ACOMIADANT LES PINEDES DEL MARESME 23.07.2017

Per Pep Famadas

Avui l’hem feta pels volts d’Arenys de Munt i Canet de Mar. En Marcel fa dies que reclama la nostra presència per aquests verals i avui s’hi escau. Som poca colla, només 9, però suficient per compartir un matí de pedals i riures.

Matinem una mica més per a evitar la calor i sortim decidits arran de mar, nord enllà. Encalcem en Marcel a entre Arenys i Caldetes. El puta ens està esperant allà on hi ha molt bones vistes, allà on tots torcem el cap per no perdre cap detall. Travessem Canet i enfilem arran del Pla d’en Sala, allà on ara s’hi organitza el Canet Rock i que, curiosament, és municipi d’Arenys de Mar, segons l’apunt del Doctor logístic. Travessem l’autopista i trenquem a la dreta per sobre la depuradora d’Arenys, per un camí cadenat i, ja per corriol, anem de dret cap a la Plana d’en Sala (de Can Sala de Dalt). Tot just entrar a la jove pineda de pi pinyer me n’adono de la gran quantitat de brots de pi trencats que hi ha en la traça del corriol i faig notar als companys l’elevat nombre d’arbres morts. A dalt a la Plana d’en Sala aquest hivern vaig tallar una pineda per a transformar-ho en vinya que ara ja brotada fa molt goig. Els companys alaben a l’agosarat emprenedor (ara se’n diu així). Segurament, amb el que s’esdevindrà a la comarca, haurà estat un precursor. Però anem a poc a poc, tot pedalant, i no avancem pensaments.

A la Plana trenquem a l’esquerra avall per un corriol ja conegut que passa ran del mas de Can Sala de Dalt i fineix prop del poble. Ens hi acostem però no arribem a tocar cap carrer asfaltat ja que quan treiem el nas a l’urbs, enfilem de nou pel Rial de l’Horteta. Som en territori dels «Munt Bikes». Cal estar a l’aguait. En aquest tros de Maresme on els torrents s’anomenen rials, aquests no estan per orgues i pugen rectes com un ciri vessant amunt a cercar la carena. En Marcel vol que ens adonem d’aquesta curiositat geològica. Per sort, quan el pujador que tenim al davant ens obliga a prémer el cul abans d’hora, el pastor ens mena a la dreta per un viarany que endolceix el pedalar tot i que cal aguditzar els sentits per encertar la traçada. Som de nou a la carena de la Serra d’en Sala però ara un xic més amunt. Menem pel molt utilitzat camí carener cap el camp de cirers direcció a la creueta. Me n’adono tot redactant la crònica que som en el terme municipal de Sant Iscle de Vallalta. En Marcel, que ja ho deu saber, ens fa tombar de nou cap el vessant de mar, per a trepitjar el seu Canet, que no sigui dit. I ara és quan ja deixo de situar-me en el mapa que m’ajuda a redactar la crònica. Pugem, baixem, tornem a pujar i baixar, per aquest laberint de corriols al voltant de la Serra de PedraCastell. La majoria són coneguts. Tot i ser voltats d’un frondós bosc d’alzina i pi el corriol aprofita les rases no pas tan antigues de les vinyes. En mig de les alzines encara sobrevien algunes figueres i altres fruiters que distreien als pagesos en altres temps. Comentem el curiós traçat dels corriols farcits de giragonses que poden arribar a marejar, tal i com bé recorda l’Anscari. Per dues vegades trobem els companys xurribikers d’en Marcel, curiosament sempre en sentit contrari al nostre.

Però a mi el que realment m’ha sobtat des de bon principi és que no hem deixat de veure brots trencats de pi a terra. En una de les parades ho comento als companys. Aquesta tardor hi haurà un estrall d’arbres morts que farà fredat. El Tomicus, aquest famós escarbat que mata els pins, durant la primavera s’alimenta de brots tendres de pi. Però no de les fulles, sinó de la fusta interior del brot, foradant-lo. Amb el vent el brot es trenca tot i que encara pot disposar de fulles ben verdes. A la tardor, en fase adulta, l’escarbat baixa de la part terminal de la capçada cap el tronc o les branques més gruixudes on pon els ous sota l’escorça. Les erugues que en surten foraden galeries sota l’escorça tot tallant els vasos conductors de saba de l’arbre. Si el nombre de galeries és molt gran la saba no pot circular i la capçada s’asseca, matant tot l’arbre. L’enorme quantitat de brots que hem trobat al llarg de tot el recorregut és un indicador de l’abast de la plaga ( https://extremambiente.gobex.es/files/forestal/sanidad/01_Tomicus%20piniperda.pdf). Tant de bo m’equivoqui però penso que no som prou conscients del canvi de paistage que s’esdevindrà a no ser que les condicions meteorològiques siguin favorables (força pluja a la primavera i força fred a l’estiu) que el canvi climàtic sembla que no ens portarà. En fi, que les males cabòries no torbin aquest magnífic matí corriolaire.

I el pitjor de tot és que el Tomicus no és l’únic!. El pi pinastre està sent literalment devorat per l’Ips acuminatus, que encara va més a sac que el seu colega. A Dosrius i a moltes pinedes del Vallès s’està posant les botes. A La Selva en tenen un altre, el Matsococcus, a la Catalunya central la processionària és un clàssic…..

Comencem a demanar concreció a en Marcel. Aquest noi quan venim al seu territori se li transformen les cames i no en te mai prou, delerós d’ensenyar-nos les seves distraccions. Li demanem esmorzar a Arenys de Munt per tal de tornar de nou ran de marc, tot aturant-nos a per a la merescuda remulladeta. El Pare Manel però decideix anar per dalt la serra tot sol, evitant així acabar el dia en penosa pujada cap a les Sureres. No troba cap devot que el secundi. Esmorzem molt correctament al costat del recomanable restaurant de Ca la Pepa Fornera a la riera d’Arenys de Munt.

I per acabar tan joiosa vetllada en un ambient de Santes, què si no que un bon vermut negre al cau dels Ferros, amb qui coincidim també finalitzant la seva jornada ciclera.

Corriolaires: Marcel, Manel tresunces, Manel Google Jointventure, Enric, Valentí, David, Anscari 39, Albert Gilman i un servidor.

Pep Famadas