MARATÓ DELS CIMS D’ANDORRA 08.07.2017

Per Rafa Floriach

Aquest ha estat el meu objectiu esportiu de l’any. Ja fa temps que el tinc al cap, no és que l’estigués entrenant intensivament des de fa mesos però si que totes les meves sortides i curses han estat orientades a arribar amb la millor forma possible a aquesta cursa. L’objectiu era acabar-la però no ens enganyem, en l’equip hi ha una sana rivalitat i sempre va bé fer un bon temps en una cursa d’aquest tipus, és a dir per sota de 7:30 hores estaria més que bé.

Començaré la crònica pel final. El cap en aquest tipus de cursa és més important que les cames, perquè les cames si ho has fet tot bé segur que et responen. En aquest sentit la cursa no l’explicaré des del prisma del recorregut, ni del paissatge, ni dels ritmes, sinó de tot el que et va passant pel caparró mentre intentes gestionar el teu organisme per poder arribar al final.

Ens presentem a la sortida en Martí i jo més que tranquils. En el fons ja he fet un munt de curses, així que encara que aquesta sigui important no em ve res de nou. La gent impressiona, l’aspecte del corredors denota que estan ‘més forts que el vinagre’, però bé això és el que toca, n´hi ha de tota Europa, Suecs, suïssos, francesos, portuguesos…

La primera part de la cursa son 4 km semi plans que estiren el grup. Agafo el ritme i encara que no sé en quina posició vaig em suposo que estic bastant endavant. El Martí, en la seva línia, surt com un tiro però el deixo fer. Jo tinc la meva tàctica i sé que l’agafaré més endavant.

Estic concentrat i amb bones sensacions. El cel està tapat i fa una fresca ideal. Els quilòmetres passen i el desnivell també. Vaig molt bé. Agafo en Martí al Km 20 i el supero, la cursa va perfecte, no estic forçant gens i avanço a ritme. Tinc confiança i sembla que encara vaig amb el dipòsit plè.

Estic ja al quilòmetre 23 i ve la part més imponent de la cursa, l’ascensió al Casamaya, 800 metres de desnivell tot d’una tirada, de 2000 a 2800. En aquesta part ho tinc clar, no és el meu terreny, pujada duríssima i a aquesta alçada m’ho he d’agafar amb calma. És el que té entrenar a cota 0. Deixo passar la gent i vaig fent. Bufff! Això no s’acaba mai però jo tranquil, ja arribaré.

Una vegada al coll previ a la part final de l’ascensió, la meteo comença a canviar, plou, fa fred i un vent de por. Per avançar m’he de recollir en mi mateix perquè el vent no em domini, aquí ja no es pot córrer ni quasi caminar.

Arribat sota el Casamaya, com era de preveure, l’organització ha anul.lat aquest sector per mal temps i ens envien cap avall directes.

Mentre menjo i m’hidrato, gaudeixo d’aquest moment, no sempre et trobes en una situació d’aquest tipus, no sé com explicar-ho però això d’estar allà dalt amb aquestes condicions tant adverses et fa la sensació de viure algo especial…

Quan em disposo a tirar avall apareix en Martí. Qui el va parir!!!, ja l’havia donat per mort i allà estava. Decidim fer la baixada junts i tirem avall, la pendent és força pronunciada i el terreny està perillós ja que les pedres estan mullades, ens ho agafem amb calma i anem baixant.

En aquest punt ja fa estona que he perdut el focus de la cursa, ja no estic concentrat. Anem avançant xino xano. Miro el cel amb l’esperança que deixi de ploure. Les bambes i la motxilla pesen el doble i a més ens fan enllaçar al coll d’Ordino per la carretera.

Arribem al coll i cada vegada plou més, sort que no fa fred. En el punt d’avituallament em reconstrueixo mentalment pel tram que falta. Estem al quilòmetre 30 i ja han passat un munt de coses.

Comencem a córrer i anem baixant per un bosc d’avets preciós. El corriol és amable i es va deixant fer, perfecte!!! Agafo ritme de cursa i em torno a sentir amb ànims, tanmateix començo a estar cansat, ja portem més de 6 hores de tralla, però es pot córrer bé i això és el que m’agrada. De cop i volta a falta de 4 km s’acaba la festa, el terreny es comença a encabronar, pedres i més pedres ben mullades. Baixo el ritme ja que estic cansat i he de fer molts trams del descens caminant. Tot està moll, i jo no és que sigui un talent en els descensos tècnics, però estic animat i només falten 4 km.

Però el que havia de passar va passar: PAM! Al terra i cop al genoll. Aquí s’acaba la cursa, ja no em vull esforçar més només vull arribar al final. Em falten 3 km però s’eternitzen. Grupets de corredors em passen pel costat però jo ja no estic competint.

Pedres i lloses mullades….

A la fí, en Martí i jo arribem junts. “Subidón final”. Estic molt satisfet d’haver acabat la meva primera marató de muntanya!