BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Pep Famadas

Ummm, quin nom tan llaminer, erotisme pur. Així sens va obrir al tercer dia la Serra Major, oferint-nos la seva escletxa per a què la penetréssim amb les nostres eines en plena luxúria corriolaire….. El Montsant està preciós. La primavera està essent generosa d’aigua i hi som en ple esclat de colors. El fred fa dies que és fora i la calor encara no ha arribat pel que la florida és extensa. Ja són dos dies pedalant folls i embriacs de natura.

Sonen les alarmes i és hora de llevar-se i fugir de la calor, la fortor i el baf carregadíssim de l’habitació. Va parir, no sé com no som tots morts. La confiança fot un fàstic…… Ens anem retrobant a la taula d’esmorzar, on en Jordi (argentoní d’origen, val a dir) ja ho té tot apunt. Maleïm no haver sopat ahir al refugi i haver maltriat un restaurant on vam ésser arrissats com a xitxarel·los. Sap greu dir-ne mal però les coses són com són. Costa que les carcanades es posin a lloc i el cansament és palès però què carai, encara queda un dia per pedalar pel Massís.

En Valentí, que ja n’ha tingut prou aquests dos dies, decideix fer companyia a en Gio, encara convalescent del passi per boxes i plegats faran un tomb relaxat per carretera. En Tronxo ahir a última hora va marxar amb la família. Finalment som onze a sortir del poble cap a les 9.00 h.

Seguirem la ruta programada pel Màster pel vessant Sud de la Serra, sota la supervisió atenta i el control del timing, com no, d’en Logístic. Avui és el dia de retorn i alguns no volen arribar tard a casa. Ja hi som amb les presses per tornar. On serem sinó millor que pedalant per aquests verals?. Vet-ho aquí aquest serà el desllorigador de l’èxit de la jornada.

Sortim del poble cap a Sant Salvador, paratge realment espectacular. Penso que no és més conegut per què els veïns són gasius i no el volen compartir. Si ha de servir per què resti com és, que així sigui. L’ascensió pel camí cimentat amaga unes marrades finals força curioses que fan més èpica l’arribada.

Mentre pugem sabem que la cirereta però no són les marrades sinó el corriol que ahir ja vam tastar a última hora que duu al Mas del Serrador. Buf, fa molta mandra tornar a vinclar les esquenes per aquest corriol tan exigent però un cop hi som posats tothom s’hi esmerça. Curiosament comentem que ahir a la tarda tot i el cansament del dia vam sortir-ne més airosos que avui de bon matí. Deu ser que ahir l’adrenalina anava a tope. Mare de Déu quina tarda!!!

Al Mas del Serrador fem uns metres de la baixada d’ahir per trencar ben aviat a esquerra i dirigir-nos per un altre tram corriolaire de baixada cap a Cabacés, tot passant per les coves Casament i de la Palla, grans vaumes que ens fan obrir la boca, no sé si fruit de la baixada o de la singularitat del lloc.

Continuem davallant i ara restem embadalits pel racó on som. Bancals amb oliveres centenàries, mimades, repartides curosament per les estretes terrasses. Tot d’un verd esponerós, tacat de groc i vermell, que ressalta encara més damunt del terrer de les parets calcàries de la serra que ho embolcallen. És un racó sublim. Ahir també ho era el Clot del Cirer, però aquell era conegut, publicitat i justament magnificat. Avui som en el rerefons de la Serra, en un clot senzill i humil, humanitzat per les terrasses i el cultiu d’arbres seculars, d’una bellesa calmada, gens estrident.

Desfem l’encís cercant un pont medieval per a creuar el barranc i arribar al poble. Deu ser que no trobem el pont per què creuem el torrent per una obra civil sense cap gràcia tot i la ressenya en el mapa. Penso ara a dir que el recorregut és tècnic a cor que vols, extrem tant de pujada com de baixada, amb trams a peu. La nostra essència.

A Cabacés hi ha concili per a avaluar les possibilitats horàries de la jornada resta. El debat porta a decidir escurçar la volta cercant el grau de l’Escletxa, desconegut per tots.

Menem ara pel camí ral de Cabacés i la Vilella Baixa. Encara més genial. Corriol tècnic i lluitador en el tram de pujada fins al Coll de Cantacorbs on tothom s’hi deixa peus i fins i tot desmuntem en alguns graons. De nou som en el nostre ambient i el sabem fruir. Això és un done’m, done’m… La baixada després del coll també compleix les expectatives que es preveien tot pujant. Marrades i rocs ens fan xalar com ens agrada. Travessem el pont de Cavaloca, aquest sí que sembla medieval, continuant per un camí empedrat on l’Uri és l’únic a qui no li rellisquen les ferradures. És tot un matxo de tiro, va parir!!

Tornem a trobar bancals d’oliveres que indiquen que ens aproximem a la Vilella Baixa, on cerquem un bar per restablir-nos i esmorzar. Estant de ressaca de Festa Major. Hi ha molta quietud al poble, que ens sorprèn pel desnivell dels seus carrers i el seu Pont Gran. Soms ja al Priorat i les vinyes desplacen, no sempre, a les oliveres. Sembla que la preuada qualitat del vi es respiri en l’ambient, avui net de núvols.

Ens dirigim per carretera cap a la Cartoixa d’Escala Dei tot admirant a estones les vinyes de banda i banda i a estones prement el cuixam per no perdre pistonada. A la Cartoixa quasi no ni fem cas, pobreta, i és que fa força pena. Continuem per la pista (també GR 171) fins al Collet de l’Hort, on ja flairem l’escletxa.

Al cap de pocs metres de corriol ja veiem el patiment que ens ve a sobre. No hi ha altre que carregar la bici a coll i tirar amunt tot esquivant argelagues i gatoses. En Gomes té un petit ensurt amb el canvi i uns quants quedem endarrerits, mentre veiem a la llunyania com els companys, mig confosos amb el matollar, s’esmercen per escapolir-se d’un pas dificultós. Mentre pugem trobem una parella que ve de baixada. L’home sembla ofès per veure’ns per aquelles contrades amb la bici a l’esquena i ens adverteix que no està permès circular amb bici pel massís i, a més a més, ens avisa que no podrem passar amb les muntures pel grau. Caram, caram, això encara ens excita més!

No som pas encara al grau que em de superar un graó fent una cadena per passar-nos les bicis d’una en una. Això es complica que no ens espanta, no n’hi ha d’altra que seguir per on ens ficat. Tot caminant ja som sota la paret de la Serra. El corriol permet ara trossos ciclables però amb molta timba que ho fan desaconsellant per a molts, però no tots, fins arribar finalment a la famosa escletxa.

Pas curiós, ja que es tracta d’una placa que s’ha desplaçat tot just uns 50 cm de la roca mare i que obliga a circular-hi pel seu interior per a superar el grau, talment com si d’una colossal «petxina» es tractés i nosaltres haguéssim de resseguir-la pel seu interior com a àvids dits cercant una sortida. L’estretor del pas ens obliga fins i tot a descollar les potències dels manillars i arrenglerar-los amb la roda. Igual que ja hem fet en el graó anterior, ens distribuïm al llarg de l’escletxa i ens anem passant d’una en una les bicis ja que genet i muntura no passem a l’hora. Això sí, tot amb una vista excel·lent i amb algun passet exposat que ens fan xalar encara més i quedar ben humits, de suor, en ple èxtasi corriolaire. Qui deia que no podríem?

Al cap de pocs metres del grau som a la carena, on tombem cap a nord per anar a cercar el Portell del Punt de l’Espera (curiós nom, potser és el pas previ a l’Escletxa, allà on els dits juganers s’entretenen?….). Abans, restem a la carena aturats sota petites ombres tot menjant porqueries per a refer-nos una mica dels plaers viscuts, amb joioses cares de satisfacció. Encara queda un darrer pas a sortejar, on cal enlairar les bicis pel damunt dels nostres caps i passar en mig de dues pedres. Això no s’acaba mai!

Tornem a ser a dalt de la carena de la Serra Major. Ja només resta baixar cap a Margalef per un altre corriol, passant pel Tossal Pelat i el Camí de la Vila, aquesta vegada més rodador que el dia anterior. La baixada és llarga i de tant en tant els del davant s’aturen per a recuperar els darrers, tot i alguna esbroncada per no fer-ho més sovint. Tenen raó, però qui és que s’atura en plena follia?

 Ja tornem a ser a Margalef i el cap de setmana de Fira s’ha fos. En Jordi ens ha cedit les dutxes d’una habitació del refugi mentre ens cuina un magnífic llom amb crema i unes patates fregides que alguns desvergonyits en gaudeixen més que d’altres. Quanta paciència s’ha de tenir amb la canalla!

Han estat tres dies i mig magnífics, aquest any molt i molt corriolaires, que ens han permès, als que no hi vam ser fa setze anys, descobrir uns paratges únics que caldrà visitar de nou per a compartir-los amb la família. Moltes gràcies companys.

Les fotos d’en Joan, cliqueu aquí.