EL MONTSENY MÉS HUMÀ: ALZINARS, FAGEDES, MASIES, POUES… 18.12.2017

Per Enric Subiñà

Cel cobert i fred, però bona visibilitat. Sortim de Campins, on fem un cafè a redòs del mas Pons, una de les masies històriques de la parròquia, esmentada a inicis del segle XIII. Fem camí cap a Mosqueroles, tot passant pel davant de can Valls, amb portal rodó de nou dovelles i finestra gòtica i un pou a l’era.

Anem a buscar una pista que remunta el torrent Rifer o de Ciuret pel marge dret, actualment viarany perdut, malmès i eixorc, però autèntic, flanquejat per arboçers amb petites cireres, madures, vermelles, però que el clima les fa força més petites i abundants que les del Maresme. A l’altre marge del torrent veiem el mas del Parrac, amb el seus antics camps de conreu al davant, i parets de terra llicorella i morter de calç, del país, sense més pretensions.

Passem per la parròquia de Sant Esteve de la Costa, cap d’un nucli format per masos dispersos, que arriba al cim del Turó. Comencem a enfilar cap amunt, buscant els vessants de ponent del Turó de l’Home. Can Rovira, masia amb molta història però malauradament molt transformada, domina una coma enmig de dues torrenteres, on viuen de la ramaderia i de la fusta, com el seu nom evoca (deriva del roure, robore, en llatí), sens dubte l’arbre que deuria dominar, juntament amb els aulets (alzinars), els boscos on es va construir el primer mas per allà els segles XII o XIII. Després passem el Salicrup i cal Maginer, dues senzilles cases de pagès del segle XVIII, disposades de forma esglaonada lliscant pel pendent de la muntanya, amb murs de paredat comú de pedra llicorella. Finalment la Coloreda, altre casa de pagès senzilla, de bon record ja que hi vam passar més de cinc anys com a segona residència a finals del segle XX. Ara completament restaurada, amb les comoditats que hi permeten viure tot l’any, poc li queda de la casa senzilla i funcional que havia estat.

A partir d’aquí la ruta, que feia estona que anava guanyant alçada, s’enfila gratant els marges tot anant a buscar el Turó de l’Home. Deixem enrera els darrers alzinars per entrar al món de les fagedes, ja que els més de 1000 metres d’alçada i la seva orientació a ponent li permeten trobar el clima continental per sobreviure.

De la fageda en l’espesor

camins conviden, no fressats,

que per collades i engorjats,

porten amb aire perdedor.

            (Guerau de Liost)

Just abans d’iniciar la baixada, deixem les bicis i anem a redescobrir els pous d’en Cervera, on feia ja molts anys que no hi havíem anat, tot aprofitant per fer un mos. Són dos pous de neu o poues, molt ben conservades, situades a més de 1300 metres d’alçada, construïdes per enmagazemar la neu que queia al seu entorn. Fan uns set metres de diàmetre i vuit de profunditat.

A les ciutats es va començar a posar de moda les begudes refrescants, sobretot des de finals del segle XVII i sobretot durant el XVIII i a tal fi calia gel (que es produïa als pous de glaç dels fons de les valls) o neu (que es recollia a les poues de les muntanyes). Habitualment el procés d’omplir els pous s’iniciava al febrer, i un cop plens és premsava i es protegia cobrint-los amb branques per evitar el desglaç. El procés d’empouament i transport en portadores i matxos fins al pobles de la vall donava feina a molts masos i petites cases de pagès dels voltants, en una època on les tasques agrícoles quedaven molt minvades. Un cop a la vall, els traginers la transportaven en carruatges principalment a Barcelona, però també a Granollers o a Mataró. En aquest procés de transport s’arribava a perdre gairebé el 30% de la neu per les temperatures. Per veure fins on arribava la dèria de les begudes refrescants, tinc documentat l’arrendament fet per l’ajuntament de Cabrera (El Maresme) de la taverna, per l’any 1781, i una de les condicions que obligava a l’arrendador era «sapia lo arrendatari que estarà obligat a tenir neu des del dia ultim de juriol fins lo dia primer de setembre de dit any mil set cents vuytanta y hu, pena de una lliura per cada vegada faltarà y que no la podrà vendrer a mes de quatre diners la lliura». Per tant, en una petita vila de la costa que aleshores aquell moment tenia 600 ànimes, obligava a tenir neu durant el mes d’agost al servei dels usuaris que hi paraven.

Abans d’iniciar el descens tresquem per un corriol oblidat, desdibuixat i gens ciclable, que cobert de fulles seques de faig que no deixen veure el sòl ens condueix a les runes del corral d’en Deumal. Aquest corral, junt amb el d’en Rovira, era on a l’estiu el propietaris d’aquest masos del Montseny engegaven els ramats ja que les millors condicions climàtiques proporcionaven abundants ferratges. Allà ja prenem el Gr-5 que ens portarà fins a Fontmartina i a can Riera de Ciuret, per remuntar fins a can Grau i, ja de baixada, can Perepoc i can Canal, magnífica masia amb teulada a dues vessants amb un imponent portal rodó d’onze dovelles i tres finestrals gòtics al pis, dos d’ells amb permòdols.

Ja tornem a ser a Campins, inici i acaballa de la ruta d’avui, que ens ha menat al llarg d’uns 40 qms i uns 1500 mts de desnivell positiu. Quina millor cloenda que menjar una escudella a les Faldes, una de les millors cuines del Montseny, una serralada que a la tardor presenta els seus millors colors i contrastos, malgrat que enguany es troba molt eixuta, massa eixuta, amb les torrenteres molt assedegades.

Adéu tu, vell Montseny, que des de ton alt palau,

com guarda vigilant cobert de boira e neu,

guaites per un forat la tomba del Jueu,

e al mig del mar immens la mallorquina nau.

                        (Bonaventura Carles Aribau)

Els bicicorriolaires: Enric S. i Ingrid. S.