SENSE POR AL STERRATTO. SERRA DEL CORREDOR 30.09.2020

 

Per Joan Lladó

Quedar amb la colla Btt Night Club per fer qualsevol mena d’escapada, ja sigui d’un parell d’hores entre setmana, o bé, llarga de dissabte o diumenge, és sempre juguesca d’èxit. En ser un grup relativament nou en el camp de la bici de carretera, tenen el mateix tremp, la mateixa fermesa, la curiositat, la tafaneria, l’interès, les ganes; colla calcada a la nostra, quan fa més d’una dècada, també ens iniciàvem com a grup en aquesta modalitat. Ho volen tastar tot. No s’arronsen davant de cap dificultat ni cap mur. Encarant alguna tàpia, hom sent en veu en off alguna queixa, però tot seguit resta esborrada perquè el sofert novell s’hi llença de cap com el més valent.

Cerquen l’itinerari atractiu i entretingut, malgrat s’hagi de deixar l’asfalt a banda. Tant se val, s’agraeix. La nostra colla també és amant de la descoberta i en això ens emmirallem. Creen, talment nosaltres, un paral·lelisme entre la btt i la flaca cercant sempre les enfilades al límit però possibles. I quan són impossibles, hom posa el peu a terra que no s’acabarà pas el món. Ah! i també, és clar, es busquen viaranys on no emprenyin els autos.

Tot aquest seguit de sensacions són les que vaig copsar dimecres en sortir a fer un tomb amb aquesta colla d’inadaptats per la vessant nord-occidental de la serra del Corredor i arrodonint-lo pel Coll de Gironella. I així anà.

Ens trobàrem a dos quarts de cinc a la plaça de les Tereses els de Mataró: en Jaume, en Fluri i un servidor. A Argentona, en Sebas, els Llimona, en Pep i en Joan, i a Dosrius, a la Font del Sot, ens encalçà en Franki que s’hi afegí a darrera hora.

D’aperitiu, un Can Bordoi tot fent-la petar. Després, pels maristes, arribàrem a Sant Sadurní de Collsabadell, el campanar de l’església del qual és germà, en disseny, del del Santuari del Corredor i del de la parròquia de Sant Julià d’Argentona.

Collsabadell, El Corredor i Argentona.

Ni ens plantejàrem d’anar a veure el santuari. Dedueixo que tothom l’havia vist i anàrem de cara al que toca: arribar a can Miloca per la pista. En Sebas va rebre notícies que recentment havien asfaltat un bon tram. S’ha de desmentir, només trobàrem nou ferm poc després d’haver passat can Prat, és a dir, uns dos-cents metres. Quan la pista ens ensenyà les dents, iniciàrem el tram de sterratto. I del fort, una punta al 17%. En arribar a la cruïlla de can Farrerons ens vam agrupar i progressàrem plegats fins trobar la pista del Corredor, just passat can Miloca. Els que anaven més perduts, orientativament parlant, en arribar en aquest punt, se situaren.

Debatérem cap on tirar perquè s’havien d’acomplir alguns horaris. Els vaig proposar d’enfilar fins el Corredor que és a tocar, després baixaríem fins a Vallgorguina pel Pradell i remataríem el tomb pel Collsacreu i el Pollastre. Hom decidí de tornar per can Bordoi i així no ens escamparíem. Dit això, vaig proposar l’alternativa per continuar encara amb un altre sterratto: pujar a Òrrius des dels Quatre Rellotges, prendre la pista del Coll de Gironella i baixar a Cabrils.

A Can Bordoi esperàrem el company que s’havia aturat per fer unes necessitats fisiològiques inajornables i imperioses, mentre la resta ens abrigàvem. La temperatura havia baixat considerablement. Mentrestant, rebérem la trucada del pessebre, i un senyor Josep ens avisà que tiréssim avall perquè en les condicions higièniques en que es trobava la persona que esperàvem, no seria ben rebut entre nosaltres.

Arribats al Pla de can Poi, en fórem dos que continuàvem amb l’itinerari: en Jaume i servidor. La resta tenien deures o en tenien prou. De fet, a nosaltres ens vindria just de llum. Vaig estimar que trigaríem tres quarts en arribar a Cabrils. Ens acomiadàrem i reprenguérem la marxa vers Òrrius tot fent-la petar. La remuntada fins a Gironella és prou còmoda, molt millor que la davallada per la malmesa carretera de la Mútua, que entre bonys, pedaços i esvorancs, no la fan gens atractiva per córrer però si per fer saltar les dents a qui badi.

Ens aturàrem uns segons per ensenyar a en Jaume el sorprenent pont que suporta la carretera i salva el pas del torrent que baixa del Trui, el Pont de Can Genís. Em pensava que era un pont construït en l’època que es bastí tota la infraestructura per a la rehabilitació dels accidentats de la metal·lúrgia i anava totalment errat. Encara ens cal aprendre molt del nostre entorn més proper.

Travessàrem Cabrils pràcticament a l’hora prevista, cap a dos quarts de vuit. La llum era molt pobra i aquesta carretera és molt transitada. En aquelles hores també convé de dur el llum frontal blanc. Pel camí del Mig ens plantàrem a casa abans de les vuit.

Interessant i distreta volta de dimecres feiner amb aquesta engrescada colla. Serà de les darreres en aquelles hores.

Per molts anys!

Els Btt Night Club: en Fluri, en Jaume, en Pep, en Joan, en Sebas i en Franki. I un servidor com a corriolaire convidat.

Aquí el relleu de la ruta: cliqueu aquí.

Quant a Bicicorriols

Som una colla d'esportistes d'activitats muntanyenques: bicicleta, esquí, córrer, raids, alta muntanya, escalada, entre d'altres. Pel que fa a la bici, la que més practiquem, la nostra especialitat són els camins i corriols més amagats i recòndits, més cafres i trialers de les nostres contrades, El Maresme, i de les altres, també. Per aquesta raó tenim la subtil habilitat d'atraure esbarzers.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Bici de carretera, Bici de muntanya i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.