BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Martí Montserrat

A finals de vacances quedo amb l’Andreu per pujar uns dies a la Molina per tal de fer un xic de Muntanya abans de tornar a treballar. La idea inicial era anar a la zona del pic d’Escobes / pic d’Alba però quan tombem el coll de Pimorent, constatem que l’ambient esta força carregat. Parem al voral de la carretera i

comencem una reunió de crisi… els núvols tapen les parts altes dels cims de la zona i no sembla que hagin de marxar així com així. La part del Puigmal també esta carregada … però pujant hem vist que la vall de Llanós i el Carlit estaven destapats de moment.

Que podem fer que sigui nou ?

Finalment decidim repetir una sortida de fa ja uns anys vàrem fer amb en Joan , l’Albert i en Manel T. , i que en aquella ocasió no vàrem poder fer la part més aèria i interesant de la cresta doncs les parts altes dels cims estaven enfarinats amb una fina però relliscosa capeta de neu.

Deixem el cotxe a la primera paella del Coll de Puimorent, just sobre de Porte. Comencem a bon ritme pel sender GR7 fins l’Estany de Lanós.

 

Voregem el llac fins trobar un torrent de muntanya anomenat Rec de Fe, que tot remuntant-ho arribem als peus de la pala final al Pic Pedrós. Continuem per dura pujada entre grans blocs i trams d’herba.

 Primer cim de la jornada i de moment el temps encara aguanta.

Continuem ara ja si per la cresta, tot fent el saltimbanqui pujant i baixant pels grans blocs i petits gendarmes de la cresta fins la Portella Roja.

Ja fa estona que ens estem mirant el vertical i imponent mur que tenim davant nostre…es veu difícil i no queda clar del tot per on és millor continuar…

L’ambient d’alta muntanya queda ben palès…la roca aspre i fosca, la verticalitat de l’esperó rocós i continu fins dalt del cim…ens crea ombres i dubtes.

Fem el cor fort i comencem la grimpada amb lleuger flanqueig a l’esquerra per una placa gastada per la neu, però per sort no gaire vertical cosa que ens permet posar còmodament els peus i anar assegurant bé.

Arribem a unes petites rapisses d’herba i tornem a dubtar, ja no podem seguir flanquejant i hem de retornar a l’esperó. Tenim uns petits diedres sobre nostre i finament sembla que hem triat bé doncs col·locant-nos bé i jugant amb la posició dels peus passem l’escull sense problemes.

Un cop recuperat l’esperó avancem sense dificultat fins arribar sota la part final i mes aèria de tot el traçat. Comentem per on seguiríem i tots dos ho veiem igual, reconforta no tenir dubtes de quin es el millor traçat, però anem sense cordes i sense possibilitat d’assegurar-nos.

Vaig al davant i no les tinc totes! Intento ser fred i calcular bé cada pas a seguir, cal no precipitar-se i comprovar que les roques a les que ens anem agafant siguin sòlides. La placa fissurada que tenim al davant imposa molt però a mida que anem avançant veiem que sempre i en tot moment tens bones presses de ma i bona col·locació de peus.

Un cop al cim del Coma d’Or estem contents i eufòrics doncs hem fet el cim de forma elegant per l’estètica cresta i ara ja nomes ens toca anar baixant.

Seguim crestejant direcció al pic de Cortal Rosso fins el famós pas aeri previ al cim, on a la sortida de fa uns anys un dels companys va tenir seriosos dubtes i va quedar paralitzat pel pànic. Des d’aquell dia es una anècdota recorrent a colla i l’hem rebatejat com “el pas de les caquetes”.

 Anècdotes a part seguim muntanya avall per la vall penjada de Cortal Rosso, i just abans del petit refugi deixem el camí, travessem el torrent i tot flanquejant a nivell pel bosc ens arribem a un coll força marcat sobre el Castell dels Moros.

Hem decidit deixar el camí i fer orientació per tal de retallar camí .Doncs el sender de cortal Rosso ens portaria a dalt del Coll de Puimorent i faríem una volta massa gran.

Un cop traiem el cap per la vessant del Castell dels Moros i comencem a baixar per uns rostolls inclinadíssims i carregats d’argelagues, bardisses i gatasses, constatem que no serà gens fàcil arribar al cotxe.

Tenim el cotxe just a sota els nostres peus però tenim un fort desnivell amb espadats rocallosos , rodejats de petites tarteres penjades i amanit per una aspre vegetació que dificulta molt la marxa.

Després de més d’una hora per baixar encara no 1 km i uns 450m de desnivell, tenim les cames, genolls , turmells matxucats, però ja estem !!!

Nota: baixada gens recomanable…però molt original i única… això si, no hi esperis trobar ningú…quina cafrada!!!

El record dels cims i de l’ esvelta cresta ens fan arribar a casa amb un bonic somriure dibuixat als llavis.

Bicicorriolaires: Andreu Calvó i jo