BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Pep Famadas

A la tercera, o la quarta, va la vençuda. L’Enric va tornar encantat del Monsant (com no pot ser d’altra manera) i proposà ruta pels verals que havia corregut a peu. Hi havia data pel gener però per mal temps la vam ajornar pel febrer. La falta de quòrum obligà un altre endarreriment pel 15 de març, quan, ai las, tots plegats fórem sotmesos a un nou jou que encara poc o molt arrosseguem. L’estiu però, ha estat un bàlsam que ha permès pedalar força i diluir patiments. I a les acaballes concertem data tot i algun cop de colze amb una altra proposta més o menys encoberta.

El punt de partida és Ulldemolins. Com que el desplaçament és llarg, els més senyorets i ben avinguts aprofiten la furgo del pressi, ara coronel Hanníbal, per pernoctar-hi abans. La resta, just a l’hora convinguda, som a l’aparcament del poble. Quines ganes, ser de nou una colla voltant per indrets lluny de casa a la descoberta de paranys en corriols desconeguts. I més aquest any que la nostra sortida magna, la fira, ha estat anul·lada. No hi som tots però ja fem patxoca i domina el bon rotllo i la gresca dels més bocamolls.

L’Enric és el cap de colla i ens mena cap a Santa Magdalena i d’allà per pista fins l’extremoriental de la serra, tal i com vam fer fa 4 anys. Tots recordem els darrers trams cimentats que en el seu moment ja patírem. Fem trobada just al final del darrer tram, al Pla del Grau, amb unes magnífiques vistes del pantà curull de Siurana, en un matí de blau intens.

És aquest punt on s’esdevé una de les anècdotes de la jornada que serà recordada. I és la vacil·lada amb que ens va sorprendre l’Adrià, com no, a la seva manera. Hem anat arribant a dalt més o menys espremuts segons la capacitat de cadascú però amb ganes de fer bon paper, com és normal en la dinàmica de la colla. Quan treu el cap pel revolt i inicia el darrer ascens, el subjecte en qüestió rep el suport de la majoria que ja soms dalt. I ves per on, a manca de potser 10 metres per acabar, en lloc de respondre als ànims amb un darrer esforç, l’Adrià baixa de la bici i arriba a dalt xino xano caminant, davant les cares atònites de tots plegats. Aquest noi és un cas. Això sí, els altres hi vam sucar pa.

Continuem ja per corriol, ara a peu a pedalant, fins a Roca Corbatera, el punt més alt de la Serra. Ja tornem a ser dalt de la Serra Major en un molt bon dia. Pedalar per aquest paratge és sublim si t’agrada el btt més feréstec. No podem engolir tot el paisatge que ens domina, hem d’estar alerta als corriols, ens aturaríem a cada moment a fotografiar el nostre pas sobre unes timbes de vertigen, hem de superar esglaons que semblen impossibles però que els pneumàtics permeten la tracció…, no donem a l’abast.

Deixem la carena principal i trenquem a la dreta per una de secundària seguint les marques d’un GR que ens mena al Toll de l’Ou. L’Enric té una desil·lusió ja que el seu record era el d’un toll curull d’aigua en una torrentera esplendorosa, fruït d’una tardor benaurada.

Malauradament a les acaballes d’estiu la visió és la pròpia del moment, res semblant a
l’esperat. Tot i així som al Montsant i l’entorn bé val una aturada per menjar. Sense creuar el torrent anem ara per corriol de cara amunt amb la idea de pujar cap a la Mare
de Déu de Montsant. Vet-ho aquí que al cap d’una estona, en una parada de re-agrupament, ens adonem que no hi som tots, falta en Gilman, que a l’arrencar ben esmorzat estava aturat remenant la cadena. D’això ja en fa una estona. L’esperem però no arriba i en Tronxo decideix recular a buscar-lo. L’espera comença a ser llarga i finalment girem cua tots plegats, just quan en Manel arriba tot sol. No hi ha més remei que tornar fins el darrer punt on érem tots a veure què. Per sort ens el trobem de cara a pocs metres del punt de partida. Un cop arreglada la bici havia tirat fins a una cruïlla prenent el corriol equivocat. Sort d’uns caminadors que l’advertiren que per allà no havia passat ningú. Se’ns podia haver complicat el dia ja que per aquells verals no hi ha cobertura. I és que quan es va en colla sempre s’ha d’estar pendent del que tens al teu darrera!!! Ai, ai, ai….n’hi ha que estan més pendents de qui tenen al davant! Sortosament hi som tots.

El pastor canvia la ruta i continuem pel GR fins al Pi de la Carabasseta per un bonic corriol desafiant de pujada. Un cop al pi, ara de cara avall, fruïm del desafiament, amb unes boniques marrades i algun pas extrem molt selecte, per abocar-nos de nou a Santa Magdalena i de retorn al poble. Fi de la pedalada.

Els senyorets de la furgo es dutxen a les dependències de l’auto, mentre que la resta ens empolainem com podem per acabar la matinal amb un bon dinar, a la Fonda Toldrà, amb un divertit ball de cadires a l’hora de seure a taula. Tastem la truita amb suc, menja típica de la zona, acompanyat de bons vins del mateix poble. De la Carla, la filla de la casa que ens serveix, li endevinem la seva pràctica al futbol, que ha substituït per la bici, rebent encara un major interès del que hi havia. La noia segur que jugava de central, ja que ens manté a tots a ratlla fora de l’àrea, tot i alguns maldestres intents d’entrar per les bandes per part d’algun comensal enfervorit per la vinassa. El carro de postres totes casolanes aporta encara més dolçor al dinar, fet que provoca certa enveja entre taules. Quedi dit.

En fi, una bona vetllada per encarar una tardor incògnita.

Salut a tots!

Corriolaires: Anscari, Uri, Valentí, Albert G., Adrià, Rafa, Manel T., Joan, Enric, Àngel i Pep

Les fotos d’en Joan: cliqueu aquí.