BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Martí Montserrat

Amb en Gio i en Joan sortim ben d’hora cap a la Garrotxa per fer un tomb improvisat per la zona del Puigsacalm amb la bicicleta. Parem a fer un mos a les Preses mentre acabem de concretar la ruta a fer. Finalment ens dirigim a Sant Privat per aparcar a la àrea de pícnic Pla d’en Xurri. Gairebé estem sota el Salt de Sallent i els desnivells que ens esperen són força considerables. Comencem la sortida direcció Sant Privat, fins trobar un sender senyalitzat que travessa el riu per un bucòlic pontet just sota la Canova.

Seguim per pista direcció la Roca dels Morts i Can Vidal on agafarem un divertit i atlètic corriol que remunta el torrent cap a Can Esteller. Passem arran de la casa fins trobar un enorme camp vallat que ens obliga a carregar les bicis a la esquena uns 400 m fins trobar la pista que porta al coll de Gomers.

Les vistes de la vall d’en Bas i del massís del Puigsacalm són espectaculars i tot gaudint arribem a les cases semi restaurades de Can Gomers. Actualment en aquest inhòspit paratge hi ha com una comuna hippie que hi tenen muntat una sèrie de tendes i cabanyes habitades, del tot peculiar. Ens saluden amablement i la curiositat és recíproca doncs a nosaltres ens estranya la seva comuna i ha ells els estranya la nostre presència.

Seguim per pista deteriorada fins travessar per un gual la Riera de Santa Magdalena, i comencem la llarga remuntada fins la casa abandonada de la freixeneda. Un cop fetes les fotos de rigor seguim per la malmesa pista que ressegueix la Baga de la Freixeneda fins arribar a les Escletxes de l’Euga ó també anomenades Clopisses, on ens hi parem una bona estona.

Flipem tot passejant pel fons de les escletxes i anem resseguint el fons de varies d’elles…curiós, preciós, místic, enigmàtic…val molt la pena perdre’s per aquest laberíntic bosc de pedres.

Continuem per l’enfangada pista direcció a la casa Nova de Collfred i d’aquí ja per asfalt fins el conegut per tots nosaltres Collfred.

En Gio té problemes al fre i comenta que així no pot continuar, no sabem que fer però perdut per perdut provem de purgar el fre de darrera amb l’únic líquid que tenim aquí dalt. Amb paciència i gota a gota anem manxant i anem afegint aigua al circuit de l’oli, fins considerar que ja no surt més aire de l’interior. Muntem i …sembla que va prou bé !

Amb precaució en Gio es veu en cor de continuar. Per tant seguim amb la ruta i baixem per la carretera fins el trencall de Platraver.

Per bona pista passem pel bonic coll de Siuret i prosseguim fins arribar a l’espectacular Platraver.

Quins prats…quina casa…quines vistes… quina meravella!!! En la meva imaginació el paradís s’assembla molt a aquest meravellós racó de mon.

Fem parada obligatòria per poder assaborir el verd intens dels prats curulls de bestiar, poder assaborir les boniques vistes, poder assaborir de l’imponent casa, poder assaborir la soledat i el silenci, poder assaborir … … …

Un cop amerats de bellesa, decidim baixar direcció al salt de Sallent pel corriol que passa el Grau de Platraver. De la casa estant baixem per un esperó ple de prats, però no l’agafem bé i ens equivoquem i anem a parar a un penjat mirador a la punta del Pla de les Cavorques.

Tenim un centenar de metres als nostres peus amb caiguda vertical i a dreta i esquerra dos torrents amb saltants d’aigua…preciós i espectacular però no factible.

Un cop detectat l’error no queda mes remei que remuntar fins la casa altre cop. Però … trobem una pista de desboscà molt deteriorada però que va en bona direcció… decidim provar-ho.

Tot va bé de moment, anem en bona direcció però apunt d’arribar a la Riera del Diable s’acaba el camí… som tossuts i ens fa molta mandra tornar enrere. Seguim un aeri rastre de senglar que ens porta direcció a la Riera. Sort en tenim dels arbres i les arrels, doncs el terra esta enfangat i la caiguda fins el fons de la riera seria fatal. A poc a poc i amb molt de compte aconseguim travessar la Riera del Diable, torrent abrupte i inhòspit però preciós al mateix temps. Remuntem una mica tot fent el ximple fins retrobar un prat penjat amb bestiar i ara si que estem a l’esperó correcte. Per fi retrobem el camí i tot seguit ens trobem xalant i xisclant de valent pendent avall per unes llaçades força tècniques.

Ja som al Salt de Sallent i com no pot ser d’altre manera parem per gaudir d’aquest impressionant salt d’aigua.

Ja sols ens queda la brutal baixada del Camí dels Matxos, quina baixada!!… tècnica, dura, llarga i per uns paratges de somni.

Gaudim de valent de tot el descens però com ja sabíem tard o d’hora s’acaba, i aquest s’acaba just on tenim el cotxe. Tenim les mans adolorides i el cor accelerat de tanta adrenalina i, per fer-la baixar ens regalem una banyada en una de les grans basses que hi ha al costat del cotxe.

Els afortunats Giovanni, Joan i jo

Gràcies companys!

Fotos d’en Gio.