RETORN AMB BON REGUST: SENGLAR IV 17.04.2016

20160417_113011_Richtone(HDR)Per Joan Lladó

Tornem després de mig any d’inactivitat al bloc. Ens ha sabut molt de greu aquesta llarga aturada però una força major ens hi ha obligat. A partir d’ara, esperem donar-vos una crònica setmanal, com a mínim, i que la pugueu gaudir amb la mateixa intensitat i il·lusió com ha estat viscuda i elaborada.

Per sort, no hem estat aturats i us podríem explicar un bon reguitzell de boniques i entranyables excursions, tant de bici, a peu, corrent, i moltes, d’esquí. Però per ara, us farem cinc cèntims de la darrera escapada fora-comarca que vam fer just diumenge, a la Garrotxa, trepitjant els soferts rocs que conformen la Via Romana de Capsacosta, entre d’altres paratges, i que ens van fer regirar la ronyonada enfilant a cop de pedal les mil·lenàries marrades.

Crec que en aquesta tasca del bloc hi continuaran col·laborant alguns companys, no en tinc cap mena de dubte, per això abans m’hi referia en plural. Per la resta, hauré de picar molta pedra. La vida sempre ha estat, és i serà així. Què hi farem.

 

El darrer dimecres, després de la nocturna setmanal i tot mirant el futbol a ca’ls Capgrossos, l’Anscari em proposà de fer una bona ruta fora-comarca per habituar les cames a la follia de l’Esperxada. La meva resposta no podia ser del tot afirmativa perquè tot just m’estava recuperant de la petita trencadissa del canell i encara no havia tastat la bici de muntanya d’ençà de la caiguda el dia 18 de març -tenia previst d’intentar-ho qualsevol dia d’entre setmana-, que un golafre i prematur mosquit em pessigà la nit anterior quan dormia, deixant-me el colze com una patata amb una infecció molt dolorosa.

Malgrat no saber si hi podria anar, li vaig dir de fer la Senglar IV dels Bicivicigarrotxa que mirada per sobre em semblava una ruta molt nostrada.

Divendres vaig fer festa i anàrem a la  Pobla de Segur amb en Guillem per recollir el pis de lloguer i tots els seus estris. En acabar vam fer una petita escapada amb la btt fins a Herba-savina amb dos motius principals: el primer, per comprovar com m’anava el canell i la pessigada en camins poc uniformes que no fossin carreteres i, segon, constatar l’estat del vell camí fins el desolat poble on descansen els masovers protagonistes de “Dos taüts negres i dos de blancs” d’en Pep Coll. Amb la colla hem de tornar a voltar la Serra de Boumort i no podem deixar de visitar els paratges que són descrits en tan tràgica i alhora tan apassionant novel·la.

20160415_131828_Richtone(HDR)En acabar l’excursió, podia afirmar que el canell era pràcticament curat, però no pas el mateix de la pessigada que, pel trontoll produït pel pedregar feia saltar el bony infectat del colze fent-me veure les estrelles.

Per diumenge, el poc quòrum féu que pels pèls la convocatòria fos anul·lada, però els vaig dir que per mi no, que m’hi apuntava malgrat no estar preparat del tot. Una escapada d’aquesta categoria no es podia pas demorar.

Així doncs, per diumenge en vam ser quatre: l’Uri, en Valentí, l’Anscari i servidor. A quarts de sis em llevava i a dos quarts de nou empreníem la marxa amb les bicicletes des de l’Hostal del Sol a Olot. Com us he dit més amunt, la ruta prometia i el dia hi afegia una gran pinzellada. Recolzats pels mapes i el gps d’en Carles, ens endinsàrem vers la vall del Riudaura cap a Sant Andreu del Coll. Aquí férem la primera parada per observar una de tantes joies del romànic que es conserven a la comarca.

20160417_090718Poc abans, un xic més avall, passàrem pels peus del Castell del Coll, poc més o menys datada a la mateixa època i tot seguit envoltàrem els Saiols, mas situat a l’inici est de la carena de Sant Miquel del Mont.

20160417_090206El bonic corriol que careneja la serra ens conduí finalment en divertida baixada fins la Collada de Bastons. Vaig tenir els meus dubtes si anàvem per bon camí perquè aquest viarany anava per la part sud de la serra i pels nostres interessos havíem de baixar per l’altra vessant. Vam constatar que el gps no s’equivoca.

En aquest punt iniciàrem el primer gran descens, alguns trams ràpids i d’altres més tècnics, cap a la Vall de Bianya pel Caire de la Torre. Sensacional. A la font de la Torre vaig carregar aigua i férem camí cap a Sant Pere Despuig on la visita llampec a l’església no hi podia faltar.

IMG-20160417-WA0030A partir d’aquí anàrem planejant, obrint i tancant vailets, fins la Casanova del Pla d’en Beia, on preteníem veure-hi el majestuós roure del mas que el mapa ens indicava. Però vet aquí que només hi havia la soca, de grans dimensions, però tant sols una soca.

Abans d’arribar a l’inici del camí romà, ens trobàrem amb una petita dificultat: perdérem el camí a ran de la Pentinada. El gps ens ajudà i per un vague senderol que s’intuïa, reprenguérem la marxa apareixent al mas Puigdemont envoltat d’uns prats ufanosos i bucòlics.

20160417_104533La Vall de Bianya, de les valls garrotxines, és potser la més bella segons el meu modest entendre. A Santa Pau, als Arcs precisament, hi tinc molt bons records d’infantesa, però aquelles valls no tenen ni de bon tros la llum d’aquesta: aquí és neta, cristal·lina, no t’hi sents ofegat. A mesura que anem davallant d’un prat a l’altre, em venen ganes de dir als companys que s’aturin, de saltar a terra i asseure’ns sota una alzina i escoltar els esquellots llunyans de les vaques. Qui no entraria en una de tantes gran masies de la vall, de les que encara habiten masovers, per observar el seu tragit, contemplar des de l’escó de la llar, vora el foc, el suau paisatge entre forcs d’alls i cebes, el blat de moro i els tomàquets penjats?

Molts d’aquests masos han estat adequats per a la vida moderna i s’han convertit en habitatges de segona residència. Sovint hi passem ben a ran. El seu entorn es veu molt ben arranjat però no s’hi veu feinejar ningú.

20160417_133146_Richtone(HDR)

A Sant Martí del Clot comença la Via Romana de Capsacosta. Així ens ho indiquen els senyals que veiem a peu de carretera. Travessem la Ribera de Sant Ponç i comencem la remuntada encara sense massa pendent entre els majestuosos masos que flanquegen el camí. Damunt cal Pere Sastre el mil·lenari camí comença a endurir-se pel que fa al pendent i al seu ferm. Trobem molta pedra i alguna marrada de ronyonada. Tot seguit el viarany s’ajup fins l’Oratori de Sant Josep. És en aquest punt que comença la veritable escalada de la jornada i suposem que la capelleta de les pregàries té alguna raó d’ésser-hi.

Sense temps per pensar-nos-ho, travessem la carretera, les pedres de la calçada ens apareixen de forma discontinua fent-se entre elles uns grans solcs que dificulten en gran manera el progrés de les marrades. Quin esbufecs! Quins cops de ronyonada!

Som de ple en la nostra salsa; gaudim en gran manera tot superant i enfilant les enormes llambordes i carreus. Era una fita que tenia pendent de fa uns quants anys, m’atreveixo a dir des que vaig començar a fer bici de muntanya, aviat farà trenta anys, i per fi m’ha arribat el moment sense pràcticament voler-ho. Mentre pugem, tenim temps, fins i tot, entre una marrada i l’altra, d’anar llegint els petits cartells col·locats de forma museística als peus o al damunt dels elements que conformen la via: desguassos, trencaaigües, voreres, talussos, guarda-rodes, etc. Ens ha agradat també cal Ferrer: les runes del que abans de ferreria havia servit d’hostal. Els seus grans carreus ens porten a moltes centúries enrere.

via-romanaTornem a travessar la carretera i ens trobem amb colles d’excursionistes que pugen a peu. En el darrer i més llarg tram fins coronar el coll, caldrà fer un gran esforç; el volem recórrer sense posar peu a terra i aquests excessos desgasten però dignifiquen. Que no ens manqui l’esport i la cultura entre amics.

Anem superant esculls i colles -que tot s’ha de dir: ens distreuen de la feina- i coronem el coll de Capsacosta. Hem aconseguit la fita proposada: a 0. Si seguíssim avall, en pocs minuts ens plantaríem a Sant Pau de Segúries, a la vall del Ter. Nosaltres hem de virar cap a llevant per carenejar la Serra de Vivers, que és una de les capçaleres de la Vall del Bac. Abans però, ens asseiem al marge per fer un mos i en el mateix moment que un “endurero” arriba pel vessant nord de la via. També passa una família que, irònicament, comenta que els ciclistes fem bici amb l’excusa de fer moure les mandíbules. Sense paraules.

20160417_120959_Richtone(HDR)Continuem la ruta per un bonic senderó enmig d’una fageda que ens mena al punt més alt de l’itinerari a 1003m., dit el Serrat Fresc i després de passar el Portell de Sant Salvador, baixem ràpids i sense entrebancs fins el Collet de Cortals per on també hi passa la vella carretera. Quan en Valentí i jo hi arribem -he tingut problemes tècnics amb la maneta de canvi-, l’Uri i l’Anscari estan essent interrogats pels excursionistes que ens havíem trobat més amunt. Volen informació de les bicicletes i de l’itinerari que fem. L’Anscari els atén molt amablement; hi ha raons per fer-ho així.

A partir d’aquell punt la marxa s’alenteix molt notablement. El camí és poc fresat i ens hi trobem moltes noses, sobretot branques. En transcórrer pràcticament al fil de la carena, els arbres i branques són fàcilment afectats per les ventades i cauen indefectiblement damunt del camí. El traçat m’ha recordat ben bé un dels camins per on transcorria l’Esperxada de l’any passat.

20160417_132259_Richtone(HDR)Havent recorregut uns cinc quilòmetres del monòton crestall, davallem amb certa dificultat, perquè el camí es perd, fins el Collet de l’Erola. En aquest punt decidim de retallar la ruta per poder entaular-nos per dinar. Si la volguéssim acabar, ens hauríem d’entaular per sopar. No cal estirar tant.

Som al punt més proper per enllaçar amb el camí de tornada. Així doncs pugem al Coll de Barcadura que és a uns tres-cents metres i iniciem un dels grans descens que tenim per davant. Coincidim amb el recorregut de l’ultratrail Trepitja Garrotxa (TG) i això ens facilita la navegació, car és marcat amb senyals molt visibles. Mare meva quina davallada fins a Sant Martí del Clot! Una molt bona combinació de trams amb molt de flow i trams tècnics, de vertigen, els que més ens agraden. Sensacional, espaterrant. Deixa petja, si senyor.

Al Pla d’en Beia anem travessant prats d’herba tendra fins arribar a l’Hostalnou on, al camp de futbol, ens abastim d’aigua i fem un mossec abans d’emprendre la tornada cap a Olot.

20160417_151624_Richtone(HDR)Quan reprenem la marxa i passem per davant de can Colomer, uns cinc-cents metres més enllà, ens adonem que hi ha una molt regalada font a ran de camí amb un entorn molt més ufanós i més lligat al tomb que estem realitzant. L’aigua, però, la tenim, possiblement no tant fresca. La humil aixeta que ens ha assedegat quan ho necessitàvem no es mereix un lleig.

DSC_2510Passat el mas La Coma, deixem el pla i ens endinsem al bosc començant per unes fortes costes que després de l’aturada es fan sentir. Ens trobem amb algun repetjó que ens fa bufar i després encarem uns trams molt tècnics: graons de tibar de ronyonada. La conseqüència de la pana a la maneta de canvi ha estat que només funciono amb una corona, la penúltima, i he hagut d’anar canviant de plat petit a plat gran i de plat gran a plat petit i en aquests trams on un hom més necessita tota la tralla, es veu vetat d’intentar l’impossible. Veig l’Uri que es va enfilant fent saltirons al meu davant. Boníssim! Per treure’s el barret.

I així ens arrepleguem al Castell del Coll, just per on hem passat feia unes hores. Aquí doncs, el més senzill i ràpid seria desfer el camí del matí i arribar a Olot més d’hora, però amb l’Uri reflexionem i valorem que ens podem perdre un bon descens. En vistes de la situació, esperonem i mig enganyem als companys dient-los que només resta enfilar fins el Ventolà i d’allí cap avall fins l’arribada. En tombar el darrer revolt davant del mas, una forta pendent que s’enfila al cel fa posar en dansa tots els sant del calendari. I m’imagino el pensament dels companys.

Tot plegat, bufar i fer ampolles. Arribem com si res als peus de Sant Valentí i iniciem plegats la davallada. Què us n’hem de dir… Quin descens! Fabulós, emocionant, inoblidable, sensacional, espectacular. Per tornar-hi, vaja.

No hem deixat de pensar amb la resta de la colla que de ben segur hauria gaudit de la jornada corriolaire.

Ho rematem amb un bon dinar on no tanquen mai la cuina, i sense ser pretensiosos, fan una cuina senzilla i passable: al B-CREK.

20160417_172635Fins aviat,

Joan Lladó.

Els corriolaires: Valentí T., Anscari N., Uri N. i Joan Ll.

La ruta de Bicivicigarrotxa: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8986922
Felicitem a aquesta colla garrotxina que ens fa gaudir de valent i concretament a en Kolo, l’alma mater.