BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Llimona

Crònica anacrònica de la sortida de bicicleta de carretera del dissabte quatre de juliol de 2020 amb les colles BTT Night Club i Bicicorriols.

Recorregut: Sant Pere de Torelló, Coll de Bracons, Sant Privat de Bas, Collfred, Ciuret, Vidrà, Santa Maria de Besora, Llaers, Sant Joan de les Abadesses, Coll de Santigosa, Coll de Canes, Vallfogona, Ripoll, Montesquiu, Torelló i Sant Pere de Torelló.

Després d’una organització que donava completa validesa a la teoria del caos, a les vuit ens trobem amb més cotxes que persones a l’aparcament de Sant Pere deTorelló.

El grup està format per 4 Bicicorriols que són el mestre Joan Lladó, l’Albert Gómez, en Manel Trenchs i en Ferran Picó. Els 4 Bttnightclub som en Franki (llum i guia), en Joan Roca (poeta sui generis) en Jordi Ferrer Gravel i un servidor. Per desempatar ve en Toni Vasquillo.

La ruta inicial de 180km i 5000m de desnivell positiu  proposada pel sempre optimista Franki,  va fer pecar de prudents a més d’un novell que no va gosar apuntar-s’hi.

Enfilem la carretera del coll de Bracons amb una alegria pueril, encomanadissa. El dia és clar i net.  Aire pur, cap cotxe. Dues mascaretes ens saluden mentre fan la passejadeta matinal pel marge del voral.

La fresca del matí empeny les bicicletes sense esforç. Plat gran i ritme constant. La qualitat de l’asfalt és magnífica. Les cadenes engreixades mimen plats i pinyons amb un suau brunzeig. Les vaques pasturen tranquil·lament en veure’ns passar.

Aviat canviem al plat petit. Tots tenim present que hem  d’arribar frescos a Sant Privat, inici de Collfred. El cap clar i les cames alegres. Amb aquests pensaments, pugem bé la collada de Bracons, gaudint del paisatge i la companyia.

El coll de Bracons és punt d’inici de l’ascensió del Puigsacalm. En tombar el coll deixes Osona per entrar a la comarca volcànica. El ferm de la banda de la Garrotxa no és tan cuidat com l’osonenc. Pendent i graveta ens fan anar molt alerta. En Ferran agafa un revolt pel dret però sense conseqüències. Tot controlat. A mi em passa tothom. Qui va piano, va lontano.

Reagrupament a Joanetes i foto a Sant Privat. Ara si que va de debò. Comença el revival.

        A can Codina abans de començar l'ascenció al Collfred.

La comitiva comença l’ascensió. De seguida es veu que els maillots dels Bicicorriols són més bons, d’altra manera, no s’entén que al primer revolt ja els perdem de vista. Vaig pujant amb en Toni i en Jordi.  En Lladó i en Roca que havien arrencat més tard ens atrapen de seguida.  Els somriures es van esvaint. El brunzit harmònic de les cadenes deixa pas al crec-crec dels canvis de pinyons. Tot tiba. Esbufecs, suor, renecs.

Aquest cop ja sé que cada revolt amaga una recta amb un pendent encara més acusat que l’anterior. Mare de Déu santíssima!!!!!  Seguim pujant a cops de pedal, mirada a terra. Més que fragments dels pastorets, al cap em vénen passatges de la Passió.

Vaig recordant la meva primera ascensió. Els revolts, els pendents, els trams que vaig fer caminant, els llocs on em vaig haver d’aturar. Vaig superant els revolts amb dificultat però amb una enorme satisfacció. Cada pedalada és un petit triomf. La suor del front i el pit esquitxa els genolls i el ciment. Els ronyons apreten.  La perseverància dels companys m’impedeix defallir. No els puc fallar perquè ells tampoc em fallen. Amunt i avall, lentament, les bieles del plat ovalat, em fan avançar a batzegades. Miro de desconnectar el cervell del cos. “Pare, jo estic cansat, Que és molt lluny Jerusalem encara?  Bé hi manca un bon xiquet per arribar-hi, però amb l’ajuda del cel hi serem prompte!” Pedal dret, pedal esquerre. Uns metres dret i de seguida que puc, torno a seure.

      El Vasquillo superant el pas canadenc de Puig d'Aulines.

Lloc d’aturada. El mestre Lladó, s’avança per fer-nos una foto amb el Puigsalcalm retallat  al fons. Tornem a engegar però ara ja hem fet el més dur.

    La grupeta empenyent davant el vessant nord del Puigsacalm.

I després del martiri, del via crucis ciclista, després d’haver mort varies vegades, ressuscitem quan travessem al pas canadenc de Collfred. El cel torna a ser blau i radiant, l’aire torna a circular fresc, els so d’ocells i esquelles torna a les nostres orelles.

                  Fent-la petar al Collfred.

La baixada cap a Vidrà és un gaudi. El patiment de la pujada magnifica el plaer de la baixada. Esforç-recompensa.

                      Assolint el Collfred.

Cerveseta a Vidrà i cap a  Llaers per una pista acollidora, ondulada, sinuosa, voluptuosa.

Arribem a l’hostal. Casalot impressionant amb torre de guaita, parets de metre. Antic refugi de bandolers. L’interior és contundent, ferm massís. Foto al racó de l’escó amb el foc cremant. Bon pa, bon vi i bona brasa, és senyal de bona casa.

                        La Serra de Llaers.

Ens atén la filla de la casa, de bellesa senzilla, rialla franca i alegre. Podria ben bé ser descendent de Joan Sala Serrallonga. La seva simpatia ens captiva. Tots tornem a tenir vint anys.

                  L'escó de la Serra de Llaers.

En acabat de dinar, pujada per anar cap a sant Joan. Com costa pedalar amb la panxa plena. Seques, senglar, entrama. De baixada, la pista fins a sant Joan és una altra joia que travessa indrets regalats. En un sotrac, en Ferran punxa la roda del darrere. L’única punxada de la sortida.

                    Adobant la roda d'en Virolla.

      Al pas de Les Llances cap a Sant Joan de les Abadesses.

Passem Sant Joan sense aturar-nos en direcció a Santigosa. Pujada feixuga. Calor, kilòmetres… El maillot s’ha convertit en vestit de batiscafo, el carboni del quadre en ferro d’enclusa. Les rodes són quadrades. Tot pesa, la pedalada és lenta. Moure la biela requereix un esforç titànic. Ens tornem a anar separant. Veient com m’avança en Manel, ho veig clar. Els Bicicorriols són descendents directes dels elfs de Rivendell. Gandalf, ajuda’ns!!!!! I enmig d’un raig de llum apareix la font. Quin doll d’aigua pura. Quins petits grans moments!

            La Font dels Pastors al Coll de Santigosa.

El  coll de Canes, és al km 100 de la carretera. En aquest moment,  nosaltres ja en portem 94. Ens agrupem i en Joan Lladó fa foto de grup. L’Albert comenta que aquí van fer-se l’última foto amb en Carles. Silenci i pausa respectuosa. Carles, vas deixar molt bons amics i molt bons records.

        In memoriam. Amb l'enyorat i estimat amic Carles. 

                           Al Coll de Canes.

Encarem la baixada cap a Vallfogona del Ripollès.

En un altre  poble amb el mateix nom, hi visqué un rector molt popular i savi. En una de tantes, conten que el bisbe  el va renyar perquè vivia amb una majordoma de quaranta anys. Ho va arreglar canviant-la per dues de vint.

Continuem baixant. Els btt ens em despenjat una mica. Arribem a Ripoll, bressol de Catalunya.

Tot és al seu lloc, el monestir, la via del tren… tot, menys la carretera. L’autovia que el President Pujol feu fer per poder arribar més ràpidament a Queralbs es va empassar l’antiga N-152. Després de consultar amb un bon pagès, emprenem ruta cap avall per l’autovia. No s’hi val a badar. En Jordi per fi troba la traçada recta. Anem tots alhora liderats per un gran Gómez. Sortim a Montesquiu i cap a Torelló, fi de festa.

            Església parroquial de Sant Pere de Torelló.

Espectacle total. Et buides i t’emplenes. Sensacions, imatges, olors. Els prats, els camps, les bales de palla, els pendents, l’asfalt immaculat, la pista encimentada, el bestiar, els vedells, el so de les esquelles, els comentaris dels amics, la poesia d’en Roca, els masos, les eres,  la filla d’en Serrallonga, els casalots, els finestrals, les portalades, la llengua, les ermites, les indicacions d’itineraris. Tot ens entra pels ulls, per l’olfacte i pels porus de la pell. Som més rics, més savis, i espero, més bons.

Apali, fins la propera.

Les dades:
138km., 2900m. desnivell, 7 hores de pedaleig, temperatura agraïda per ser al juliol, uns 20º de mitjana.
La ruta al Relive, clica aquí.
Les fotos: Joan Lladó