BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Joan Lladó

Sóc a les acaballes de les meves vacances i per fi trobem el dia que ens va bé a ambdós -al meu fill en Guillem i a mi- per fer una sortida de bicicleta al Pirineu. De fet, ho hem decidit el dia abans. La majoria de la colla és escampada amb les respectives famílies prenent el seu descans d’estiu i crec que és absurd d’avisar a ningú. Així doncs, ens aventurarem a fer el quart intent -per la meva part- de coronar el Comabona amb bici.

Feia dies que anava rumiant sobre quina podria ser la millor ruta tenint en compte que en Guillem no està avesat en les distàncies ni desnivells de marató i que alhora poguéssim assolir plegats el repte que tenia pendent. Basant-me en l’itinerari que realitzàrem en el darrer intent, vaig pensar que, en lloc de començar a Gisclareny, ho faríem des de Saldes fent el mateix recorregut, evitant, això sí, la pujada pel coll de la Bena fins la Bauma i, a la inversa, baixant.

Decidit. Després d’esmorzar a la plaça de Saldes, cap a les deu del matí i amb un xic de núvols i un pèl de frescor, iniciem l’ascens cap el castell i l’ermita de Santa Maria. Bona partença per escalfar cames. Fa quatre dies, com aquell qui diu, que hi pujàvem amarats d’aigua. Avui, en aquesta hora, no sembla pas que els núvols ni el seu habitual contingut ens facin la guitza. En Guillem se’l veu content i eufòric. Li agrada l’entorn.

Seguim pel senderó que flanquejant per sota el mirador mena al veïnat i vall de Gresolet. És un viarany que per les seves característiques es fa llarg; és estret, corriol vaja, molt variat en quant a la tipologia del sòl i amb força dificultats tècniques.

Cobert aquest primer tram i finalitzat amb un curt però molt tècnic descens, iniciem l’ascens vers el coll de la Bauma passant a ran del refugi de Gresolet i el santuari, on uns operaris es distreuen veient-nos enfilar per la costeruda però ben conservada pista.

En Guillem va fresc com una daina i el ritme que imposa em costa de seguir. Veig que pren “un bon camí”, només cal que ell vegi que pot ésser l'”encertat”. Tot i els meus esbufecs, no sabeu pas amb quina alegria pujava darrere la seva estela per aconseguir la Bauma.

Després d’una curta parada i de fer quatre fotos al coll, d’explicar quatre anècdotes i històries passades per aquells topants, reprenem la marxa cap a la Jaça i en passar just on el Pedraforca imposa amb la seva presència, en Guillem em demana que el retrati allà on tots ho hem fet alguna vegada.

Quan superem el parell de revolts previs a la cabana de pastors, ens creuem amb tres endureros que baixen. En Guillem se’ls mira amb una certa enveja. Jo que li dic:

-Segur que pujant no han gaudit gaire. Fins pot ser que els hagin enfilat fins dalt. No se’ls veu gaire abatuts i baixen lents.

Tot seguit passem a dos ciclistes en el darrer repetjó just quan veiem als nostres peus el desnivell guanyat i quan el camí comença a planejar fins el coll de les Bassotes. Tota la verdor de l’indret és clapejat pels ocres de les vaques brunes del nostre Pirineu.

En arribar a la cruïlla, al coll de les Bassotes, veiem baixar pel camí que hem de prendre, un senyor amb una moto de trial i sense casc. Ens hem imaginat que era el pastor que tornava del Prat Llong, allí on d’aquí una estona hauríem d’arribar, si el temps no ens ho espatlla.

Fem un petit recés i una queixalada. Apareixen alguns núvols que de moment no ens fan témer pel nostre esperat èxit. Així que ens hem refet i m’he posat els manigots perquè en aquelles altures l’aire és fresc, iniciem el dur ascens fins el prat esmentat. El camí és sever, pedregós, i els primers revolts són durs de pelar. En Guillem els supera amb prou facilitat. Jo li vaig al darrere. Possiblement pel ritme més lent amb el que hem enfilat, m’ha donat la sensació que la pujada no era tan llarga com quan la vam pujar la darrera vegada. I vet aquí que arribem al vailet que limita els prats i on fineix el camí carreter.

Recuperem l’alè i seguim la traça que travessa tot el Prat Llong fins que una molt forta pendent ens conduirà al pas que travessa la Serra Pedregosa. Des d’aquesta portella podem observar la resta de camí que caldrà cobrir per arribar al nostre objectiu. Als nostres peus hi tenim la gran i flonja fondalada, la Coma dels Cortils i la seva serra i, més a ponent, la Serra Cabirolera i el cim que la corona.

Ens ve de cara un ciclista i li demanem com està l’ambient per fer el cim i ens diu que ha hagut de deixar-ho córrer perquè hi ha força boira i anava sol. En Guillem s’espanta i se li enterboleix el camí. De fet, a partir del Pas dels Gosolans en amunt hi ha força boira que puja de Cerdanya i al damunt de les nostres closques hi tenim núvols alts. Em puja la mosca al nas i ja no les tinc totes però proposo en Guillem d’arribar-nos fins al Pas i allí en tornarem a parlar.

Seguim pel bonic senderó del pedregar que no és pas ràpid pels nostres interessos. En Guillem ja no arria tant, i a més, la trobada amb el ciclista l’ha desmotivat i ho veu tot negre. El vaig engrescant a mesura que ens apropem a la balconada. Tenim la banderola a tocar.

–Vinga Guillem, que ja ho tenim!

Curt descens, repetjó ciclable i el Pas dels Gosolans a la butxaca. En Guillem té un somriure d’orella a orella. Fotos, és clar.

Pel camí del refugi del Prat d’Aguiló veiem apropar-se uns excursionistes. Això tranquil·litza en Guillem. Es fan creus que haguem pujat amb les bicicletes i ens comenten que del refugi els han recomanat que no pugessin amb aquella boira. Aquesta, però, és molt trencada. Fins i tot es pot veure el refugi i part de la plana cerdana. Amunt, no es veu el cim, però sí tota la falda que careneja. Som-hi que ho tenim a tocar.

Reprenem la marxa amunt davant dels excursionistes en el moment que n’arriba un altre. Això ens agombola. Anem resseguint el camí marcat per mollons i a estones, quan el camí es perd, anem damunt l’herba on hi costa progressar. De moment no veig perill que puguem restar coberts per la boira. Assolim el Puig de la Font Tordera amb poca visibilitat. En Guillem no les té totes i just quan ens fem les fotos i comentem si girem cua i intentant convèncer-lo que tenim el cim a l’abast, i a males podem desfer el camí resseguint les fites, s’aclareix i veiem ben nítid a l’altre costat del Collet de Comabona el desitjat cim.

–Eeeeeei, pare! ja hi som! Que guapo! Goita les parets i els contraforts del Cadí!

A través de les minses escletxes, el sol s’encasta en els murs i contraforts calcaris i la seva llum reconforta davant la gran solitud que hom sent en aquells topants, pràcticament sols enmig del no-res. La joia que sento de ser allí amb en Guillem desfà totes les pors acumulades. Experimento una impressió de repòs i complaença, ensems a una gran satisfacció de trobar-me en bona companyia. Plegats hem aconseguit el cim. Per molts anys.

Ens fem les obligades fotos, ens abriguem, doncs ens resta una llarga baixada, i iniciem la reculada desfent el camí. Evito la remuntada des del collet i anem a parar a la font Tordera. En Guillem s’inquieta perquè creu que he errat el camí enmig de la boira que ha pujat. Però el neguit li passa tot just veu un xic més avall el Pas dels Gosolans. A partir d’aquí ja no deixem el camí però ell resta un xic enrere perquè les forces li minven i la boira l’aclapara. Li suggereixo que es mengi una barreta o un gel que el farà refer i amb aquestes arribem al pas de la Pedregosa. Allí se’ns obre el món i també l’esperit del vailet. El Pedra amb tota la seva alterosa bellesa, tapat però per un barret de boira i tot un llarg i fascinant descens fins a Gòsol ens esperen.

–Pare, quina diferència de tenir o no el sol, la claror. Per això no vull fer el grau d’alta muntanya. M’atrapa.
–Va! passa avall…

Mentre anem baixant, penso en la colla; em dol no haver aconseguit aquesta fita plegats després dels diversos intents. Aquesta és la millor excusa per repetir-la.

Quan som gairebé al coll de les Bassotes, en Guillem em diu:

-Si hagués tingut una doble per baixar per aquí…

-Hauries baixat més de pressa i prou.

Continuem fins el Collell. Lloc idoni per fer-hi una parada i fer un bon mos. Passa una parella corrent avall per la pista vers el mirador. L’hem avançat quan baixàvem encegats. Asseguts a l’herba i acompanyats per alguna vaca, estem al paradís. No fa sol, però la temperatura és bona.

Acabat l’entrepà i fetes les necessitats, reiniciem la marxa pel camí de Cerneres cap el Coll de Terrers. Espectacular i variat corriol que passant per la regalada Font de la Roca i la de Terrers, ens obsequiarà amb baixadors de vertigen i trialeres de calcària de primera categoria. Malgrat el cansament acumulat, el mamelló se n’oblida del tot i gaudeix a pleret de les atraccions. Com hi va!

A la plaça de Gòsol fem un petit descans asseguts en un banc mentre badem tot contemplant la bellugadissa de gent en aquest petit i remot poble del Pirineu. Proposo de continuar fins a Saldes pel camí del Coll de Jou, però en Guillem ja n’ha tingut prou i diu d’acabar per la carretera. No li rebato i així ho fem. Crec que ha complert abastament i no li puc demanar més.

A Saldes fem un cervesot per celebrar-ho.

Fins aviat,

Joan Lladó

Els corriolaires: Guillem Ll. i Joan Ll.