PRESENTACIÓ DEL “VIDEU” DEL MONTSEC 16.10.2014

Per Joan Lladó

image

Dijous a la nit vam fer entrepà i la presentació del vídeo de la sortida d’estiu d’enguany a la Serra del Montsec en les dependències de la UEC de Mataró. Aprofitem per donar les gràcies a la institució muntanyenca per deixar-nos el local i mai tindrem prou paraules per agraïr la feina d’edició que ha realitzat l’avi Gio.

L’enhorabona i per molts anys!

P.D. Com que em vaig adonar que alguns no s’havien llegit la meva crònica del Montsec que en part va ser inclosa en la realització visual, aquí us la repeteixo demanant perdó, d’antuvi, pel meu granet de vanitat.

EL MONTSEC CICLOPÈDIC

De l’Estall

A Estopanyà, límit de parla,
encetem escapada
en entorn d’àrids a cercar
per camí de calcària, l’aigua.

Pont nou, sobre engolit gual,
pas a l’altra riba
on sinuós viarany de colrada i roja terra
ens mena a la cruïlla, porta carenera.

Amb afany, fluixos de molles,
i tocats de ronyonada, ens acostem temorosos
entre espesses garrigues que encerclen la tòfona,
al solitari veïnat a redós de la cinglera.

Com Bonner de l’Ensija és l’Estall,
trist, encara que amb sol, de vides perdudes.
Mort o nou nat, per a qui l’últim repicar?
Reprenem el camí per cridar els ocupes.

Pista de vida, turistes de motor, Montfalcó,
fem-ho gran, que tothom hi sigui!
Oh! l’ermita, quin màgic passat que embruixa.
Davallant les pedres ens embriaguen.

Noves falses endureres, malparits! Res de bo fins a Fet!
Manca d’aigua en les altures, ombres minses,
goles eixutes i creus que guarden
des d’un dramàtic balcó, la gran bassa als peus.

Ara sí, fins a Finestres, com s’arrapen
els nous tacs! Engrapa fort el ferro, balanceja
amb harmonia el cos i esquiva les grans pedres;
de cantelludes te’n vindran.

El desert es fa sentir, l’aire crema.
Blaus maragdes, vermells i verds ens la juguen.
Oblidem la xardor capbussats sota el pont,
mentre a la riba jauen bandejats els ginys.

Regalada font en tancar el cercle, no
sadolla el desig de l’ordi llupolat.
Ben agafats al veire, el líquid d’or entra escumós,
fred, en pregones gorges impacients.

D’Ares

Peixats de dos àpats i d’insomni,
dels peus de Llimiana, a Cellers,
coberts d’agraïdes nuvolades ens escolem
als peus de ses magestats.

Sant Oïsme guaitant, entrem garlaires
catorze forasters a la Vall d’Àger. La font de l’Ametlla
ens sadolla i, a Camperol, incrèduls i encuriosits,
els veïns fan passes de guia.

Entre magres oliveres mig perduts,
adobem. El corriol brollat, la torre fa llunyana,
i de poc que no enfilem per la costa més solana
a les envistes del Coll d’Ares.

Feixuc, costerut, camí d’Escumó,
només la curta falda hem tastat, i a les marrades,
a peu, quan garrigues i argelagues ens gurpegen,
assolim la mil.lenària torre.

El moç arriba en breu aixopluc
estesos sota l’escassa ombra d’una alzina,
encegats pel ressol que a migdia projecta
l’alterosa murada calcària.

Ritme alterat vers ponent, el camí
permet baixar pinyons, l’astre esclafa,
però no mata. Subtil cursa entre titans, en aigües
fresques s’apaivaga.

Fet el cim, el temps estreny, el congost
espera. Davallada rabent; perdem Sant Llorenç
a la Pedroneta. Ens posem immortals, ben endreçats,
en la plana d’en Lluís, tant isolada.

Just a l’inici, el descens ens incita.
S’estableix l’ordre de la vellesa felina; que l’harmonia
no es trenqui: peus i mans a terra no valen.
Al Mas de Carlets, ullades de murri.

Meravellats a Mont-rebei, ufanosos
i milhomes, anem passant en corrúa per la faixa
rocallosa. Finim l’estret sospirant. Formes
voluptuoses ens torben.

La canícula s’avança en pujar a Alsamora.
L’home del mall assetja, la Fabregada l’atura.
Davallem a Sarga per camí rocall, enfebrits.
Aigua fresca, més que a dalt.

Collet de Sant Miquel, ara sí, de pet
a l’hotel. Baixem pinyons, premem fort,
la davallada fa riure, treient peus als tombants.
Trencat el grup, la cervesa primer;

es perden els modus.

De Meià (de Rúbies pels franquistes)

Sota un cel pesant, iniciem plaents
la darrera jornada. La Barcedana, conca
interminable, clou a l’Hostal Roig.
Sou a la terra, la colobra ens diu.

Camí de còdols, la vint-i-nou hi escau;
el ritme minva, les paraules també.
Guanyem alçada, perdem seny:
convé parar i tothom ho diu.

Hom reposa i fa entrepà a la cota
1500, mentre el cel, a tramuntana,
a grans passes s’ennegreix.
L’amenaça ens fa moure amb el moç entre dents.

Mirapallars assolim, amb fred gotallam.
Gran, digna gesta sobre rodes;
mitja colla no s’ho pensa i
del coll, a quatre peus, fa cim.

Ullpresos pel paisatge, a la retina
ens restarà. Amb recança observem
el camí previst que no farem: la luxuriosa
baixada pels graus fins a Santa Maria.

Vers el vessant nord davallem a cercar
engrescats, tanmateix paorosos, les Cent Corbes.
Una humil senyal a Sant Salvador ens remet.
Corriol un xic brut; ens fa arrufar el nas.

Al llindar de la gran cita, els primers
revolts ens ho indiquen. El desnivell, imponent,
ens posa als peus la ínfima ermita.
A les marrades, la destresa s’imposa.

Després d’una breu grimpada, en penós
pedregall, l’encimbellat conjunt ens acull.
Honorables senyors que per l’Altíssim bastíren,
fem-los memòria, que l’obra els honora.

N’hem fet un terç, redimoni quin pes,
tan feixuc a les mans! Aturem-nos, el camí
és dolorós, la voluptat l’entela.
Fotem-li de cap que no en tenim prou!

El torrent diu la fi del no fet en vida.
Bany de bauxes, natura i cultura, aquí
clouen. L’amistat es referma i coneixem més país;
aquell que ara, resoldrà de per si.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *