BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

                                                                     … i aquell núvol que passa a l’horabaixa, que ningú veu, perquè tothom, ensems, mira el telenotícies.

Per Joan Lladó

Fa unes setmanes que repetíem via ferrada amb uns deu anys de diferència. Enguany, l’escapada de fira de BiCiCORRiOLS transcorregué per segona vegada després de setze anys, per la Serra de Prades i per la del Montsant, al Priorat. Hem repetit la visita perquè aleshores en fórem sis de colla i en aquesta edició, una quinzena. Valia la pena de tornar a trepitjar  aquelles comarques i que els companys que no hi foren en aquella ocasió, poguessin gaudir dels paratges, rutes, gastronomia i la companyia dels amics durant tres dies que representen unes petites grans vacances enmig d’aquesta -com solia anomenar el Sr. Pla- immensa vall de llàgrimes.

Arribar als peus del Montsant en l’inici d’un cap de setmana llarg, un divendres a mitja tarda, no és pas feina senzilla. Tothom fuig allà on pot i tothom ho fa a l’hora. I és clar, de primer antuvi, travessant el Vallès, haguérem de fer cua fins el peatge de Martorell. Quan no ens posin pals a les rodes, els sabrem adobar aquests entrebancs? Moltes vegades els diners no ho són tot, cal un xic de cervell. Els que tenen cadira per resoldre aquests afers, que moguin el cul, doncs.

Tot i així, és fàcil distreure’s observant el paisatge que ens ofereixen les diferents comarques que anem trepitjant, malgrat que gairebé totes tenen un marcat deix industrial. I si us haig de ser franc, els polígons industrials, si no és pel rètol d’alguna empresa, no m’apassionen gaire. Bo seria que ens poguéssim anar aturant, amb tot el temps del món, en els llocs, pobles i ciutats que més ens plaguessin. Viure i veure. Però no disposo, disposem d’aquest temps. La meva economia és notòriament contrària a la meva obstinada presència a ser i visitar molt llocs.

El primer que fem, és saltar al Vallès Oriental, a l’altra vessant de les estimades muntanyes que clouen la nostra “eixida”. El nostre espai de diversió, de patacades, de tiberis, de patiment, d’angoixa, de treball, d’insomni, de suades, de maldecaps. En definitiva, de la nostra vida. En fi… què us haig de dir. Entrant a Alfou per anar a recollir la bici de l’Uri, que és a cal planxista de bicis, per dir-ho d’alguna manera, ens aparegueren els primers camps d’ordi, ufanosos i molsuts, amb la pinzellada d’albercoc madur que hi dona el mas Suari: vigilant, somnolenc, com un gos als peus d’una llar de foc. Aquesta primavera ha estat generosa i ens ha regalat força aigua i, en camps, marges i boscos es pot observar i constatar l’agraïment de la flora, la voluptuositat de la natura.

Posats ja en l’autopista en direcció sud, cap a les sis o un quart de set de la tarda, encara en la mateixa comarca, els verds tendres dels joves pàmpols sembla que vulguin dir-nos: “passeu bones vacances i saludeu als nostres cosins del Priorat!” Aquestes fileres de vinya emparrada són conreades als límits de la D.O. Alella. Fan goig i sorprenen esteses en aquells perfils ondulats que alhora són flanquejats per les enormes baluernes industrials.

Continuem avall. Entrem al Vallès Occidental. El trànsit comença a espessir-se i quan travessem Sant Cugat i ens acostem a Rubí, ens aturem del tot. La confluència amb el Baix LLobregat, és a dir, amb tota la correntia de cotxes que fugen de Barcelona, fa que la carretera no pugui absorbir tot el flux. Cal molta, molta paciència. Per les cues no n’he tingut mai ni un gram, de paciència. M’enerven. Em sulfuren. Avancem molt lentament. L’alçada del furgó ens permet veure d’esquitllada el Pont del Diable de Martorell. Més endavant, una torreta-mirador que sobresurt de la pantalla de l’autopista, em senyala que ben a prop s’hi troba la Torre de les Hores, el cau del nostre filòsof i escriptor en Francesc Pujols. Actualment convertit en la fundació que du el seu nom.

Els catalans de la conurbació de Barcelona, per moure’ns, vull dir, quan hem de sortir del pol d’atracció que té la capital amb el vehicle privat sense perdre els estreps, hem de pagar sempre. N’hem fet una quotidianitat. Ens queixem d’aquest fet només quan fem l’acte de pagar i ens n’oblidem fins que hi tornem. Som al peatge. Aquí però, prenem el tiquet. Ens deixen abonar el servei després d’utilitzar-lo. Quina gentilesa…

Deixem enrere el Baix Llobregat i entrem a l’Alt Penedès. Sempre em fixo amb el funicular de Gelida. Peculiar mitjà de transport que l’automòbil ha arraconat per destinar-lo a l’ús turístic dels caps de setmana. Ens pensàvem que amb el motor d’explosió ho tindríem tot resolt. Qui no es plany d’haver substituït gairebé tota la xarxa de tramvies de que disposàvem fins els setanta de l’anterior centúria?

Anem travessant vinyes. S’observen, alterosos, vigilants, d’un blanc lluent, els grans masos construïts en els darrers contraforts de la serra de l’Ordal. Grans propietats. M’imagino el tragí en l’època de la verema. Ha de ser fascinant.

Distrets pels acudits que escoltem per fer més suportable el viatge, passem a tocar, gairebé sense adonar-nos, per les dues grans aglomeracions de la comarca: Sant Sadurní d’Anoia primer, amb les caves Freixenet a primer terme, seguit de Vilafranca del Penedès al cap d’uns minuts. De l’autopista estant no es pot copsar la grandària d’aquesta darrera ciutat. Quan els talussos de l’autopista són més baixos i no hi ha elements que ens impedeixin la visió, podem entreveure tant sols els teulats de les edificacions i la cúpula d’algun temple. En definitiva, poc ordre i tot plegat massa enrevessat en la conurbació de la vila i capital de la comarca.

Quan encara duren les riallades pel darrer acudit, -els que disposen d’un seient més còmode, encara poden fer una becaina i són totalment absents- deixem a la nostra dreta el ramal de l’autopista que se’n va cap a ponent, cap a les terres de Lleida, i entrem al Baix Penedès en la cruïlla que fa El Vendrell entre les terres de l’interior i les costaneres. Passem per l’estreta faixa de terres que s’inclinen des del Massís de Bonastre cap a mar, sempre flanquejats per una mata de pi jove.

Quan som a l’alçada d’Altafulla i Tamarit, cerco, a la banda de muntanya, un turó desolat, humil, molt arrodonit, només cobert per una densa mata de garriga que ens deixà les cames ben nafrades quan hi haguérem de pujar amb en Martí per cercar una de les fites d’un rogaine de fa alguns anys. D’aquella prova no en tinc gaire bons records pel que fa al paisatge, tret de la zona del Castell de Tamarit i les seves platges. Tampoc en vam sortir ben parats en quant a puntuació i, a més a més, vaig arribar lesionat a meta. No el repetírem en posteriors edicions.

Tarragona ens dóna la benvinguda amb el seu aqüeducte -Pont del Diable- que hom pot veure només d’esquitllada entre la vegetació i si gira el cap cap el nord. S’ha arranjat un gran aparcament a ran d’autopista per qui vulgui visitar la construcció romana amb una certa calma. Davallem vers el Camp de Tarragona que podem observar al davant nostre després de travessar el riu Francolí. De la gran ciutat només en veiem els blocs de pisos suburbials que queden a la nostra esquerra.

Tot seguit travessem el gran nus de comunicacions i la zona industrial química que s’estén al voltant de Tarragona i deixem l’autopista per anar en direcció Reus. Som al Baix Camp. La colla comença de tenir gana i el repertori d’acudits enllaunats ha estat minso, tot i que un d’ells ha fet forrolla. A més a més, haver d’anar encabits quatre, allà on hi han d’anar tres, també eleva el desig d’arribar a destí i estirar les cames.

Voregem Reus pel sud i prenem la carretera que ens porta a les Borges del Camp i d’aquí, girant a nord-oest, anem cap a Alforja. Com el seu nom en àrab indica, aquest poble fa d’entrada i obertura entre el Camp i el Priorat. A partir d’aquí, la carretera deixa de ser més o menys agradable, per passar a ser sinuosa i enfilada. Ens hem d’agafar ben fort allà on podem per no encavalcar-nos damunt el company de viatge. Entrem al Priorat.

Quan arribem al Coll d’Alforja, a 641m. d’altura, i davallem cap a la vall del riu Siurana, podem observar les primeres vinyes amb la Serra Major del Montsant com a teló de fons. Quin gran espectacle geològic, mineral, arcaic. La blancor i la netedat de la faixa pètria que corona tota la llargada de la serra li dona un aspecte solemne, imposant, majestuós. Amb la bici tenim previst de travessar-la de cap a cap com vam fer en el 2000. Molt bons records d’aleshores i un gran desig de tornar-hi. En aquesta part més enlairada i que és de transició entre comarques, les vinyes són mig amagades, entaforades, més ben dit, guanyen espai a la mata d’espessos boscos d’alzina i de pi. Quan som al fons de la vall, just quan hem travessat el pont damunt el Siurana, passem per la Venta d’en Pubill, on hi vam dinar en la darrera escapada de flaca, i tot seguit, entrem a Cornudella de Montsant abans flanquejats per unes fileres d’avellaners i oliveres molt ben cultivats i per uns alterosos plataners que es van salvar de la tala en pro d’una seguretat equívoca.

A Cornudella hi farem el primer sopar i també hi passarem la primera nit. Hem arribat cap a les nou, quarts de deu, no ho recordo amb exactitud, just per sopar. L’hostaler ens fa deixar les bosses al rebedor de la casa on dormirem, just al davant de la fonda, sense donar-nos temps a refrescar-nos del viatge. Ens vol entaular de seguida perquè anem tard. Som-hi.

El sopar ha estat senzill però de bona qualitat, tret del vi que era un pèl eixarreït, aspre, auster. Això no obstant, ha passat avall. Després del repàs anem a fer un tomb pel poble per pair i estirar les cames i finim la passejada a la plaça mateix on hi ha la fonda i l’hostal. Seiem a les taules de fora el bar que encara és obert. Surten a atendre’ns unes cambreres molt interessants i els demanem unes copes. Alguns un combinat i d’altres la ratafia que ens faran dormir assossegadament.

Aquest any no hi haurà cap jornada en què coincidirem tots els que farem l’escapada de la fira. Un dia en marxarà un, l’endemà en vindran dos, el tercer dia tres més. Però la qüestió és ser-hi un dia o altre. El que realment em sap greu, és que no tothom pugui venir. Aquest divendres hem baixat amb el furgó de l’Uri i hi anàvem, el mateix Uri, l’Anscari, en Luca, en Pep, en Manel, en Valentí, en Carles i un servidor.

Fotos de l’arxiu d’en Gio i del meu.