ESCAPADA DE LA FIRA, TERCER JORN: HERBA-SAVINA I SANT CORNELI, TERRA ESQUERDADA 21.05.2018

Per Pep Famadas

Lleganyes i cares llargues. Esquenes blincades que es resisteixen a estirar-se del tot. No hi ha gana, no hi ha rialles, només esbufecs. La jornada d’ahir va ser dura, molt dura, i com sempre passa el darrer dia, la moral del ramat flaqueja. Ahir ens vam empatxar de bici, tal i com volia el cuiner. No era el que desitjàvem tot just unes setmanes enrere? En Martí és l’únic afamat de bici de la colla ja que s’hi ha posat avui, havent fet penitència durant dos dies sabent que els altres ens afartàvem. Bé que es mereix una bona diada corriolaire també, no?

El dia d’avui és feixuc. La llosa dels fets ocorreguts no fa pas tants anys enrere en aquestes contrades encongeix les ànimes. La majoria hem fet els deures i, fins i tot els menys avesats, hem llegit Dos tauts negres i dos de blancs, d’en Pep Coll i volem conèixer els indrets on s’esdevé l’assassinat de tota una família pagesa als anys 40. El pastor, a més a més, ha proposat assolir el cim de Sant Corneli, un important front de batalla de la malaurada Guerra Civil espanyola, a banda de ser una magnífica talaia per divisar El Boumort i la vall de la Noguera Pallaresa. Un menú certament aspre.

Sortim de La Pobla i anem de dret a Sant Martí de les Canals per asfalt. D’allà hem d’adreçar-nos cap a Pessonada per corriols marcats al mapa però de circulació incògnita en mig de caminois que menen per camps d’ametllers i oliverars fins que aquests s’acaben. Cal confiar en la perícia dels pastors casant perfil i mapa per a cercar l’inici del corriol. Mau, mau, mau… El problema rau quan els corriols, per poc utilitzats i nul manteniment, desapareixen engolits per una densa i aspra brolla. Recular? I ara! Per collons trobarem el corriol, encara que hi deixem mig matí, o dit en el nostre argot: lladonada al canto. El sol esmola punxes i estova ànimes i els voltors del Boumort albiren possibles baixes en el ramat. Aquesta encigalada és de les històriques. És un campi per on es pugui de manera que sense voler-ho ens hem partit en varis grups: en Gomes per un costat, l’escamot d’en Joan per un altre, els endarrerits anem fent… i tots hem trobat alguna cosa semblant a un corriol per seguir. Finalment ens en sortim i trobem una maleïda pista on ens agrupem. Dedueixo que és un camí d’accés a unes terrasses de repoblació forestal per on ens hem embolicat, per això cada terrassa tenia l’aspecte d’un corriol perdut. Ara sí sóm en un punt conegut del mapa per anar cap a Pessonada.

Passem ran d’una vinya força ufanosa envoltada d’una tanca reixada per a evitar el bestiar ungulat. En Joan, per a sorpresa de tots, tot d’una buida, i de quina manera, el pap d’una raconada que el consumia des de ja fa temps. Només li va faltar eixugar-se el cul amb un pàmpol i encastar-lo a…. deixem-ho aquí. Benvinguda sigui la vomitada si serveix per guarir vells mals. Posat tothom a lloc, continuem cap el poble d’en Pep Coll tot passant per l’ermita de la Mare de Déu de la Plana, magnífica balconada de la vall dominada pel pantà. Al poble cerquem una font pels costeruts carrers, doncs la calorada en mig de la brolla i l’arrojada han escurat les goles i les han deixat una mica agres.

Anem ara a Herba-savina pel camí vell. Per casualitat sóc al davant de la cua corriolaire i per tant tinc el camp de visió net de companys, fet que em distreu del bullici del pedalar. Penso en la Maria, la filla gran de la família protagonista, que feia aquest recorregut per anar a escola. 3 hores a peu des del Clot de Moreu fins a Pessonada. M’esgarrifo només de pensar-hi. Ara veiem documentals de canalla fent recorreguts semblants a llocs recòndits del món i ens sembla una salvatjada i no fa masses anys a casa nostra passava el mateix! El sender discorre sota les tiranes penyes de la Serra de Pessonada ara habitada de voltors. També hi eren llavors? Ja aleshores donaven mal rotllo aquestes bestioles? El corriol tanmateix és dels que ens agrada precisament per la seva hostilitat que ens obliga a estar atents i pedalar amb atenció i força per a superar ressalts i sifons sinuosos, sense cap ombra de recer.

Arribem a Herba-savina amb un darrer esglaó a superar. Les cases són totes desfetes i enterrades sota les heures. La pedra de les parets s’amuntega en el que havien sigut estrets carrers, aptes només per a bestiar, ni tan sols carruatges, tot fantasmagòric. Ens ho semblaria tant si no haguéssim llegit el llibre? Certament té el seu què haver-lo llegit. Fins i tot recordem el nom d’alguna de les cases. A la part alta del poble fem una visita al cementiri que curiosament resta en bon estat, protegit de depredadors per un barri de ferro. La tomba de la família Vilana hi destaca per la presència d’uns rams de flors. Uf, quin iuiu, això sí que no ens ho pensàvem i encara enrareix més l’aire ja de per sí xafogós.

Deixem el poble en direcció al Pla del Tro, altra peça fonamental de la novel·la. No reeixim a la primera. Reculem però tampoc ho tenim clar. Tornem-hi amunt. Decidim anar a buscar la pista que passa per la part baixa de la vall. A mig camí ens sorprèn la font de les Trilles amb abundosa aigua en mig de la sequera, quina ofrena tan benvinguda. La indecisió i el recés per a refrescar-nos han estat definitius per a fer sonar les alarmes una part important de la colla. Ara han aparegut altres prioritats: horari, família, cervesa, vermutet… res de llibres i històries. Per sort uns quants decidim no decebre al pastor i al pobre Martí que ha vingut expressament per a la matinal d’avui i lògicament no en te prou en plegar a mig matí. Ens acomiadem dels que pleguen.

Restem doncs en Tronxo, el Mamalló, en Martí, en Joan i jo, que continuem pista amunt pel riu del Carreu però amb la volta escurçada. Deixem el Clot de Moreu, el Pla del Tro, les Coberterades i altres indrets de la història per a una altra ocasió. Trenquem a la dreta i travessem tota la Baga de Carreu per a cercar les Collades de Dalt i la Collada del Gassó o el Pas de la Vena, curiós pas natural que separa la Serra de Sant Corneli de la Serra de Carreu i també tancat amb una bona porta que impedeix la fugida del bestiar de la reserva nacional de caça. Déu ni do com ha llimat tota la pista a bon ritme.

Ara som a la solana de la serra. El paisatge és desolador, gairebé llunàtic. El terreny és desagraït i la terra agresta està desprotegida de vegetació. Els pocs arbres són renocs, malgirbats, gasius d’ombra per a oferir. Però què se’n treu d’una terra així? No m’estranya que ja no hi resti ningú en aquesta serralada. La meva àvia materna i el seu germà eren fills d’Isona, a pocs kilòmetres d’on em trobo, i van haver de fugir de la misèria d’aquestes contrades, refent la seva vida a Argentona. L’ambient és excloent i intimidador, augmentat per un sol de collons que ens aixafa. Baixem a fondu per una pista però amb el cor encongit sabent que haurem de tornar a guanyar el desnivell que estem perdent. Tombem a la dreta i ara sí, darrera apretada fins al cim de Sant Corneli.

Aquesta ascensió és agònica. Vaig pedalant fixat amb els de davant. Els pistons d’en Joan són la referència i clavo la meva mirada en la seva esquena tot i que en mig n’hi ha d’altres. Ell ho sap i no apreta més del compte pel que pugem més o menys junts, corbats com mai dalt de la bici, amb l’objectiu d’arribar a una collada on agafar aire, les Collades de Baix. El pastor ha olorat el patiment i just a la collada reposem. Escurem tot el menjar que portem i bevem tanta aigua com podem però sense acabar-la, doncs encara queda la part final que haurem de fer caminant. Va som-hi, acabem aquesta agonia d’una vegada. La pista s’estreny i després d’unes marrades passa a ser un corriol que hem de lluitar costa amunt fins a abandonar definitivament la muntura. Ja no podem pedalar més i pugem a peu arrossegant llastimosament la bici, esclafats per un sol matador, molt diferent del nostre astre de platja. En mig de patiment la ment de nou em porta a pensar en els que van morir just a on en trobo. Seria capaç jo de lluitar fins a morir per a uns ideals? Segur que no. Sempre he pensat que en cas de guerra seria dels que fotria el camp a començar una nova vida on fos. Tant de bo sapiguem resoldre tots els conflictes sense violència. Això és un suplici que no s’acaba. Em vaig quedant enrere també amb la idea de no deixar massa penjat al Mamalló que ja es va allisar prou el primer dia. Finalment aconseguim el cim on a sorpresa meva trobo una gran creu de dimensions exagerades, partida per la meitat, símbol d’un feixisme guanyador imposat per la força definitivament derrotat per la igualtat dels temps actuals.

Ara sí, tots cofois i refets podem dir que ja tenim la matinal al sac. Tan sols resta encarar el descens que segons el pastor serà cinc estrelles. I, efectivament, gas a fondu els metres salten molt ràpid. El corriol no te massa sorpreses tot i que el pendent és considerable i això ens fa delir encara més. En un tres i no res ens polim de cop 800 m de desnivell; que desvergonyits que som.

Un cop a la pista que voreja el pantà ens sorprèn gratament la font de la O, amb taules i bancs per a barbacoes, avui plenes de nous estadants que les aprofiten. El barranc que baixa curull d’aigua rebla l’estampa. Res més a destacar, pedalada suau per asfalt tot passant per Aramunt i cap a La Pobla.

Fi de la festa. Fi dels nostres tres dies de pedalades i companyonia. Com era d’esperar, el menú preparat pel mestre Pistons ha estat «pels dits llepar-se’n». Gràcies company!

Per veure tot l’àlbum de fotos: cliqueu aquí.