ENFILATS AL VERD I PLÀCID PALLARS 23-25.05.2015

DSCF7543 Per Joan Lladó

Quan acabo de fer una sortida amb la bici de muntanya, fora de la comarca, lluny de l’habitual escapada pels nostres estimats topants, a cavall d’El Maresme i el Vallès, em pregunto, què n’he tret? què m’ha aportat? què he vist? ha estat plaent? he rebut noves sensacions? què n’he après?

No espereu pas una crònica com habitualment faig de les nostres excursions. Enguany m’ha plagut més fer-ne una crítica. La colla va canviant, les forces minven i/o creixen, i pot semblar que aquestes ens distanciïn i vulguin trencar el que tants anys, sense pràcticament adonar-nos, ha creat un grup tan homogeni, malgrat el temperament heterogeni dels seus individus.

Us recomano que llegiu amb aquesta música: Eu sei que vou to amar de Tom Jobim i interpretada per Vinicius de Moraes i Maria Creuza. M’ha acompanyat obsedidament durant els tres dies.

Sóc home a qui agraden més els paisatges amb contrastos. Paisatges treballats. On l’home s’hi ha deixat la carcanada per treure’n un mos de pa. Més que no pas el paisatges monòtons, bucòlics, que a primer cop d’ull fascinen, però de seguida, mentre hi ets, inconscientment, els decantes, els evites. Personalment, hauria anat més avall, cap al Jussà, però és clar, enguany no vaig ser a temps de preparar la ruta.

DSCF7044La ruta d’enguany, vull dir l’itinerari, ha estat circular i el seu traçat no podia haver estat d’una altra manera donada l’orografia del terreny i el desnivell a superar. En Martí en sap d’aquests afers i no falla mai quan té disponible un mapa de la zona.

Malgrat la patacada que vaig patir el primer dia, que no m’impedí de pedalar els altres dos, només em puc queixar d’una cosa: la pressa per acomplir els horaris. No creieu que durant tot l’any potser ja correm massa? Soc del parer de fer la sortida anual de la colla més assequible des de tots els punts de vista. Primer de tot, cal que sigui un itinerari apte per a la condició física mitjana de la colla. Que combini esport i cultura. Què caram hi anem a fer al Pallars si només veiem el verd tacat per quatre vaques? Ningú va tenir interès per aturar-se a Sant Joan Vell per posar un exemple? No us haguéssiu aturat a xerrar amb els ramaders que carregaven el bestiar als camions? Proposo, en definitiva, que tot plegat ens ho prenguem amb més calma, que en qualsevol moment ens puguem aturar -no per la força de les avaries- i puguem assaborir plenament el moment. Ens hauríem estès al Roser sinó per força major? Ho dubto.

DSCF7212Sóc massa exigent? Possiblement. Em sembla fantàstic estar agombolat per tota la colla, patint, suant, rient, bevent, menjant, dormint, xerrant. Crec que és el millor. Però posats a demanar, donat que ens desplacem per conèixer un petit -i nou per alguns- racó del nostre país, també voldria saber sobre el que hi ha fora del poc més del mig metre on oscil·len les dues rodes.

Amb tot, no voldria pas crear polèmica, més aviat, encetar el debat. Doncs, som-hi.

IMG_8351Tanmateix, no voldria acabar la meva aportació sense presentar-vos els energúmens que van ser-hi. No és pas la meva intenció, fent aquests minsos retrats, d’ofendre a ningú, ans el contrari, són els trets bàsics de cadascú fets des d’una perspectiva totalment personal i amb tota la sinceritat i bonhomia. Aquí els teniu:

Primer de tot, va pel més juganer. Botiguer. Home bonhomiós, solidari i col·laborador en els incidents aliens. De front obert i sense mostres d’hirsutisme, tret del seu generós bigoti, amb un nas prominent que li dóna una gran i respectuosa personalitat i amb unes orelles al vent que, al contrari del nas, el fan més proper. La seva atlètica constitució física, focalitzada en les seves extremitats inferiors, ens fa pensar, i de fet li dóna, un caire d’escultura grega: tret que lliga ben bé amb el seu origen. Faranduler de mena i bon cuiner. És avi de dos néts dels quals n’està tant, que les portes se li han fet petites.

En segon lloc, la petita locomotora. Teixidor. Més tard o més d’hora, sempre hi és. Home d’estatura normal, cames encorbades per malaltia infantil, de cabell curt, de faccions vermellenques i sempre moll, amarat de suor, amb la mirada sempre alegre. De nas prominent, tret molt comú entre la colla. De tracte jovial i espontani. Mai té un no per ningú. Té un punt de desconjuntament a tot el cos elegant i inoblidable. Qua no van amb bici, li agrada vestir desimbolt però d’etiqueta. Important desequilibri entre cos i cames que en fer bici, la roba li és baldera a baix, i tot tiba a dalt.

El següent. El pessimista positiu. Llauner. Lampista per entendre’ns. Home més aviat flac, esprimatxat, estirat, ros, d’ulls blaus. Si hom el veu pel carrer, sembla que porti l’enclusa al clatell. Com si la vida l’oprimís. Tant sols són aparences. Operat del cor, que n’ha sortit tant airós com un bon matxo de can Forniga. Lluitador i patidor  infatigable que es desfà pels seus dos fills. Rialler i molt amant de la companyonia i la gresca. Ha mamat muntanya.

Ara és el torn de l’home bala. Policia i historiador. Essent dels més baixos de la colla, en termes generals no ho és. Ros, amb poc pèl a la closca i de celles poblades. En el seu moment, un dels més ben preparats físicament per a grans distàncies, ara ho ha deixat per anar eixamplant el ventre. Si és el més vàlid per passar comptes i per a l’organització de qualsevol acte, també ho és per caure després dels excessos etílics. És un gran espectacle veure’l baixar en qualsevol especialitat esportiva. Li agrada la velocitat, el fascina i es llença amb plena satisfacció. Sempre preparat per a la gresca, és xafarder i xerraire de mena i molt amant de la muntanya i dels esports en aquest entorn.

Un dels llargaruts. Enginyer forestal. Tot i que tragina una gran còrpora, l’ha anada modulant i es belluga damunt la bici com si tingués vint anys. Sap fer filigranes. Normalment presenta el cabell curt que conserva plenament, amb un nas prominent tot i no ser de ganxo. Les orelles són invertides i quan menja de gust, l’ull dret li balla. Boca i llavis de grans proporcions, tret que li confereix una sensualitat amagada. Irònic, curiós  i gran conversador. Com el bosc, la bicicleta l’apassiona i com més hi va, més creix el seu delit.

Un dels màsters. Havia estat adobador. Ara és mecànic de bicis. Home simpàtic en el tracte i rialler consagrat. Sempre és a punt per pujar muntanyes de qualsevol manera. Això si, no pot faltar-hi el mapa. Morè i d’estatura mitjana. Transporta un dels nassos més discrets de la colla. Cultivat en el món muntanyenc, li tira molt el verd i els ambients alpins més frescos. Potser les suades que pateix el fan anar per aquest camí. Ah! És dels que disposa de la corda més llarga.

L’altre llargarut. Historiador de l’art i professor. Alt i prim. De cos equilibrat. De faccions cantelludes i posat seriós. De pell blanca. Nas prominent però alhora discret. Molt preparat físicament, li agrada donar guerra a les posicions capdavanteres. La colla li ha servit d’escola de la gresca i de la broma. I a més, del muntanyisme més plaent. El seu estil en el vestir de carrer ha donat peu a més d’una broma que ha hagut d’entomar com un sant. O no.

Continuem amb la disbauxa personalitzada. És administratiu en una gran empresa ubicada al Cros. Un dels joves de la colla. Alt, morè, de formes molt equilibrades. Tocat i posat. Arrauxat i voluptuós, el que més. Ha entrat al món muntanyenc a través de la bicicleta. I de la bicicleta li agrada el més extrem, on hi voldria accedir, però ha fet tard. De tant en quant treu el cap per davant però hom li pica la cresta. Sol treure pit fora el corral, però a dins ha d’amagar el cap sota l’ala.

És l’hora del mamelló veterà. Mecànic. Pot semblar prim, i ho és, però gasta unes extremitats inferiors considerables. Conserva una massa capil·lar molt atapeïda, infranquejable, morena, semblant a un fregall de bany. Malgrat la seva llarga lesió, de la que no n’està del tot recuperat, i ara que ja es comença a veure les orelles, podem dir que està a punt de fotre uns pals que no sabrem d’on vindran. Bromista sarcàstic i molt compromès amb l’esport dels tres fills.

Seguim ara amb el fora de joc. Informàtic i bon fotògraf amateur. És dins la forquilla dels més alts. Ros, de cabell arrissat, tot i que ara el du curt. Nas aguilenc i de faccions cantelludes. Introvertit i inexpressiu, tot i que ens ha donat alguna divertida sorpresa. Fa la feina discretament i progressa sense fer escarafalls i també, discretament, en fot alguna de grossa. Sovint, el seu humor càustic és incomprès. El més compromès, a la pràctica, amb la causa independentista.

Li toca a l’esportista en estat salvatge. Enginyer agrícola. Floricultor. D’estatura mitjana, cabell castany, crida l’atenció la seva llarga cabellera. Un dels més valents, potser el que més, fent filigranes i baixant marges damunt la bici. Degut a això, és el que més gasta a cal mecànic. És la bondat personificada. Quan entrà a la colla era un angelet. Ara també ho és però de tant en tant pica l’ullet. Bon gurmet i gran amant de les cerveses, els grans tiberis i els combinats.

Seguim amb el que va entrar amb calçador. Vull donar a entendre que no sabem a través de qui va entrar a la colla. O potser si. També informàtic. Alt, però de formes més arrodonides, pàl·lid, esblanqueït i de cabell fosc, que n’hi resta ben poc a la closca. Gran tafaner. Utilitza ulleres. De veure-hi, vull dir. Teòric expert de la bicicleta de muntanya i a qui li resten molts deures per fer. Val a dir que n’ha fets uns quants. Tot és molt bonic.

Li toca a un dels novells. Mecànic. Apassionat del món del motor. Alt, bru, de constitució esportiva, tot i que presenta una gran pronació degut a les seves cames de genolls valgs, no li impedeix de treure el nas amb els de davant. Li agrada de posar els peus en remull. Nas aguilenc, ulls estirats. Amb una barba fosca, discreta. Excel·lent persona i de molt bon tracte. Tot i que pot semblar de tarannà tranquil, quan és assegut a taula, sembla de patir el mal de sant Vito: aquell moviment, aquell rebotar, que hom sol fer amb la cama quan sol estar inquiet per quelcom.

El novell. Llicenciat en educació física. Professor. Prové de l’especialitat de descens amb bicicleta. Aquests dies però, arribava massa cansat a dalt. D’estatura mitjana. Cabell molt curt i de grans entrades. Alegre i de faccions rialleres. Persona discreta però molt crítica amb el sistema imperant. Igual que el més veterà de la colla, sempre està disposat a posar l’espatlla. Ara pren mides del catau on s’ha ficat. Benvingut.

DSCF7483Fins aviat.

Joan

Algunes fotos que vaig fer: cliqueu aquí.
Les que va fer en Martí: cliqueu aquí.
Les de l’Adrià: cliqueu aquí.

5 pensaments a “ENFILATS AL VERD I PLÀCID PALLARS 23-25.05.2015

  1. Gràcies, Adrià. Si, la meva tossuderia és la responsable que el bloc es mantingui. Cal afegir, també, la feina d’uns quants, pocs, que també hi posen el seu granet. En definitiva, gaudeixo de la colla, gaudeixo escrivint i si tots vosaltres ho rebeu de bon grat, així crec que continuarà.

  2. Joan faltes tu.

    El lletraferit, mestre de mestres. També de nas prominent però d’origen indubtablement sarraí. Combina perfectament amb un cos que de tan magre hi te la pell ben tibada. Felí pels seus atacs i per l’animadversió a l’aigua. Estratosfèric. Sorrut quan pedala, ell obre traça i a tothom li està bé. És una de les autoritats de la colla. Som el que som gràcies a la seva tossuderia, en tots els vessants. Amo i senyor de les famoses “lladonades”. Les seves propostes són esperades de bon grat.

    Gràcies company.

  3. Mai t’estarem prou agraïts per la tenacitat i dedicació que tens amb el bloc!. Moltes gràcies!

    He de confessar que a banda de passar-m’ho pipa llegint les teves descripcions (crec que no se m’han passat cap de les teves ironies perspicaces), també que m’he tret un pes de sobre llegint la teva apreciació inicial. Penso que sense canviar ni de recorregut ni de filosofia, potser fer la sortida anual amb una marxa menys, ens faria gaudir més del lloc (i uns servidor tindria temps de fer alguna foto! -:) )

    Repeteixo de nou, moltes gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *