petits pobles però molt exquisits.

Passat Sant Sadurní comença el coll d’uns 11km i que’ns durà a un punt màxim de 350m., d’alçada on hi ha el cim del coll i l’església de Santa Pellaia, d’on es pot gaudir d’una magnífica vista del pla i de la costa Empordanesa. És aquí on comença a imperar la força dels bicicorriols. Només començar en Joan i en Pep engegant l’ascensió amb un ritme que pocs el poden seguir, em quedo amb el Manel amb un ampli segon grup. En Manel es vol suma a la festa i amb una accelerada deixa clavats a tot el grup, només un el segueix i desapareix de la meva vista en pocs metres, segueixo en el grup, un parell també s’alçant i comencen apretar de valent, m’hi apunto, i puc aguantar-los durant un parell de kilòmetres, després en quedo sol i és així que arribo a dalt, estic content de la resposta que he tingut, encara hi ha força gent al darrere. Ens reagrupem fem la foto de grup al costat de l’església i comencem una divertida i ràpida baixada, que encapçalem, fins a baix, tots quatre en bonics relleus, la resta ens segueix.


 
Arribem a Cassà de la Selva on parem en un bar a refrescar-nos, collons quin bé de déu a la barra, ens serveix una noia molt ben feta. Fora departim sensacions, i ens batejant com els 4 mosqueters no em va davant del pilot sempre hi ha algun mallot bicicorriols, la cirereta, aquesta última baixada, on m’hi he pogut sumar. A partir d’aquí planegem cap a Caldes de Malavella, on sempre al capdavant hi som presents, anem parant per reagrupar-nos. Canviem la idea inicial d’anar cap Fogars de Tordera per no fer la nacional, s’ha fet tard, doncs seguim fins a Tordera en pilot i fent relleus, on també som protagonistes. En arribar al restaurant Cal Coix una altra parada, ja en tenim prou!!! la gent va tocada i nosaltres tenim tard, consensuem una fugida per no parar més, marxem tots quatre, darrere nostra es forma un altre grup que ja no ens atraparà, passem als pocs metres a un que ja havia començat a tirar, en arribar a Tordera s’ha unit a nosaltres un Cicle Esteve que també venia a la sortida, a la segona rampa entre Tordera i Malgrat el deixem fos, ja no el tornarem a veure més. Arribem a Canet sobre les 17h, després d’anar a un pas fort i amb relleus constants entre nosaltres, som els primers a arribar a Canet. …, i que així consti

Els corriolaires: Pep, Joan, Manel i Marcel

Kilòmetres: 170
Desnivell+ acumulat 1.600mts.
Algunes fotos d’en Joan: cliqueu aquí.