ESCAPADA DE FIRA. 2on. JORN: EL CINQUÈ LLAC 20.05.2018

Per Joan LLadó

El primer dia de ruta a la Vall Fosca sortí rodó malgrat que no vam acomplir l’itinerari previst: després d’anar a fer un tomb per la Pobla -un cop ben nets i polits-  i fer una cervesa a la plaça, en tornar cap a l’hotel i a tocar d’aquest, ens establírem en una cerveseria d’aquelles artesanes que ara tan abunden i on hi feien un concert de blues, soul, groove amb dos músics a quatre mans: orgue i bateria. El bon so donà un ambient suggestiu per prendre una cervesa i agafar gana per sopar.

Després de la jornada en altura del dissabte, calia cercar el Cinquè Llac en paisatges més ajupits però més trencats, feréstecs i inhòspits que, de mica en mica, tot baixant a la vall del Flamisell, s’anirien humanitzant.

Iniciant aquest itinerari a la mateixa Pobla de Segur, ens enfrontàrem amb un primer sector amb uns pendents i terreny que feien arronsar el nas a més d’un: el corriol sinuós amb estudiades marrades per fer assequible el transport de bast però que els còdols de considerable dimensió que entapissen el viarany feien gairebé impossible de rodar-hi. I doncs què? Doncs a peu.

A les Marrades de Montsó finia la primera i única gran suada de la jornada amb la muntura entrecames. En uns quatre quilòmetres de distància havíem pujat cinc-cents metres de desnivell. La que ens espera, deurien pensar uns quants. El terreny a partir d’aleshores s’anà ajupint, trobant-hi encara alguna dificultat tècnica de les que ens agraden fins assolir el Coll de Montsó.

Uns centenars de metres més endavant trobaríem la cruïlla del corriol que ens dreçaria, sempre seguint la corba de nivell a prop dels mil metres, al Mas de Peracalç. A mig camí però, l’Enric tingué una pana que vam poder resoldre després d’una bona estona de trencar-nos-hi les banyes. En aquell interval, en Luca, mort de son, aprofità per fer una petita becaina arraulit entre l’agrest i viu matollar. Un cop adobat el desperfecte i de solcar una profunda sifonada, passàrem per l’endreçat mas, envoltat de conreus i cavalls molt ben portats.

Després d’un altre torrent, ens aparegué Peracalç davant nostre i molt enlairat. Ens hi atansàrem pel vell camí -molt costerut-  que duia als prats i feixes que menaven els parroquians. Malgrat no fer calor, en aquells moments el sol, sobre una boirina que empastifava la llum, ens gratava les testes. Alguns esperaven trobar una font amb ànsia i en assolir el poble, en bona part enrunat, davant mateix del temple parroquial, enfront de l’única casa habitada i tot plegat envoltat d’una verdor que gratificava, n’hi trobàrem una. Vam fer la refrescada i xerràrem una estona amb qui semblava ser l’únic estadant del lloc. Aquests llops solitaris no acaben mai la corda.

En reprendre la marxa, no calia distreure’s de l’itinerari damunt del mapa, doncs ben aviat calia desviar-se en un revolt de la carretera. Doncs vet aquí que ens el passàrem i calgué recular. Tres de la colla s’estimaren més de continuar avall directament per l’asfalt fins trobar el llac i evitar així les dificultats trialeres que pogués tenir el terreny després de passar un coll rocallós, calcari, amb unes marrades esculpides a la roca que ens feien preveure un descens de campionat. Assolírem el coll amb bona nota i ben cofois de les nostres habilitats pensant de seguida en la baixada cap a Montcortès.

Durant unes desenes de metres el pendent i el terreny prometien però de seguida s’anà ajupint i afinant, donant molt alta velocitat a la davallada, motiu pel qual es feu evident que no calia que ens haguéssim separat en dos grups. Durant el trajecte fins l’estany, el cel s’anà encapotant i els companys que ja ens hi esperaven els caigué un bon ruixat durant la seva davallada. Estesos per l’herba i ben a prop de l’aigua, decidírem de fer un petit mos abans de continuar per cercar el gran descens que ens menaria a Senterada a l’hora de dinar.

L’estany de Montcortès i ara batejat com a Cinquè Llac a efectes de l’incipient turisme de motxilla i de dues rodes, és d’origen càrstic, al costat del de Basturs. Són els dos únics llacs del Pirineu que no són d’origen glacial i presenten la mateixa flora que l’Estany de Banyoles.

En reprendre la marxa començà a caure una bona gotellada que ens obligà a posar-nos els paravents i amb alguna dificultat de pas entre vells camins empedrats, lliscosos, deixats de la mà de deu i que voregen els prats, arribàrem a la pista, just al Coll de Mentui. Resseguint aleshores l’asfalt, ens acostàrem a Mentui on hi férem una breu parada per observar el gran casalot que presideix el llogarret, la casa Rei. El cel continuava ben tapat però sense deixar caure ni gota. I sort en tinguérem, perquè el viarany que ens trobàrem a continuació, tot i seguir la corba de nivell sempre ben apropada als 1050 metres, o sigui, en pla, contenia tal quantitat d’aigua i fang i, per reblar-ho, ben remogut pels pas del bestiar de peu rodó, que per arribar a la Creu haguérem de remullar els peus al llot -als fems- més d’una vegada. No tothom, cal dir-ho.

Encara calgué vorejar algun bassiot fins que el camí començà a baixar fins a trobar, a dretes, l’entrada del corriol que resseguint el Barranc de Comadars, ens menaria a Senterada. D’aquest descens no en coneixia la dificultat, tan sols vaig resseguir el seu traçat al mapa google quan preparava l’itinerari per poder copsar-ne el tipus de terreny. Només eren un xic més de dos-cents metres de desnivell però era aventurat dir si era assequible a tothom o no. El fet que resseguís un barranc ja feia témer a alguns que no seria bufar i fer ampolles i així van preferir seguir la pista fins el fons de la vall del Flamisell fent un gran tomb per envoltar el turó on és situat el santuari i poblet de Puigcerver.

A la resta, doncs què voleu que us digui, un descens pràcticament com una catifa i que ningú s’esperava: un fruir, un deler, un gaudi totals que pintaven unes cares de trapella impossibles de dissimular en agrupar-nos al sot. L’únic lament: no haver-hi estat tots, que per segona vegada s’havia dividit el grup sense que fos necessari.

Som a Senterada. Important cruïlla de camins i on també hi trobem l’aiguabarreig del riu Flamisell -afluent de la Noguera Pallaresa- que neix a la Vall Fosca i del seu afluent, el Bòssia, que ho fa a la Bellera. Són dos rius que contenen una gran quantitat de truites i així es poden pescar en l’antiga piscifactoria, que ara és casa de turisme rural, i es poden guisar in situ. El nostre primer pensament en arribar al poble és dirigir-nos a la fonda casa Leonardo, gairebé centenària, i on farem l’entrepà acompanyant-lo de les begudes que ens serviran a la casa. Ens col·loquem al passadís a ran de la façana que toca al Bòssia i que ara és a l’ombra. La mestressa de la casa en veure’ns consultar el mapa, s’interessa pel nostre itinerari i de seguida ens assessora en el que pretenem seguir a partir d’aquí i ens diu que pujar per on tenim previst és una salvatjada. No pujareu pas, ens diu.

Doncs bé, en tan que dona del país i coneixedora d’aquest i, a més, practicant de la btt, tal i com ens ha suggerit i després de valorar temps, desnivell, distància, dificultat i reserva física i mental, elaborem l’alternativa resseguint Flamisell amunt per continuar després la cornisa a 1200 metres d’altura.

Quan acabem de fer els cafès, l’Andreu ens diu adéu perquè aquí acaba la seva escapada de fira d’enguany. La feina obliga i se’n torna per la carretera fins a la Pobla on deixarà el seu lloc a en Martí que arribarà a la nit.

En reprendre la marxa, toca fer alguns quilòmetres de carretera amunt fins la Plana de Mont-ros. Comencem amb certa mandra, amb bona dosis de ganduleria, però després d’haver fet el riu i de deixar anar quatre ximpleries, cadascú agafa el seu ritme fins la cruïlla de Castell-estaó i Antist. Mentre esperem que tothom arribi i ningú passi la cruïlla, veiem un cartell i unes instal·lacions clarament abandonades: Mina Eureka. L’interès general, aquí s’acaba; quan tothom ha arribat, cames ajudeu-me, carretera amunt. La particularitat d’aquest jaciment rau en que és el segon del món on s’hi ha trobat una espècie de mineral: la cejkaita, entre d’altres rareses.

Com si d’una cursa es tractés, pugem els gairebé quatre-cents metres de desnivell en una revolada. Ningú vol quedar enrere. Som de por. Després, és clar, l’estona de descans sol ser llarga i la mina queda a baix, sola, sense visita, oblidada. A Antist, davant mateix de l’església, fem temps visitant la sagrera, un hipogeu i en Pep dona conversa a uns veïns propers mentre som immersos al frescal soterrani que és en fase de consolidació.

Abans d’engegar la marxa, aprofitem la regalada font que és en despoblat per refrescar-nos el magí. Malgrat no fer un dia ben bé clar, en aquelles hores, cap a les tres de la tarda, el ressol engavanya. Prenem doncs el camí, ara corriol, que transcorre enmig de prats només encerclats per algunes fileres d’esplèndids i delicats arbres i ens descobreix una dilatada vista sobre la comarca. Aquest viarany ens ha de menar a Estavill, poble que de seguida divisem a la nostra mateixa alçada mentre deixem al darrere, només cal girar la testa, Antist. El tolls d’aigua que ens anem trobant en tot el recorregut s’agraeixen, ens refresquen les cames i donen a la pedalada un aire de passeig idíl·lic, no pas esportiu.

Arribem a Estavill per un ombrívol camí vorejat d’arbres a banda i banda. Res hi és gratuït. A cada pas, per dir-ho d’alguna manera, s’hi troba humanitat, cada element té l’empremta de l’home, el paisatge és acurat i sense pretendre-ho, esdevé un jardí.

En aquest cas no ens endinsem al poble, però si que ho fem al safareig comú que queda als afores. En retratem el seu interior i sobretot ens criden l’atenció els cartells penjats en la paret fonda: indiquen el procediment de neteja i esbandit, suposadament de la llana (?). Com no podia ser d’una altra manera, allà on hi ha aigua i una colla de brètols, la gresca hi és assegurada. La xarbotada no s’estira perquè els aparells electrònics perillen.

Reprenem la marxa per anar de cara al Pont del Diable, però poc després d’arrencar, en Gio té una petita pana que es resol en cinc minuts. Tot seguit travessem el Barranc del Grau, primer amb un considerable desnivell de baixada que tots provem amb molta cura i després havent de carregar les bicis a l’esquena. Sortint de la sifonada el camí es fa lent i en passar per les runes del Monestir de Sant Genís de la Bellera, encara ho és més, doncs el pas del bestiar amb el terreny enfangat, deixa el camí fet un camp de patates.

Per sort, el fang desapareix i comença una bona davallada fins arribar al discret Pont del Diable, però que salva una timba espectacular: gairebé 50 metres des de la llera del Barranc de Sant Genís. Ens hi fem quatre fotos però no ens hi entretenim massa perquè encara ens queda un bon camí per recórrer.

Enfilem fins trobar la carena de la Serra de la Bastida, justament a la cruïlla de camins. El que va amunt mena al despoblat de la Bastida de Bellera i, avall, ho fa a Senterada, on ens hem de dirigir. El primer tram baixa amablement fins el Tossal Gros i tot seguit es precipita amb força revolts, amb trams tècnics, també ràpids i estrepitosos fins arribar a Senterada (Santa Grata) per berenar.

Encara no sé ben bé perquè, però en aquest descens he anat al davant. Ara, això si, amb les molles empenyent pel darrere, en Pep el primer i jo, que li estic molt agraït pel gest pacient. De totes maneres, ha estat una estona galdosa, plaent, captivadora, frenètica, també paorosa; en alguns instants, d’arrauxament extrem, en d’altres, de veritable ponderació i sensatesa, però, per sobre de tot, merescudament molt, molt divertida; he xalat com mai.

Convé remarcar-ho a la mestressa de casa Leonardo, que els Bicicorriols hauríem pujat el que ens assegurà que no faríem. Aquesta dona no sabia amb qui parlava i nosaltres tampoc vam creure en nosaltres mateixos. Si la colla, parlant en general, sap fer una cosa bé, és pujar les màximes dificultats. És o no? Que no ens vinguin amb collonades ara. Tanmateix, cal agrair-li la ruta que ens suggerí. Va ser una bona alternativa.

Arribem a Senterada cap a tres quarts de cinc de la tarda. Hi ha gana i set: és l’hora de berenar. A casa Leonardo fem una beguda i mengem algun plàtan que comprem al mateix establiment, tot plegat acompanyat de les barretes i llepolies que transportem al damunt. Cal preparar el cos per a la darrera escalada de la jornada: enfilar i davallar per la Serra de Gelat. Cinc-cents metres més de desnivell. Està fet això, home! No ens podem pas perdre la baixada més espectacular del dia! Vinga, som-hi!

El meu desideràtum pseudo-trascendental, utòpic, idealista; quimera ultra optimista si voleu dir-ni, se’n va en orris. No podia ser d’una altra manera després de circular durant nou hores damunt la bici. I això què vol dir? Que les bledes, fredes o calentes, pel cul me les fots bullides. Que què? Que no tot el grup ha volgut remuntar el darrer pic: Montsor. Alguns per lesió, d’altres per cansament i algú altre per sensatesa (d’aquí la frase feta), han preferit tirar avall per carretera fins la Pobla.

I per la carretera, hem arribat tots plegats a la cruïlla de Lluçà i Reguard on hi fem la pixarada abans de fer la darrera enfilada i ens acomiadem dels que marxen directe avall cap a la Pobla. N’hem quedat onze dels setze que hem començat al matí. Ens ho agafem amb força calma i intentem d’anar tots junts, doncs les reserves d’alguns són força deteriorades i ens convé no perdre’ls de vista. Tampoc perdo l’ocasió, si la vegetació m’ho permet, de contemplar la vista sobre l’altre vessant de la vall, a ponent, cap a Erinyà i Serradell, un teló de fons decorat amb un espectacular caos geològic amb un bon assortit de formes i colors on hi destaca, entremig, ben contrastat, pel seu blanc cridaner, un puntet, quadrat engrandit, ampliat, diria que una petita construcció. Una ermita, penso. I, efectivament. Quan més endavant, en una parada de reagrupament, puc consultar el mapa amb atenció, constato que és l’ermita de Sant Isidre d’Erinyà.

I vet aquí que arribem al Tossal del Moró. L’Uri no sé si el primer, però de ben segur amb els de davant. Va passar a tothom com una bala i a baix no s’aguantava els pets. Ves a saber… Deuria ser per la màgia d’aquestes muntanyes. Res, que som gairebé a la mateixa altura de Montsó que tenim a l’altra costat del barranc i som a uns 1250msnm. a dos quarts de set del vespre. Ens resta, doncs, de fer un descens entretingut d’uns 750m. fins a la Pobla. Fa un xic de fresca i durant l’espera que arribés tothom, ens hem refredat. Convé posar-nos manigots i paravents.

Del mateix punt on som, hi comença, pel seu extrem nord,  la Cresta o Serra de Gelat. Davallem primerament per un tram de pista de connexió fins trobar-nos amb el corriol que ve de Montsó, i ara si, som davant d’un bonic espectacle que serà el decorat durant tot el descens fins a la Pobla: l’oberta vall que solca la Noguera i que resta negada pel Pantà de Sant Antoni amb la murada del Montsec al fons i la Pobla en primer terme. Res s’interposa entre nosaltres i el paisatge: camp de visió completament obert i el cordal de Gelat ben dibuixat: camí de pedra conglomerada, de roig argilós, amb picons calcaris de diferents diàmetres que formen una massa geològica imponent, compacta,  majestuosa, colossal i alhora, solemne, plàcida, estàtica i en aquelles hores, somnolent.

Anem davallant, vull dir que el viarany es deixa fer fins el Salt del Llop. Aquí convé fer una petita cadena per baixar les bicis sota el graó d’uns quatre o cinc metres d’alçada. Ens entreté per poca estona i el pas dóna un ambient d’aventura a la jornada. Baixades les bicis i els seus impulsius usuaris, alguns s’aventuren a provar de passar el flanqueig d’uns cinquanta metres que ens separen del fil de la carena. Uns altres, la majoria, no pas per la dificultat, però si per la timba que s’obre al dessota, renunciem de la proesa.

Se segueixen els passos careners, alguns entre petites clapes de vegetació i alguna alzina solitària, però sempre seguint el fil del crestall fins al punt més perdedor del camí, a l’alçada de la Roca Foradada. Hem de fer un bon tram amb els peus a terra per traspassar l’estimball. Un cop passat aquest escull, que ens ha fet entretenir més del compte, baixem de pet, excitats, desvariats, desficiats, apassionats i amb molta més embranzida, és clar, fins la cambra d’aigües de la central hidroelèctrica. Quines cares de satisfacció, de joia, d’alegria. Estem exultants i per tant, ens congratulem. Cridòria.

En aquest punt ens agrupem i a ran dels tubs de la central baixem per passos força tècnics enmig de séquies i altres construccions hidràuliques fins un dels carrers més enlairats del poble. Fascinant i prodigiós espetec per finalitzar la segona jornada al Pallars que ens ha servit per trobar el Cinquè Llac: Montcortès. I que lluny que queda en el temps a hores d’ara.

Amb l’alegria que ens caracteritza, les rodes podríem dir que no toquen a terra, comentem la jugada mentre ens anem acostant a l’hotel quan són prop de les vuit del vespre.

Joan

Els corriolaires: Gio, David, Pep, Manel, Luca, Ans, Enric, Gil, Uri, Tronxo, Ferran, Andreu, Valentí, Rafa, Gomes i servidor.

Cartografia: El Cinquè Llac de l’Editorial Alpina.

Les meves fotos més algunes recollides: cliqueu aquí.

Visca Catalunya Lliure, fem república.

 

3 pensaments a “ESCAPADA DE FIRA. 2on. JORN: EL CINQUÈ LLAC 20.05.2018

  1. Excel.lents son aquestes plomes que fan gaudir de l’itinerari en sentit literari. Que bó recoradar-ho amb aquestes fotos i que present tinc aquells paissatges tot i que ja no tinc present el cansament a les meves anques.
    Gràcies amics.

  2. És tard però m’ha passat la son. He reviscolat. Me n’aniré a dormir amb un somriure maliciós d’haver fet bona feina. Quins corriols que hi ha amagats pel territori. Paissatges brutals allà on vagis. Quines lluites i quantes derrotes dalt de la bici en cada enfrontament amb un nou viarany.
    Quina terra. Com t’estimem. Ets nostra.

  3. Boníssima la crònica Joan, he disfrutat molt llegint i recordant aquesta magnífica volta. Moltes gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *