BiCiCORRiOLS Ciclisme i muntanya

Per Pep Famadas

Nois, ho sento. Aquesta vegada he fet tard. L’efecte Challenge ja s’ha diluït en mig del garbuix laboral dels dies transcorreguts. El suflé cuinat a la cursa per part dels assistents  va durar un parell de dies a jutjar pel volum de whatsapps generats els dies posteriors. Els que hi fórem tornarem ben contents, tant a nivell personal pel paper realitzat, com per la qualitat de la cursa: organització perfecte i recorregut sorprenentment fantàstic. Poc que ens ho pensàvem. Tot i els dies ja passats permeteu-me rememorar en un relat personalitzat les sensacions caçades. Qui vulgui saber-ne més sobre el recorregut i altres afers de la cursa ho té disponible a la web oficial.

Situem-nos en la prèvia. Som abans de Nadal i el Gallitu ens comença a ratllar amb la cursa, cantant-nos les probables excel·lències de la mateixa: que és a Girona, que segur que estarà bé per què hi ha l’ajuntament al darrera, que hi ha bons espònsors, etc. etc. Per matar el tema el desafio: si tu t’apuntes, jo també. Dit i fet, a l’endemà ja hi érem tots dos, i en pocs dies en vam ser 10. Tot i haver fet el pas, m’espero trobar una cursa molt pistera que no és precisament el nostre fort, però tant se val, l’ambient de cursa sempre és divertit.

Malauradament van haver dues baixes d’última hora, no pas per manca de ganes. Finalment som l’Anscari, l’Oriol, el seu cosí Jordi, en Manel Tronxo, en David (que ha dormit mot poc), l’Àngel Senyor, en Gio i qui us escriu. Ei! També hi ha el Tigre del Cros, en Ramon, però d’ell no en sabem res.>

Uns opten per dormir ja a Girona i altres ens llevem d’hora a casa, tot per estar a punt i concentrats a l’inici de cursa. Doncs resulta que amb tanta preparació sortim amb més de 800 tios a davant. Collons som a la cua del pilot! Va parir. Els que tenim ganes d’apretar tenim la consigna clara: gas els primers kilòmetres asfaltats per tal de no trobar «noses» en els corriols. Som-hi!!

Els primers quilòmetres asfaltats em sorprenen per què esperava que circuléssim per alguna carretera local i no és així. Es tracta d’un viarany de carrers per urbanitzacions tot passant pel Golf Girona on ja hi ha el primer pujador selectiu. Gas a fons, demanant pas i apartant-nos quan fem nosa, sense mirar al darrere per no caure en mig de la gentada. Els companys segur que s’espavilen. Vaja, doncs no tots. L’Uri i jo anem junts mentre que en Tronxo i l’Ans han quedat enrere. El company va fort i jo miro d’aguantar-lo, ara ja en tram de corriol. Corriol? Però si ara tocava pista segons el perfil! Mentre pedalo em distrec pensant que potser els organitzadors tenen un concepte de pista diferent al meu. Deu ser que un camí de desembosc destrossat pels reguerots encara té la consideració de pista. Molt millor, això promet!

Continuem a fons avançant a tort i a dret. L’Uri està posseït, va xuclant l’energia dels que va passant, mentre a mi un cuc em rosega el cap: què collons foto seguint aquesta roda, pringaré segur. Começa haver-hi uns quants metres nosaltres. Vaig fent xiclet però no acaba d’escapolir-se.

Tot d’una un mallot SBR a l’encalç. A veure si serà en Ramon? Qui el va parir quina mala que fot!

– RAMON!! què passa tio! Ostia, quina mala cara fots nanu (fotent el dit a la nafra).

– Estoy fundido. He salido a tope, como siempre.

– No n’aprendràs mai, home. On vas amb els pros? Au va agafat a la roda i anem fent. Vinga collons.

Al caps d’uns metres em giro i no hi és. Llàstima. Ep, no val a badar que l’Uri no està per pidolaires, això és una cursa i fa dies que esmola el ganivet. Per sort el segon avituallament és a tocar i allà ens retrobem momentàniament. Agraïm l’aturada. En Ramon es queda per refer-se del tot. Nosaltres dos  no ens entretenim que en Tronxo i l’Ans poden aparèixer en qualsevol moment (bé, no és ben bé això però…). No en tinc ni idea on sóc i gairebé no veig ni per on passo. Només tinc una roda al davant que he de seguir com sigui.

I a les baixades no puc. El cabró traça molt millor que jo, com sempre, i a més a més no té miraments a l’hora d’avançar els porucs. Osti, no sé pas a qui em recorda. El perdo. Vaja. No passa res, està clar que hagués punxat tard o d’hora. Em relaxo una mica tot i no baixar el ritme. Ja no tinc roda. Aixeco el cap i, ara sí, puc observar les boscúries que ens envolten. Ara pinedes de pi pinastre, ara un alzinar, ara un bosc acabat d’aclarir. Ginestells florits, camps d’herbei esplendorós agraït de les últimes pluges. Quin goig. Ep!!! Llamp de llamp! Veig l’Uri. Toca un tram de pujada i la distància s’escurça. Béeeee, ja el tinc.  – Ei company, sóc aquí darrera -. A les baixades em deixa i a les pujades l’atrapo. I assolim el tercer avituallament.

El recorregut ens està sorprenent molt. En cap moment no hem fet cap tros llarg i pesat de pista ample. Sí que hem circulat per pistes però han estat enllaços a trams estrets, tots ells rodadors però amb aire de corriol. I també trams on la brolla embolcalla el corriol. No hi ha perill però no val a badar (als primers quilòmetres de corriol hem trobat un corredor amb la clavícula trencada). Tot i el cansament gaudim de la carrera. Només maleïm els senglars que tenen tots el corriols llaurats i no es pot pedalar còmodament. Aquí en deu haver un munt!.

Darrer avituallament. Segons el perfil queden un 7 o 8 km de pujada forta i després ja baixada i pla fins a meta. Sé que el company a la baixada no m’esperarà i ja no el podré atrapar. No em queda cap altra que encarar el desnivell buidant-me del tot de manera que l’Uri m’atrapi a la baixada i arribar junts al pla. M’hi poso i ho dono tot pujant. Quan ja intueixo el canvi de vessant em giro i no el veig. S’ha quedat enrere però ja m’encalçarà. Ara em toca esmerçar-me cara avall. Passo una parella al més pur estil Gomes. Es tracta d’una pista molt llarga, com la dels Ports, a la capçalera del pantà d’Ulldecona. Records. Gaaaassssss.

Ja som al pla. Ara 10 o 12 km de pla a la vora d’un riu i camps. Començo a pedalar i VA PARIR!!!! RAAAAMPEEEESSS!!!. Un tibantor em puja per cada cama. Totes dues de cop. Collons quin mal. Però ja tinc comprovat d’altres vegades que si paro és pitjor i no arrancaré. M’atrapen la parella avançada i m’ofereixen ajuda. Gràcies però ho de passar sol. Els segueixo tot cridant i pedalant intentant apaivagar amb els crits la força del Maligne que puja cames amunt. Sóc tossut i no em dono per vençut. Continuo pedalant darrera la parella notant que tot es va posant a lloc. Ja està, ja ha passat, però resten ombres del Mal, cal estar alerta.

Plat gros i pinyons petits. Som tres. Fins i tot m’ofereixo a fer un relleu i els animo a la darrera buidada. Avancem altres companys, però tiren la corda i es lliguen al nostre darrera. Quins collons  – tot i que jo faria el mateix -. Som un pilot de 7 o 8 cremant metxa. El traçat ens porta per un tram asquerós entre una tanca de la Nescafé i el riu. El ferm està destrossat dels senglars i ens acaba de desgavellar la carcanada, però nosaltres a fons. S’acaba el tram. En una corba canvio de pinyó i maleït sia s’enganxa la cadena!! Peus a terra poso la cadena a lloc i torna-hi. Ho torno a provar. Calma, calma, collons. Canvi? No sembla pas trencat. No, no, només es tracta de posar la cadena al seu lloc i alinear el canvi. Au va, home!

– Pep, Tot bé? Sento tot d’una mentre estic ajupit posant la cadena a lloc.

– Sí, sí, ja està. M’ha saltat la cadena. Li crido mentre el veig allunyar-se davant meu.

Quins collons, ja no hi pensava!! M’ha passat. Ja està. Em poso al seu darrera. Va amb una altra parella. Segueixo però no puc fer res més. Sóc conscient que la bèstia que porta a dintre aguantarà qualsevol embestida que presenti. S’ha fet justícia. A mí no em tocava arribar primer. Acabarem junts. Estic molt i molt cofoi. Ja hi firmava al començar. Som a Font de Jau. Deambulem per un prat i l’Uri, com no, esprinta fins a la ratlla. Amb prou feines el segueixo. Fi.

Estem esgotats. Aigua, necessitem aigua. Hem de pujar unes grades per aconseguir beguda. Estem rebentats. Seiem i esperem l’arribada dels companys. En Manel, en Ramon, l’Anscari, l’Àngel, en David i finalment en Gio, a qui felicitem especialment pel seu coratge, no deixant-se vèncer pel pes de l’edat. Tot un referent. Tots molt cofois.

Bé, això és tot. Ens ha quedat a tots un molt bon regust de la cursa. Felicitem a la organització. Tot i ser la primera segur que en seguiran moltes més i hi haurà pinyes per apuntar-si. Nosaltres? Ja veure’m.

Salut i Bici.

Pep Famadas