EL TAGA PASSAT PEL GLÒRIA. ESQUIMU. 25.01.2020

Per Joan Lladó

La llevantada de la setmana passada va deixar uns bons gruixos de neu al Pirineu Oriental però l’aigua que hi caigué al damunt amb uns respectables ruixats el mateix dijous, canvià totalment l’estat i la qualitat del mantell deixant un tou de neu compacte i totalment diferent al que esperàvem de la gran nevada.

Els noticiaris de la nit de divendres n’anaven plens -de gruixos i neu transformada- i amb aquesta informació marxàvem dissabte cap a Pardines per gaudir de la neu amb un cert grau d’escepticisme en front les grans expectatives del que havia de ser l’esquiada de l’any.

I què ens trobàrem en arribar a les valls de Ribes? Doncs que tot era pelat. De Pardines en amunt no es veia neu fins més enllà de Santa Magdalena. Apa, anem a passejar una estona. Prou de cotxe. L’aparquem a la plaça del poble, carreguem esquís a la motxilla i fem via fins l’ermita. Allà ja ens calçarem les fustes que els prats són ben blancs.

Arranquem que el cel és ben tapat. No m’ho esperava. No vaig parar prou esment als metereòlegs; ans el contrari. Pensava que faríem un reguitzell de pujades i baixades als peus del Taga gaudint del sol i la bona temperatura als costat dels companys. Imaginacions. Tot resseguint la pista, escoltant l’espetec de les botes en l’emporlanat, anem travessant els torrents que baixen curulls d’aigua. En ple gener pràcticament no hauria de baixar-ne gota i sembla ben bé que siguem a finals d’abril. Això ens diu la quantitat d’aigua i neu humida que ha caigut els darrers dies.

He fet bé de no seguir amb el cotxe perquè hi ha alguns trams de la pista ben glaçades i alguns pateixen per arribar a port. En arribar a Santa Magdalena, ens calcem els esquís i comencem a travessar prats i a saltar vailets. Quan ens cansem, decidim de prendre el camí segur que és la pista però ens trobem que l’aigua hi ha fet un bon solc deixant l’asfalt al descobert. Per sort no l’ha escombrada tota i pel voral podem anar progressant. Ara, d’entrebancs en trobem a tothora. Sobretot arbres que ens barren el pas.

A estones neva. La boira baixa és encastada en les parts més altes. No veiem cims ni carenes i el relleu costa d’intuïr. A banda i banda es perfilen les figures d’altres esquiadors i raquetaires. Avui, molta gent s’ha decidit per cims segurs, propers i poc exposats a les allaus; el Taga n’és un.

Però no tot és fàcil: hem anat enfilant pel lloc equivocat per un dels trams amb la neu més endurida i ens trobem que no anem ni endavant ni enrere i caure a la clotada pot fer mal. Decidim descalçar-nos, desgrimpar i baixar com podem. Quan som a baix, veiem que no n’hi havia per tant. Tanmateix, tota precaució no és mai sobrera.

Al peu de la carena cimera ens hi trobem un munt de gent i una corrúa d’esquiadors i “tenistes” va enfilant en ziga-zaga, en l’esperó i al damunt de neu força trepitjada però compacta.

Avui, l’amic Santi, ha començat la jornada amb un caire molt bromista i al mateix cim continua la brega amb els congregats. Tanmateix, intenta fer-la ballar amb qui ho ha fet més avall però un dels receptors d’aquesta rauxa no s’ho ha agafat amb bon peu i marxa avall amb cara de pomes agres. Què hi vols fer, no tothom està per orgues.

Emprenem la tornada després dels “autoretratus” i una colla novella se’ns afegeix en el descens per evitar possibles malpassos. Anem cercant l’itinerari per encarar la neu de més qualitat. En general és força endurida i molt transformada, però malgrat tot, ha estat un descens força continuat fins arribar a la pista on hem de tornar a salvar els entrebancs. I brincant entre els arbres estesos, la neu escombrada per l’aigua i els vailets que envolten els prats, arribem a Santa Magdalena on hi fem el mos del matí.

Famílies amb ganes de tocar neu són al prat contigu a l’ermita fent lliscar els trineus amb la canalla al damunt.

Doncs res, jornada plàcida, inesperada i tornem a Pardines un xic amb la cua entre cames. La Glòria ens ha decebut.

Fins aviat,

Joan

Els foquejadors: Xarli, Santi i servidor vostre.

Fotos 4 i 6 d’en Santi.